"El diablo bajo la piel" o sobre la confiança

"El diablo bajo la piel" o "The killer inside me" de Michael Winterbottom relata la vida d'un americà mitjà a una ciutat americana mitjana de l'oest. El protagonista, aparentment afable i senzill és en realitat una bomba per a totes les persones del seu entorn que "confien en ell".
No diré que per a mi sigui una insuperable pel•lícula, però es digna de se vista malgrat que, a parer meu, el director no ha simplificat prou la trama, tanmateix, aquesta circumstància em passa amb la majoria de pelis d'investigació policial - i potser no te res a veure amb els directors!-.
A cavall d'una magnifica posta en escena: música, paisatge, ambientació als anys 50, actors, agilitat narrativa, es va entrant en la vida del personatge principal.
La freda maldat de individu no es presenta com gratuïta, malgrat el títol en castellà fent referència a una influencia externa a l’home (el diable), tot al contrari, a la pel•lícula es donen els indicis que permeten endevinar els elements i circumstàncies personals que han portat a la persona del personatge principal allà on és.
Com a paràbola, la pel•lícula, jo diria que presenta un missatge sobre la naturalesa de la societat per antonomàsia, encara avui en dia (l'anglosaxona) que produeix aquesta mena de situacions perverses, monstruoses: la democràcia, les bones costums, la llibertat, la força de la premsa, són més aparents que reals i no són capaces d’eliminar o mitigar per si mateixes els corcs dels interessos i passions humans egoistes. La bondat no és més que una intenció o bé una tapadora de la maldat. A més a més, la nostra fe absoluta en els principis de la nostra societat no ens deixa veure la crua realitat de la imposició des interessos particulars sobre els generals. Aquí es podria seguir en aquesta línea argumental tot dient que seguim mantenint la confiança en una minoria dirigent, una oligarquia, que només es pot qualificar de psicòpata, a la qual no arribem a desemmascarar fàcilment. Però tot això és molt subjectiu.
En l’esfera més personal, vull destacar que, per a mi, la pel•lícula se centra en l'anàlisi de la confiança entre les persones i com es de violent enganyar, trencar aquesta confiança en els altres i, no solament això, sinó com ens resistim a perdre aquesta confiança en les persones del nostre entorn, de vegades de forma suïcida. El protagonista explota aquesta necessitat que tenim, en major o menor mesura, de creure en algú, de confiar en algú. És una bomba per a totes les persones del seu entorn que "confien en ell". Tot i ser conscient d'això, actua i resta fred.
Aviso a les persones més sensibles: les escenes violentes són trasbalsants i no per qüestions merament físiques o visuals sinó mentals: l'autor ens fa sentir just davant la víctima de manera insuportable (s'aguanta perquè s'està al cinema i no es poden fer avançar les imatges).
(Comentari marginal: em molesta que darrerament "els dolents" siguin amants de la música clàssica. En aquesta peli la alegria o la humanitat la dona el blues i el country i la tristesa que transita per sota, la música operística; bé, potser ja ha de ser així, segons els canons musicals).