EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 1: LA TENDA DELS SECRETS

PREÀMBUL

S'estava amagant el Sol darrere la muntanya. Des del seu poble ell estava observant-ho. No ho havia fet moltes vegades, per no dir mai, així i tot altres vegades. Quan estava amb els seus amics, de passada, fugaçment, sí que s'havia parat uns moments a observar, per uns instants, el Sol rogenc de quan el vespre passava a la nit i es delitava uns segons, abans que el cridaren els seus amics. Ara allí estava pensant, cosa que mai no ho havia fet tan profundament, sobre el que havia sigut la seua vida fins a aquell moment. Estava al costat del riu, era un riu bastant ample, i com ell havia pogut comprovar l'hivern passat prou fons, si ell era així eixelebrat, s'havia tirat al riu en ple gener tan sols perquè estava avorrit. Ell com sempre no s'ho pensa dues voltes, i com estava avorrit es llança al riu. L'aigua no estava tan freda com podia haver estat, o és que ell no notava la gelor? No ho sabia però en aquells moments la sang li bullia per l'atreviment. Estava emocionat, ell nadà fins al centre del riu i després tornà. Ara estava allí, a uns quants metres de distància del riu, dalt d'una caseta, observant aquella posta de Sol. La caseta no era molt alta, seria d'uns dos metres i picó més o menys d'alta, i d'ampla uns quatre, allí dins hi havia poca cosa, pel que es podia veure per la finestra. A la seua esquerra al baixar la mota estava la carretera i després el poble. Cada vegada la foscor de la nit ho anava dominant tot a poc a poc. El Sol tot rogenc, pareixia que no es volgués rendir a les tenebres, però l'obscuritat sabia que anava a guanyar aquella batalla, igual que estava dominant el seu propi cor, però ell, igual que el Sol, sabia que eixa foscor seria passatgera i que al final la llum retornaria triomfant sobre l'obscuritat. En la foscor de la nit ell es quedà pensant. En els seus curts setze anys de vida l'hi havia passat de tot, o almenys moltes coses. El més lluny que recorda són records diluïts de quan era molt petit, a l'escola jugant amb alguns amics, alguns malsons, alguna cosa de quan tenia uns tres anys i viatja a la neu, coses així. Ell, ja des de petit era un eixelebrat. Feia malifetes com tots. Algunes voltes, encara que no li agradarà admetre-ho, havia fet coses en mala fe, però la gran majoria de problemes en què s'havia clavat havia sigut per accident. Com la volta aquella que se li havia escapat una pedra de les mans, i a on va anar a parar? A un cristall i es trencà. No però ell es penedia de tot el que feia, però com tots els xiquets el penediment li durava poc i després tornava a fer de les seues. Però en aquests moments pareixia que la seua vida estiguera estancada, cada dia era la mateixa rutina a excepcions d'algun cap de setmana. Ell desitjava viure aventures com als llibres o als videojocs o inclús en les pel·lícules, però no hi havia manera la seua vida era molt quotidiana i no l'hi passava res interessant. La veritat és que no és que desitjara una gran aventura i salvar el món (en el fons algunes vegades si ho havia pensat), ell s'acontentaria encara que sols fos una xicoteta aventura que trencara la monotonia de la seua vida. Cada vegada hi quedava menys llum del Sol i l'obscuritat ho anava envoltant tot. D'ací poc s'encendrien els llums del carrer, que encara que estava un poc apartat del poble a la mota (a no més de 20 metres) la llum il·luminava igualment on ell estava. Si, en aquests moments ell estava baix de moral d'aquí que creguera que l'obscuritat estava entrant al seu cor igual que ho feia a la Terra, però en el fons sabia que no era tenebres el que entrava al seu cor sinó més bé... una mena de melancolia? Avorriment? No ho sabia, però en el fons les tenebres no entraven dins d'ell.
Finalment el Sol s'amagà i la nit ho dominà tot, excepte les llums de les persones que lluitaven contra la foscor.



CAPÍTOL 1: LA TENDA DELS SECRETS

-Corre!- Cridà Raül.- Corre per la teua vida Miquel! Una d'eixes criatures ha sigut la que m'atacà a casa meua aquell dia. Au xiulant d'ací!

Raül i Miquel engegaren a córrer amb totes les forces que tenien. Les criatures que els estaven vigilant d'ençà que entraren al carrer es posaren a córrer per dalt les teulades, uns metres després d'un salt increïble es tiraren de dalt baix i continuaren perseguint-los.

De cop i volta el carrer es transformà en un gran canó i on abans estaven les cases i les teulades on havien estat les criatures s'havia transformat en dues parets rocoses que donava lloc a què les criatures no estigueren les teulades sinó dalt del barranc i que ells sense saber-ho havien entrat en un altre món. Almenys això explicava com havien pujat a les teulades pensà ràpidament Raül.

