El forat - 8ª part

Un relat de: marco3434

Dissabte 5 d'agost

El Jordi estava prenent un cafè a la cafeteria annexa a l'hotel quan la veure, de fet ja l'havia vist abans a la recepció de l'hotel, una noia jove, prima, rossa, molt bufona i estrangera, probablement d'un pais de l'est d'Europa. Tenia un deix al parlar que li feia pensar que podia ser alemanya. I el millor de tot, viatjava sola.

Segur que era una turista amb ganes de passar-s'ho bé, la seva especialitat. Es va treure l'aliança i la va guardar a la butxaca.

La Martina estava asseguda en una taula, amb una infusió al davant i un munt de mapes de carreteres, i de tríptics d'informació turística damunt la taula que anava mirant sense pressa quan va escoltar una veu que li deia, "Can I help you?", aixecà la vista i veié un home encara jove i d'aspecte molt endreçat que li somreia; el Jordi va seguir en un correcte anglés "jo conec molt la ciutat i les rodalies, potser podria ser-li d'ajuda" i va tornà a somriure.

"Vaja, un ligón" va pensar. Anava a donar-li porta educadament quan va aparèixer rera seu un troglodita amb un munt de papers i un portàtil, "mira Jordi, he trobat un altre vergència".

El Jordi el va mirar sorprès i desil·lusionat per la seva presencia. En Jaume sense fixar-se gaire en la mala cara del Jordi ni en la noia va dipositar el portàtil sobre la taula que hi havia al costat, el va obrir i engegar i llavors va cridà alegre "mira".

En la pantalla va aparèixer una gràfica tridimensional en forma de muntanya guerxa amb un petit forat dins com si fos un volcà. "¿Que es això?" preguntà per fi en Jordi amb resignació. "La representació de temperatures de Catalunya, veus el punt central de la gràfica, es Olot, aquí en passa una de grossa" cridà de nou en Jaume.

La Martina mirava la pantalla amb interès i no es perdia paraula de la conversa, allò havia estat un cop de sort, aquells dos en sabien alguna cosa de l'afer que l'ocupava. "Demà podríem fer una mica de treball de camp. tinc algunes idees que voldria testar" digué el Jaume.

La Martina ho va tenir clar i va moure peça, "perdoneu, he sentit que demà anireu a visitar el voltants, ¿oi? ¿us podria acompanyar?, es que acabo d'arribar i no conec res ni ningú" va dir en un català bastant bo fent un posat de nena picardiosa.

En Jaume es va adonar en aquell moment de la presencia de la noia i anava a dir-li que escoltar converses alienes era de molt mala educació, però en Jordi es va avançar "estarem encantats amb la teva companyia. Per cert parles prou be el català". "Es que vaig viure uns anys a Menorca i encara m'en recordo una mica" i va somriure.

Bé ella ja s'havia introduït, ara li calia obrir ben bé els ulls i les orelles. En Jordi estava exultant "allò anava de primera, aquella tia tenia ganes de rotllo, i a més a més parlava català".

Hora i mitja més tard la Martina trucava des de l'habitació a la seva companya. "Hola maca, com va?", "per aquí bé, i tu?", "jo he lligat", "¿Què que?", "un llefiscós dels típics" "¿un tio?, "bé t'he enganyat el que passa es que aquest paio i un amic que té, i que sembla un trol de les cavernes tia, dons com et dic sembla que saben quelcom del tema que ens ocupa", "ves amb cura" "no et preocupis sempre hi vaig" .....

L'Oliver estava de nou a la biblioteca estatal de Cheyenne entaforat entre una pila de llibres i papers intentant estudiar els temes d'art número 7, 8 i 9. Desprès del que havia passat a les Muntanyes Negres s'havia obligat a responsabilitzar-se pel futur de la seva xicota i pel del seu fill, s'havia obligat a oblidar aquelles cabòries i a centrar-se en el que era important: la feina, els diners, la dona i el nen.

Però se li feia tan costa amunt,.... per més que ho intentava no retenia ni un borrall del que deien aquells apunts, sols pensava en els indis, s'ho treia del cap i li tornava a venir, VIROVARMA, CAERVA, VIROVARMA, CAERVA,.. aquelles imatges el tornaven boig....

Tornen a començar, "l'art americà de principi de segle es caracteritza per..."....Impossible. Es va aixecar i se'n va al bany a refrescar-se la cara.

En Pau estava al Mas del Puig amb el Xavier. El Xavier era un vell amic seu de joventut que passava per una petita depressió, estava en hores baixes des de que la seva dona el deixés per anar-se'n amb un italià més jove, més esportista i més elegant, ara l'havia perdut per sempre.

El problema del Xavier no era tant que la seva dona l'hagués deixat si no que ell era conscient que la havia perdut per no haver estat més atent a les seves necessitats, i això li pesava com un llosa. Era un sentiment de culpa, de no haver fet el que calia quan calia, el de la seva insensibilitat persistent davant d'ella. Aquest sentiment l'oprimia l'anima i no el deixava respirar.

