VINT-I-VUIT

D’ençà que la dona el deixà, en Frank experimentà un seriós agreujament de l’alienació mental persistent que patia. Quan l’Amanda s’hi va casar ja no tenia un cap sa, però allò, ella només ho podia sospitar. Aquelles rareses innocents que havia detectat durant els anys de festeig eren gracioses, el feien un noi especial: quan passejaven pel carrer evitava trepitjar els junts dels paviments, quan pujaven alguna escala havia de comptar el número de graons per a culminar la darrera petjada amb el peu dret..., fins i tot havia de calcular el moment exacte d’inici de l’acte sexual per a que la suma de l’hora, minut i segon fos nombre primer.

Allò que havia estat un comportament original derivà, però, en un conviure insuportable i impossible. L’Amanda tingué la precaució inconscient de reprimir els seus desitjos d’haver descendència que, d’altra banda, en Frank tampoc havia mai anunciat, potser per temor a un trencament del seu món immaculat. La separació, doncs, fou neta.
Però no fou l’abandó el motiu de la nova bogeria: el punt d’inflexió, l’agudització de la paranoia fou la visió d’un gat negre passejant-se pel jardí mentre ell, a l’altre costat de la finestra de la cuina, pesava els mil·ligrams exactes de melmelada per a que fossin el doble dels de la mantega que acabava d’estendre sobre la torrada de l’esmorzar. Per això l’Amanda l’havia traït!

Provà d’espantar-lo amb tot tipus d’estratègies, però cada matí tornava a aparèixer pel jardí dispensant-li la dosi diària de malaurança.

En Frank, però, no es donà per vençut i començà una batalla que havia de revertir la situació, com si fos un viatge en el temps, per tornar a recuperar l’Amanda. Mitjançant uns càlculs matemàtics curosos i exactes obtingué el número de gats blancs que havien d’estar-se al jardí —tenint en compte els gats negres addicionals que de ben segur apareixerien i els angles aleatoris dels creuaments— per a invertir l’infortuni: inicialment en foren vint-i-vuit, però l’Amanda no tornà mai.