Raül i Miquel anaven corrents tan de pressa com podien, però les criatures eren més rapides i els anaven avançant i posant-se uns quants metres davant d'ells. Raül parà a Miquel.

-Ens estan rodejant.- Digué Raül.

-No Raül, ja estem rodejats!- Contestà Miquel.

Efectivament les vint criatures que els estaven perseguint els acabaven de rodejar i no deixaven cap eixida. Les vint amb les dents esmoladíssimes, i amb les ungles de les extremitats superiors i inferiors preparades per a l'atac.

Raül en eixe moment notà que hi havia una criatura, que pareixia la líder, que tenia una ferida en un costat.

-No pot ser – digué Raül en veu alta

-El que?

-Eixe és l'ésser al qual vaig ferir.

-Fantàstic damunt estan cabrejats en tu. Que fem?

-No ho sé.

- Raül, de veres, que penses fer?

- Va, total sols són vint - digué Raül - segur que podem en ells.

- Raül, el teu no és normal, però tu estàs bé? Ens crivellaran.

- Tranquil què crivellar-nos no podran.

- A no?

- No, ja que no tenen pistoles, el que sí que podran és destrossar-nos.

- I no és el mateix, ximple del cul?

- Tu veus alguna altra solució a part de lluitar?

- No, però... amb quines armes a més i si fos una al·lucinació.

En eixe moment unes dues criatures passaren corrents pel seu costat i en eixe segon els feren als dos un tall al braç.

- Continues pensant que és una al·lucinació- digué Raül

- No.

- Aleshores preparat. D'acord?

Raül mirà al voltant d'ell i veié que el canó estava ple de cadàvers, en el pànic del moment no hi havia reparat en això. Raül agafà una espasa oxidada que hi havia a terra probablement d'algun dels cadàvers i es posà en una posició de defensa que no sabia ni ell com l'havia assolida. Segurament l'hauria llegida en algun llibre i inconscientment l'hauria adoptada. Miquel agafà un basto de fusta que hi havia per allí. A ell li agradaven les arts marcials, els monjos guerrers i aquests sempre anaven amb bastons llargs. Probablement hi havia per allí algun cadàver d'algun d'ells.

- D'acord.

Mentre parlaven les criatures els anaven pegant voltes. De sobte les vint saltaren a la vegada. Ni Raül ni Miquel estaven preparats, els dos sabien que anaven a morir, així que l'únic que aconseguiren fou pegar uns quants cops a unes quantes criatures, finalment les criatures pogueren en ells i els tombaren a terra. Miquel i Raül tancaren els ulls esperant un mos o una urpa en el coll, però... no passà res. Al cap d'uns minuts Miquel i Raül obriren els ulls i... no hi havia cap criatura. Els dos s'alçaren de terra, miraren al voltant seu. Van veure que el carrer estava ple de gent i de cotxes, alguns els miraven en curiositat, altres com si no estigueren bé del cap i altres passaven d'ells. El canó i les armes havien desaparegut.

- Tu entens alguna cosa?- preguntà Miquel a Raül

- Jo, clar que si, jo entenc que... No entenc res.

- Molt graciós, anem a casa Enrique d'una vegada.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Tot aquest afer hi començà fa uns quants anys, i unes setmanes abans d'aquell encontre amb les criatures del barranc, en un dia plujós de desembre on un xic de no més de setze anys descansava avorridament a la seua casa. De sobte el so del telèfon el tragué dels seus pensaments, la seua mare no hi estava ni el seu pare i tampoc el seu germanet, així que es va haver d'alçar per a contestar.

-Si? - preguntà el xic.

-Ei xicot! Sóc jo, Enrique, tens alguna cosa a fer aquesta vesprada? O penses quedar-te tota la vesprada a casa, mentre et rasques la panxa sense fer res més?
- Home pensava quedar-me ací a casa sense fer res en especial, per què?
- Raül per favor no m'esperava aquesta contestació de tu, que t'agrada tant l'aventura i fer alguna bogeria.- Era veritat, últimament estava més seriós del normal en Raül.

-És que últimament no estic de bon humor.-Contestà Raül.

-Doncs aquesta vesprada vulgues o no, pense anar al teu poble i passar per tu, fins aviat.
-Però... - Raül no pogué acabar la frase, ja que Enrique havia penjat.
Bé anava sent hora que Raül anés a pegar una volta, així que no es calfà el cap i acceptà la insistència del seu amic. Més tard Enrique passà per Raül. Enrique havia vingut des del seu poble en la seua bicicleta. Raül decidí també agafar la seua, després ells dos passaren per un altre amic seu, Miquel.

