El dringar de la campaneta

Un relat de: Mercè Bellfort

EL DRINGAR DE LA CAMPANETA

En Gerard s'havia acostumat a prendre el seu cafè amb llet i un croissant a la terrassa del bar del poble que oferia una vista relaxant al mar.
Amb el diari local a la mà passava revista de les darreres notícies polítiques i esportives, però la secció de "Societat" -concretament els apartats de Necrològiques i de Successos- era el seu punt feble. Més que res per deformació personal, ja que, com a criminòleg, volia estar al corrent de qualsevol esdeveniment relacionat amb la seva professió.
+

JOSEP COMAS I OLIVELLA
Ha mort cristianament el dia 2 d'agost de 2008
a l'edat de 82 anys
A. C. S.


+

MARIA FREIXES I SANTPERE
Ha mort cristianament el dia 3 d'agost de 2008
a l'edat de 98 anys
A. C. S.


Eren alguns noms de difunts, recordats pels seus afligits familiars, que en Gerard llegia amb un interès relatiu ja que es tractava d'uns òbits que calia acceptar per ser llei de vida. En canvi, la vena detectivesca se li despertava de cop quan llegia:
ASSASSINAT UN PAGÈS DE GRUMOLL.
S'estan investigant les causes d'aquest horrible fet. Se sospita d'un veí, però les informacions de les quals disposen els Mossos d'Esquadra són encara molt contradictòries.

En Gerard ja s'hauria aixecat de la cadira on seia tan tranquil·lament per entrar en acció i seguir el fil conductor d'aquell assassinat. De tota manera era inútil que ho fes perquè estava de vacances en aquell poblet mariner i sabia que la seva iniciativa, lògicament, no tindria cap mena d'acceptació per part de les autoritats locals. Ell exercia la seva feina com a autònom a la ciutat i, ben mirat, aquestes cavil·lacions no el portaven enlloc.

Va retornar a la realitat gràcies a una campaneta. Era la del carrilet que circulava pel davant de la terrassa cada mitja hora i obligava tothom a aixecar la vista per veure com desfilaven el parell de combois que conduïa tot ufanós en Miquel. De bon matí, el simpàtic xofer saludava amb aquell dringar els turistes que tot just acabaven d'esmorzar i s'adreçaven a la platgeta per gaudir d'un bon bany. Aquella "visita sorollosa" de les deu del matí li resultava entranyable. No se li va escapar que en Miquel anava acompanyat, just darrere seu, d'una passatgera que ni tan sols aixecava el cap quan la majoria deia "adéu" amb un expressiu moviment de mans. Com que duia el cabell força llarg i se la veia immersa en una pila de fulls que descansaven a la seva falda, no hi havia manera de saber el motiu pel qual no participava de l'alegria del xofer i de la resta de viatgers.

Aquesta operació es va anar repetint dia rere dia al llarg d'una setmana.
Segons semblava, tots dos coincidien a la mateixa hora i al mateix lloc però fent tasques completament diferents. Ell, quan sentia la campaneta de les deu, ja deixava de banda el seu diari per observar la jove que, com sempre, era ben aliena a aquella mirada furtiva.

Un matí en Gerard es va proposar esbrinar què podia estar fent una persona que mai no observava la gent ni el paisatge quan ambdues coses bé prou que s'ho mereixien. Pels pocs segons dels quals disposava li va semblar que podia estar ben concentrada fent uns encreuats o un sudoku, ja que sempre duia un boli a la mà. No n'estava segur i tot plegat va fer que aquell misteriós personatge el comencés a intrigar. Primer perquè volia veure-li la cara i després per descobrir què feia i on anava cada dia a la mateixa hora.

Com que, assegut a la terrassa, no en treia l'entrellat va decidir transformar-se ell també en un viatger que faria un tomb pel poblet amb la incertesa, però, de no saber quin seria el seu destí. Aquesta feina no li suposava cap maldecap, ans al contrari, estava més que acostumat a fer aquest tipus d'actuacions i encara d'altres molt pitjors que formaven part del seu dia a dia a la ciutat.

Així, doncs, es va plantar a la parada del carrilet per esperar la seva arribada. El dringar de la campaneta el va alterar lleugerament. Començava a entrar en acció en un dia assolellat i fresquet, però ignorava, com tantes vegades li havia passat, com podria arribar a enterbolir-se la jornada.

En aturar-se el comboi en Miquel li preguntà on anava i ell li va respondre que al final del trajecte. Amb l'habilitat que el caracteritzava s'assegué amb tota naturalitat darrere la jove i des de l'angle adient revisà la tasca que estava fent. No es tractava ni de cap encreuat ni de cap sudoku: eren uns escrits en una llengua que no acabava de desxifrar. Tragué les ulleres, atès que ja comptava amb una certa edat i, ara sí, constatà que no entenia un borrall d'aquella llengua. Pels coneixements lingüístics que tenia va deduir que no es tractava de cap llengua romànica ni germànica. Creia més aviat que, per l'acumulació de consonants, havia de ser una llengua eslava. Ell apostava pel polonès, però no ho podia assegurar.

El sol començava a picar i, per fi, ella es recollí la seva cabellera negra amb una cua deixant al descobert el seu perfil.
-Caram, pensà en Gerard, no està gens malament!
Les seves faccions eren fines i la seva cara un xic allargada, però lluïa un color bru de pell que el deixà encisat. Només li faltava esbrinar el color dels ulls.
Mentre pensava en aquesta part del cos -potser per a ell la més important, ja que a través dels ulls podia obtenir moltíssima informació- s'adonà que la jove es preparava per baixar.
En Miquel, com feia cada dia, la deixà a prop d'un bloc de pisos de construcció senzilla, però amb una façana acabada de pintar de blanc que li donava un toc de polidesa molt d'agrair en aquell entorn un xic inhòspit.

En Gerard, que es mantenia a l'aguait, baixà darrere d'ella i es disposà a seguir-la procurant mantenir la distància prudent per dur a bon port la seva particular investigació. Des de lluny veié com premia un timbre, deia algun mot acostant-se de puntetes al porter automàtic i, tot seguit, desapareixia de la seva vista.

Era el moment d'apropar-se al portal i llegir els noms dels veïns. Allò semblava la torre de Babel! Tret d'un parell de cognoms catalans i quatre de castellans la resta eren estrangers: marroquins, francesos i un de molt especial, un amb les mateixes característiques que acabava de veure en els escrits que duia la seva "companya de viatge".

Estava ben convençut que havia trucat al segon primera. S'apartà de la vorera i se n'anà a la del davant per tal de copsar algun indici que li confirmés la seva teoria. Des de baix es veia un petit balcó amb un parell de finestres obertes i unes cortines gruixudes que voleiaven al ritme del ventet que s'havia girat, però que, en cap moment, no deixaven entreveure res de res.

Com que disposava de tot el temps del món i no tenia cap pressa tragué un quadern per fer alguna anotació. Va mirar el rellotge per saber a quina hora vivia: eren les onze en punt del matí. No tenia gens de gana perquè tot just feia una hora que havia esmorzat i, com sempre que treballava, el tema de l'alimentació quedava en segon terme, per no dir en l'oblit. A continuació apuntà un parell de paraules que havia memoritzat tot llegint d'amagatotis els papers de la jove. Passejava amunt i avall de la vorera aixecant el cap de tant en tant sense èxit. Prengué nota també de totes les persones que entraven i sortien d'aquell immoble sense que observés res d'especial que li cridés l'atenció.

Així van passar dues hores fins que la moreneta del carrilet tornà a fer acte de presència. Sortia corrents de l'edifici per no perdre's el seu habitual mitjà de transport. En Miquel, de tota manera, ja ho sabia: sempre l'esperava per retornar-la al poble després de fer la seva tasca.

En Gerard, com una mena de gosset fidel que no perd de vista el seu amo, pujà tot decidit al carrilet. Aquest cop optà per seure al seu costat i prosseguir amb la intrigant investigació. Pensà malament d'ella i cregué que el que feia diàriament era prestar un servei de sexe a domicili. Una noia tan maca, amb aquella figura que et feia posar a to en un tres i no res, i amb aquells ulls ametllats negríssims -se'ls acabava de creuar- reunia tots els requisits per fer una feina d'aquest tipus. És clar que també podria pensar bé d'ella i -amb els seus interrogants, val a dir- acceptar que dedicava part del matí a visitar un familiar malalt, per exemple. No parava de fer càbales. De fet tenia ben pocs elements d'informació com per extreure una conclusió sòlida d'aquesta aventura que ell solet s'havia entestat a tirar endavant.

Seguia observant-la i ara veia que, a part dels fulls, sostenia a les seves mans un llibre de lectura escrit en txec. Ara ja sabia que no era polonès, i és que mentre esperava al carrer va fer un truc a l'expert en llengües de la comissaria central que li va desxifrar les paraules anotades.

