El forat - 5ª part

EL FORAT - 5 part

Divendres 28 de juliol

Pel Johnny aquell tres dies de viatge havien estat com una ordalia, una catarsi que havia fet renàixer al llop que portava a dins. Ja no volia ser com l'home blanc, ara es tornava a sentir un indi i estava orgullós de ser-ho. La seva vestimenta era ara més semblant a la dels ancians i fins i tot el seu posat era diferent.

Al principi havia pensat en portar els ancians fins les Muntanyes Negres i tornar-se'n tot seguit, però ara tenia clar que els acompanyaria fins el final.

La Lara es va estirar al llit i aviat i sense esforç es va desdoblar del seu cos i la cinta de plata es va desplegar. Va notar el sotrac que sempre sentia quan sortia del seu cos i es va tornar a sentir lliure, va mirar el seu cos descansant al petit camastre militar i tot seguit es va girar, va travessar les parets i va sortir a l'exterior.

La nit era clara i estelada però a la llunyania seguien veient-se esporàdiques explosions. Llavors es va enlairar con un coet i es va dirigir sense demora cap el Tibet.

Quan la Lara ve entrar al monestir de Bu-Pang va veure el seu amic Rimpoché assegut en la postura de Flor de Lotus al damunt d'una vella catifa, i a dos esperits astrals més que l'acompanyaven amb les seves cintes de plata flotant al voltant.

En Rimpoché va obrir els ulls i la va somriure, també els esperits es van girar i la van somriure, no li va costar gens reconèixer els esperits, eren la Martina i el Eng'poppo. Ella es va acostar i els hi va tornar el somriure.

La reunió s'havia fixat per parlar de la situació en que es trobaven els quatre segells coneguts, i sobre tot pel del neguit que els hi produïa la desconeguda cinquena porta.

Tenien clar que el moment era delicat i que un pas en fals i tot se n'aniria en orris.

En aquell moment algú va estirar de la cinta de plata de la Lara i aquesta es va veure obligada a tornar al seu cos. La Lara va obrir els ulls i va veure el caporal de la seva unitat sacsejant-la.

"Lara, desperta, ens estan bombardejant". La Lara es va llevar d'un bot, es va posar les botes, va agafar el fusell i va seguir al caporal.

La Lara no era una noia de les que estaven de moda aleshores (fent la broma que vulgarment es feia, una dona sintètica). No, la Lara era tota una dona: alta, superava el metro setanta cinc, de cos atlètic i de corbes generoses i abundants. Als seus trenta-vuit anys era una dona molt atractiva. La seva cara era espigada, plena de petites pigues per tot arreu, i estava envoltada per una llarga i abundant cabellera de color negre brillant.

Molts companys l'havien buscat però ella els havia refusat a tots. Des de que feia dos anys aquella bomba havia matar al seu promès ella no havia volgut saber res més dels homes, encara no estava preparada.

L'Oliver ho havia trobat, en un petit racó d'un d'aquells vells llibres indis estava escrit "Virovarma es troba al lloc prohibit en el cor de la muntanya sagrada".

La muntanya sagrada dels indis, les Muntanyes Negres!. Sols calia anar a les Muntanyes Negres i buscar la cova on feien els seus ritual els indis Guanaches, li sonava haver llegit alguna cosa sobre una cova anomenada la caverna de l'ós. Potser un cop allà el seu neguit desapareixeria.

Va arribar la Sonia i l'Oliver es va girar i li va dir amb un somriure d'orella a orella. "Ens anem a les Muntanyes Negres".