Els tres amics se n'anaren al riu del poble de Raül. Continuava sent un dia nuvolat i plujós, però, alguns rajos s'escolien pels núvols i es reflectien. No feia molt de temps que havia plogut i l'ambient feia olor de terra banyada i el sòl estava fangós. Els arbres, dels quals estaven rodejats, brillaven meravellosament a causa que els rajos solars es refractaven amb les gotetes d'aigua que quedaven atrapades a les fulles. Feia fred però els tres amics estaven a gust. S'assegueren a la vora del riu i començaren a xerrar.

-Que, com us va la vida? - preguntà Enrique.

-A mi molt bé. Estic quedant amb una xica què crec que si intentem eixir junts, m'anirà molt bé amb ella. Però a Raül, no sé, últimament el veig molt apagat - digué Miquel, açò últim mirant Raül.

-A mi deixeu-me estar, que jo estic molt bé - digué amb fermesa Raül, més com si volguera convéncer-se a si mateixa que per altra cosa.
-Va Raül, pots intentar enganyar-nos a nosaltres, però no a tu mateixa, per què no ho admets d'una volta? - apuntà Miquel.
-Admetre que?- contestà Raül.
-Per exemple que estàs deprimit, que no li trobes sentit a la teua vida....- continuà Miquel amb el seu atac.
- Que no li trobes sentit a la teua vida? Encara estàs pensat a viure aventures?- preguntà Enrique.
- Per primera jo no estic deprimit i per segona si no estic de tan bon humor que de com sempre, cosa que ho dubte, no és sols per això, a més jo mai no he dit que no li trobe sentit a la meua vida, sols que aquesta rutina m'està atabalant i tinc ganes de vorer món i viure alguna aventura - es defengué Raül.
Raül no sabia ben bé si això era cert o no, però admetre-ho, mai. El que sí que era cert era que no estava il·lusionat per res.

- Aleshores, admets que estàs baix de moral? - Contraatacà Miquel.
- Ai per favor! No maregeu.-donà el tema per tancat Raül.
- A tu com et va?- preguntà Miquel dirigint-se a Enrique.
- Ja saps com sempre, una viciada a la meua consola, un volt pel meu poble amb els amics, una viciada al ciber... per cert parlant del ciber, l'altre dia mirant per Internet vaig veure, quasi que de per casualitat, un anunci on parlava d'una espècie de tenda per a fans de llibres d'aventures fantàstiques i era curiós, ja que posava que sols els humans amb un cor pur i coratjós, savis i... ,bé altres coses que denotaven qualitats que no me'n recorde, podrien trobar-la i per consegüent entrar. Que coses que inventen per a atraure a la gent. De totes maneres, tu Raül, no t'agraden molts eixos llibres?- digué Enrique.
-Si home!! Un cor pur, coratjós... i que més Enrique... un malvat que vol destruir el món? I una princesa atrapada?- digué Miquel amb molta ironia.
En canvi Raül no hi contestà, mirava lacònicament els rajos que es relaxaven en el riu, encara que no parega, una llum es va obrir en el seu cor. Encara que sols fos una treta per a atraure a la gent aquella frase li havia agradat i l'animà un poc. A la seua ment començà a formar-se una idea.

Després d'acomiadar-se, no sense Miquel haver-se fixat que el comportament passiu de Raül, el qual no havia obert la boca des de la insinuació d'Enrique a la tenda, se separaren i cada un anà a sa casa. Una vegada en casa Raül se n'anà directament a la seua habitació, els seus pares no hi eren, ja que estaven sopant fora i Raül pensava fer-se el sopar més tard. Es posà a llegir, cosa que feia cada nit, després es va fer el sopar i finalment es gità. Raül buscava una explicació al seu comportament, al final no tragué res en clar, millor dit sols tragué una cosa en clar, el passat, passat està ,no val la pena preocupar-se, estava decidit. a partir de demà tornaria a ser el de sempre. Mentre s'adormia, a Raül començà a posar-se-li una idea al cap.
L'endemà es lleva més prompte del normal en ell i desdejunà ràpidament. Eren vora les dotze del migdia quan Raül decidí trucar per telèfon a Enrique.

-Si?-preguntà Enrique.
-Sóc jo, Raül, volia preguntar-te que en quin lloc estava situada la tenda de la qual parlares ahir.
-Ah! Eixa tenda, que penses anar.
-Sí que hi pense anar, però jo et pregunte pel lloc -contestà impacient Raül
-Jo hi pense anar en tu -digué Enrique.
-Per mi fes el que vulgues, però contesta.
-Està situada en un carrer de la capital. Quan ens n'anem?- preguntà Enrique
-Demà - assegurà Raül - si els meus pares em deixen, per cert com trobarem aquest carrer?
-M'imaginava que hi voldries anar, així que vaig imprimir un mapa que hi havia i indicava el carrer on era situat, i res més, com la capital no és gran- digué amb ironia Enrique- trobarem la tenda de seguida.

