El cràpula

Un relat de: Rosalita

El cràpula sempre havia estat un personatge que s'aprofitava tant com podia de la situació, de la vida en general i de les dones en particular. Li agradaven les dones, però no les respectava, les tractava totes igual perquè per ell no hi havia massa diferències entre elles. Aquest punt missogin que no alarmava a primera vista (quedava ocult darrera el seu somriure), era preocupant a la segona.

Ja feia dies que el cràpula no es trobava bé. Tot va començar un dia indeterminat, com un mal de panxa llunyà, que sense ser del tot dolorós, no el deixava tranquil. Els primers dies creia que era una simple grip, es removia al llit, i no es concentrava a la feina. No va anar al metge perquè no li va donar més importància.

Va passar una setmana, i després una altra, i la sensació de malestar es va anar extenent inexorablement alhora que la seva consciència es va anar apagant; es movia per inèrcia, com un titella. El cràpula va deixar de pensar constantment en com es sentia, per passar a un estat d'absentisme mental. Ell, que sempre havia estat el protagonista de la història, ara se sentia un actor més del repartiment, quasibé un extra. Una ment que abans era nítida, ara estava catatònica, es trobava com si hagués estat fumant canutos tota una setmana seguida.

Poc a poc, amb el passar de les setmanes, l'inicial malestar havia passat a ser un "no estar", i el món que abans se li apareixia a tot color, havia canviat al blanc i negre, amb tonalitats gris fosc.

Ara, al cap de mesos, la gent del seu voltant se li apareix difuminada, llunyana; el món sencer són ell i el seu "no estar". Es passeja per la vida sense ser-ne gaire conscient, només camina mirant al terra, camina inconscient, i no va enlloc.

Els amics van deixar de trucar, el van anar esborrant dels plans, finalment l'han donat per perdut. A la feina li van preparar l'acomiadament ràpid i discret, els companys van respirar alleujats per perdre de vista la seva presència incòmoda, i van allunyar-lo de les seves ments, com un mal pressagi.

Fins que arriba un dia de maig, fosc com la seva existència, i quan volta per Passeig de Gràcia, just quan creua el carrer Aragó, envoltat d'una gentada, ...

PUFFF ! ...

...el cràpula s'evapora. Desapareix, es fa del tot invisible i deixa d'existir, ell i el que restava de la seva consciència.


Tota la seva vida passa a ser una anècdota de mal gust. No sabrà mai que només ha estat el personatge d'una vida aliena, i que la seva existència només es justificava com a tal. Va començar a difuminar-se quan ella el va descartar, va perdre el color quan ella va començar a estimar-ne un altre; en el moment en què ella n'ha oblidat el nom, ha deixat d'existir.








Comentaris

  • Gràcies![Ofensiu]
    Rosalita | 26-06-2008

    Moltes gràcies a tots per la benvinguda, dóna gust :)
    Aquesta pàgina és una bona descoberta, s'hi respira bons aires.

    I moltes gràcies per les correccions ortogràfiques Maurici, reconec que els errors de les s eren per desconeixença; el "quasibé" era a consciència.




  • Ben relatat![Ofensiu]
    llacuna | 26-06-2008 | Valoració: 9

    El cràpula i la seva evaporació. Que sí, que sí, que avui dies no hi ha meuques, concubines, esposes i altres com a l'antiga Grècia.Avui dia no som res i ho som tot quan vulguem i com ho vulguem. Totes les dones som iguals, lliures i meravelloses i tenim dret a ser respectades i els cràpules que s'evaporin o que s'auto intoxiquin amb les seves vivències!

    Salut!

    Llacuna

  • Daniel N. | 26-06-2008

    M'he sentit una mica reflectit... però no crec que m'evapori encara, no és tan fàcil, i al capdavall, si l'únic que ser fer a la vida és anar crapulejant aquí i allà que coi he de fer? Digues-m'ho tu que saps tant.

  • Molt ben trobat!![Ofensiu]
    Dorat_relataire | 26-06-2008 | Valoració: 10

    Ja els hi passa als don-juan's, que van per la vida lligant-se les mil i una ties (és un dir), i, quan troben a La Que Els Agrada i la rebutgen, el seu món s'ensorra i es fa pols de cop i volta...

    En fi, el cràpula sabrà el que fa. Les noies sempre acaben venjant-se, i el món es venja dels dolents. Bon vent!!

    Un bon relat, Rosalita. Petonets!!

  • Molt bon relat![Ofensiu]
    bocidecel | 25-06-2008

    M'ha agradat molt, t'atrapa des del començament i deixa una perla per al final.
    Crec (i ho dic sovint) que RC amaga tresors que cal descobrir, sempre et sorpren amb noves coneixences.
    Veig que tens pocs relats publicats, però estaré pendent.

    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rosalita

Rosalita

10 Relats

25 Comentaris

8139 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una dona de números apassionada de les lletres :)


Els meus petits despropòsits diaris són a:
www.lacoctelera.com/rosalita