El forat - 11ª part

EL FORAT - 11ª part

Dilluns 7 d'agost

L'endemà es van trobar un altre cop tots tres a la recepció per esmorzar. El Jordi estava molt seriós i la Martina igual, no feia falta ser gaire espavilat per adonar-se que entre aquells dos aquella nit no hi havia hagut ni química ni física.

La Martina estava esperant que haguessin esmorzat per donar qualsevol excusa i anar-se'n tota sola quan el Jaume va trencar el gel "Aquesta nit he trobat una desviació no aleatòria en les dades que es van recollir ahir", "¿Que?" digueren en Jordi i la Martina alhora, "una divergència", es va posar un tros de croissant a la boca i va esperar a engoli'l per seguir "en els camps magnètics", va deixar passar uns instants i va afegir "hi ha com un petit punt d'atracció al nord est de la vila".

La Martina va pensar que seria bona pensada donar una altre possibilitat a aquell gros personatge.

En Xavier i en Pau havien passar un altre nit a l'hotel i ara tornaven a estar a la casa. En Pau volia recollir quatre coses i marxar, no tenia humor per continuar allà més dies. En Xavier estava al terrat de la casa mirant el bonic paisatge que aquell mas senyorejava mentre en Pau estava acabant de recollir totes les pertinences que volia endur-se.

En Jaume conduïa el cotxe en direcció a Mas del Puig quan després de l'últim revolt la Martina ve veure la casa i una esgarrifança la va colpir. Era allà!: En Jaume va explicar "segons els meus càlculs el vèrtex de la pertorbació ha d'estar pels voltants".

La Martina va dir "acostat a la casa i preguntem als masovers", "bona pensada" contestà en Jaume.

Aparcaren dins el pati del mas. La Marina estava amb tot el cos alterat i en tensió. Notava presencies per tot arreu.

En Pau que havia escoltat l'arribada del cotxe va baixar a veure qui era el que havia arribat amb en Xavier trepitjant-li els talons. "Bon dia" saludà el Jaume. "Bon dia" respongueren en Pau i en Xavier. Després de intercanviar-se una petita sèrie de tòpics en Jaume preguntà com qui no vol la cosa "¿Han succeït fenòmens estranys per aquí a la vora últimament?. La cara d'en Pau va mudar i la Martina que era experta en comunicació no verbal ho captà en seguida. "¿Com ara què?" tornà a preguntar en Pau. Llavors per sorpresa de tots entrà la Martina en la conversa "Com ara telepatia, telecinesis, contacte amb esperits, sorolls inexplicables, objectes que es mouen sols, aparicions, morts, desaparicions, comportament estranys en persones conegudes,...", en Jordi anava a opinar sobre aquelles bestieses que estava dient la noia quan en Pau va respondre "com saps tu tot això!" i tos es quedaren sorpresos, els uns i els altres.

La Martina digué "millor passem dins i us explico unes quantes coses". I els cinc entraren a la casa.

En Rimpoché aquell dissabte quan va arribar al monestir i va veure tants soldats armats pels voltants ja es va adonà que les coses es començaven a torçar. Els soldats l'estaven esperant i tan bon punt el van veure que el van detenir amb l'acusació de que estaven preparen una rebel·lió i que ell n'era el cap, i se'l emportaren cap a la caserna militar.

Ara ja portava dos dies detingut al calabós d'aquella caserna xinesa i anava pel seu cinquè interrogatori. Tot preguntes sense sentit. Qualsevol interrogatori seriós hagués aclarit la situació en poca estona, aquells xinesos sols feien que marejar la perdiu. El que si el sotmetien era a tortura de manca de foscor, manca de silenci, manca de solitud i manca de son. Sempre estava en habitacions massa il·luminades, amb altres persones que no el deixaven parar sol, sense poder dormir més que pètites estonetes i menjant a deshores. Alguna motiu amagat hi havia darrera tot allò.

Aquell matí un oficial xinès entra a la seva cel·la, va fer fora a tothom i es quedà a soles amb ell. En Rimpoché s'aixecà, el mirà i esperà els esdeveniments, allò era nou dins de tot aquell enrenou. L'oficial rigué una mica, es va treure poc a poc la pistola i digué "ara et mataré, guardià del segell, i semblarà que ha estat en defensa pròpia quan has intentat prendre'm la pistola" en Rimpoché va mirar l'oficial i va veure que una ombra el posseïa, molt malament devia està tot quan les ombres podien ja dominar cossos humans.

La pistola a un metre seu apuntava directament el seu cap, tan aviat aquell soldat accionés el gallet seria home mort.

Rimpoché va inspirar pausadament i va reflexionar en silenci. Un cop la pólvora fes explosió la bala tardaria dècimes de segons a arribar al seu front i rés es podria fer, però hi havia una opció: l'oïda.

Rimpoché es concentra en escoltar el soroll dels dits de l'home sobre el gallet, des de que sentís el CREC que el gallet feia al accionar el mecanisme fins que sortís la bala tenia uns segons, els tenia que aprofitar. Va imaginar tot el moviment que faria el seu cos i va eliminar el control mental, en aquell moment sols era instint animal. Totes les hores d'entrenament en arts marcials es posarien a prova en un moments.

Va escoltar el CREC i la seu cos girà al voltant de la punta del peu dret tot apartant-se el suficient per què la bala no el toqués, quan el soldat veié el moviment ja ja era tard, en Rimpoché es va llençar endavant i va descarregar tota la seva força en un cop sec, dur i precís del seu puny sobre en el plexe solar de l'home, una mica per sobre de la boca de l'estomac. Aquest caigué al terra vomitant sang. Al tocar el terra ja estava mort.

Llavors va veure com l'ombra es separava del cos de l'home.

Va tornar a pensar amb la lògica que el caracteritzava, el soroll del tir atreuria els soldats, calia empescar-se una solució.