El dimarts que et vaig deixar d'estimar

Un relat de: Aina_R

Era un dia calorós, com qualsevol altre dels molts que vindrien aquell agost. L'ambient estava ple d'una humitat d'aquella que et deixa tot el cos amarat i que no te la treus del damunt per molt que ho vulguis, ni amb la dutxa, ja que minuts després torna a la teva pell. El sol estava molt amunt, duia les ulleres de sol, no surto mai sense elles a l'estiu, perquè tanta llum em molesta molt als ulls.

L'MP3 m'havia deixat penjada feia un parell de carrers, i mira que em fa ràbia això. Perquè tu surts de casa confiada que com a mínim t'acompanyarà en el llarg camí que has de recórrer, i després ell et deixa penjat, en aquell punt crític en que recular a casa et suposa perdre massa temps, i que a sobre no trobes res obert per comprar piles noves, així que no tens més remei que haver-te de resignar, li enrotlles el cable dels auriculars al voltant, i el deses en una butxaca estratègica del bolso, així no et quedarà tot embolicat amb les mil coses que hi dus.

Així que bé, caminava sense cap més entreteniment que no fossin els meus pensaments mentre mirava de passada els aparadors que no m'oferien res que em cridés l'atenció, i d'altra banda, encara que m'hagués interessat, no hauria pogut comprar, encara no hi havia res obert. Aleshores, va succeir, vaig passar per un aparador on la manca de llum de l'interior feia que no tingués una imatge del que hi havia a la botiga, sinó el meu propi reflex.

Quan de temps feia que no em mirava a mi mateixa amb atenció... Em vaig aturar, no sense mirar primer si hi havia altres vianants a prop, no, no n'hi havia, com n'hi havia d'haver un dia entre setmana a les 3 de la tarda i amb aquella xafogor? I em vaig mirar amb deteniment a mi mateixa. Sandàlies, texans curts i una samarreta. El cabell lligat en una cua per sota de l'orella esquerra, les ulleres de sol tapant mitja cara, i els llavis... els llavis no sé, suposo que com sempre, rosadets, primets i fins. I sense saber perquè vaig somriure, em vaig somriure a mi mateixa.

Portava enyorant-te una eternitat, a vegades em semblava que dues. Com havies arribat a ser tant imprescindible per mi? En quin punt del camí em vaig oblidar de somriure si no era amb tu o pensant en tu? Quan em vaig perdre a mi mateixa? Quan vaig deixar d'existir?

I així somrient al meu propi reflex, que em tornava el somriure, em vaig adonar que ja era hora de deixar-te d'estimar, que aquests amors no són sans ni porten enlloc, que mai l'amor ens ha de fer desaparèixer, sinó créixer, i així, simplement, un dimarts que va passar desapercebut per la majoria de mortals, em vaig tornar a adonar de qui era jo i de que per molt que s'estimi a algú altre, un mai ha de deixar d'estimar-se a si mateix.

Comentaris

  • Un somriure especial[Ofensiu]
    Unaquimera | 09-10-2008

    Passo pel teu espai i busco un relat en prosa, per correspondre't. Aquest crida l'atenció pel títol, que és ben original!

    El contingut m'ha convençut, ja que la narració resulta molt natural, fins arribar al moment d'un dia qualsevol en què no succeeix res transcendental però la protagonista dóna un pas endavant molt important en la seva vida.

    La frase "mai l'amor ens ha de fer desaparèixer, sinó créixer" em sembla una reflexió molt seriosa, mentre que el petit fet que ocasiona el canvi d'actitud de la noia el trobo molt quotidià i per tant, molt adient: De vegades, un simple somriure és tant... i pot originar tants canvis...

    Després d'aquesta lectura, crec que COR A COR et pot agradar... quedes invitada a passar-t'hi!

    Pel que fa al comentari que em vas deixar a Amb les cames separades, tens tota la raó: hi ha algunes faltes d'ortografia o "de dits", però és que llavors no tenia el corrector instal·lat i va ser el primer text que escrivia per a Relats: amb els nervis d'enviar-ho, va anar aquesta versió en lloc de la corregida... quan les vaig veure, ja no tenia remei! ( Ja saps que un cop publicat, no es pot corregir ).

    T'envio una abraçada de les que fan companyia,
    Unaquimera

  • Molt bé[Ofensiu]
    surina | 12-09-2008

    Primer tu, Aina i després els altres.
    Una abraçada.

  • Un mateix[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 12-09-2008 | Valoració: 10

    Això és precisament el que penso jo mateix, que es pot sentir amor pels altres, però un mai ha de deixar d'estimar-se a si mateix.
    Per cert, escrius molt bé en prosa.


    Sergi

  • Celebro veure que segueixes publicant[Ofensiu]
    llamp! | 11-09-2008

    Hola Aina_R,

    La teva prosa és lleugera i sense massa entrebancs. M'he llegit aquest relat i m'ha semblat bé que pugis la teva autoestima i et deixis estar de romanços.

    Que tinguis molta sort!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aina_R

Aina_R

28 Relats

77 Comentaris

34068 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Mai he acabat de saber quines coses són importants a destacar en la biografia d'un mateix...
El 2008 es publica Dotze pessics de vida sota el pseudònim d'Aina Roig, és en aquest moment que neix Aina_R i que començo a publicar alguns dels meus textos i poemes a relatsencatala.cat
El 2015 perdo una mica la vergonya i es publica Swing Club, Deixa't endur per la música fent servir el meu nom Anna Masnou. www.resalt.cat/swingclub
El 2021 surt una guia de l'Ansietat al Benestar (en català i castellà) i un conte Adéu, Avi (en català, castellà i anglès)
Vaig néixer en un poblet envoltat de boira, fa ja un bon grapat d'anys
A P-4 (com a tothom, suposo) em van ensenyar com ajuntar les lletres per fer paraules, i les paraules per fer frases, des d'aleshores, escriure es va convertir en una activitat tant natural com respirar.
Encantada de poder publicar aquí i de poder llegir també als autors meravellosos que hi ha.
Una abraçada :)