EL DIA DEL JOC

Encara em queden tres dits a la mà dreta. Potser havia d'haver començat pels del peu. Però ara és tarda per a tot. La fam fa estralls. Ens convidem a menjar uns a uns altres. El meu veí va venir la setmana passada per a demanar-nos menjar; entre jo, la meva dona i els meus dos fills ens el bamp menjar a ell. Ja no queda res. En el bloc hi ha molta desconfiança. No podem sortir solos al carrer. Hi ha bandes organitzades que cacen persones; sals mengen en el mateix lloc que els capturen; els esquarteixan i encenen un foc improvisat. De vegades puja el fum i l'olor; empassem saliva i ens mirem uns al altres. No vull menjar-me als meus fills. Quan no puc més, em tallo un dit i ho devoro amagat en el lavabo. No vull donar-los enveja. La meva dona fa el mateix. Avui menjarem una mica; és el dia del joc. Voltegem una ampolla buida i al que se li encara li tallem un tros de carn; gairebé sempre de les natges. Quan t'habitues a la carn humana; està bona. Ens hem acostumat al dolor. Dol més, no menjar gens. Ja no queden animals, ni verdures, ni conserves. Ara sobreviu el més intel·ligent; nosaltres no ho som, per això no sortim de casa. Tenim menjar per a dos mesos. A casa ens sentim protegits i som feliços, a la nostra manera.