- No et desesperes, demà tindrem tot el dia per trobar-la, a les deu del matí ens vegem a l'estació de tren, dinarem allí, així que agafa diners, si no et torne a trucar, vol dir que els meus pares m'han deixat anar. Bé adéu -digué Raül.
- Ja era hora que tornares a ser tu. Adéu - contestà Enrique i penjà.
Raül preguntà als seus pares si hi podia anar, aquests al principi no cediren, però finalment Raül se n'eixí amb la seua. Més tard al vespre eixí al carrer i se n'anà a casa de Miquel. El dia també hi era molt nuvolat, la veritat és que tot el mes de desembre estava següent tot núvol i pluja. Raül travessa ràpidament el carrer on vivia Miquel, aquest carrer sols estava a quatre de casa Raül, i es planta davant la porta. El seu dit premé el botó del timbre.
-Ah, hola Raül, passa - digué Miquel en obrir la porta.
-Està decidit, demà me'n vaig a la capital, Enrique ve, i tu? -digué apressadament Raül.
-Espera, espera, espera, m'ho pots tornar a repetir?
- Fotre, que si demà te'n vens a la capital
- Ah! Així que al final vas a buscar la tenda eixa, clar no esperava menys de tu, i..., saps exactament on està?-contestà Miquel.
-No, però ja la trobarem, almenys sé en quin carrer està, però, vens o no?- tornà a preguntar Raül.
- Bé, demà no tinc res a fer, d'acord hi aniré - contestà finalment Miquel- Vols passar? Acabe de llogar, una peli. Vols que ens passem la vesprada veient-la? M'han dit que està molt bé.

- Per mi d'acord.
-M'alegre que tornes a ser tu.
- No és per res, però jo sempre sóc el mateix.
- Ha, ha, ha, vinga endavant.
Es passaren tota la vesprada veient la pel·lícula i després xerrant, finalment Raül se n'anà a casa. Allí sopà amb els seus pares i el seu germà i després es gità, ja que havia d'alçar-se matí per anar a l'estació de trens. Al matí el seu pare el despertà a les nou, a les nou i mitja arribà Miquel a casa Raül, ja que son pare de Raül els havia de portar fins a l'estació del poble d'Enrique i la mare de Miquel els havia de recollir quan tornaren a la nit. El trajecte es va fer curt i quan arribaren a l'estació Enrique ja hi era. El pare de Raül se'n tornà cap al poble i els tres amics es quedaren sols a l'estació. El dia continuava sent nuvolat. Passà un quart i el tren arribà a l'estació, els tres hi pujaren. El tren arribà a l'hora prevista a la capital. Els tres amics començaren a buscar el carrer amb ajuda del plànol que duia Enrique. La gent caminava cap ací i cap allà, mirant aparadors i comprant regals, a la capital hi havia molta gent. Era Nadal i això es notava. Al cap de dues hores de cerca finalment trobaren el seu destí. Davant seu tenien un carrer (que segons Raül era el correcte) i que carrer. Aquest era molt més fosc que qualsevol altre, pareixia que tota la tristesa i tenebrositat del món s'hagués concentrat en aquest lloc. No es veia cap ànima per allí, pocs rajos de llum penetraven en ell i sols estava il·luminat per uns fanals penjats a les parets, aquell carrer on no s'aventurava cap persona, sols pel seu aspecte, era on els tres amics anaven a entrar.

-Quin carrer més alegre i animat - digué Raül- que, ens n'anem a dinar?
-Ja t'has cagat?-respongué Miquel.
-Jo, que va - al·legà Raül - entrem cap a dins?
- Home a això hem vingut ací - contestà Enrique- estàs segur que és aquest carrer? Mira que has sigut tu Raül qui ens hi ha guiat amb el meu mapa, a veure si t'has enganyat i a saber a on anem a parar.
-No confies en el meu sentit de l'orientació? Segur que el carrer és aquest, a més si ens hem enganyat, la tenda no hi estarà i sempre podem tornar enrere i buscar el vertader carrer.
Enrique alça els muscles i preguntà:
-Entrem?
-Si- contestaren Raül i Miquel a la vegada.
Entraren en el carrer. Mentre anaven caminant pareixia com si l'obscuritat se'ls anés engolint. Les cases, que eren molt velles, li donaven un aspecte fantasmagòric al carrer. Els taulells del sòl que trepitjaven pareixia com si no els hagueren netejat en molt de temps, els seus passos ressonaven a través del tenebrós carrer. Els dos costats del carrer estaven ple d'escombraries i de tant en tant hi havia algun cub de deixalles per allí, fins i tot hi havia que estaven tombats per terra. L'aire que respiraven estava viciat i hi feia una altra mena d'olor que cap dels tres coneguí distingir.

