El forat - 2ª part

Un relat de: marco3434

Dissabte 17 de juny.

Havia passat quasi un any des de la aquella triple desgracia, de aquelles dues estranyes agressions sofertes per aquella jove parella a la masia del Puig i de la mort al mateix lloc del germà de la noia també en inexplicables circumstàncies.

El familiars de la jove havien tancat la casa poc després i la havien posat a la venda però fins la data ningú s'hi havia interessat, i això que el preu era ben econòmic.

Aquell dissabte en Pau estava de visita per la zona, era un artista bohemi, un jove escultor que havia aconseguit guanyar una plaça de funcionari en una escola pública de belles arts i ara gaudia de la seguretat d'un treball a l'ombra de una Administració Pública, amb els seus avantatges de poques hores de feina, sou segur i molt de temps lliure, que un bohemi com ell sabia ben bé com aprofitar.

En aquells moments estava buscant un casa lluny de la ciutat per instal·lar-hi un refugi d'artista i l'atzar l'havia portat per aquells indrets.

Quan va entrar en l'agencia immobiliària local i va demanar per una casa a les afores que fos econòmica i tranquil·la encara que necessités alguna reforma, la venedora ho va veure clar, "El mas del Puig". Un mes més tard ja n'era el propietari.

Dissabte 22 de juliol.

En Pau era un home que passava de la quarantena, alt com un Sant Pau i amb un nas prominent que li dominava el rostre, una barba de poc pel sempre mal endreçada i un cabell canós sempre mal pentinat. Vestia informal o més aviat desconjuntat.

Hom no s'explicaria el seu èxit amb les dones sinó era per la seva vessant de professor i artista que provocava l'admiració de moltes de les joves alumnes que aspiraven a emular a Rodin o a Rembrandt. Ara mateix s'estava treballant una alumna de vint-i-tres anys, i quasi podria dir-se que la cosa estava feta.

De fet l'havia invitat aquell cap de setmana a visitar la casa.

Havia baixat a buscar-la a l'estació d'autobús i ara estaven pujant sense cap pressa amb el seu vell utilitari cap a dalt el turó on estava la casa.

La conversa alegre i intranscendent es va truncar quan després de l'últim revolt la noia va veure la casa. Es va quedar muda. En Pau n'estava convençut, la noia estava impressionada per la casa, i realment no sabia fins a quin punt!

La Sofia a part voler ser artista també havia desenvolupat interès per les ciències esotèriques i s'hi havia endinsat força, fins i tot els seus amics del esoterisme li havien reconegut certs mèrits, i en una ocasió va fer contacte conjuntament amb la mèdium amb un esperit. Però fora del ambient esotèric mai no explicava rés a ningú sobre fenòmens paranormals per evitar burles i rialles.

La impressió que havia rebut al veure la casa havia estat brutal, tot el seu cós s'havia esgarrifat i no podia treure els ulls d'aquella mansió.

Per fi el cotxe va arribar i en Pau va agafar una de les maletes de la noia deixant-li l'altre per que la portés ella mateixa. Era un convençut feminista, o potser una mica impresentable, tan si val, ell era així.

Van entrar a la casa sense dir ni un mot. En Pau exultant per la impressió que la casa estava fent en la noia, i ella per la mateixa raó, però la impressió que estava sentint ningú se la podia imaginar.

Un cop dins del rebedor ella va mirar cap a la porta que hi havia a prop de les escales i va demanar "¿on dona aquesta porta?.

En Pau respongué "Al soterrani".

Ella s'hi acostà i es va quedar en silenci, ell va obrir la porta i la llum de l'escala i va dir "un bon lloc per fer-hi un celler". Sense respondre ella va baixar fins baix del tot.

El terra del soterrani estava cimentat de feia poc, una gruixuda capa de ciment que en molts llocs pujava per sobre del voral que antigament guarnia aquell terra. Va mirar aquell terra de ciment i va sentir que alguna cosa l'estrenyia l'ànima.

Molt lluny d'aquella casa en aquell mateix moment, l'Oliver estava preparant l'examen d'art per una plaça de conservador del museu local quan de sobte li va venir al cap una imatge claríssima, un munt de ratlles sinuoses creuant-se en un punt central.

Era com aquells vells dibuixos d'art precolombí que havia vist en aquell antic llibre dels indis Guanaches. Va deixar els apunts d'art i va sortir cap a la biblioteca.

Va buscar el llibre i va trobar els dibuixos, eren dos dibuixos de similar aspecte, un d'ells era el dibuix d'una rodona amb ratlles que hi sortien en perpendicular com si fos una imatge infantil d'un sol radiant, es deia Virovarma. L'altre es deia Caerva i era un conjunt de línies sinuoses que es trobaven en un punt central, com la forma del aigua quan se'n va pel desaigua o com un munt de serps enganxades per la cua. En va llegir les explicacions i deien el següent.

"Pels indis Guanaches el mon es composa de tres esferes sobreposades, la primera es la dels deus i esperits de la terra, la segona es la dels homes, els animals i les plantes i la tercera es la dels dimonis i els monstres. Per ells aquestes esferes coincideixen al mateix lloc, però els habitants de cada esfera mai es troben perquè els seus cossos es mouen de formes diferents. Ara bé els indis Guanaches també creuen que en certs llocs i en determinades condicions i circumstàncies els habitants de una esfera poden trobar-se amb el de les altres esferes. Aquestes portes entre esferes els indis les van marcar per que en quedés constància. Les portes al cel es diuen Virovarma i es van marcar amb la forma del dibuix 1, les portes al infern.....".

