La caixa dels records

Un relat de: Inflamable

Quan estic a casa i no sé que fer, sempre em passen per la ment aquells moments de pànic que vaig passar. Miro al meu marit i me'n adono que encara que les vides humanes siguin simples, sempre hi ha coses que mai s'esborren i queden marcades per sempre. Vaig a la meva habitació i miro durant hores una caixa del meu pare, que la meva mare em va donar i que mai m'he atrevit a obrir. De petita sempre m'agradava observar-la i veia que la meva mare hi ficava coses. Aquell dia estava preparada per obrir-la. Tenia por, però a la vegada, moltes ganes de poder saber que contenia. Amb una clau que sempre portava al coll, la vaig obrir. A dins hi havia una figura d'una noia de ballet i unes cartes i fotografies. Ho vaig agafar cuidadosament i vaig seure al llit. En totes les fotografies sortíem el meu pare i jo. Es podia veure que eren molt antigues. Vaig tornar a mirar-les i em vaig enrecordar d'aquell dia en que el pare em va veure i es va poder acomiadar de mi per última vegada, quan només tenia sis anys. S'anava a la guerra. La mare cada dia esperava que arribés alguna carta, però no sempre era així.
Vaig agafar una carta i vaig poder observar que ja estaven totes obertes i desgastades. Les cartes venien totes del mateix lloc: del campament del exèrcit. Vaig llegir les tres primeres cartes i totes explicaven com era la guerra. La quarta deia:
"Estimada Maria:
Porto un dia més en aquesta desesperada, boja i desanimada vida, i a molt quilòmetres de tu, sense veure't. Cada dia t'estimo més i sempre penso amb tu. Com està la nostra filla, l' Ànna? Espero que bé, ja deu tenir els seus amics...A vegades em pregunto si és just viure en aquesta miserable vida. Aquí cada dia mor més gent i el cel està molt negre...
Us enyoro molt. La nostra filla complirà d'aquí a uns mesos vuit anys i m'agradaria estar allà. He tingut un petit accident i m'he lesionat. Em tornen cap a casa. Espero poder veure-us d'aquí uns mesos. Cada dia prego per a que quan tanqui i obri els ulls estigui a casa, amb la família.
Us estima, en Carles"
Després d'haver llegit les cartes vaig veure que la guerra era molt dura i que es passava molt malament. No podia més i plorava desesperadament. L'última carta portava el seu collaret i el seu anell de matrimoni, i unes lletres que deien:
"Estimada Maria,
Avui faig les maletes i torno a casa, però, primer he de fer una última missió. D'aquí a poc em veuràs. No et dic res més, només que m'esperis.
En Carles"
Aquella va ser l'última carta. Em vaig incorporar i vaig pensar que aquella missió podia haver mort al meu pare. Als tres anys va acabar la guerra i jo encara no sabia on estava el meu pare. I ara que tinc vint- i -vuit anys sé el que mai m'hauria arribat a imaginar. Encara sent una persona insignificant en tot el món, aquell moment va ser el millor de la meva vida perquè ara sé la veritat.

Comentaris

  • els records...[Ofensiu]
    Capdelin | 07-06-2005 | Valoració: 10

    tancat en capsetes... tancats en el cor...
    passa el temps i ells segueixen iguals, sense evolucionar... ara ja no tenen aquella força feridora... ara tenen melangia, dolcesa i enyorança...
    un petó i una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: