Raban I

Una única bombeta il.luminava constantment la cambra de Raban. Penjada al centre del sostre, era la única font de llum possible; cap finestra, cap forat, ni tan sols una lleu escletxa deixaven entreveure l´exterior. Raban s´hi havia acostumat, mai sabia quan feia sol, si ja era de nit o si per fi havia deixat de ploure. La seva vista s´havia de conformar en seguir les formes d´uns quadres, pintats per ell mateix, que venien a representar algunes de les escenes quotidianes a les quals Raban estava tan acostumat. Acuradament emmarcats, eren l´unic element que podia recordar l´exterior i, conscient del fet, Raban havia situat estratègicament de manera que poguessin ser vistos desde tots els angles de l´estança. Alertat per la poca quantitat de llum i la inevitable sensació d´estretor, Raban s´havia decantat per situar un mirall al capçal del llit, amb l´única intenció que l´estança semblés més amplia i il.luminada. Mai l´havia atret la contemplació de la pròpia imatge, sempre que ho havia intentat hi trobava quelcom d´angoixant i molest. De manera que per Raban, el mirall era només una peça del mobiliari que es complementava amb la bombeta alhora d´aconseguir una il.luminació més generosa.
L´existència d´un únic punt de llum generava sempre una única ombra dels pocs objectes presents en la cambra, de tal manera que més d´una vegada Raban s´havia entretingut pintant l´ombra al terra, conscient que la pintada no es veuria mai: amb el llum apagat tot restaria fosc i no es veuria res, en obrir-se el llum l´ombra projectada taparia la pintada. Conscient d´aquest fenomen i que la seva afició el portaria a pintar totes les ombres de l´habitació, Raban va convenir no moure mai cap dels mobles als quals pintés l´ombra, així evitaria tornar a pintar una altra ombra i esborrar l´antiga.
Havia acabat de pintar l´ombra d´una cadira que reposava en un racó de l´habitació, de la qual mai se´n feia ús per la manca de visites, quan Raban mirà un gran rellotge de pèndol, situat al costat del llit, per assegurar-se de l´hora que era. Curiosament, aquest rellotge, un record familiar que procedia d´innumerables generacions, havia estat el primer element de l´habitació en ser-li pintada l´ombra.Per altra banda era estrictament necessària la presència d´un rellotge que informés sobre el pas del temps, perquè apreciar el temps en una habitació tancada esdevenia una empresa insalvable. L´hora no preocupava en excés a Raban, capaç d´anar-se´n a dormir de matinada després de passar-se tot el dia treballant o al cap de poc d´haver-se llevat. No li importava saltar-se les imposicions del temps, preferia donar prioritat a les necessitats del propi cos, de fet per això pensava ell, que havia acabat vivint aïllat de l´exterior.
Era tard segons el rellotge i Raban va decidir fer-li cas: se´n va anar a dormir.

Despertar-se acostumva a ser costós per Raban, no pas perquè li fos difícil trencar el son, sinó per la inseguretat que tenia alhora de saber a quina alçada del dia es trobava. No li agradava posar-se a treballar molt d´hora al matí ja que trobava que s´allargava terriblement fins el dinar, però l´única referència que tenia del temps era el rellotge que estava situat de tal manera a l´habitació que no el podia veure directament des del llit, de forma que s´havia d´incorporar per assebentar-se de l´hora. Si era una hora adient per Raban, prosseguia el seu costum diari de vestir-se i continuar el treball que (de ben segur) havia deixat pendent la nit anterior; si per contra era excessivament d´hora, ràpidament s´adonava que havia de ressignar-se a començar la jornada en aquells moments, ja que li era totalment impossible tornar a recuperar el son. Això era un fet que havia preocupat ben sovint a Raban i havia pensat més d´una vegada, que la solució era òbvia: moure la ubicació del rellotge de manera que fos visible des del llit.
Aquell matí, però, postrat encara al llit, pensà que allò, ara, resultava impossible: ja havia pintat l´ombra del rellotge, pertant es veia obligat a mantenir-lo sempre en la mateixa posició. Moure el llit resultava igualment impossible, no perquè ja hagués pintat l´ombra, sinó perquè l´única manera que tingués una ubicació adient a dins l´estança , envers del rellotge, era el de posar-lo en el racó on hi havia la cadira de la qual, justament el dia anterior, havia pintat l´ombra. Desesperat pel terrible descobriment va decidir incorporar-se sense vacil.lar i, sense mirar el rellotge, es va vestir ràpidament i prenent els seus utensilis va començar la jornada de treball. Va ser llavors quan se li va ocórrer mirar l´hora. Encara li quedava molt de temps fins l´hora de dinar.

