La restitució

Nohan havia nascut sense una de les dues mans habituals. De petit els pares de Nohan, horroritzats perquè el fill s´enfrontés a la realitat mancat d´una mà, decidiren col.locar-li un simple ganxo. Un arcaic artilugi amb evidents limitacions que pretenia substituir les funcions principals de l´inexistent membre, estalviant-se de pas una despesa econòmica més elevada. A certa edat, Nohan s´adonà de les escasses prestacions i sobretot de la pobra imatge que oferia l´objecte metàl.lic que portava penjat del braç, de manera que optà per substituir-lo per un element que s´assimilés més a una mà humana. Així Nohan va començar a portar una mà de goma que evitaria les mirades més repulsives en aproximar-se més a allò habitual. De totes maneres en poc s´havia restituït la seva capacitat mecànica ja que seguia oferint un repertori de moviments absolutament limitat. Més endavant les necessitats laborals de Nohan van denotar la urgència d´una solució mecanitzada, un complex sistema d´engranatges solventaria els problemes bàsics per accionar els moviments habituals d´una mà.
Els problemes fonamentals de la invalidesa de Nohan s´havien solventat. Quedava però, en el desig de Nohan, l´ambició constant de prescindir de qualsevol pròtesi, eliminar qualsevol dependència d´elements exteriors. Sempre havia tingut una estranya sensació d´artificialitat en el funcionament del seu cos, d´una intervenció no pròpia en les seus actes, una presència exterior que feia menys seva la seva persona. L´única manera d´eliminar aquesta estranya sensació era de prescindir d´elements estranys a la seva naturalesa. Nohan no pensava en deixar orfe el braç de qualsevol peça substitutiva de la mà, sinó que més aviat s´encaminava a pensar en la possibilitat de posseir una mà realment humana i no simplement un artefacte que suplantés, encara que a la perfecció, les seves funcions.
La mà d´algú altre era la solució de Nohan, una mà que havia de ser com si fos seva, com si hagués crescut al mateix ritme que el seu cos i que pertant es trobés en el mateix instant vital: havia de ser exactament igual que l´altra mà, però evidentment invertida.
Nohan va començar la búsqueda, una búsqueda no condicionada pels seus gustos sinó per allò que li manaven els cànons de la seva naturalesa. No es tractava de triar entre diverses opcions, sinó que nomès havia de trobar-ne una que fos la més pròxima i adient a la seva constitució. L´operació no era una simple operació de maquillatge, sinó que trascendia a la seva pròpia individualitat, tal com si reconstituís totalment la seva naturalesa i a partir d´aquell moment es pogués oblidar que havia estat tota la vida amb aquella minusvalia. Pertant l´adquisició del membre tampoc era un mer tràmit, sinó que requeria certs condicionants. Nohan havia acordat que no assassinaria ningú ni prendria la mà a cap mort, no perquè Nohan ho considerés immoral sinó pel fet de no haver de quedar-se amb un element d´un cos ja mort. A Nohan li semblava que la mà d´un mort ja havia acabat l´activitat vital i que pertant li resultava inútil per tal fer-la funcionar en el seu organisme. Tampoc la volia aconseguir a través del joc o l´amenaça ja que als ulls de Nohan eren mesures on s´exhortava en excés l´adquisició de la mà, quan de fet l´acte havia de ser absolutament lícit, en el sentit que no s´havia d´atravessar cap situació que pogués esdevenir traumàtica, aconseguint el total acord de les dues parts. La cessió absolutament voluntària del donant del membre era fonamental per Nohan per tal que es pogués incorporar sense dificultat en el seu organisme, acceptant el nou mecanisme que el conduiria. Era com un intent d´evitar que la mà adquirida no renegués de Nohan al.legant que pertanyia a una naturalesa distinta. La compra (Nohan descartava per improbable la donació desinteressada d´una mà) es presentava com l´únic mètode d´adquisició possible: l´intercanvi certificava l´acord entre les dues parts, acreditant així la legalitat pretesa per Nohan.

Finalment, no havent estat barat en temps ni economia, la restitució semblava ja haver-se completat: Nohan ja tenia insertada una mà que pretenia ser com la que mai tindria. Per més temps que passés Nohan sempre seria conscient que aquella mà no era, en realitat, seva. Per més que l´artilugi que ara portava ja no era artificial, la unió al seu cos sí que ho era, impedint acceptar com a propi aquell membre que sempre pertanyerà a una altra naturalesa diferent a la seva.
Per més esforços que hagués fet Nohan en l´adquisició de la peça, per més mesures de mentalització i per més perfecte que fos el seu funcionament, la mà mai seria seva. Els moviments de la mà no eren efectivament seus, eren externs a ell, d´un complement amb el qual havia après a conviure, i no formaven part de la seva naturalesa tot i que la necessitat de practicar-los sí.
Aquella mà era com el ganxo, la goma o l´enginy mecànic, no era res més que un artilugi artificial al cos de Nohan tot i tenir una naturalesa humana. Nohan no podria tenir una mà més perfecta, més assimilada a la que mai havia tingut, però no seria mai com l´altre mà que tenia des del dia que va néixer.

Nohan sempre tindà aquella estranya i irremediable sensació de dependre d´una pròtesi. La restitució mai serà completa.