El gall d'Indi

Era al llit quan vaig sentir tres tocs suaus a la porta. Tres quarts d'una de la nit marcaven els leds vermells del meu despertador. Vaig alçar-me, calçar-me i cordar-me la bata d'anar per casa per dirigir-me a la porta del pis. Quines hores eren aquelles?
-Qui hi ha? Vaig dir des de dins i sense obrir.
Cap resposta, i la porta no tenia espiell.
-Qui hi ha? Vaig repetir.
Cap contesta. Vaig parar l'orella damunt la fusta, escoltant una sèrie de passes lleugeres, segurament amb taló. Una dona, potser el bombó del quart. Després, la porta del barri tancar-se. Cansat de la brometa, vaig tornar a l'habitació, deixar la bata al penjador, treure'm les sabatilles i introduir-me de nou al sobre.
Mitja hora més tard ja havia oblidat aquells tres tocs, discernit clarament la porta del pis del damunt estavellar-se al marc i escoltat les passes dels fills de la Manoli, la veïna del tercer, baixar escales. Així doncs, faltava poc perquè caigués rendit. Però aleshores va passar. Tres tocs més, aquesta vegada més decidits. Vaig alçar-me corrents i dirigir-me a la porta d'entrada.
-Qui collons hi ha!? - vaig cridar.
-Sr Enrenou? - digué una veu estranya, molt fluixet.
-Jo mateix.
-Voldria parlar amb vostè i amagar-me. Puc passar?
-Parlar?, amagar-se?, passar? A un quart de dues de la nit!? Qui coi és vostè?
-Em dic Carat. Sóc un gall d'indi gegant.
-Un gall d'indi gegant!? Però vostè per qui m'ha pres?
-Li asseguro que no l'enganyo. Sóc un gall d'indi gegant. Em cal protecció i em busquen per tot arreu. No sap què els hi fan als galls d'indis el dia d'acció de gràcies? Sisplau, només voldria passar la nit a algun lloc segur. No treballa vostè a la protectora d'animals?
-Si... Però com a comptable.
-Però suposo que tindrà certa predilecció pels animals si treballa allà oi?
Vaig pensar. Allò era una tremenda bajanada. Era divendres nit. Els dos fills de la Manoli, un parell de brètols rapats amb botes negres que els arribaven fins els genolls sortien de gresca cada divendres i dissabte nit. Abans els havia sentit, així que no creia que fossin ells. Vivien just damunt meu i no seria la primera vegada que fotien conyeta a la meva porta fent-se passar per carters, pizzers o, fins i tot una vegada, per soldats de l'exèrcit encarregats de distribuir granotes contra la radioactivitat. Però com dic, coses com l'hora que era, escoltar-los baixar minuts abans, el català d'aquell subjecte i que ells no usaven mai, l'absència del terrabastall, rialles i demés que els acompanyava normalment deixava clar que no eren ells. Era massa aviat i encara no anirien torrats. Evidentment no creia l'historia aquesta del gall gegant, però vaig decidir posar-lo a prova i posar-li difícil.
-Vejam... Era vostè qui ha trucat abans?
-Si. Era jo.
-I per quina raó no ha contestat?
-Una dona baixava les escales i m'he amagat, com ho faria qualsevol que no volgués ser enxampat...
-I on s'ha amagat si no és molta molèstia preguntar-li-ho?
-Doncs a l'habitació dels comptadors de llum i aigua de la planta baixa.
Vaja, era lògic. La porta per accedir-hi no tenia clau... Molt bona jugada, però encara no em convencia.
-I des de quan els galls d'indi saben parlar, si em permet preguntar-li-ho?
-He crescut en captivitat. De fet sóc un experiment que ha sortit dels soterranis d'un Zoo dels Estats Units. Volien crear una espècie nova d'animal de companyia, però després van plantejar-se seriosament comercialitzar-me com a aliment. Tinc unes bones cuixes, pitram per donar i per vendre i, és clar, ja vaig especiat de sèrie. Ja sap que allà se les enginyen totes per fer calés...
-Si, si, si... Molt lògic, molt ianqui la idea, en això hi estic d'acord...
Però hi havia encara un parell de coses més que volia comprovar amb aquell espècimen. Segurament es tractava d'algun personatge molt malalt i confús. Calia que notés en algun moment qualsevol indici de dubte al contestar les preguntes que jo li formulava.
-A veure - vaig dir. Si és vostè un gall gegant, tindrà ales no?
-Evidentment. Fins i tot els que no son gegants en tenen.
-Aleshores com nassos ha trucat a la porta si no te punys?
-Home! He fet servir el cap...
-És clar. Oblidava que és intel·ligent. Així amb què ha picat doncs?
-Ja li he dit, amb el cap.
-Vol dir que ha picat amb el cap?
-Això mateix.
Massa fàcil, és clar, només calia fer servir una mica el cap. Però en tenia una altra de guardada. Aquesta era la definitiva.
