OMNIAUM: CAPÍTOL 7: CARRERA MORTAL

Un relat de: Raül Gay Pau
- Aleshores així aconseguirem el nostre objectiu.- Ens diu Xenó.- Per fi l'O.M.N.I.A.U.M podia reproduir sensacions reals de dolor, plaer, tacte... No un lleuger pessigolleig com en la versió anterior.
Ens trobàvem tots cinc a la terrassa de l'habitació d'un hotel de la ciutat Escarlata, Xenó, Amèlia, Barbús, Natàlia i jo. Ciutat Escarlata és una ciutat on podrien viure uns 40.000 habitants. El seu nom fa referència a una novel·la de Sherlock Holmes, i és que aquella ciutat estava dedicada a l'estudi del crim, i es feien molts jocs de rol en viu on havien de descobrir assassins i resoldre casos. Era una ciutat dedicada a desenvolupar habilitats detectivesques.
En opinió de Xenó no hi havia molt que preocupar-se d'estar aquí fora. Èpic era gran, però el terreny a vigilar ho era més. Així que diu que mentre Natàlia i jo duguem la caputxa no hi haurà cap problema. Natàlia estava asseguda enfront meu amb Elemental damunt les seues cames. En aquestes setmanes la seua mascota havia crescut fins a la mesura d'un gat adult. Les mascotes d'aquest tipus creixien segons el nivell que tingueren. Xenó m'havia aconseguit tots els llibres del meu pare, comprant-los ell i vinculant-los al meu compte, fos el que fos això. Així que cada nit li anava llegint els apartats que feien referencia als mestres de bèsties. De fet aquella criatura, Elemental, era una criatura pràcticament única. Era molt difícil de trobar. Tenia unes característiques molt especials. Per començar tenia habilitats de tots els elements i d'altra banda la seua intel·ligència artificial era la més elevada de totes les bèsties del joc, o almenys així ho indicava la guia escrita pel meu pare.
- Doncs jo no he notat que el dolor siguen tan reals com dius.- Diu Barbús.- De fet jo note un pessigolleig.
- Ja, és que aquesta versió de l'O.M.N.I.A.U.M mai va eixir a la venda, inclús la versió que tenen Marc i Natàlia no és aquesta. I és que després de fabricar-la ens adonarem que en un joc de combats, la sensació de dolor era més un inconvenient que altra cosa.- Diu Xenó.
- Doncs vaja panda de genis.- Afegeix Amèlia.- Si això és de sentit comú.
- Nosaltres el que preteníem era innovar. No pensarem amb les conseqüències.- Es lamenta Xenó.
- Molt bé, molt bé. -Dic- I tota aquesta xerrameca perquè ens serveix? D'acord aconseguireu una representació de les sensacions físiques, encara que no ho entenc del tot, enhorabona. Que té a veure això amb l'assumpte que tenim entre mans?
- Tot al seu temps Marc.- Diu Xenó.- Ai la impetuositat de la joventut. És important comprendre per a poder solucionar.
- Sí, el que tu digues, però que té a veure?- Insistisc.
- D'acord. Diu Xenó.- De totes maneres aquí anava. Pense que ja esteu preparats per a saber més part de la veritat. Els quatre estan utilitzant aquesta versió del O.M.N.I.A.U.M, per a guanyar diners.
- Guanya diners?- Pregunta Natàlia.
- Sí, contacten amb gent de molta pasta, normalment després d'haver-los investigat molt a fons, i els ofereix fer realitat les seues perversions sense cap perill amb la justícia.
- Que vols dir?- Preguntà Amèlia que no parava de prendre notes.
- Pederastes, violadors, assassins... Qualsevol cosa perversa que se us puga ocórrer. Imagineu que hi ha un tipus adinerat que li agrada assassinar a la gent, ja sabeu caçar-la i després torturar-la. Si ho fes al món real, si no parara, tard o prompte el detindrien. Però amb el O.M.N.I.A.U.M eixe problema està solucionat. Aleshores li diuen que per una certa quantitat de diners, una suma molt elevada, podrà satisfer les seues perversions, sense càstig, sense condemna i que a sobre o podrà repetir totes les vegades que li abellisca. Doncs això és el que estan fent els quatre. Tenen un territori privat on muntar una escenografia per al seu client: bosc, cases, masmorres... Qualsevol. I com la gent que tenen atrapada al O.M.N.I.A.U.M (rodamons, drogoaddictes, prostitutes, gigolós...) ningú sap de la seua existència, ja que estan amagats a la seua seu del món real i ningú els busca; doncs tenen via lliure. En altres paraules, que tens ganes de violar a algú ho pots fer, que t'abelleix abusar de menors també, que el teu somni és caçar a la gent torturar-la, per què no? Pagans i qualsevol desig obscur serà realitat i sense conseqüències, a més les sensacions que tindrà la víctima seran reals, ja que aquest O.M.N.I.A.U.M o aconsegueix. Ara a tot açò suma-li que en aquest món pots no morir realment, que simplement quan la teua vida arribe a 0 tornes a reaparéixer i al fet que la càpsula controla les teues funcions vitals perquè no entres en xoc. Com a resultat tenim que pots elegir a qui tortura les vegades que vulgues, que no has d'amagar cadàvers, ja que no hi ha cadàvers per a amagar i que tens una quantitat pràcticament il·limitada de víctimes, ja que no fa falta que segrestes més perquè no moren mai a causa de les tortures.
