El forat - 4ª part

Un relat de: marco3434

Dilluns 24 de juliol

En Rimpoché estava a la seva cambra meditant i pensant en tot el que havia succeït aquells dies, sobre tot en les cinc portes.

Ell tenia clar que els tres móns: l'espiritual, el terrenal i l'abismal, estaven superposats un damunt l'altre però clarament separats, i que ningú, ni tan sols el més savi i espiritual de tots els mestres, podia copsar ni un xic del que passava en els altres.

Però en aquells moments els cercles perfectes s'havien desplaçat i en algun lloc feien contacte. Això era el que provocava aquella agitació. Al igual que dos circumferències de metall que giren en paral·lel sobre un eix i que quan l'eix d'una d'elles perd la vertical aquelles van trobant-se regularment en el seu gir en un punt de la volta.

En Rimpoché sabia que aquella agitació si que podia detectar-se per les pertorbacions que causava, i això era el que estava intentant trobar, l'origen de la pertorbació.

Primer va fixar la seva atenció en la primera porta, la que hi havia al seu monestir; després en la segona, a la ciutat tres vegades santa, no molt lluny del mur de les lamentacions; a continuació en la tercera, en les rodalies d'una antiga ciutat alemana; la quarta es trobava en un petit poblat de l'Àfrica negre; i per últim en la quinta que, reflexionava Rimpoché, probablement estaria en el continent americà. I en ell va fixar la seva atenció.

Aquell dia ja havia fet un desplaçament astral a un lloc on havia cregut sentir la porta, però havia estat una falsa alarma. Sols era una tragèdia humana, un autobús que s'havia precipitat per un barranc i on tots el passatgers havien perdut la vida

L'Oliver s'havia oblidat totalment dels seus exàmens d'art, passava els dies tancat a la biblioteca llegint tot el que trobava sobre els indis Guanaches.

La Sonia estava preocupada, mai l'Oliver li havia fet tan poc cas, i això que ella es desvivia d'allò més per complaure'l. Alguna cosa no anava bé, alguna cosa no rutllava. ¿Que tindrien aquells indis que tan absorbien l'atenció de l'Oliver?.

En Pau havia portat tot el material a la habitació del darrera i havia quedat sorprès, la figura de fang que estava amollant representava una noia nua estirada de costat i mig incorporada sobre el seu braç, s'inspirava en una foto que havia agafat d'una revista i que tenia penjada al mural de suro d'aquell improvisat taller.

Ara la figura era una altre, era una figura retorta, com un dimoni mig incorporat amb els braços oberts a mitja alçada i una cara esgarrifosa. De seguida en va trobar l'explicació, la Sofia ho havia fet en aquella nit d'insomni. De tota manera el realisme que la Sofia havia aconseguit en la figura era impressionant i va decidir de moment conservar-la.

El que en Pau no sabia es que la Sofia estava a l'hospital amb traumatisme craneo-encefàlic greu, estava en coma a un pas de la mort.

En Pau estava de vacances i com a bon bohemi no disposava en aquella casa ni de televisor ni de radio, tampoc tenia telèfon i per suposat no comprava mai el diari. Sinó segur que ja hagués sabut que l'autobús que feia la línia del poble a la capital s'havia estimbat en estranyes circumstancies al passar per un congost del riu i que, amb la excepció d'una passatgera que encara lluitava per la seva vida, el conductor i tot el resta del passatge estaven morts.

Feia ja tres dies que els dos ancians estaven al davant de la casa de Llop Gris, estaven allà immòbils, en silenci, asseguts al carrer sobre les seves cames creuades, sense quasi menjar i prenen sols un xic d'aigua de tan en tan.

Al principi en Johnny els va considerar una molèstia i un destorb, però mica a mica el hi havia anat agafant respecte per la seva tenacitat i per la serenitat que transmetien.

En Johnny va decidir acabar amb aquell despropòsit i es va dirigir als ancians. "¿que voleu de mi?". "que ens portis a les Muntanyes Negres". "¿i rés més?". "res més" va ser la resposta. "molt be anem-hi", i es va girar per tornar a entrar a la casa.

La dona grasoneta que s'ho mirava des del llindar de la porta va cridar "vas a llevarles sin recibir nada de plata a cambio?". "tu, mujer, callate!" i en Johnny entrà a la casa per vestir-se, recollir quatre coses i preparar el viatge.

Els ancians s'aixecaren poc a poc i amb dificultat, s'espolsaren la roba i esperaren. Una hora més tard els tres homes eren a la carretera camí de les Muntanyes Negres.