-A veure, faci el favor, Carat... Li puc dir Carat a seques oi?
-Per suposat.
-Doncs bé. Faci el favor Carat, de cantar com ho fan els galls d'indi.
-Com diu?
-Que canti tal i com ho fan els galls d'indi. Sabrà fer-ho no? Sinó ho fa així, com vol que el cregui?
-Oh, senyor Enrenou... Què vol? Que jo mateix em posi la soga al coll quan m'estan buscant i faci evident la meva presència a l'edifici? Vol que en qualsevol moment un parell d'homes vestits de color fosc, corbata fosca, mocassins foscos i amb ulleres fosques apareguin i se'm enduguin?... i se'l enduguin a vostè, per estar al cas de tot l'afer?
-Doncs si no ho fa com li dic, no puc deixar-lo entrar. Em cal alguna garantia. En quin món es pensa que vivim? Tot és desconfiança. Només faltaria que fos vostè un lladre, un obsés amb un picador de gel o pitjor; aquest parell de males peces drogades del pis de dalt. Què vol? Que el deixi entrar plàcidament perquè vostè s'ha assabentat que treballo a la protectora d'animals i vol fer-ho servir d'excusa? No s'imagina quina conyeta constant hauria de suportar si la meva desconfiança tingués raó? Imagini's els titulars dels diaris: "EL VEÍ DE BARCELONA J.E.P. AFECTAT D'UN ROBATORI. OBRE LA PORTA DEL SEU PIS I ÉS ENSARRONAT PER UN LLADRE QUE ES FEIA PASSAR PER UN GALL D'INDI GEGANT A UN QUART DE DUES DE LA MATINADA". M'entén oi? No puc jugar-me-la.
-Bé, vist des del seu punt de vista sembla prou raonable. Em deixarà entrar si ho faig com diu?
-Aleshores si. El deixaré entrar.
-D'acord. Provaré de fer-ho el més subtilment possible per tal de no cridar gaire l'atenció. Pari bé l'orella a la porta.
Així ho vaig fer. No havia sentit mai ningú imitar un gall d'indi. Si gallines, galls, porcs, cavalls, ratolins i ànecs. Eren els clàssics. Però galls d'indi mai. Estava segur que descobriria amb aquesta darrera prova l'engany.
Vaig escoltar alguna cosa. Una mena de Grlg, grlg, grlg. Però era molt llunyà i pràcticament inapreciable. Fins i tot vaig pensar que la meva imaginació me la jugava.
-Si no hi posa una mica més d'interès no el sentiré pas, vostè es queda sense refugi i jo truco als municipals.
-Està bé, està bé! A veure... Ejem! Grrrrrrgg ptxuaahh! Gglu... glugluglu, glu, gluglugluglu, Gluglu, gluglu... glugluglugluglu...
Semblava real. No hi havia dubte que els Americanots aquests en sabien un niu quan decidien treure calés de sota les pedres, i ara havien creat una nova espècie, desafiant tota llei de la natura. Quina gentussa! Pots contar què en diria l'endemà la Marta, la meva cap, quan ho sabés...
-Així què, em deixa entrar?
-Bé. M'agradaria tornar-ho a escoltar, la veritat...
-Hòstia no foti home! Mira que en son de desconfiats els Catalans! Quan sigui dintre ja li cantaré tot el que vulgui, però deixi'm entrar, per amor de déu!
Vaig retirar la balda de la porta. Només calia girar el pany i, quan ja estava disposat a fer-ho, un dubte immens va caure'm al damunt com una gerra d'aigua gelada. Els Catalans desconfiats? Hmmm...
-Perdoni Carat. Una pregunta més...
-D'acord, però ràpid! És com si ja els olorés...
-Si eh... Com i quan va arribar a Catalunya? M'ha dit que vostè és d'Estats Units.
-Vaig arribar amagat dins un contenidor de neveres a Galicia. D'allà vaig partir sota els baixos d'un camió que em dugué a Madrid. Anava a demanar ajuda allà, però em seguien la pista. Vostè sap que a la capital és on hi ha més efectius estrangers no? Doncs bé, vaig decidir venir a Barcelona, un bon lloc on demanar ajuda, més racional, menys casat amb el poder i alhora relativament lluny de la seva xarxa d'espionatge, cosa que em donava una mica més de temps. He arribat aquest matí amagat a un vagó de mercaderies i quan s'ha fet de nit...
-Si, si, si... Me'n faig a la idea... Una bona odissea. Aleshores, digui'm: Com, CARAT, ha après català tan ràpid?
-Oh... Jo... Euhh... Sóc molt intel·ligent... Un experiment, ja li he dit. De fet he trobat un diari gratuït del dia anterior per l'estació, quan s'ha fet fosc, i de seguida he après el seu idioma...
-Ja, ja, ja... - vaig dir tornant a posar la balda a la porta. Tot en català oi?
