El forat - 7ª part

Dilluns 31 de juliol

La Lara es va despertar a l'hospital amb forts dolors al cap i al cós, una bala havia impactat lateralment amb el seu casc i dues bales la havien tocat de ple a l'espatlla i al braç.

De tota manera podia estar contenta, abans que els jueus es fessin amb la posició tres soldats havien mort i cinc més estaven greument ferits. Ella en una setmana podria tornar a la reraguarda sense cap lesió que li hipoteques el futur.

El Jaume era un nen en el cós d'un home. Amb 48 anys en Jaume no tenia més aspiració en la vida que la seva feina, els seus jocs, i els seus ocis. Era professor de Termodinàmica a la facultat de Ciències Físiques i en aquells moments estava esperant al seu amic Jordi, professor d'estadística i membre destacat de l'Institut d'Estadística de Catalunya que li havia demanat una cita.

En Jordi va arribar puntual i en Jaume el va portar a la seva sala predilecta, una petita habitació que donava al patí interior de la illa de cases, una habitació solejada i tranquil·la. Era allà on tenia els seus principals jocs i divertiments.

Després d'oferir-li una tassa de cafè, que aquest va acceptar, ell es va servir un cafè amb llet amb tassa d'esmorzar, i el va fer asseure a un dels extrem d'aquella petita taula.

El Jordi va començar a parlar "estic preocupat", "juga" va dir en Jaume assenyalant el tauler, en Jordi va fer una jugada mecànica e4, el Jaume va respondre-li amb e6, "com et dic estic preocupat" "però juga" tornar a insistir el Jaume, d4, d5 , "hi ha alguna cosa que no rutlla", e5, c5, "tu saps que en aquest mon tot es basa en l'estadística, ¿oi?" Cf3, "si, si, ja ho se", Cc6, "dons be en els últims anys les series històriques han sofert un canvi", c3, "¿quina mena de canvi?", Ad7, "per exemple els percentatge de naixements. Sempre han nascut aproximadament el mateix nombre de nens que de nenes, però el percentatge ha anat canviant i en els últims anys el percentatge s'acosta a un 60-40", "a favor o en contra nostre" "naixen més nenes" "millor per nosaltres ¿no?" "¿que no m'escoltes?, l'atzar no mana les probabilitats ", "et toca jugar a tu", Ab5, la errada que estava esperant, amb la petita avantatge que aa aconseguiria ja estava segur de guanyar la partida, Ce5, i ara li venia de gust anar a buscar unes galetes Maria per mullar-les a la llet, es va aixecar i se'n va anar a la cuina per tornar amb un paquet senser de galetes Núria.

En va oferir al Jordi que les va desestimà, llavors en va agafar un grapat d'unes cinc i les va mullar en el got i se les va posar totes a la boca "¿Que deies?" va preguntà mentre li regalimava la llet de les galetes. "Que l'estadística dels naixements no respon a l'atzar" Ara si que l'escoltava, "¿Com dius?". En Jordi va intentar calmar els seus nervis, en Jaume era una autoritat en temes d'estadística i per això havia vingut a parlar amb ell, però es que el Jaume també era l'hòstia.

"Tu saps que si jo tiro deu monedes al aire poden sortir cinc cares i cinc creus, o set cares i tres creus, o fins i to deu creus, ¿oi?", "si", "Molt bé. Però, ¿que passa si tiro un milió de monedes al aire totes iguals?, ¿quantes cares en sortiran?" "un 50% quasi exacte".

"Dons això, que en moltes coses regulades per l'atzar s'estan donant percentatges de 60-40. o fins i tot de més", "Impossible", "sembla com si l'atzar hagués cobrat iniciativa i tirés de la realitat en un sentit determinat, hi ha unes desviacions evidents", "això es una bajanada", "dons si que ho sembla però esta passant". "Deixem veure els números". En aquells moments la partida ja era història.

La Clàudia va sortit de la dutxa i anava cap el dormitori a vestir-se quan va veure la Martina davant de l'ordinador consultant un mapa, se li va acostar per darrera i li va fer un petó al coll mentre li demanava "¿que fas?".

La Martina es va girar de la cadira i va mirar aquell cos nu davant seu, el va agafar per les natges i va acostar el seu cap al ventre pla de la noia i li var dir mentre li feia un petó al melic "Me'n vaig".

"¿On?, ¿quan?, ¿perquè?" li va tornar a preguntar la seva amiga.

"Aquest matí mentre meditava he tingut la visita d'en Rimpoché i m'ha demanat que investigués una pertorbació que ha detectat a un poble d'Espanya prop de la frontera amb França. Me'n vaig divendres amb un vol de Còndor Air."

