El dimarts que et vaig deixar d'estimar

Era un dia calorós, com qualsevol altre dels molts que vindrien aquell agost. L'ambient estava ple d'una humitat d'aquella que et deixa tot el cos amarat i que no te la treus del damunt per molt que ho vulguis, ni amb la dutxa, ja que minuts després torna a la teva pell. El sol estava molt amunt, duia les ulleres de sol, no surto mai sense elles a l'estiu, perquè tanta llum em molesta molt als ulls.

L'MP3 m'havia deixat penjada feia un parell de carrers, i mira que em fa ràbia això. Perquè tu surts de casa confiada que com a mínim t'acompanyarà en el llarg camí que has de recórrer, i després ell et deixa penjat, en aquell punt crític en que recular a casa et suposa perdre massa temps, i que a sobre no trobes res obert per comprar piles noves, així que no tens més remei que haver-te de resignar, li enrotlles el cable dels auriculars al voltant, i el deses en una butxaca estratègica del bolso, així no et quedarà tot embolicat amb les mil coses que hi dus.

Així que bé, caminava sense cap més entreteniment que no fossin els meus pensaments mentre mirava de passada els aparadors que no m'oferien res que em cridés l'atenció, i d'altra banda, encara que m'hagués interessat, no hauria pogut comprar, encara no hi havia res obert. Aleshores, va succeir, vaig passar per un aparador on la manca de llum de l'interior feia que no tingués una imatge del que hi havia a la botiga, sinó el meu propi reflex.

Quan de temps feia que no em mirava a mi mateixa amb atenció... Em vaig aturar, no sense mirar primer si hi havia altres vianants a prop, no, no n'hi havia, com n'hi havia d'haver un dia entre setmana a les 3 de la tarda i amb aquella xafogor? I em vaig mirar amb deteniment a mi mateixa. Sandàlies, texans curts i una samarreta. El cabell lligat en una cua per sota de l'orella esquerra, les ulleres de sol tapant mitja cara, i els llavis... els llavis no sé, suposo que com sempre, rosadets, primets i fins. I sense saber perquè vaig somriure, em vaig somriure a mi mateixa.

Portava enyorant-te una eternitat, a vegades em semblava que dues. Com havies arribat a ser tant imprescindible per mi? En quin punt del camí em vaig oblidar de somriure si no era amb tu o pensant en tu? Quan em vaig perdre a mi mateixa? Quan vaig deixar d'existir?

I així somrient al meu propi reflex, que em tornava el somriure, em vaig adonar que ja era hora de deixar-te d'estimar, que aquests amors no són sans ni porten enlloc, que mai l'amor ens ha de fer desaparèixer, sinó créixer, i així, simplement, un dimarts que va passar desapercebut per la majoria de mortals, em vaig tornar a adonar de qui era jo i de que per molt que s'estimi a algú altre, un mai ha de deixar d'estimar-se a si mateix.