-Un poc de cague sí que dóna el carrer- comentà Enrique- i tinc la sensació que ens estan vigilant, no sé, és com si aquesta atmosfera asfixiant estigués viva.
- És veritat - digué Miquel- segur que en aquest carrer hi trobarem la maleïda tenda? A més, és estrany que en ple dia estiguen els llums dels fanals encesos.
-No ho sé, de totes maneres, ja que estem ací continuem buscant, i potser estan encesos perquè en aquest carrer no hi entra molt bé la llum del Sol i fa falta una il·luminació extra.
Miquel anava a replicar-li que així i tot era estrany que estigueren enceses, a part que no sabia si es podia encendre la llum d'un sol carrer, ja que tots els altres tenien els fanals apagats, però abans que ho poguera fer Raül digué de sobte.
- Ei! Que és aquella llum?
Efectivament hi havia una llum, els tres s'hi acostaren amb curiositat oblidant el tema de què estaven parlant i vengueren que era un cartell on posava "La Tenda dels Secrets"
-Clar que és dels secrets, mira si és dels secrets que fins i tot la tenda també ho és , és tan secreta que cap persona, excepte uns bojos com nosaltres, hi entra ací- digué Miquel mig de broma mig seriosament.

- Bé, entrem ja o que? - preguntà impacientment Raül.
- Segur que és aquesta la tenda que busquem? -digué Enrique.
- Tu veus alguna altra?- contestà Miquel.
- Vinga va, entrem o que?- tornà a preguntar Raül
Finalment entraren. La sala on es trobaven pareixia treta d'una pel·lícula de por. La sala estava aguantada per unes columnes que arribaven fins al sostre el qual no es veia. Aquestes columnes estaven disposades en quatre a cada costat i deixant entre elles un espai per on la gent s'acostava a un taulell que es veia al fons a uns tres metres sols il·luminat per un fanalet. Aquest fanalet estava sobre dit taulell, un taulell com els que hi ha als hotels, el fanalet sols il·luminava uns pocs metres el suficient per a vorer on trepitges i poc més. Cap a la dreta i cap a l'esquerra es veia tot fosc. El pis que trepitjaven era de color roig i donava la sensació de ser sang que s'escapava d'algun ser viu. La foscor que hi havia, sols il·luminada pel fanalet, era aterridora. S'hi acostaren a poc a poc al taulell. Mentre caminaven anaven notant una sensació estranya.
-Aquesta sensació no m'agrada, que tal si ens n'anem?- digué Miquel.
- Va, on està el teu esperit d'aventura?- preguntà Raül.
- Dormint en casa molt tranquil·lament- respongué Miquel.
Arribaren fins al taulell, damunt d'aquest hi havia una campaneta. De sobte i abans que la pogueren fer servir una veu els sobresaltà.
-Bon dia - digué amb una veu que gelava la sang i amb la qual els tres amics se sobresaltaren- Oooooooh, us he espantat?, disculpeu-me, no era la meua intenció.
Acabades de pronunciar aquestes paraules aparegué, com del no-res, de darrere d'una columna un home molt vell, tan vell que no pareixia una vellesa natural o d'aquest món.

- Bon dia - respongueren els tres companys amb una veu un poc tremolosa.
- Veniu a visitar la tenda, bé, bé, bé, veniu passeu - digué l'home vell mentre es posava darrere el taulell i obria una porta que estava situada darrere.
-Un moment- interrompé Miquel- Per primera, és aquesta tenda sobre llibres d'aventures? Segon, vol que el seguim sense conéixer-lo de res a un passadís fosc?- es veia darrere del taulell després d'obrir la porta que hi havia un passadís poc il·luminat- I si ens vol matar que? Raül jo opine que ens n'anem.
Miquel buscà Raül amb la mirada i per a sorpresa seua veié que ja estava darrere del taulell.
-Aquest tió està com una cabra- digué en veu baixa Enrique observant Raül.
- Tens raó xicot, no m'he presentat, fa molt de temps que no hi ve ningú per ací- no m'estranya, pensaren Miquel i Enrique- i he perdut maneres. Efectivament aquesta tenda és una tenda de llibres però aquesta sala és com si diguérem el rebedor els llibres els tinc a l'altra part del passadís. Sabeu, els llibres que tinc són molt excepcionals i no els tinc a la vista, no paregueu mala gent així que us deixaré passar. A més generalment quan algú bé (allà a les mil) és algú que ja coneix la tenda i bé buscant alguna cosa directament i em segueix sense cap problema. Us pregue que em disculpeu.
Aquesta vegada el misteriós vell no parlà amb aquella veu tan freda com la que havien sentit al principi Ara era més suau, això els tranquil·litzà.
Immediatament sense obrir la boca el vell entra al passadís.
-Que fem?-preguntà Miquel
-No ho sé, tu que opines Raül- respongué Enrique.
-Per mi seguim-lo, a això hem vingut, no? A més la tenda és molt vella, pot ser que trobem coses molt interessants, a més quin sentit té que ens mate?
-Per a vendre els nostres òrgans per aquí? Si és veritat que no hi ve molta gent per ací, de què viu? Una de dos, o els llibres o les coses que hi venga són molt cares i en unes poques que hi venga ja en te prou o trafica en òrgans o en droga o jo que sé. - Argumentà Miquel.