Raban era pintor, però no un pintor qualsevol, sinó que només era un simple falsificador. Pintava qualsevol cosa que semblés poder tenir valor. Havia desistit de la seva pintura que, impossible de vendre, havia estat penjada per totes les parets de l´estança. A Raban sempre li semblava que les falsificacions que ell feia posseïen algun caràcter personal; potser per això, pensava ell, no en venia mai cap, perquè deixaven de ser perfectes en el moment en que ell hi intervenia. Tant és així que sota el llit hi acumulava una gran quantitat de quadres, alguns d´ells, fins i tot, podien arribar a semblar iguals; fets amb l´ànim d´aproximar-se, en cada intent, més a l´original, però sens dubte, als ulls de Raban, es quedaven sempre en aquesta imperfecció que li otorgava la seva intervenció.Sempre que acabava un quadre el guardava sota el llit, esperant que el pròxim sí que fos realment com l´original.
Aquell dia Raban havia decidit intantar prescindir totalment de la seva personalitat en les còpies que realitzés. Cansat dels seus contínus fracassos volia optar per l´absoluta netedat del seu traç, prescindir de qualsevol caràcter propi en la seva pinzellada. Immòbil davant la tela blanca, Raban no sabia com havia de moure el pinzell perquè la pintada no fos seva, sinó com aquella feta en l´original. No havia de pintar com ell ho faria sinó com ho havia fet l´autor anteriorment. Desesperat per la impossibilitat de l´empresa, Raban s´adonà que aquella tela blanca mai podria rebre cap pinzellada. Abatut per aquest descobriment, Raban assentí i, tot i el cansament dels seus ulls, encara li semblà descobrir on poder dipositar la pintura dels seu pinzell: en la seva pròpia ombra. Aviat , però, també s´adonà de la impossibilitat que això comportava: en moure el seu cos, encara que fos lleument, l´ombra variava de posició i en conseqüència era impossible pintar una figura al terra que s´adeqües sempre a l´ombra de Raban. I no només pel sol fet que en moure el pinzell per pintar ja es mouria l´ombra, sinó per la incapacitat de Raban, ràpidament advertida, d´estar sempre en la mateixa posició.
Desanimat per aquest nou fracàs, Raban dirigí la seva mirada al mirall que hi havia al capçal del llit. Advertí, per primera vegada, que estava luxosament emmarcat. S´adonà que el mirall reproduïa amb una precissió envejable el seu rostre. La imatge del mirall era freda, no reflectia res que no fos al seu davant, cap signe aliè a la realitat era present en la imatge.
Fascinat per aquest descobriment, deixar passar el temps, inconscient, davant del mirall.
Quan intentà assabentar-se de l´hora, s´adona, per sorpresa seva, que davant seu ja no tenia el rellotge, que de fet tampoc hi havia el mirall i que concretament estava situat just en l´angle invers d´on es trabava mirant el mirall. Uns instants de reflexió el feren adonar que era com si es trobés just davant del mirall però d´esquenes a ell. Uns instants més foren necessaris per assegurar-se que, de fet, ell formava part del mirall. Formava part de la més fidel imatge mai creada.
Els anys següents de reflexió només serviren per fer-lo adonar de dues coses: mai sabria com avançava el temps perquè, ubicat sobre el llit, li era impossible observar el rellotge; per altra banda sabia que mai més podria contemplar la seva imatge, ja que li seria imprescindible situar-se davant d´un mirall, fet que crearia una sèrie infinita d´imatges perfectes del seu rostre i resultaria impossible averiguar la seva autèntica imatge.

Només els altres podrien veure el temps en el seu rellotge o la seva imatge en el mirall. Però fins i tot Raban dubtava d´això: ¿qui entraria a la seva cambra?, o es que potser no hi havia ningú per poder entrar.