En aquell moment es va sentir un crit d'alegria "Oliver!". Era la xicota de l'Oliver, la Sonia, que li va llançar els braços al coll i li va fer un petó.

Aquella nit l'Oliver es trobava assegut a la butaca de casa seva amb la seva xicota. Ella estava asseguda al terra sobre la catifa de la sala amb les cames plegades i el cap reposant sobre les cames d'ell.

Feia uns mesos que vivien junts i la Sonia se'l estimava molt i estava disposada a fer qualsevol cosa per que aquella relació anés endavant

En aquell moment li estava fent fregues suaus amb la ma plana per sobre del pantalon, però a diferencia d'altres dies ell estava absort i no hi parava esment. "¿Passa alguna cosa?" li va demanar. Ell la va mirar i li va dir "pensava en Caerva i Virovarma". "¿Qui son?" va tornar a preguntar ella. "Uns dibuixos precolombins" digué ell. "Ah" digué ella i el va mirar als ulls, ell també va mirar-la als ulls, aquells ulls de color mel tan bonics. Llavors ella va somriure i lentament li va descordar la cremallera.

La alumne del Pau havia estat tot el dia estranya, i per la nit quan el Pau la havia buscat ella l'havia rebutjat d'una manera tan feresta que ella mateixa estava estranyada.

En Pau s'havia quedat tan desconcertat que no va saber com reaccionar, però a la fi no va voler donar-li més voltes i se'n va anar a dormir. Ella es va quedar sola en aquell menjador amb els seves sensacions.

De cop i volta va sentir la necessitat de sortir d'aquella casa i caminar. Eren ja les dotze de la nit però hi havia una lluna plena que il·luminava suficientment els camps, va començar a caminar en sentit descendent cap el riu i un cop allà el va remuntar la vora seguint el camí de sirga fins que de sobte va trobar la entrada a una petita cova.

La va mirar i valorar, semblava com si fos un camí que tornés per sota terra cap el mas del Puig, potser una sortida de emergència per temps més feréstecs que aquells, potser una via d'escapament en temps de guerra.

Fos com fos es va quedar pal plantada al davant sense atrevir-se a endinsar-hi ni sense voler tornar enrere. Alguna cosa la cridava allà dins.

La reserva india de Cork-creek, on vivien els últims indis Guanaches, estava al mig de cap lloc, en una zona àrida, inhòspita i desèrtica. Sols un munt de cases totes iguals i de pèssima qualitat donaven fe de que allà s'hi podia viure.
Era tot el que els colonitzadors havien deixat a aquells primitius propietaris.

Cork-creek en aquells moments estava poblat per uns quants vells indis que encara guardaven memòria dels seus avantpassats, uns quants joves més preocupats pel sexe i l'alcohol que per cap altre cosa, unes quantes dones sense present i un munt de nens sense futur.

Allà a Cork-Creek el vell "Guineu Roja" de 85 anys i el seu amic "Cérvol Blanc" de 83 anys estaven parlant al cim d'un petit monticle que dominava el poblat. "Els vents porten missatges que alguna cosa s'està movent" digué el primer, "Si, i no son pas bones noticies" respongué el segon. "Sembla que tot torna a començar" va acabar de dir el primer.

En Pau es va despertar, la Sofia no hi era i aquell era l'únic llit de la casa. "Quina noia més estranya" va pensar i va mirar el despertador. Les cinc de la matinada. "Be, ja vindrà quan vulgui" es va girar i es va tornar a dormir.

Eren les cinc de la matinada i en Guineu Roja i en Cérvol Blanc estaven preparant un petit farcell per fer un llarg viatge, segurament seria el seu últim viatge.

Comentaris

  • Es comença a perfilar el conte...[Ofensiu]
    Ligeia | 06-09-2006

    ...ara ja només puc continuar llegint les següents parts.
    M'ha agradat llegir-lo mentre parlava amb l'autor.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

marco3434

35 Relats

41 Comentaris

37708 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Aqui ve la meva petita descripció que podeu llegir, o que podeu ignorar, abans de continuar viatge.

Si heu decidit seguir i heu arribat ací la meva enhorabona. Se us concedeixen 10 punts. Per bescanviarlos podeu consultar la taula que Ron Weasley te penjada a la sala comú de Grifindor.

M'agrada llegir relats i encara més escriure'ls, notar com em cau al damunt la pluja fina, passejar per prats verds i molls, escalfar-me al sol, aspirar l'olor de les plantes remeieres, sentir la grandesa de les muntanyes, escoltar la remor del bosc, deleitar-me amb el so de la veu femenina i fer l'amor amb tendresa.

Si, crec que encara val la pena viure una miqueta més. La mort es un gran dó que ens han fet però la vida és un de més gran encara. Fruim una miqueta més d'aquest calze abans de deixar-ho tot enrere.

Vinga, valents i apa lins.

menfis3434@hotmail.com