El col·leccionisme de Lluís Plandiura i Pou.

Poc abans de morir va instal·ar la caseta museu de la Garriga, "un moment de la meva vida fet perdurable" com deia ivocant uns versos de Maragall. N'havia volgut fer una mena de santuari, en reunir-hi les més escollides peces d'art, lligades totes elles, però, a records i a amistats pregones.
La seva vida sencera de col·leccionsta havia estat un combat duríssim. Li deien mecenas, però dubto que aquesta paraula s'ajuntés a les activitats de Lluís Plandiura. Mai no va regalar els diners. Sempre que podia, comprava barat, valent-se del seu nas de connaisseur, dels seus incomparables dons de descobridor. Però, tant li feia! De la seva passió abrandada, de la seva concupiscència artística, Barcelona en va treure molt de profit. Va ésser Planidiura el qui va atalaiar el valor de les pintures romàniques del Pirineu i que sense encomanar-se a Déu ni al diable, va començar a arrencar-les pel seu compte. Un altre dia, va descobrir el després famós tern de Sant Valeri servint d'embalatge d'unes creus de ferro enviades per un Capítol catedralici a una exposició d'art litúrgic. Sempre topava amb els Museus oficials, i al capdavall els cedia les peces. Els babaus el motejaven de negociant, però un seu amic íntim va explicar que quan la famosa venda de las seva col·lecció al Museu , va arribar a casa gairebé plorant i va dir: "Acabo de vendre'm l'ànima"
L'impuls donat per Plandiura a la nostra vida artística va ser gegantí. Nogués, Canals, Nonell, Sunyer, Colom, Labarta, Obiols, Casanovas, Galí, treballaren per a ell. Hom li deu la meravella que és el despatx de l'alcaldia, pintat per Xavier Nogués, les pintures del Palau Nacional, també. Sense Plandiura, potser no existirien les pintures ni tampoc el Poble Espanyol de Monjuïc...
Va resoldre el prototipus de la família del senyor Esteve, puix que ell fou ensems el botiguer i el noi que li surt artista. Fill d'un magatzemista de colonials del Born, als setze anys freqüentava una societat ciclista de davant del Parc de la Ciutadella, on va agafar amistat amb Ramon Casas i Utrillo, pintors amb ribets esportius. Llurs cartells feren néixer en Plandiura el desig de col·leccionar i així va agafar la febre que el va fer cè.lebre.
El nostre agraïment a Lluís Plandiura per la seva aportació de refinament e intel·ligència en saber escollir unes grans obres d'art, avui esposades en museus on tots les podem contemplar.