Raban II

Una única bombeta il.luminava constantment la cambra de Raban. Penjada al centre del sostre, era l´única font de llum possible; cap finestra, cap forat, ni tan sols una lleu escletxa deixaven entreveure l´exterior. L´existència d´un únic punt de llum enerava sempre una única ombra fixa del pocs objectes presents en la cambra, de tal manera que més d´una vegada Raban s´havia entretingut pintant l´ombra al terra, conscient que la pintada no es veuria mai: amb el llum apagat tot restaria fosc i no es veuria res, en obrir-se el llum l´ombra projectada ocultaria la pintada.
El que havia començat com una afició va acabar esdevenint un repte que havia de conduir a Raban a pintar totes les ombres de l´habitació. Raban s´adonà de seguida que no podria moure mai més cap de les peces a les quals pintés l´ombra. L´ombra variava en moure el moble, la pintada sempre quedaria fixa. Raban havia viscut tota la seva vida contemplant com les ombres de la seva cambra es mantenien sempre, exactament, en la mateixa posició. Era una escena que només variava si s´introduïa algun element nou, llavors també s´introduïa una ombra nova. Un desig d´invariabilitat d´aquella imatge havia portat a Raban a prendre´s aquell repte com una obra, el veritable objectiu de la qual, consistia en pintar cadascuna de les ombres, però sempre en el conjunt de tot el mobiliari. Pintar l´ombra d´un sol objecte no tenia valor si no s´entenia la seva presència en la totalitat de la cambra.
Era una ocupació que no calia desmerèixer, requeria gran precissió en la pinzellada ja que, evidentment, la pintura no podia sobrepassar el límit marcat per l´ombra. Si això ocorregués calia replantejar-se tot el treball fet anteriorment. La virtud de la pintada era no ser vista. Observar com una obra entera el conjunt de l´estança es podia fer, només, sent conscient que sota la projecció hi havia la seva rèplica en pintura. El que qualificava l´escena era saber que existia la pintura, però aquesta no havia de ser vista. Pertant el que otorgava valor a l´obra era la pintada no l´ombra i si es produís un error no s´hauria de corregir la pintada, llavors es perdria el sentit de l´empresa, sinó que més aviat s´hauria de corregir l´ombra. No és que la pintura no es pogués esborrar i esmenar així el possible error, sinó que sota la concepció que tenia Raban de la seva obra, si ell pintava una ombra més enllà dels límits de la projecció, n´havia creat una de nova. D´aqueta manera es produiria un treball invers, ara Raban hauria de procurar que l´ombra tapés la pintura.Per aconseguir tal objectiu, Raban havia estimat dos únics sistemes; el primer implicava moure la peça de mobiliari perquè es generés una nova projecció; amb la qual cosa existia el risc que s´hagués de situar en una posició no adient per la seva funció, de la mateixa manera la repercusió més general que suposava que al final de l´obra quedés un conjunt de mobles mal col.locats dins la cambra. Desestimada aquesta opció, Raban va acabar per decantar-se per un segon mètode més complexe però també més beneficiós per l´obra. En canviar de ount d´emissió es generava una nova projecció, pertant Raban només havia de manipular la posició de la bombeta per aconseguir l´ombra adient i ocultar així una pintada que deixava de ser un error. Raban preferia aquest sistema pel fet que era conseqüent amb la seva visió de l´obra, cometre un petit error faria revisar totes les pintades anteriors. Era obvi que en canviar el punt de llum, totes les ombres de l´habitació canviaven de projecció, pertant totes les pintades anteriors calia que es completessin. El treball es feia així més feixuc; per Raban, però, valia la pena aquest desgast suplementari per entendre que cap element escapava al conjunt unitari que formava la seva habitació.
Calia, de la mateixa manera, vigilar que les noves ombres que es generessin no deixessin al descobert les pintades ja realitzades anteriorment. Sempre s´havia de buscar una posició per la bombeta segons la qual les pintades ja fetes s´haguessin, en tot cas, només d´ampliar. Aquest fet, ràpidament advertit per Raban en un principi, obligava a anar pintant les ombres en un ordre tal que assegurés que un canvi de posició del focus per esmenar un error no provoqués forçosament que una altra pintada hagués de quedar al descobert. Raban detallà una llista enumerada de tots els objectes que confeccionaven la cambra. L´ordre determinava la successió en la qual s´havien de pintar les ombres. Escollit un primer objecte a l´atzar, la llista seguia per aquells amb els quals un canvi de projecció afectés d´una manera menys perjudicial. Calia vigilar amb allò que hagués frenat totalment l´obra, amb el que l´hagués fet incontinuable: que per haver de cobrir l´error en una ombra hagués de quedar sempre una pintada al descobert. Desestimada l´opció d´esborrar i la de moure el moble, un fet com aquest, deixaria l´obra parada per sempre. El risc era inevitable, però Raban, per minimitzar-lo, havia realitzat auesta llista, que a partir d´un objecte base, analitzava les repercussions d´un error en cada un dels elements successius. De manera que en els primers llocs de la llista es trobaven aquells objectes, les pintades dels quals, oferien més possibilitats de ser esmenades correctament amb una dosi suplementària de pintura. Si era necessari un canvi de posició de l´ombra, existien diverses opcions per tal que la pintura de la posició antiga no quedés al descobert. Els últims llocs estaven reservats per aquelles ombres que un cop pintades no oferien, pràcticament, cap possibilitat de ser retocades, ja que una variació mínima del punt de llum provocaria noves ombres, cap de les quals cobriria en la seva totalitat l´antiga. Si Raban hagués començat per pintar els últims objectes de la llista, no hauria pogut cometre cap error ja que no hagués pogut moure la bombeta, en fer-ho hagués posat al descobert una pintada que no quedava coberta més que per una sola posició del llum.
Tot aquest procés suposava que Raban anava agafant més responsabilitat a mesura que avançava la seva obra. Cada vegada era més arriscat equivocar-se. Finalment arribaria un moment en el qual Raban ja no es podria equivocar més, en fer-ho segur que ja no li serviria de res retocar la posició de l´ombra. La responsabilitat, un cop arribat a aquest punt, era màxima; qualsevol error, per més petit que fos, seria pagat amb la irrealització perpètua de la seva obra.
Aquesta tensió final era una de les coses que més atreia a Raban d´aquella tasca. Per ell, a mesura que augmentava la responsabilitat, també ho feia, en el mateix grau, l´admiració per la seva obra.

