El déu de Venècia

Un relat de: Jere Soler G

El déu de Venècia.

Ens feren esperar més de dues hores; el príncep esmorzava.
Quan ens rebé, em vaig endur una desil·lusió; em pensava que els prínceps duien espasa i que eren joves i bells. Fins i tot havia confiat que s'enamoraria de la meva mare i que podríem viure plegats en aquell palau tan gran. Però va resultar ser un home arrugat, amb la cara trista i la veu lenta i pastosa. Anava vestit de cardenal, amb moltes joies i una túnica llarga fins als peus del color del cop de puny. M'escrutà amb uns ulls fixes i petits, com de vidre, enfonsats enmig d'un rostre marmori, glaçant una expressió impertèrrita que em regirava l'ànima. Suposo que era normal que un nen de vuit anys tingués por en la presència d'aquell porprat que semblava de pedra. Fou per això que vaig començar a bramar com si el món s'acabés. La meva mare m'anava repetint que tot aniria bé, que arribaria a ser una eminència, que estigués tranquil; però el cardenal continuava immòbil, sense expressió al rostre, contemplant-ho tot en silenci.
-Orgullós, t'hauries de sentir. Quin futur t'espera, criatura! - em digué, a l'últim, el clergue, un cop se'm va haver apagat el plor.
Després féu un espetec amb els dits, s'acostaren dos monjos, m'agafaren pels braços, i començaren a empentar-me cap als passadissos del convent. Vaig tornar a esgaripar. La mare marxà plorant sense dir-me res; fou l'última vegada que la vaig veure.
I ben aviat començaren a esculpir-me la veu a cops d' escarpa.
Vaig aprendre a cantar; perquè si no, no menjava. Dia i nit, la meva veu reverberava per la pedra freda d'aquella presó que representava tot el meu univers. Si no ho feia bé, em fuetejaven amb acarnissament.
Ben aviat, la cort celestial sencera començà a envejar el meu cant. Els càstigs es convertiren en lloances, en afalacs, en glòria humana disfressada de santedat. Em vaig arribar a considerar el fill aviciat dels clergues de sant Marc, que levitaven d'eufòria en sentir-me cantar.
Mesos més tard, quan ja gairebé ni recordava les llàgrimes del dia de la meva arribada, avisaren el barber, m'ajagueren a l'altar de les ofrenes pures, i per l'engonal, i per la glòria del Senyor i de la seva Santa Mare, m'extirparen els testicles com qui lleva els ous d'un niu de pardals. Em calmaren els esgüells amb una màrfega d'aigua gelada, fregues de làudan, i plantofades piadoses acompanyades de sagrats renecs que m'anomenaven desagraït. Dues setmanes de llit, i el parrac de la bosseta quedà buit i desinflat com una pansa. Acabava de néixer el serafí de la catedral de Sant Marc; un àngel més, que se sumaria als quatre mil cinc-cents vint-i-set castratti consagrats a tota la península italiana només en aquell any.
La mare no s'havia equivocat quan m'havia parlat de les llenties de cada dia, i del pa, i del vi, i de la cuixa de perdiu rostida a la cuina del palau del cardenal. Ni l'havia errat tampoc en lloar-me la refulgent blancor de la túnica que em guarniria, i el besllum verd, vermell, morat, groc i blavís dels vitralls de la basílica reflectits al meu rostre pur, que mai no seria tacat pel pecat de la carn. Càntics divins emanarien del meu cor tothora, i arribaria tip i innocent als últims dies de la vida, a punt per entrar al cel amb la pompa d'un sant.
Tot fou així, de primeres. Vaig arribar a ser el rossinyol admirat de Venècia, el melic de la cristiandat, l'escollit de Déu. Se m'emplenà el cor de bafarades d'autocomplaença que m'esborraren qualsevol bri d'angoixa. No era conscient del que em mancava, ans vivia sadollat de plaers monàstics.
I enllà de la pubertat, els ossos se m'engrandiren com els d'un bou. Em vaig engreixar i alhora vaig créixer com un sant Pau. La pell se m'estirà, sense cap pèl, blanca i suau com el pètal d'una satalia. Vaig esdevenir un monstre amb veu de sirena, un androgin rialler i ximple, tip i orgullós de ser escoltat pels reis i les marqueses.
Però un dia gris d'un hivern maleït, la veu se'm convertí en ronc, i el ronc revelà l'odi silenciós dels menyspreus ocults. Aixecava la testa al cel per a lliurar al meu senyor l'art amb què m'havia beneït, i només se sentia un bram esquerdat i esgarrifós que dibuixava l'horror a l'expressió dels qui m'escoltaven. M'expulsaren del palau d'aquell déu que fruïa amb les ofrenes pures dels mascles transmutats en infants perpetus, i em convertiren en àngel caigut per l'eternitat.
Vaig tornar a la casa de la meva mare i vaig descobrir que havia mort deu anys enrere d'una malaltia fosca provocada per la fam i la brutícia. Ara la casa pertanyia a un príncep, i ningú no em va saber explicar per què.
Vaig retrobar-me amb la pluja, el vent del mar, el fred de la matinada, la bonior dels mercats... realitats que m'havien estat negades al llarg dels anys que vaig restar clos a la gàbia daurada de Sant Marc.
I un dia, en fixar-me en una noia d'ulls de cel i cabells de palla, vaig comprendre que mai no la podria estimar. Ella em mirà i féu una mena d'expressió de fàstic poruc. Instintivament vaig intentar de cantar; potser perquè aquesta havia estat la meva arma durant tant de temps, el sol amb què aconseguia d'il·luminar els rostres que em feien por. Però l'esbiec polifònic i dissonant que em sortí dels pulmons la féu esgaripar com si el mateix Satanàs s'hagués materialitzat davant d'ella.
D'ençà d'aquell moment, Venècia fou el cau d'un dimoni que tan aviat pidolava com robava, que es refugiava en soterranis mig negats per l'aigua dels canals, i que violava donzelles amb pals d'escombra, incapaç de sentir un plaer que mitificava.
Vet aquí l'obra del déu de Venècia, creador de l'univers i de tot el que és bell; si més no, això deien els clergues.