-O simplement cobra una jubilació molt gran- digué tranquil·lament Raül.
-Tu no eres normal- digué rient Enrique.
Miquel també es posa a riure i finalment Raül també se sumà a la rialla.
-Està bé d'acord entrem, però com em maten et jure que torne en forma de fantasma i et perseguiré tota la vida- acabà dient Miquel
-Dic el mateix -digué Enrique
-Tranquils no us preocupeu si et maten a tu o a Enrique el més segur és que tots acabem morts, així que no haureu de perseguir a ningú ha, ha, ha- bromejà Raül.
-RAÜL!- cridaren Enrique i Miquel a la vegada.
Finalment entraren al passadís en silenci.
El passadís era molt llarg, l'home, que els estava esperant a uns pocs metres de l'entrada amb un somriure dibuixada a la cara, agafà un fanal que hi havia penjat a la paret i continuà avant. Raül, Enrique i Miquel al mig de la foscor, sols il·luminada pel fanalet de l'home, estaven pensant que collons hi estaven fent allí, però continuaren en silenci. A cada costat de l'estret passadís hi havia uns taulons que formaven prestatgeries i eren de llargs com el passadís, en aquestes prestatgeries estaven situats pots, dins de cada pot hi havia òrgans, animals, criatures... que no havien vist mai, també hi havia tota mena d'objectes curiosos que evidentment tampoc no havien vist.

-Açò de llibreria no té molta pinta - digué Miquel- no creus Raül?
- Que vols que et diga? - respongué aquest- Que tal si ens n'anem a dinar?
-Bona idea - recolzà Enrique- i que li diguem a l'home?
- Que el vàter ens està esperant per anar a cagar de la por que tenim, tu que creus?- digué Raül.
Però no, ningú dels tres deixà de caminar, guiats per una curiositat, la curiositat que matà el gat, continuaren caminant. De sobte en una de les prestatgeries hi havia una capsa encastada amb diverses joies entre les quals es distingien alguns rubís, alguns safirs i inclús es veien Diamants. Aquesta capsa contenia alguna cosa que brillava amb una llum blanca. Els tres es pararen i es quedaren mirant la capsa amb la boca oberta. Raül ja estava allargant la mà per a agafar-la quan se sentí la veu del vell càlida però ferma que els deia:
-Deixeu estar eixa capsa, no hi conté res que us puga interessar, vosaltres heu vingut a vorer uns llibres, veritat? Que tal si prosseguim el camí? A més el contingut d'eixa capsa podria ser perillós.
Aquesta última frase del vell despertà la curiositat en tots tres però així i tot Raül retirà la mà que havia estat a pocs centímetres de tocar-la. No valia la pena fer enfadar el vell. Un poc desil·lusionats i mirant cap enrere de tant en tant per a vorer si continuava brillant, continuaren caminant. Al cap d'uns minuts arribaren al final del llarguíssim passadís. Entraren a una altra sala, aquesta més petita i més il·luminada que la del principi però igualment aterridora. Les parets eren d'un color gris molt pàl·lid, del sostre baixava, fins a la meitat de la sala, una enorme làmpada d'aranya que il·luminava tota l'habitació. La llum que desprenia la làmpada no pareixia llum elèctrica, pareixia com si fos una llum antinatural, a dir la veritat era una llum molt pareguda a la que desprenien els fanals del carreró per on havien entrat. Eixa llum és la que li donava eixe aspecte tan sinistre a la cambra. Al centre de l'habitació hi havia uns sofàs, tot rojos, que tenien formes estrambòtiques i antinaturals. La sala estava formada per quatre parets, en cada paret hi havia una porta, cada porta era d'un color diferent. L'home vell els convidà a seure's als sofàs.

