El cel vol plorar

Vinc pel carrer Joaquim Augé. Avui plou, i no sabria com definir aquesta paraula. Aquesta primavera no ha hagut gaires gotes. Agafo les claus però obrir la porta de la porteria. El veí em diu hola, i va directe a mirar les factures, que provenen del banc. No tinc més ganes de que em digui "Què com està la mare" o "com van els estudis" quan l'ascensor està pujant fins al tercer, i pujo per les escales. I a la gent, que cony l'importa, si només el conec de veure'l sortir de sa casa? Crec que no se ni el seu nom, es un simple: "Veí del costat". Al final, te'n canses. Obro la porta que em separa del "territori de ningú" i el "territori dels meus pares perquè han estat moles anys pagant" i els saludo. Amb aquest dia fins i tot jo tinc ganes de plorar. Demà serà un altre dia.