El Josep secret

A la tele hi feien un documental sobre la comunicació: "parlar amb un nen de sis mesos, per exemple, és possible" -deien - "només cal adaptar-se al llenguatge seu". "Sovint ens apropem massa i l'espantem i això trenca la comunicació o bé li toquem el nas i li fem pessigolles: cal mirar-se'l de lluny i quan et torna la mirada llavors, per exemple, piques de mans a poc a poc; veureu que riu de satisfacció".

La seva avià aparegué aleshores a la seva imaginació, la recordava amb certa regularitat. Devíem tenir també una comunicació adequada a la nostra diferència d'edat, condició i situació - pensà -. No podré estar-ne mai segur, clar!, però crec que es va comunicar amb mi; ho va fer positivament amb la seva comprensió i serenitat, impròpies, inesperades, fent-se càrrec de la meva necessitat infantil de dedicació en el moment adequat. D'aquesta manera i amb altres enigmes i informacions va acabar comunicant el seu secret, aquell que més mal li feia.

Crec que ens vam ajudar mútuament; bé ella molt més que jo - es va dir -. Ens distrèiem, ens fèiem companyia. De fet potser el que jo vaig fer per ella va ser involuntari, simplement ser un nen; i en el darrer moment, mentre s'alçava al llit buscant l'aire que ja no podia fer-li cap servei, es va girar i em va veure obrint la porta de la seva cambra. Estava desencaixada però és normal en aquella situació única per a ella en que ens trobàvem. Allà estava jo, de manera inversemblant; vaig tenir por però vaig respirar tranquil, sí!: atès que si existia la mort, com a mínim no s'havia emportat a la mare o al pare. Són pensaments naturals, els avis se n'han d'anar primer! - Continuà pensant-.

Aquell dia la seva mare entre grans escarafalls va fer quelcom sobre el que ja tenia instruccions precises i que va guardar en secret més de quaranta anys, per acabar trencant les indicacions estrictes i absolutes de la seva sogra.

Li sorprenia aquesta bona relació que havia tingut amb l'àvia, atès que no considerava que hagués fet res d'especial, no tan sols no era una persona amb una gran intel·ligència, capaç de caure bé als grans amb la seva agudesa, sinó que més aviat podia ser a l'inrevés, un pel desagradable a aquells que no el coneixien. Li agraïa sincerament el tracte afectuós, que li passés la ma pels cabells: és pot parlar amb paraules i ella ho va fer amb solament amb un gest que va deixar empremta.

Li ensenyava a jugar al "guinyot", les cartes li agradaven molt, era bona per a les relacions públiques, havia pujat tres fills de vídua del seu marit Josep el que va anar a la guerra de Cuba i va tornar. Havia après a cuinar a València, i a fer roba. Amb això de tornada al poble, podia anar fent, comptant amb la benevolència del ric local que donava feina als seus fills. Devia ser bastant llesta; un dia li va dir amb orgull que havia après a llegir i l'hi va demostrar llegint un tros d'una notícia del diari, molt poc a poc. Ho podia fer sense ulleres degut a la seva vista miop.

Per aquella època ell pensava que tots els avis anaven coixos de reuma, com ella. Ja gairebé no podia baixar al carrer en el qual era molt desimbolta tot i no parlar el català.

Aquesta era l'àvia a qui sovint anava a buscar per jugar a les cartes si s'avorria.

Aquella dona serena degut al seu gran recorregut humà, hagués volgut posar-li Josep, com el seu marit i la seva mare volia que es digués Pere: van quedar empatades!, com que qui l'havia de parir era la seva mare va néixer el dia de Sant Pere i es va poder dir així sense cap més problemes ni desdeny per l'avià. I per descomptat, el nom que li ha quedat ha estat aquest; en aquestes coses les mares no afluixen, qualsevol petit problema l'esbandeixen abans que no aparegui, com aquell que diu.