-Demanré alguna cosa per a beure - digué l'home- Mentrestant poseu-vos còmodes.
Els tres amics, que en eixa situació eren més amics que mai, obeïren i s'assegueren els tres junts.
-Però quants metres quadrats té aquesta casa?- comentà Enrique- La sala principal no es veia molt pels costats però pareixia prou gran per a arribar a l'altre carrer. A més el passadís que acabem de creuar era massa llarg. En teoria ara hauríem d'estar en mig de l'altre carrer o millor encara dos o tres carrers més cap allà.
- No sé, però aquesta casa no em pareix gens natural - digué Miquel- i heu vist eixes estranyes criatures que hi havia als pots, em pense que ací s'està cuinant una i que no hauríem d'estar ací, i tot per culpa teua Raül.
- Ja, ara donam totes les culpes a mi, perdona que et diga però jo no et vaig obligar a vindre, has vingut perquè has volgut- digué Raül.
- Ja discutirem de qui és la culpa una vegada eixim d'ací- digué Enrique.
- Si és que eixim o almenys si eixim vius - digué Raül
- Ala, ja l'ha amollada, per què collons en els moments més tensos sempre intentes animar-nos?- digué Miquel cabrejat i amb ironia- si almenys ho aconseguires.
Raül li tragué la llengua i replica.
-Això ve de família.

-Ja.., això no t'ho creus tu ni bufat, tu has vist els teus pares alguna volta dient en moments de tensió dir alguna animalada?- digué Miquel.
- No, però i que? -contestà Raül
-Deixeu de discutir que així no arribarem a cap lloc, a més l'home ja està ací- digué Enrique.
Acabades de dir aquestes paraules l'home s'assegué.
-Ara vindrà el meu servent i us portarà alguna cosa per a beure. Mentrestant xarrem un poc. Per curiositat per què heu vingut ací? -digué l'home amablement amb una veu totalment diferent de la que els havia rebut, inclús gràcies a aquella veu l'home pareixia humà- Oh, que descortés per part meua, comencem pel principi, les presentacions. Jo sóc Quiesh i sóc l'amo i senyor d'aquesta meravellosa casa, que després l'he transformada en tenda.
Enrique Miquel i Raül cada un per la seua banda pensaren que això d'"amo i senyor" d'aquesta casa era molt pretensiós per la seua part, però callaren el comentari.
Quiesh s'assegué enfront d'ells. Sols una taula negra com el carbó els separava.
- Jo sóc Miquel encantat de conéixer-te.
- Jo Enrique.
- I jo Raül i nosaltres tres hem vingut per a vorer allò de fans de llibres d'aventures fantàstiques.
- Ha, ha, ha ja- rigué Quiesh amb una rialla sinistra- allò dels llibres, per descomptat que si, ara després us ho ensenyaré, però primer beguem.
Només pronunciar aquestes paraules aparegué d'una porta un..., una cosa que no es pot explicar en paraules. La criatura, si és que es podia anomenar criatura a eixa cosa, anava encaputxada i sols es veien els seus ulls, rojos com la sang, que brillaven baix la caputxa. Els ossos del cos estaven per fora i per dins es veien flotar en una massa incompacta els seus òrgans. No tenia pell o almenys la tenia transparent. La criatura sols portava la caputxa de vestimenta.

-Una pregunta -digué Raül en veu baixa als seus companys- És normal eixa criatura?
-Tu que creus?- contestà Miquel- per descomptat que no
-Ah, així em quede més tranquil- digué Raül- crec que hi ha arribat l'hora de l'acomiadament , que cregueu xicons?
- Estic d'acord amb tu - recolzà Miquel- i tu Enrique?
- Crec que la resposta és òbvia - digué Enrique
- Esteu espantats, pobrets meus, hua, hua, hua- rigué amb una rialla molt estrident- no tingueu por, és sols un robot, tranquils que no us farà res.
Els tres amics es quedaren més tranquils, ja que era possible que fos un robot i que la cosa transparent fos un cristall i que els cables que el feien funcionar estigueren per dins d'allò que els havia paregut ossos i que el que flotava era una mena de bateries. Així i tot en el fons no tenien tan clar que fos un robot però almenys la idea els tranquil·litzà. Aquest robot, o el que fos, deixà tres gots damunt la taula i se n'anà.
- És un bon xic - digué Quiesh- en canvi gasta molta llum elèctrica, ha, ha,ha.
-Aquest home pareix que sempre es riga de tot- comentà en veu baixa Miquel.

