El forat - 3ª part

Un relat de: marco3434

EL FORAT - 3ª PART

Diumenge 23 de juliol

Eren les nou del matí i la Sofia no estava encara a la casa. En Pau que la estava buscant infructuosament des de feia mitja hora estava preocupat.

Va sortir a fora i la va veure arribar. Va córrer cap a ella i li va dir i demanar tot el que se li va ocórrer, que d'on venia, el que li havia passat, que si sabia l'hora que era, que podia haver avisat, que si tenia fred, que si es trobava bé.... Ella el va mirar als ulls i el va fer callar amb un gest, la cara d'ella era la mateixa que si hagués vist un mort caminant. "¿Que passa? Va dir per fi ell. Ella va tornar a mirar-lo i va respondre "Tens que portar-me a ciutat ara mateix, necessito trobar-me amb la meva gent. Necessitem ajuda". "¿Però que passa?" va tornar a insistir ell. "¿Em portes a ciutat o no?" va tallar ella. Ell sols va poder assentir amb el cap.

En Guineu Roja i en Cérvol Blanc tenien que fer un llarg viatge i no tenien ni diners ni mitjans de transport. La única persona que disposava d'un vehicle en aquella reserva i que els podria portar era Llop Gris, així que van agafar els seus petits farcells i es van encaminar a casa de Llop Gris.
Van arribar-hi, van trucar a la porta i van esperar.

Van sentir la veu de una dona no massa jove "¿Quién està ahí?". "Volem veure a Llop Gris" va dir Guineu Roja parlant-li a la porta. La porta es va obrir i una dona de uns trenta-cinc anys i una mica entrada en carns va aparèixer, se'ls va mirar i va cridar "Johnny, dos viejos preguntan por tí", Al cap de un moment va sortir en Johnny, un home d'uns quaranta i pocs anys, un xic gras i molt despentinat.

"¿Que voleu? Va preguntar. "Ens tens que portar a les Muntanyes Negres" va respondre Guineu Roja. "Això està molt lluny d'ací, ¿teniu diners per pagar-me?". "No" va dir Guineu Roja. En Johnny va somriure i va sentenciar "dons aire" i va tancar la porta.

Els dos ancians es van acomodar al terra del carrer, i es van quedar allà immòbils, esperant.

L'Oliver estava estirat al llit del seu apartament cara amunt mirant fixament aquell sostre de color groc i abraçant a la seva xicota que dormia envoltada pel seu braç dret. Tots els seus pensaments estaven fixos en aquells dos dibuixos. Des de que va sentir aquella crida no podia deixar de pensar en Virovarma i Caerva. Alguna cosa li deia que allò era molt important.

La Sonia es va despertar, va veure el seu xicot mirant en silenci cap el sostre i lentament va moure la ma cap allà on ella sabia que trobaria resposta.

El Pau i la Sofia estaven de camí a la estació d'autobusos, si s'espavilaven ella podria marxar en l'autobús de les onze.

El Pau estava estranyat de les reaccions de la Sofia, però no la impediria marxar si tan ho volia. El que més l'estranyava era que la Sofia era d'un natural alegre i xerraire i portava pràcticament des de que va arribar a la casa sense badar boca.

Sota la casa, al soterrani, el ciment mostrava esquerdes. El temps seguia avançant inexorablement.

Al monestir de Bu-Pang el lama Rimpoché intentava concentrar-se sense èxit en la seva habitual meditació matinal, i no era que la música que sortia de les edificacions que els xinesos havien aixecat a la vora del monestir el molestés, ni molt menys. Ell era perfectament capaç de suprimir aquells registres de la seva consciència.

Era una altre cosa el que el pertorbava en el seu interior, una cosa que tenia relació amb el que estava succeint en els soterranis de la lamaseria.

Quan els xinesos van annexionar el Tibet van entrar en tots els monestirs, palaus i lamaseries, excepte en el de Bu-Pang. Els mestres tibetans tenien clar que allò no havia de succeir mai. Hi havia una raó de pes, allà s'amagava la porta prohibida que ells tenien la missió de mantenir sempre tancada, a qualsevol preu.

Ara s'estaven produint esdeveniments i escoltant coses que preocupaven als guardians d'aquella porta, i molt.

El lama Rimpoché va veure arribar al lama Rampa amb un dels seus deixebles, els estava esperant. Els va saludar i els va fer passar a una petita estança on els va oferir te. Després de les tradicionals salutacions i rituals els hi demanar com estava la situació al exterior.

El lama Rampa li comentà que s'havien observat moviments en les altres tres portes conegudes, però que de moment estaven ben assegurades, que els guàrdies havien estat advertits i que estaven alerta.

El problema era que encara no havien pogut trobar ni identificar on era la última de les portes, i que els moviments que s'estaven produint eren de tal magnitud que una porta mal assegurada potser no podria resistir aquella empenta. Els segells es podrien trencar. Tots tres sabien que tan sols que una sola de les portes es trenqués moltes serien les penalitats que es tindrien que suportar, un apocalipsis de dolor.

Els tres van acabar de beure el te en silenci.

En Pau havia vist marxar la Sofia. Abans de partir, ella l'havia intentat convèncer de que l'acompanyés, després per que no tornés a dormir a casa seva sinó que busques habitació al hotel del poble, i per fi li havia fet prometre que fins que ella tornés per cap motiu baixaria al soterrani. En Pau ho tenia clar, aquella tia estava com un llum d'oli. Li havia promès que no baixaria al soterrani per fer-la callar però ara ja no volia pensar més en ella.

Intentaria aprofitar el dia acabant aquella figura de fang que tenia començada. Tenia el material guardat al soterrani, sols el tenia que acabar de puja'l fins l'habitació de darrera que era la que més llum tenia i on li agradava més de treballar i posar-se mans a la feina.

Amb aquests pensaments va arribar a la casa, va baixar del cotxe i es va dirigí cap el soterrani.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

marco3434

35 Relats

41 Comentaris

37711 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Aqui ve la meva petita descripció que podeu llegir, o que podeu ignorar, abans de continuar viatge.

Si heu decidit seguir i heu arribat ací la meva enhorabona. Se us concedeixen 10 punts. Per bescanviarlos podeu consultar la taula que Ron Weasley te penjada a la sala comú de Grifindor.

M'agrada llegir relats i encara més escriure'ls, notar com em cau al damunt la pluja fina, passejar per prats verds i molls, escalfar-me al sol, aspirar l'olor de les plantes remeieres, sentir la grandesa de les muntanyes, escoltar la remor del bosc, deleitar-me amb el so de la veu femenina i fer l'amor amb tendresa.

Si, crec que encara val la pena viure una miqueta més. La mort es un gran dó que ens han fet però la vida és un de més gran encara. Fruim una miqueta més d'aquest calze abans de deixar-ho tot enrere.

Vinga, valents i apa lins.

menfis3434@hotmail.com