Raban acabava de completar l´última ombra que apareixia a la llista. Absorvit en la contemplació de la seva gran obra, una gota del pinzell que encara subjectava Raban va caure al terra. Alertat pel lleu soroll de la gota al caure, Raban inclinà el cap i, horroritzat, comprovà que encara li restava una última ombra per pintar. Era la seva. La seva ombra també formava part del conjunt de l´obra, pertant calia que també fos atacada pel seu pinzell, sinó el seu treball restaria inacabat. Sense dubtar, Raban començà a pintar l´ombra dels seus peus immòbils. Pintava ràpidament, sense pausa, sense un instant pel deteniment o el dubte. La seguretat que ara, definitivament, sí que era la culminació de l´obra, feia córrer més a Raban. Conscient del fet, decidí alentir el seu ritme; no li vindria, a aquellles alçades, de breus instants de més, sobretot tenint en compte que un sol error espatllaria, per sempre, la seva obra. Quan es disposava a pintar l´ombra del braç dret, un ràpid pensament sorprengué la seva activitat: en moure algun membre del seu cos, l´ombra també variava de posició i en conseqüència mai es podria moure si volia conservar la seva obra intacta. Quan per fi, disposat a restar imperturvable reemprengué la terminació de l´obra, s´adonà de la impossibilitat que això comportava: era imprescindible moure el pinzell per acabar de pintar la seva mà, un mínim moviment provocaria un canvi de projecció de l´ombra i la pintada mai es podria acabar de realitzar en la perfecció. No es podia pintar com a fixe allò que en realitat estava en moviment, i la mà del pinzell, per pintar-se a ella mateixa, s´havia de moure. Consternat per aquest terrible descobriment s´adonà, que de fet, Raban era l´últim element de la llista que ell havia confeccionat i era un element impossible de pintar.

Només un sol pensament va ocupar el seu cap durant els anys següents, que aparegués algú que estigués confeccionant una obra més gran que inclogués la seva i d´aquesta manera acabés de pintar la seva ombra. Era aquesta esperança el que feia mantenir-lo immòbil, a l´espera d´algú que mai no vindria.
Ningú no podria obrir la porta, si ho fes l´ombra de la porta canviaria de posició i esguerraria l´obra; si això no importés, en entrar algú la seva ombra ja formaria part del conjunt i tambés s´hauria de pintar la seva ombra al terra; si això tampoc importés, qui acabés l´ombra de Raban estaria pintant una obra més gran que l´inclouria a ell mateix i algun dia hauria d´estar a l´espera d´algú altre amb una obra encara més gran que pintés la seva ombra.I això potser tampoc importa.