Barbús i Amèlia tenen la boca oberta i estan tremolant. Pel que fa a Natàlia i a mi no pareix que ens haja afectat molt aquella informació. Supose que és pel fet que no entenem allò del dolor del qual parlen, o això d'abús de menors. En qualsevol cas si la sensació que provocava era igual o pitjor que les sensacions que tenies quan mories en aquell món, i pel que veig era molt pitjor, havia de parar-los els peus, costara el que costara.
- Però això és molt sociopàtic.- Diu Barbús amb la veu tremolosa.- Per dir-ho d'alguna manera.
- I perquè necessiten tants diners?- Pregunta Amèlia.- E.P.I.C és una empresa amb una gran quantitat de beneficis.
- Doncs veureu...- Comença a dir Xenó.- Resulta que açò que us acabe de dir no és ni el pitjor que estan intentant fer els quatre.
- Com pot ser això?- Exclama Barbús- Que pot ser pitjor que el que ens acabes de dir, cosa que encara em costa de creure.
- No hi tinc proves i bo ho sé segur. Així que de moment no us diré res més. He d'investigar una mica més, però si és el que pense... La supervivència de la raça humana i la vida humana tal com es podria arribar a la seua fi.
Es va fer silenci, sols s'escolta la veu de jugadors que passegen per la ciutat, s'escolten rialles, converses, passes, crits... Hi ha vitalitat, alegria. Si era veritat el que deia Xenó, i a poc a poc durant aquests mesos m'he adonat que ell no sol bromejar, tot això podria acabar, en aquest món i en el món real. Qui li havia donat permís a aquest quatre a jugar amb la vida dels altres? No pensa deixar-me dominar per aquells individus sonats. Que els bomben, pense derrotar-los, acabar amb ells i el que estiguen fent, siga el que siga, perquè no pinta agradable la cosa. La justícia, la qual jo defenc, no pot permetre això. He de lluitar per a parar-los. Fins aquest moment jo lluitava per mi mateix, per alliberar la meua família i aplacar la meua ràbia. Però ara he de lluitar per una cosa més important que jo mateix. Està decidit.
Alguna cosa en la meua expressió haurà canviat, perquè Natàlia em mira i somriu, com si em llegira els pensaments i estiguera d'acord amb ells. La veritat és que Natàlia i jo tenim una connexió especial, podíem saber com ens sentíem sense parlar, i fora d'incomodar-me aquella falta d'intimitat, m'agradava.
- Retornant al tema que ens ocupa, pense que he descobert un lloc on podria haure una altra clau.- Diu Xenó.
- Una pregunta.- Interromp Barbús.- Per què hem de fer tota aquesta feina en comptes d'anar a la policia directament?
- Però tu t'has assabentat d'alguna cosa fins ara?- Li reny Xenó.- A veure, tota aquesta «aventura» nostra va encarada a poder accedir a les oficines d'E.P.I.C amb els codis necessaris i obtenir totes les proves necessàries. Si anàrem ara a la policia, a part que no ens creurien o no ens voldrien creure, E.P.I.C ha aconseguit un gran desenvolupament econòmic al nostre país, l'empresa té comprats a alts càrrecs. L'única opció viable és aconseguir la informació de la seu central i publicar-la, a part de sabotejar totes les càpsules O.M.N.I.A.U.M que tenen ells, però això sols es pot fer amb aquests codis. Per això necessitem les claus.
Tots quatre fem que sí amb el cap.
- Aleshores, hem de dirigir-nos a la secció «Aventures sobre rodes», aquesta secció consta de dos-cents quilòmetres quadrats de carreteres. La gent es mou per carreters i està a l'ordre del dia fer carreres i carreres. També hi ha una secció d'uns 50 kilòmetres quadrats, al qual sols poden accedir que guanye la cursa de la mort. Els que queden en les cinc primeres posicions té dret a passar una setmana en aquella secció. Allí hi ha un paisatge divers i moltes recerque especials que donen suculents premis. Les meues investigacions m'han fet pensar que en aquesta secció especial hi pot estar amagada la clau.