* * *

Comentaris

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 14-01-2008 | Valoració: 10

    Una història ben trobada, una narrativa excel.lent i un desenllaç que no el desmereix en absolut malgrat fos intuït.
    La de bestieses que s'han fet al llarg de la història (i que es fan) i la de drames personals que hi ha darrera de cadascuna d'elles!
    Felicitats i una abraçada

  • que ben escrit![Ofensiu]
    gypsy | 13-01-2008 | Valoració: 10

    quina meravella de relat, la prosa excelsa! OH!. L'argument interessantíssim i grotesc sabent que això esdevenia anys enllà, no fa pas tants.
    Quin horror, això que expliques, quina crueltat més immensa i feta sota tutela de clergues, suposada, gent de bé. Quina colla de sonats!
    El final de la història tan trist, pobre.

    He quedat bocabadada per la forma, pels mots encadenats que basteixes en les teves històries, per la finesa i la precisió; per la bellesa impregnada en cada mot!

    Una abraçada!

    PD: molts ànims pel canell. Ja veuràs, podràs fer tot allò que fins ara endarreries. Sempre hi ha la part positiva!.

  • Hola Jeremias[Ofensiu]
    brumari | 03-01-2008

    En primer lloc, gràcies pel teu llarg i reflexiu comentari, tot i que m'ha semblat llegir-hi cert pessimisme que, com bé dius, ben segur és producte d'una crisi passatgera.

    M'ha agradat la teva història -dura i trista- del nen castrat, una de tantes flagrants explotacions de l'home per l'home. Bona ambientació i bon ritme narratiu. Et felicito.

    També vull felicitar-te pels premis que vas aconseguint. Parlant de premis, amb l'amic copernic volem organitzar una presentació del Mossèn de les putes, en la que voldríem que hi participéssiu tots els finalistes. T'anirem informant.

    Una abraçada,

    Joan

  • Curiós.[Ofensiu]
    Nurithy | 19-12-2007

    No sabia que els castrati de grans perdien la seva magnifíca veu. Realment... deu ser horrorós haver de sotmetre's als capricis dels reis a canvi del teu jo. I, a més a més, deu ser tan denigrant el tracte cap a una persona que es valora només per un aspecte tan superficial... Tot i que no siguin justificables les seves accions del final és comprensible el trasbals que això causaria a qualsevol.

  • Originalitat en el tema[Ofensiu]
    copernic | 18-12-2007

    Els castrati, uns éssers estranys, monstruosos quan eren grans, vertaders esclaus al servei dels reis i prínceps que volien escoltar les veus més angelicals. Un relat molt ben escrit, una història ben explicada, excel.lentment ambientada, evocadora, aquesta vegada més descriptiva que lírica com la de Saint-Exúpery.
    I acabo dient que està molt bé (oi que és poc original?)

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261343 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA