EL DIT PODRIT

Fou l’únic regal que li feu el seu primer, fugaç i únic amor, a Cadaqués, l’estiu del vuitanta-sis. Es deia Alfredo, un ros argentí sense escrúpols de vint-i-quatre anys que amb el seu tarannà parlador i planta de bell efeb escultural, ho tingué molt fàcil per a robar el cor d’una tendra Núria de només setze anys. Li donà a la platja, sota un cel estrellat i llàgrimes de Sant Llorenç, moments abans del seu lliurament per al desponcellament entre barques de pescadors, en mig de promeses d’amor etern i presents inassolibles, quan N’Alfredo, calculador, presentà aquell anell al dit anular d’una nena confusa per la tempesta d’emocions que el seu xicot-botxí li estava fent sentir.

Un anell de plata, senzill, però bonic, amb una petita pedra al capdamunt.

Al cap d’uns dies N’Alfredo desaparegué —com no podia ser d’altra manera—, però aquell anell romangué al seu dit, prenent-lo com l’objecte que recordaria per sempre més a la, ja noia, l’instint depredador del sexe contrari. Mai més tingué cap relació. Quan algun noi se li acostava arronsava el dit polze cap a l’anular per a sentir el tacte del cèrcol de plata i, mentre li donava voltes, rebutjava qualsevol acostament. Dins el seu ferit subconscient aquell anell la protegia de l’exterior, li donava seguretat, i amb el pas dels anys li anà conferint unes virtuts i poders sobrenaturals que li facilitaven el dur esforç que suposava la vida. Començà a emprar-lo per als exàmens de la universitat, per a les entrevistes de feina... fins que n’esdevinguí completament dependent, obsessivament dependent. Li agraïa les experiències positives i es flagel·lava pensant que no l’havia acariciat prou quan li succeïa algun episodi negatiu.

Però el seu cos evolucionà i la pressió que exercí l’objecte inalterable sobre les carns de l’anular se li tornà insuportable. El record dolorós de n’Alfredo l’ajudà a mantenir-se ferma, i la gangrena, que la feu traspassar, fou el darrer servei que aquell amulet prestà a una ja vella Núria.