- Però com us mesclareu els meus pares i tu en tot aquest assumpte? Segons dius no sabíeu res.- Pregunte.
- La veritat és que, molt al meu pesar, estàvem cegats pel nostre èxit. La nostra arrogància no ens deixava veure més enllà del que havíem fet, del món que havíem fabricat. No va ser fins que començaren a circular històries estranyes entre els jugadors i a un individu que es colà a ciutat esperança, que no començarem a investigar.
- Et refereixes al tipus que Marc i jo detinguérem?- Pregunta Natàlia.
- El mateix.- Respon Xenó.- Entre els rumors i aquell cas començarem a investigar.
- Però quina mena de rumors?- Pregunte.
- Desaparicions de jugadors, llocs on s'escoltaven crits, zones prohibides...- Diu xenó.- Paréixer que al final sí que eren certs aquests rumors. Finalment quan ja teníem suficient informació, i els teus pares decidiren que havíeu d'abandonar Nova esperança i parar els peus als quatre, us atacaren escapant Natàlia i tu.
- I perquè serveix la bola que tenim Natàlia i jo?
- La que tens tu serveix per a obrir les capses que conten les claus, entre altres que no vénen al cas. La bola que té Natàlia ha sigut un efecte imprevist i per tant no sé per a què serveix exactament, però de moment li ha fet trobar aquesta criatura que té a sobre.
Com si sabes que estan parlant d'ella, Elemental alça el cap i planta les orelles.
- Quina criatura més excepcional. -Afegeix Xenó somrient, una de les poques vegades que l'he vist fer-ho.- Bé és hora de descansar demà serà un dia llarg.

Estic súper-emocionadíssima. No pensava que m'agradara tant, però així és. M'encanta la conducció. Aquest matí hem arribat a aquesta regió, els paisatges naturals, boscos, rius, praderies... s'han substituït per paisatges més urbans, carreteres, gasolineres (o així m'han dit que es deien eixos llocs), fanals, tanques, corbés...
Després d'arribar a aquesta regió Xenó ens ha intentat ensenyar a conduir. Barbús ha sigut el primer voluntari, i encara que l'ha fet moure se l'ha calat i no el dominava bé. Amèlia per la seua part ha agafat el cotxe ràpidament i hi ha conduït de manera suau. Ella ja hi havia conduït al món real, però mai ho havia fet al món virtual. No se li donava malament. Per la seua banda Marc era un desastre amb la conducció, no s'aclaria ni amb les marxes, ni amb el control, ni amb els pedals. De fet hem tingut un accident.
Que ha passat després? Que jo he agafat el volant i en eixe instant he notat que havia nascut per a conduir. Ràpidament he dominat el control del vehicle, per al poc de temps accelerar i accelerar. La velocitat m'emocionava, la sensació de llibertat i poder del vehicle. A sobre gràcies als meus reflexos i la meua destresa he controlat de meravella el vehicle a altes velocitats. Ara em trobe conduint a 200 per una carretera anomenada autovia.
- Pense que ja tenim candidata per a participar en la cursa. Ella és molt bona, excepcionalment bona. Tu Marc has de ser el copilot obligatòriament. A la secció especial poden accedir tant el pilot com el copilot, i donat que cal investigar ràpidament l'extensió de terreny i que tu tens la llum et guia fins al cofre, has d'estar obligatòriament.
Estic molt contenta que les meues habilitats meresquen aquells complits. Gire una corba a gran velocitat, però aconseguisc dominar el cotxe i derrapar d'una forma neta i elegant. Conduïsc a gran velocitat esquivant altres vehicles en direcció al lloc de la cursa. Xenó ens ha dit que no va ser casualitat que ahir ens explicara el que ens havia explicat, havia esbrinat que aquell dia hi havia una cursa i encara que no havíem tingut temps per a practicar valia la pena intentar-ho. Però com jo conduïsc molt bé, pensa que tenim possibilitats.
- Així i tot no et confies Natàlia.- Hi ha conductors molt bons.
Arribem fins al lloc de la cursa, Xenó havia comprat un dels millors cotxes del joc, així que no m'és difícil superar la classificació. A la carrera hi participen uns 50 vehicles. Aquests cinquanta vehicles es seleccionen mitjançant una prova de temps, els qui tenen un dels cinquanta millors temps poden participar en la «Cursa de la mort», la resta han d'esperar a la següent cursa que es prepare, que pot ser en una setmana, en dies, en mesos... A tot açò has de pagar una inscripció sols per a participar en la selecció.