Havia trucat al Pau i mig s'havia autoinvitat a casa seva ja que necessitava sortir del cercle de pensament que no el deixava viure. Un cop allà va intentar fer el cor fort i no parlar de la separació i de fet va ser fàcil, la història que tenia el Pau amb la casa, la Sofia, les figures de fang que canviaven de forma, els sorolls nocturns, i els objectes que es movien sols era increïble,...quina paranoia. Però tot allò lligava amb la seva teoria sobre els mons paral·lels i ara era l'oportunitat de exposar-la.

En Xavier va començà la seva exposició amb aquestes paraules: "Mira Pau, aquí en aquesta casa no estem sols, el que passa es que no veus ni sents tot el que hi ha. Estem envoltats de altres coses, però els nostres sentits que sols són cinc, vuit com a màxim, no les detecten i no som conscients de tot el que hi ha; sols coneixem el que entra en el nostre camp visual i auditiu que per cert son ben minsos. Sols captem un petit espai del espectre d'ones. Si jo ara engegués un aparell que captés un rang d'ones diferent al que capten els nostres sentits podríem constatar que nosaltres aquí hem estat rodejats per elles tota la estona, una ràdio per exemple, o un mòbil, o si parlem de camps magnètics una brúixola, o si parlem d'ones sonores els xiulets que sols escolten els gossos,..... de fet podríem estar compartint aquest espai amb altres éssers, àngels o dimonis, però que al moure's en una altre longitud d'ona no els sentim i ells a nosaltres tampoc, o potser ells a nosaltres si".

En Pau es quedà mut, ell era dels que tocaven de peus a terra i tot això li semblaven ximpleries, però els últims dies en aquella casa havien estat molt estranys.

En Xavier va prosseguir "hi ha un instrument per contactar amb els esperits, la Guija, en fem una i esbrinem que hi ha de veritat en aquest tema, ¿d'acord?".

El resta del temps el passaren escrivint lletres majúscules i números en folis en blanc i retallant els paperets. Eren les nou de la nit i la Guija ja estava preparada.

La Sofia estava lluitant amb una ombra fosca que volia ocupar el seu cos, era una ombra forta i resistent que li estava començant a guanyar la partida, mig l'havia ja expulsat del seu propi cos quan la Sofia va començar a cridar FORA!, FORA!, FORA! i llavors va obrir els ulls.

Estava tota suada i alterada, i respirava amb esforç. Mica a mica es va anar calmant i va mirar al voltant, era una asèptica habitació d'hospital i ella es trobava estirada en un dels dos llits de la cambra i estava tota plena de tubs.

Començà a recordar el que havia passat, la casa, la presencia, en Pau, l'autobús, i aquells ulls de foc.

L'Eng tenia necessitat de parlar amb Rimpoché, es va tancar en aquella cambra petita que es la que feia servir quan volia estar sol i en la que ningú el podia molestar i es va estirar. Poc després va desdoblar-se i va separar l'esperit del seu cos. Sortir a l'exterior i va mirar la silenciosa i tranquil·la nit abans de dirigir-se a Bu-Pang.

En Xavier i en Pau van apagar els llums i van encendre espelmes per donar el ambient adequat a l'estança, van situar un petit got al mig i van repartir les lletres i números al voltant de la taula fent un cercle. En Xavier va acostar el seu dit a got sense arribar a toca'l i demanar al Pau que fes el mateix. Llavors van fer la primera pregunta "¿hi ha algun esperit aquí?" el got va sortir disparat i es va aturar al costat del SI. Els dits d'en Xavier i d'en Pau encara estaven al mig de la taula on abans havia estat el got.

En Xavier va sentir un calfred, allò s'havia mogut sol, no era com quan jugaven als esperits a casa d'un amic que sempre hi havia algú que empentava, allà el got s'havia mogut sol.

Pensava amb això quan van sentir que algú pujava per l'escala amb una remor somorta, mirà al Pau que feia una cara de por inenarrable. Una espantosa esgarrifança el va recórrer tot el cos de cap a peus i va començar a tremolar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

marco3434

35 Relats

41 Comentaris

37705 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Aqui ve la meva petita descripció que podeu llegir, o que podeu ignorar, abans de continuar viatge.

Si heu decidit seguir i heu arribat ací la meva enhorabona. Se us concedeixen 10 punts. Per bescanviarlos podeu consultar la taula que Ron Weasley te penjada a la sala comú de Grifindor.

M'agrada llegir relats i encara més escriure'ls, notar com em cau al damunt la pluja fina, passejar per prats verds i molls, escalfar-me al sol, aspirar l'olor de les plantes remeieres, sentir la grandesa de les muntanyes, escoltar la remor del bosc, deleitar-me amb el so de la veu femenina i fer l'amor amb tendresa.

Si, crec que encara val la pena viure una miqueta més. La mort es un gran dó que ens han fet però la vida és un de més gran encara. Fruim una miqueta més d'aquest calze abans de deixar-ho tot enrere.

Vinga, valents i apa lins.

menfis3434@hotmail.com