Petons de sal...

Les tardes del divendres són més llargues que les dels altres dies de la setmana, els minuts sembla que no es decideixen a passar rellotge avall, i el sol esllangueix el seu pas pel cel, com si no tingués cap pressa per arribar a l’horitzó. I quan més lent avança el temps, més impacient em sento jo. Les hores a la botiga semblen anys... i les clientes van a càmera lenta... com si el món es conjurés entra una a última hora, avui segur q plegaré tard...

Finalment la senyora marxa, i m’afanyo a canviar-me. Surto esperitada i vaig a buscar la moto, per fi tinc moto, l’únic compromís que mons pares em demanaven per comprar-me-la és que trobés feina d’estiu per pagar la benzina, ja la tinc, tinc la feina i tinc la moto. És el meu petit vehicle cap a la felicitat, el meu bitllet cap a allò que el món em pugui oferir. Avui l’infinit del món és a prop, i té nom propi. L’infinit del món m’espera prop de la platja i tot i que arribo tard no perd el somriure, sap que sempre estic atrafegada. Té els ulls verd i mel i arriba els divendres amb la seva família per passar el cap de setmana. Té una cicatriu sobre la cella esquerra, regal d’un gronxador, conduit per un gronxaire que no dominava gaire i va sortir volant. Té els cabells molt arrissats i sempre porta gorra. Té els llavis molsuts i sovint es mossega el de sota...

Sopem tranquil•lament sobre les roques vora el mar, i dono fideus als crancs que passen prop dels meus peus, i se’ls mengen i riem amb la idea d’escriure un dia una cançó sobre una noia vora el mar que alimentava crancs amb fideus xinesos, de fer-ne potser un single mundial, cantat amb melodia enfadosa i repetit per gent de tots els països que no saben ni què rediantres vol dir la lletra...

I havent sopat, la remor del mar embolcalla alguns estels tímids que gosen enfrontar-se a la contaminació lumínica i reclamar l’hegemonia que els pertoca a la volta del cel... I tinc ganes de platja i de mar, perquè treballant l’agost se m’enganxa i me’l vull desenganxar. I som joves i suaus, som tendres i cadells i sabem capbussar ones, que trenquen el silenci de la nit.

Sortim de l’aigua refrescats per fora, els cabells regalimant i la roba xopa. Sortim de l’aigua corrent i rient, i ens queden els peus arrebossats. I podem seure al pedrís. I es mossega el llavi inferior, com sempre que desitja alguna cosa amb molta força. Em pregunto com seria robar-li un petó, com seria joguinejar coll avall i anar a parar al clotet del seu coll, com seria acaronar-li la cicatriu i besar-li... i mentre rumio i rumio, de sobte em fan un petó de sal...