SET ANYS D'OSTRACISME

Quan, de petits, en Joan i la Maria es quedaven sols a casa, jugaven amb els seus cosins imaginaris reflectits al mirall de la vitrina del menjador. S’hi posaven al davant i, amb ganyotes estrambòtiques i veus impostades, mantenien converses amb aquells dos nens que apareixien rere les copes de cava i jocs de cafè de diumenge. Durant aquella representació en Joan sempre creia descobrir en el seu igual algun gest o tic que ell no havia fet, però quan li explicava, atemorit, a la seva germana gran, ella se’n reia i li deia que eren imaginacions.

Amb els anys aquell joc innocent anà desapareixent, però una matinada, quan en Joan ja en tenia vint i tornava a casa després d’una nit de gresca amb el cap enterbolit per la manca de son, l’alcohol, i alguna substància estupefaent, s’encarà al mirall i s’hi trobà convertint-se, a poc a poc, en un home llop. Es remullà la cara i se n’anà a dormir atribuint aquella al·lucinació als efectes de la marihuana.

La seva relació paranormal amb els miralls, però, anà a més, experimentant nombroses aparicions alternatives en diferents situacions, fins que arribà al convenciment racional de que aquell objecte no era un simple element reflectant, sinó que era una finestra cap a un món que ell, per algun motiu extraordinari, tenia l’habilitat de veure. El contacte visual es convertí en un contacte físic; primer començà introduint-t’hi la mà i, finalment, gosà traspassar cap a l’altre món amb el cos sencer per a gaudir d’un univers paral·lel on es convertia en el voyeur invisible de tot el que es reflectia en els miralls que visitava des de l’altre costat.

Durant un dels seus viatges al revers dels vestidors del gimnàs del barri, la noia que li feia la neteja de casa patí un accident i trencà el mirall a través del qual en Joan havia accedit al seu món de depravació.

Quan, després de set anys, un cop renovat el seu cicle de vida, pogué tornar a la realitat, ningú el cregué i hagué d’inventar-se una excedència sobtada a un país sud-americà.