El forat - 6ª part

Diumenge 30 de juliol

En Llop gris s'aixecà d'hora aquell matí i, després d'espolsar-se la roba de la fullaraca que li havia caigut al damunt per la nit, va sortir a buscar aigua fresca per la nova jornada de camí.

Va baixar fins al rierol que cantussejava la seva dolça melodia una mica més avall d'on s'havien aturat per passar la nit.

Mentre omplia les cantimplores va quedar-se observant aquella abundant natura que per arreu l'envoltava, sentia els seus sentits més desperts, les seves emocions més vives, es sentia més viu tot ell.

Aquells pocs dies allà dalt la muntanya amb aquells dos ancians l'havien canviat per sempre.

Tornar al lloc d'acampada i va encendre el foc per escalfar una mica d'aigua pel cafè mentre mirava com els dos ancians s'aixecaven.

En Cérvol Blanc digué en to solemne "avui arribaren a la caverna de l'ós" Ho digué amb una veu neutre sense denotar alegria ni ansietat, sols com la confirmació d'un fet.

El camí aquell dia era tot costerut, tot muntanya amunt, i donat l'edat dels seus companys el ritme d'ascensió va ser lent i el trajecte es va fer llarg. De tota manera Llop Gris no tenia pressa, gaudia de cada moment d'aquell viatge com si tota la seva vida l'hagués estat esperant.

Queia ja el capvespre quan arribaren a la última collada i allà baix la vall, amagada entre els arbres i el fullam, estava l'entrada de la cova de l'ós, la caverna dels avantpassats, el lloc prohibit, el lloc on estava dipositat el segell sagrat,....Virovarma.

Acamparen prop de la porta i es disposaren a passar l'ultima nit com a homes corrents. Encara que tots els dies de viatge els havien passat preparant-se per aquest moment, sense parlar gaire, respectant el silenci, menjant poc i bevent sols aigua i cafè, ara començava l'autèntic ritual de preparació i aquest era molt sever. No es podien presentar davant Virovarma tal con anaven, tenien que purificar-se i fer-se mereixedors del do que anaven a rebre

L'Oliver i la Sonia havien arribat a les Muntanyes Negres, havien pujat amb el seu lluent vehicle per aquella pista forestal plena de pols, rocs i pedres i que s'acabava en aquella petita placeta de terra on l'únic que es podia fer era girar en rodó i tornar-se'n cap endarrere.

"Torna'm a explicar-ho Oliver per què o jo soc molt ruca o tu t'has begut l'enteniment i ara mateix no se ben bé amb quina carta quedar-me. ¿Has passat dels exàmens oficials que et podien donar plaça fixa com conservador del museu, m'has fet deixar la feina de cambrera que es l'únic que ens donava una mica de diners, i hem vingut aquí dalt amb el nostre cotxe nou per fer el malbé en aquestos camins, i tot perquè creus que en algun lloc d'aquestes muntanyes hi una cova on uns indis bojos feien rituals?.

L'Oliver la mirà i va pensar que portar-la havia estat un error, ¿com li podia explicar una cosa que ni ell mateix entenia?, es va quedar uns moments en silenci i li va respondre "no tinc cap resposta però tenia que venir".

La resposta perfecte, la Sonia es va encendre "ma mare tenia raó, ets un cap de trons, i com alimentarem el nostre fill ara que la possibilitat de una bona feina amb un bon sou ha desaparegut, ¿amb aquestes pedres del camí?".

L'Oliver es va quedar descentrat "¿quin fill?, ¿es que estàs....?", la Sonia en aquell moment es va posar a plorar i ell es va sentir molt petit, molt poca cosa. Ella l'estimava, l'adorava i ell no l'havia sabut correspondre-li, no havia sabut veure les seves necessitats, es sentia un miserable egoista.

A l'hospital a la Sofia se li havien estabilitzat les constants vitals, però seguia en coma. Les infermeres que la netejaven i canviaven parlaven d'ella. "¿Com es que es va salvar, si no va quedar mes que ferralla al fons del barranc, i a més a més el vehicle es va incendiar" preguntà una infermera grassa que l'estava netejant amb un drap de cotó, la seva companya alta i seca que la netejava pel l'altre costat li respongué "pel que sembla abans de arribar al fons va trencar la finestra amb un martellet i es va llençar fora, i això la va salvar".