-Si, crec que si... Però? Ha tornat a posar la balda?
-És clar que si gamarús!, perquè ara ja veig qui és i de quin peu calça. Aquesta història no se l'empassa ningú. Au, arri d'aquí!, vaig a trucar els urbans!, lladregot!
-Però... Es que no m'ha sentit cantar? He fet tot el que m'ha dit... No em dirà que no s'ho creu?
-No.
-Per què?
-No crec que valgui la pena que m'expliqui. Però si així ho vol i m'ha de deixar en pau, no m'ho crec per dues raons: 1, no conec cap diari gratuït a Barcelona que sigui íntegrament en català, i 2, que el 99% dels estrangers que vénen aquí -i això si que em fot- saben que amb el castellà en tenen prou. Què pretén? Que pensi que he trobat algú sensible? Au, té dos minuts per fugir, després truco a la guàrdia urbana.
-Oh, no, no, no! No ho faci! Això els portarà cap aquí! Tenen tots els telèfons punxats! No sap com de perillosos son, de debò! No sé com, però ho controlen tot!!
-Exacte. Així que ja ho sap. Alci el vol si pot volar. I ben ràpid.
-Ai senyor! Desconfiat, desconfiat, desconfiat!!
-Exacte. Molt bona la història, tinc que confessar que quasi m'enganxa, però així... ha, ha, ha!, quan l'enganxin els ianquis els hi diu que els Catalans encara tenim seny, em sent? A nosaltres ningú ens aixeca la camisa. Em sent? Em sent Carat?
Silenci. Havia fumut el camp? Ha, ha, ha! Si que era inte
l·ligent el paio aquell. Sincerament, era una bona manera de fer calés i que ningú cregués la versió de la víctima. Rebentar portes? Lladres silenciosos? Atracament a mà armada? Estirades de bosses de mà? Estavellar quatre per quatres a les joieries? Res. Res de res. Passat de moda tot això. Enginy!, això cal avui dia: Murris! No hi ha res més miserable que aconseguir les coses per la força. Segurament aquesta era la nova forma d'ensarronar la gent de bé. Era tan descabellat que ni tan sols ningú se n'havia fet ressò i, segurament, les víctimes d'aquesta mena d'individus anaven de pet al manicomi. L'enginy i la picaresca tornava a estar de moda i aquell subjecte bé podia enganyar algú altre ràpidament. Nens que miren massa pelis, adolescents beguts o drogats, homes i dones de bona fe, velletes, vellets... En certa manera era perillós, així que d'una revolada vaig agafar el telèfon mòbil, marcar el número de la guàrdia urbana i treure el cap per la finestra del menjador. Volia veure aquell murri per donar-ne una descripció acurada a l'urbana.
-Guardia Urbana - digué una veu femenina i aparentment avorrida. Digui'm?
-Bona nit. Miri, acabo de fer fora un lladre de casa, un murri que segurament té clissat on treballo i... li semblarà estrany, però es feia passar per una mena de fugitiu d'Estats Units, deia que uns homes de negre el buscaven i que buscava refugi. M'ha explicat un conte que com li diria... Esbojarrat. Molta fantasia... Jo ho he intuït de seguida però, que no podia ser. I bé, ara sembla que se'n ha anat.
-Pot fer-me'n una descripció?
-No l'he vist. Ha provat d'ensarronar-me perquè el deixés passar. Però jo he mantingut la sang freda com li dic i ara estic mirant per la finestra per veure'l sortir i poder descriure-li a vostè... Apa! Crec que és ell. Oh!!! Oh, oh, oh senyor!!!
-Senyor?
-És! és! és! ÉS UN GALL D'INDI GEGANT!! La mare que el va parir!
-Miri senyor. Això no és un telèfon per fer conyetes. Bona nit i deixi de beure o de prendre's el que s'estigui prenent, pel seu bé.
I va penjar.
Però ho era. Caram i tant si ho era. Un maleït i refotut gall d'indi gegant, d'uns dos metres d'alt i que creuava els carrers evitant la llum dels fanals i deixant caure de tan en tan alguna ploma. Com un agent secret, com un, fugitiu! No podia ser! Ai senyor! Per què carat era tan desconfiat? Quan vaig voler obrir la finestra i cridar-lo ja havia desaparegut de la meva vista.
Vaig fer til·la. Quatre tasses me'n vaig prendre i de res no va servir. Caldria recórrer a les pastilles per anar a dormir. No podia deixar de pensar-hi, no podia dormir. Què havia fet? Ai pobre Carat!, ai pobre, pobre, pobre gall d'indi gegant. Aleshores, és clar, va passar. Tres tocs curts a la porta. Havia tornat. Vaig aixecar-me com una molla, treure la balda de la porta i obrir de cop. Davant meu hi havia dos homes. Alts com sant Paus, amples com Hulks. Portaven vestits foscs, ulleres fosques, corbata fosca, mocassins foscs....
-Mr Enrenou?