Tot el dia el passaren viatjant en silenci. Quan va caure la nit van aturar-se a un costat de la carretera on hi havia un petit bosc i es disposaren a passar la nit al ras.

Encengueren una petita foguera, menjaren i begueren una mica i llavors va ser quan en Johnny els hi va preguntar. ¿Perquè teniu tant d'interès per anar a les Muntanyes Negres?". El més ancià va creure oportú explicar-li un xic del que passava.

Guineu Roja va començar la seva explicació:" Al mon hi ha tres fulles separades pel vent, mentre el vent bufa les fulles planen separades, però si el vent afluixa poden arribar a tocar-se. La primera es la fulla dels esperits, i la última la dels dimonis, nosaltres estem a la fulla del mig. En aquests moments el vent ha afluixat i la fulla inferior s'està acostant a la dels homes. Sols els esperits ens poden ajudar. Anem a les Muntanyes Negres a buscar Virovarma."

Després d'aquella explicació els dos ancians llançaren una pols al foc que esclatà en flames vermelles i començaren a recitar unes cançons que anaren repetint com si fossin mantres tibetans.

Aquella escena li va recordà al Johnny escenes oblidades de la seva infància quan es quedava meravellat per els rituals que els mes vells i savis de la tribu realitzaven al voltant de una foguera les nit de lluna plena, encara que d'això ja feia molt de temps.

Mica a mica va sentir com Llop Gris tornava a créixer dins seu i que la seva part de Johnny anava minvant.

Lara Dayan era una de les encarregades de custodiar la porta, i ara ella era allà al Líban al bell mig d'aquella guerra absurda que ni li anava ni li venia.

El pitjor per la Lara es que no podia tornar a les seves tasques de guardiana de la porta, l'haguessin pogut detenir per desertora i el resultat hagués estat encara més dolent.

Així que va sospirar, va mirar el seu fusell d'assalt i va fer una xuclada al seu cigarret. Mentre allà, uns quilòmetres al davant de la posició que l'exercit d'Israel defensava, seguia cremant la ciutat.

Martina Becker era bruixa però mai li havia dit a ningú. El seu passaport posava Polònia però ella sabia que per les seves venes corria sang alemanya, la mateixa sang de les bruixes que el Tribunal de la Santa Inquisició havia cremat segles enrera a les places de les viles del imperi teutònic.

Va agafar l'antic llibre de màgia que la seva avia li havia encomanat abans de morir i va torna'l a llegir poc a poc i amb molta cura. El llibre començava amb les següents paraules "Arbeit match frei..." curiosament les mateixes paraules que el nazis van escriure sobre les portes del tristament famós camp de concentració de Auschwitz.

Eng'Poppo va agafar la seva llança i el seu escut, sortir a la nit a passejar per la sabana africana era perillós, masses feres salvatges rondaven la nit.

Va cridar el seu fill de dotze anys, va deslligar el gos, i tots tres van marxar cap a la muntanya rocosa que es veia a l'horitzó, cap el Santuari.

La seva dona Ngema s'havia queixat amargament de que anés tantes nits cap el Santuari, però ella també sabia que en aquesta qüestió no hi podia fer rés, quan es tractava del Santuari n'Eng'Poppo no escoltava a ningú.

La Ngema sabia dels perills de la nit i temia pel seu espòs i pel seu fill, i més ara que estava embarassada i esperant el seu quart fill. Ngema s'abraçà a les seves dos filles de quatre i sis anys i els va mirar mentre es perdien en la nit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

marco3434

35 Relats

41 Comentaris

37684 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Aqui ve la meva petita descripció que podeu llegir, o que podeu ignorar, abans de continuar viatge.

Si heu decidit seguir i heu arribat ací la meva enhorabona. Se us concedeixen 10 punts. Per bescanviarlos podeu consultar la taula que Ron Weasley te penjada a la sala comú de Grifindor.

M'agrada llegir relats i encara més escriure'ls, notar com em cau al damunt la pluja fina, passejar per prats verds i molls, escalfar-me al sol, aspirar l'olor de les plantes remeieres, sentir la grandesa de les muntanyes, escoltar la remor del bosc, deleitar-me amb el so de la veu femenina i fer l'amor amb tendresa.

Si, crec que encara val la pena viure una miqueta més. La mort es un gran dó que ens han fet però la vida és un de més gran encara. Fruim una miqueta més d'aquest calze abans de deixar-ho tot enrere.

Vinga, valents i apa lins.

menfis3434@hotmail.com