- Deu ser que és molt feliç - digué Raül.
- Això serà - digué Enrique.
- Que? No begueu?- preguntà Quiesh- està molt bo.
Per primera vegada els tres es fixaren en els gots. El que veieren els llevà la set de cop. Sols hi havia tres copes. Dins de cada copa hi havia un líquid de color indefinit, aquest color anava passant a negre, després a marró, després a roig sang, després a gris, després al color del principi i així successivament.
- Com és que sols hi ha tres gots? Que vosté no hi beu?- preguntà Enrique.
- Ho, ho, ho, jo- tornà a riure Quiesh amb la mateixa punyetera rialla estrident- això és massa fort per a mi.
Massa fort per a ell!, això era el màxim que els nervis dels tres amics podien aguantar, però curiosament mantingueren el componiment i es quedaren en silenci.
- Va beveu, no anireu a fer-me eixe lleig?- digué Quiesh que pretenia fer una veu d'innocent, cosa que els posa més nerviosos als nostres aventurers.
- Bevem o no?- preguntà Enrique en veu baixa.
- Home no crec que passe res- digué Miquel.
- Si, no passarà res a no ser que estiguen enverinats -digué Raül molt seriós, però es notava que ho deia de broma.
- Altra vegada, collons quan penses parar d'amollar-les- digué mosquejat Miquel.

-Mai. - contestà Raül amb una veueta d'innocent- Bé, jo beuré primer, si no em passa res, beveu vosaltres.
- A tu segur que no et passa res en les gorrinades que has menjat, però i a nosaltres?- soltà de broma Enrique.
- Ha, ha, ha- rigué Raül amb una rialla cansada i sosa, és a dir fingida- que gràcia m'has fet, bé a la de tres beuré, un, dos i tres.
- No faces cap boge...- Miquel no acabà la frase que Raül ja havia pegat el primer glop.
Mentrestant Quiesh, el vell, observava la curiosa escena, divertit.
-Que? Que notes Raül?- preguntaren curiosos Enrique i Miquel a la vegada.
- Què que note? Hum- digué Raül llepant-se els llavis- Que està boníssim! Hi vaig a pegar un altre glop, això si, crema un poc mentre passa per l'esòfag.
- Begueu, begueu.
- Aquest està obsessionat en què beguem, no cregueu que és molt estrany?- comentà Miquel.
- Pot ser - respongué Raül- però està boníssim aquest líquid.
Raül esgotà l'últim glop i preguntà.
- En pots traure més?, per favor
- Però tu estàs bé del cap Raül.- li espetà Miquel- A més on tens l'educació?
- Sí que estic bé i sí que tinc educació, ho he demanat per favor.

- ha, ha, ha - rigué amb una riallada Quiesh- ho sent molt però aquest eren els tres últims gots que em quedaven del preparat.
- Prruufff - digué decebut Raül- dona igual, gràcies pel que ens ha servit- acabà tot content.
- Aquest tió canvia d'estat d'ànim com de jaqueta- digué Enrique.
-Tens tota la raó - aprovà Miquel
Com veieren que a Raül no li havia passat res Miquel i Enrique començaren a beure.
- Humm- digué Enrique rellepant-se els llavis- està boníssim! Tenies raó Raül.
- Clar que si - respongué aquest.
- Sí que està bo, però així i tot... no les tinc totes- digué Miquel.
- Seràs aigua-festes Miquel, beu i calla- digué Raül- així si ens passa alguna cosa, ens passarà als tres.
- Vols parar!- digué Miquel altra vegada cabrejat- com amolles una més... veuràs.
- Menys Miquel i tu Raül ja està bé- digué Enrique
- D'acord, jo sols deia...- no acabà la frase, ja que Miquel l'interrompí.
-Prou!
Al cap d'uns minuts Enrique i Miquel s'acabaren la beguda.

- Bé ara que ja hem begut- digué Quiesh- millor dit, que vosaltres heu begut, hua, hua, hua, que tal si veiém el que volíeu.
Quiesh tragué de la seua butxaca un rellotge del més estrany, estigué uns minuts mirant i finalment s'alça.
- Que? Veniu o que?- digué Quiesh.
Raül, Enrique i Miquel s'alçaren i començaren a seguir-lo. Quiesh s'acostava cap a una porta de color roig quan de sobte Raül caigué a terra.
- Raül!- cridaren Miquel i Enrique.
- Ha, ha, ha - rigué Quiesh amb la rialla més sinistra que havia fet fins ara- per fi l'hi ha fet l'efecte desitjat, el vostre amic aguanta molt, ha tardat més del normal a caure, bé a vosaltres tampoc tardareu molt. Ha, ha, ha.
- Que ens has posat en....
Miquel no pogué acabar la frase, en eixe moment ell i Enrique caigueren a terra, l'últim que sentiren fou la rialla sinistra de Quiesh que els anava acompanyant mentre se sumien en la foscor.