El que no sabien elles es que la Sofia havia sentit el perill abans d'arribar a la fatídica corba, que havia tingut una premonició i que havia començat a reaccionar quan encara tothom seguia xerrant despreocupadament. Una ombra s'havia posat sobre el conductor, ella la va veure clarament perquè mentre l'ombra girava el volant del autocar cap el barranc la anava mirant a ella amb ulls de foc.

La Clara estava compartint un negre i aromàtic cafè amb altres soldats de la seva unitat en el poc temps que tenien per descansar entre una tasca i la següent i comentaven la situació actual.

Tots coincidien amb que la situació era complicada i que mai s'havien vist tants fronts oberts, ni tanta violència gratuïta, ni tantes parts implicades en el conflicte intentant treure'n profit.

Semblava que com més anava avançant la cosa i més anava passant el temps les coses no feien més que empitjorar com una ferida mal tancada que es va podrint per dins. Es preguntava si allò tenia alguna cosa a veure amb l'altre afer, aquell que més li preocupava,... En aquell moment va entrar el capità de la companyia i va cridar uns quants noms, entre ells el seu, tenien una missió.

Un helicòpter havia caigut en terra de ningú i tenien que anar a rescatar la tripulació caiguda abans que hi arribessin les milícies àrabs. En cinc minuts llestos i preparats al patí d'armes.

Deu minuts més tard estava al damunt d'un transport blindat lleuger en direcció al infern. Tot i el perill cap el que ara es dirigia seguia pensant en les cinc portes, i no es treia del cap que el mal son d'aquella guerra estúpida estava relacionat amb la situació de les portes i dels segells.

Aquell dia la Martina havia tingut una experiència que la havia trasbalsat molt. Estava parlant amb la seva amiga Claudia d'un tema sense importància en un petit bar prop del centre de la ciutat de Ganz quan uns quants brètols les havien recriminat per parlar en alemany a Polònia titllant-les de nazis i llançant insults i paraules malsonants.

Mai la Martina havia tingut una enganxada com aquella amb ningú. Aquell dia havia sentit a la seva pell tot l'odi i el rebuig que hom pot sentir cap allò que es diferent. Una expressió d'odi tan primari, irreflexiu, brutal i instintiu que quasi se li va gelar la sang.

Aquest odi atàvic cap tot allò que era diferent sovintejava cada cop més, va pensar que les coses s'estaven precipitant.

L'equip de rescat va arribar a la clariana on s'havia estavellat l'helicòpter. La Lara i els seus companys van baixar i es van desplegar com tantes altres vegades, però amb una diferència, aquell dia els milicians d'Hezbollah els estaven esperant.

La Lara primer va sentir una explosió seguida de ràfegues de metralleta i tot seguit va veure, com si es tractés d'una pel·lícula a càmera lenta, com un company seu queia en mig d'un bassal de sang, llavors va sentir un cop i va perdre el coneixement.

Quan Eng'Poppo va tornar del Santuari, la seva dona l'estava esperant en silenci dreta davant la porta de la casa, i el va anar contemplant mentre s'anava acostant des de la llunyania. Quant va ser prou a prop ell es va aturar i la va mirar en silenci, ella llavors va aprofitar per demanar-li "¿Com estàs?". Eng va sentir admiració i respecte. Segur que havia estat tot el dia treballant al camp, trafegant per la casa i arrossegant amunt i avall els tres nens, i el primer que feia al veure'l era preocupar-se per ell. "Bé", la va enganyar, i van entrar en la petita casa.

Al menjador hi havia un senzill sopar. Eng es va asseure a taula però no tenia gana, tenia ganes d'estar amb ella. Li va demanar que s'assegués a sobre els seus genolls i quan ella ho va fer la agafar pels braços, va acostar els seus llavis als de ella i li va donar un petó. Poc després anaven tot dos agafats de la mà cap al dormitori.

Després d'una hora de rebre i donar-se plaer mútuament, ell va donar un últim cop de maluc mentre ella encara xisclava i gemegava. Llavors el temps es va aturar, ell va sortir del cos d'ella i es va quedar al seu costat mirant-la sense pronunciar mot. En aquells moments el mon estava constituït per tan sols dos elements, ella i ell, la resta no existia.