L'anècdota del nom ha estat un tema recorrent - es va dir -, tal com fa la gent gran, que repeteix les principals anècdotes de la seva vida per si de cas no te'n recordaves. Algunes, les de temes familiars, són tan enrevessades que no es poden retenir: qui era la afillada de la mare del seu avi i que es va casar amb no se qui?: realment un enigma inescrutable! Hi havia, tanmateix, algun altre interès en precisar aquest anècdota, però ell no tenia inicialment motius encara per donar-li importància.

Clar, l'anècdota amb el temps es va anar elevant a categoria, la informació complementària va permetre que les peces encaixessin; però havien hagut de passar molts anys per a que es pogués saber una part de la veritat amagada, conformant una imatge més real de l'avià. La seva mare havia col·locat una foto a les mans de l'avià abans de procedir a l'enterrament; això ho va saber quaranta anys desprès i un cop ja mort el seu pare. Era la foto d'un noi jovenet que es deia Josep.

El secret que mai s'havia d'haver desvetllat el va fer saber la seva mare, pensant que ja havien passat prou anys. Potser s'havia dit que no es desvetlles per a que succeís el contrari, que al final es desvetllés i tothom ho sabés i ho pogués jutjar, o potser ni una cosa ni l'altra: hi havia un interès en el secret, en que els fets no es repetissin novament, però també una reivindicació del greuge.

Sembla que l'àvia li va confiar a la seva mare que va tenir un fill més i el seu marit, en conseqüència, va tenir un germà més, van ser quatre i no únicament tres. Fins aleshores hi havia el germà més gran, aquell que amb paciència infinita l'havia portat al camp a batre i als horts les vacances d'estiu - sempre cregué que li agraïa al seu pare que ell, ja casat i amb fills, s'hagués lliurat d'anar a la guerra, atès que l'altre germà conegut també hi va haver d'anar -. Aquest altre germà, conegut , apareixia sempre fosc, amb una pàtina de misteri en les explicacions i en les relacions familiars; però era per altra banda descrit com un tipus amb gran qualitats, un art especial per la domesticació dels animals- cosa que, per cert, li serviria per lliurar-se de la possible mort a la guerra on es va dedicar a ensinistrar les mules -. Els gossos del seu tiet gran els ensinistrava ell: eren genials: busca el tabac, Xato!, li deien i l'animal el trobava; semblava mentida!

Doncs la seva àvia va tenir un quart fill que es deia Josep com l'avi i que va morir de pulmonia, però abans van passar coses molt més fortes, irreparables; va descarregar l'escopeta sobre dos germans veïns; sembla ser que li feien la vida impossible, li tallaven els camins i se'n reien d'ell des del dia que el germà ensinistrador va treure a ballar a una noia a la qual pretenia un dels morts; aquest desdeny el pagava el germà més jove i més feble, fins que un dia no va poder més i els va matar.

Sense haver sabut res de la història del Josep que així s'anomenava el tiet amagat i reaparegut amb sorpresa, sempre he tingut una sensació dolenta, claustrofòbica, - es va dir - quan estic massa temps en un lloc en que tothom es coneix; és evident, també que el fet que ningú no et conegui pot ser un problema per excés de solitud, l'ambient rural, però, en que tots ho saben tot dels altres i es vigilen i s'envegen, és asfixiant.

Ignoro la voluntat de la meva àvia - reflexionà - ; jo crec que en els fons volia amagar uns fets per a que no es poguessin repetir, però hi havia una línia d'odi no reconegut, no acceptat i una ferida no guarida que , ni que fos desprès de la mort, reclamava públicitat. També volia potser reparar els fets irreparables i tenir un segon Josep?

Per altres raons - existien altres raons, a part de la befa, la humiliació? - , havia escrit que l'odi, el ressentiment és tan perillós que acaba matant, consumint a qui el porta, però també que la seva rel roman molt de temps, passant entre generacions. Bé ell hagués volgut que aquell afecte que li mostra la seva àvia fos perfecte però es conformava amb el missatge que li va deixar escrit passant la seva ma gastada, arrugada, suau sobre el cabell.