LA FORTUNA A MURMANSK

Com cada vespre a tres quarts de vuit, el camp es queda a les fosques i l’aire gèlid s’omple de crits de guàrdies nerviosos i lladrucs histèrics dels dòbermans que s’esveren amb l’apagada.
Un solitari raig de llum, provinent del focus d’una torre de vigilància, il·lumina la formació dels cent i escaig dissidents relinquits que proven de mantenir una immobilitat impossible, trencada pels tremolors de gelabror i els estossecs pneumopàtics. S’estan en silenci sobre la neu bruta.
La visió és dantesca, però en Fiódor, comandant de l’exèrcit i director del camp, la contempla excitat des de la mateixa torre del projector. La precarietat, la inhumanitat de l’existència dels presoners es reflecteix en la seva indumentària: alguns mig nus, esparracats, altres amb alguna peça d’abric ronyosa. Unes tristes espardenyes de roba i sola de cànem —intencionadament inadequades pels cruels hiverns de Murmansk— deixen a la vista els dits —preparats per a l’amputació— dels desgraciats presoners més veterans.
El xiulet d’en Fiódor torna a excitar els dòbermans salivosos que rodegen els desnonats.
Com cada vespre a les vuit, els presoners es numeren en ordre. Durant la seqüència en cauen tres. Són ràpidament executats. La numeració continua i el que havia de ser número seixanta-nou dubta quan el que havia de ser número seixanta-vuit es desploma.
— Seixanta-vuit!—crida com pot.
Quan acaben l’auto recompte, en Fiódor fa girar un bombo ple de boles. Atura la rotació, en treu una, i amb un gest altiu dona l’ordre per a que el soldat que l’acompanya faci sonar la trompa mentre ell crida:
— Trenta-dos!
Un guàrdia s’acosta al número trenta-u i li lliura una pistola. Com cada vespre a un quart de nou, el dissident amb el número precedent assassinarà l’afortunat. Però avui, el número trenta-u, en Nikolay, abans que els guàrdies li prenguin l’honor, s’acosta ràpidament l’extrem del canó a la seva templa i prem el gallet per tal de traspassar amb un xic de dignitat.