"¿Estaràs molt dies fora?" tona a inquirir la Clàudia, "espero que no, ja saps que no m'agrada allunyar-me gaire del teu costat, hi ha masses noies guapes en aquesta ciutat".

La Clàudia somrigué, tirà el cos enrere deixant penjar lliurement els seus pits, que la Martina no va poder deixar de admirar, li va subjectar el dolçament el cap amb les dues mans i li va donar un petó en la seva boca oberta.

Divendres 4 d'agost

La Martina vestia informal com de costum: un texans, un cinturó prim de pell negre, unes bambes blanques i una samarreta d'esport també de color negre que portava per dins dels pantalons.

Tenia la bossa de viatge a la mà i estava preparada per sortir cap l'aeroport tan bon punt arribés el taxi.

Es va acostar a la Clàudia que vestia un vestit tirat de color blau ajustat a la cintura per una cinta blanca que realçava encara més les formes del seu bonic cós.

"Me'n vaig, no facis maldats, i encarregat de la porta en la meva absència". "D'acord jo compliré però tu posa atenció amb les noies catalanes que m'han dit que son molt maques" "cap serà millor que tu, això segur", i es donaren un petó d'aquells que es fan quan estàs segur que tardaràs a poder fer-ne un altre.

Unes hores després la Martina volava amb destinació Girona. El seu destí final era una petita ciutat anomenada Olot.

La Lara estava estirada al llit de casa seva descansant de les ferides quan va rebre la visita de Rimpoché. Després de les tradicionals salutacions el lama va entrar en seguida en matèria.

"¿Pots viatjar?" li preguntà Rimpoché "dons estic encara un xic tocada per la ferida però crec que si", "necessito que et desplacis el més aviat possible als Estats Units, concretament a un lloc anomenat Muntanyes Negres, en la frontera entre Dakota del Sud i Wyoming".

"¿I perquè no hi envies la Martina? ella coneix molt bé els Estats units" "ella està en una altre missió i a part d'ella sols confio en tu" "¿I que si té que fer allà?" "t'explico.....".

Pel Jaume el problema del Jordi era un joc més amb el que entretenir-se i, com si fos un mots encreuats o un trencaclosques nou, si va posar a estudia'l amb alegria.

Primer va entrar totes les dades al seu ordinador i després va començar a fer anàlisi i més anàlisi, per dates, per estrats socials, per població, per nivells econòmics, anàlisis multi-factorials, desviacions, modes, mitges, mitjanes, variàncies, models estadístics,...quin joc més entretingut que li havien proporcionat.

En aquells moments ell era feliç, es passava les hores davant de l'ordinador amb aquell problema, el seus entrepans de tonyina, les seves coca-coles en envàs de vidre, la música de RAC105 i fot-li que fa bony.

Estava clar que amb la capacitat d'anàlisi del Jaume, els coneixements teòrics que tenia, els instruments matemàtics que podia utilitzar i la dedicació que hi bolcava, el problema aviat es resoldria.

Eren les dues del migdia quan va trucar al Jordi a casa seva. "Jordi he trobat una vergència" "¿què que?" "Hi ha una vergència geogràfica en les dades, al sud de Catalunya pràcticament no hi ha desviació de la mitja, conforme pugem cap el Nord augmenta fins un 63-37 a la Garrotxa, i després torna a baixar"·"¿i això que renoi vol dir?" "no en tinc ni fava però crec que caldria visitar Olot i provar els seus embotits" va respondre finalment el Jaume amb alegria, "que et sembla si anem a passar-hi el cap de setmana".

Després de penjar el telèfon, el Jordi va pensar que ara venia el més difícil, li tenia que dir a la seva dona "Hola Conxa, mira que aquest cap de setmana no podré pujar a Matedepera, me'n vaig amb el Jaume a Olot a investigar...¿Que vols dir que com sempre?, no tornem a començar, eh!, que d'aquesta murga ja en tinc prou, val!....Un altre cop la Vicky, ¿quantes vegades més m'ho recordaràs?, .....".

Eren les vuit de la tarda quan la Martina entrava en l'hotel Riu d'Olot. Bé ja havia arribat, es va inscriure, va agafar la clau i va pujar fins l'habitació. Es va deixar caure sobre el llit, va despenjar el telèfon i va trucar a la Clàudia. "Hola nena, ja he arribat a destí, ¿com va tot?"......

A pocs quilòmetres d'allà en Pau acabava de realitzar la enésima trucada a la Sofia i com de costum no va obtenir resposta. No entenia el seu comportament durant l'estada a la casa i meyns de tot l'absencia de noticies amb que ara l'estava castigant.

Poc desprès en Pau va de rebre la trucada del Xavier, un vell amic, i van quedar per veure's a l'endemà. La visita li aniria d'allò més bé per què començava a sentir-se un xic inquiet en aquella gran casa.