Va pensar que si s'havia de posar en contacte amb ella hauria de recórrer a l'anglès, la llengua comuna entre la gran majoria d'estrangers, ens agradi o no. Quan ja estava a punt de deixar anar un "Sorry…" per entrar en matèria quedà d'una peça en escoltar una pregunta que en Miquel li feia a la seva passatgera mentre conduïa:
-Ei, Carla, com t'ha anat avui amb el senyor Kafka o com es digui?
-La primera hora, Miquel, ha estat esgotadora, tot i que com a terapeuta és lleig dir-ho. El pobre home té tot el cos molt adolorit i és que l'edat no perdona. Estic amoïnada perquè veig que no acaba de millorar, malgrat el meu treball diari. En canvi, la segona hora ha estat un plaer. Si veiessis com té de clar el cap aquest home: no ha perdut ni un bri del seu saber fer com a professor. Ja et vaig dir com n'era de difícil aquesta llengua txeca, però només ell és capaç d'animar-me a no tirar la tovallola.
-Carla -continuà cridant en Miqu
el per deixar-se sentir enmig del soroll del motor- creus que això que fas del "banc del temps" val la pena?
-I tant que sí! L'intercanvi que fem amb el senyor Kaczkaj paga la pena, no té preu.
-Mira, no em facis riure. És clar que no té preu, si és un servei gratuït!
-Bé, aquesta és la gràcia: jo aporto les meves habilitats professionals que reverteixen en benefici d'una persona necessitada i ell, a canvi, em transmet els seus coneixements lingüístics que jo valoro tant.

En Gerard, descol·locat amb aquella conversa tan distesa i alhora reveladora, acabava de descobrir que, per primera vegada al llarg de la seva carrera professional, s'havia trobat amb el cas resolt. Davant el seu astorament, la capacitat de reacció li quedà congelada per uns moments. No sabia què fer, se sentia ridícul i fora de lloc. Necessitava més aire fresc per ventilar els seus pensaments. Finalment, a contracor, va decidir baixar del comboi. Abans, però, s'adreçà a la Carla dels ulls negres per mirar-se-la bé i dir-li:
-Que em permet senyoreta? Baixo en aquesta parada.
Ella inclinà lleugerament els genolls per deixar-lo passar, però ell va sentir un desig irresistible de fregar-los-hi abans de posar els peus a terra.
Mirar-li els ulls, escoltar la seva veu i tocar suaument la seva pell van ser els tres plaers que va obtenir d'aquell matí tan diferent.

(…L'endemà…)
Com de costum, tornarà a prendre el seu cafè amb llet i un croissant a la terrassa de sempre. Tornarà a escoltar la campaneta de les deu i no podrà evitar sentir el dringar del seu cor tot veient passar la Carla pel seu davant. Una mena d'enamorament i profunda admiració s'han barrejat en el seu interior. El que encara no sap, per molt investigador que sigui, és que ella li té reservada una agradable sorpresa: aixecarà el cap, el reconeixerà i amb el boli a la mà li dirà un adéu d'aquells que contradictòriament no sonen a comiat.

Comentaris

  • Donat que uns individus registrats a RC [Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 25-11-2008 | Valoració: 10

    Donat que uns individus registrats a RC com lectors sota el pseudònims: atzucac, risto2, raigdelluna, cunnilingusfrigidus etcètera, o el autor suplantador o usurpador d'identitat del nostre benvolgut DARKMAN i que avui, ara mateix ja es signa Paul Gustave Doré, ignoro però ara si sota un altre identitat poden ser fins i tot autors coneguts de RC.
    Aquets individus malparits potser es creuen que ens toquen els pebrots posant-nos notes baixes per onsevulla?.
    Davant de tanta anarquia i impunitat i en un intent de fer justícia pel meu compte, he decidit visitar als meus autors preferits entre els que t'hi comptes i amb la mateixa anarquia i impunitat però amb la cara alta, sense pseudònims d'autor i sí amb el meu nom i cognoms per davant, tenint al meu haver relats publicats i fortament fumigats per aquets animalots, veure si no el titulat Els segadors de l'enveja .... O be el titulat "L'avet llampat" també el titulat "El carreró de la vila" i altres que ja no recordo i com veig que a tu també t'han visitat et puntuaré o tornaré a puntuar aquest i d'altres relats amb un deu
    J. Lluís