Amèlia, Xenó i Barbús després d'acomiadar-se se'n van a les graderies per a veure la cursa, mentre que Marc i jo ens quedem a l'interior esportiu negre. Aquest és un cotxe especial que segons les necessitats es va transformant en el que necessites. Que necessites dur a molta gent? Aleshores es transforma en una furgoneta. Que vols simplement viatjar per llocs abruptes? Aleshores tens un tot-terreny. Que necessites velocitat? Un esportiu, com el que tenim.
Al nostre voltant la resta de cotxes fan rugir els seus motors, l'aire s'ompli d'una olor molt peculiar. Estic atenta esperant a què l'aparell del nostre davant, que és de color roig passe a verd. Les regles eren senzilles. Teníem 20 minuts per a donar voltes al circuit, els cinc vehicles que més voltes donaren serien els guanyadors. Està permesa qualsevol acció per a frenar als rivals. Pots xocar, disparar, atacar... a qualsevol altre cotxe. Si el cotxe queda inutilitzat ,abandones la carrera. A part que la pista està repleta d'obstacles. Color Verd!
- I així comença aquesta cursa.- Crida el comentarista de la carrera.- Pareix que la «xica misteriosa emmascarada» i el seu copilot «el xic ombra», han eixit disparats i van al capdavant.
Evidentment Natàlia i Marc no han utilitzat un pseudònim per a apuntar-se a la cursa, a més d'anar encaputxats, qualsevol precaució pareixia poca. Era impressionant a la velocitat que havia aprés aquesta xica a conduir.
- No és estrany que hi haja obtingut aquest domini del vehicle?- Pregunte.
- No pas Amèlia, has de tindre en compte que ells han viscut tota la vida en aquest món. Conduir aquí és més senzill que al món real i ells tenen una avantatja, ja que no han tocat el món real.
Podríem dir que ells veuen les coses uns segons abans que la resta de jugadors, per això poden reaccionar amb tanta velocitat. -Respon Xenó.
- Parafrasejant a Matrix, la seua cinètica cerebral és excepcional en aquest món. Això podria fer que pràcticament controlaren l'entorn, com si tingueren telequinesis o poders mentals. Igual mai se'ls ha ocorregut i per això no ho fan. Total açò no deixa de ser un joc on realment jugues amb la ment.
Xenó mira amb els ulls ben oberts a Barbús, però no diu res, per a tot seguit somriure.
- Benvolguts espectadors o acabeu de veure?- Crida el comentarista.- No sé d'on ha eixit aquesta conductora, però té uns reflexos increïbles. Estem presenciant el naixement d'una campiona?
Natàlia controla el vehicle amb una precisió mil·limètrica. Acaba d'esquivar uns pinxos que acaben de sortir del terra amb intenció de punxar els pneumàtics de les rodes. Xenó ens ha instruït sobre les parts del cotxe i sé com es podria inutilitzar el vehicle. Aquesta maniobra ha sigut un vist i no vist.
A la nostra altura es col·loca un vehicle pesat, amb intenció de fer-nos fora de la pista, ja que Natàlia havia hagut de frenar, però jo trac una metralladora i la pose a la finestra. Gràcies a la meua força puc mantenir la pesada arma sense cap problema. Prem el gallet i una pluja de bales ix a gran velocitat cap al vehicle enemic. Les bales perforen la carrosseria i fan esclatar les rodes de l'altre vehicle. El conductor d'aquest vehicle perd el control i agafa una rampa sols amb dues rodes. No deixe de disparar i de cop i volta el cotxe s'encén. El vehicle pareix una bola de foc que passa rodolant per dalt de nosaltres i esclata. Natàlia comença a donar bandades de part a part del circuit, esquivant les peces de metall enceses que cauen com una pluja de meteorits al nostre voltant.
Abans de començar la carrera hem equipat al cotxe amb diverses armes i aparells per a poder guanyar. Natàlia torna a accelerar posant l'esportiu a uns 200 kilòmetres per hora, però no som els únics que podem arribar fins a aquesta velocitat. Un altre vehicle es posiciona al nostre costat i comença a donar-nos empentes. Natàlia manté el control de forma aprofitada al màxim mentre torne a disparar. Però en aquesta ocasió aquest vehicle pareix que té una mena de protecció, cosa que fa no tinga efecte la meua maniobra. Ens acostem a un «looping» a uns tres-cents kilòmetres per hora. Mentre Natàlia esquiva pinxos, serres circulars o oli que hi ha a terra decidisc utilitzar una mena d'ariet metàl·lic que ix a pressió d'un lateral del nostre esportiu. El metall colpeja feroçment al vehicle enemic i aquest ix disparat fora de la pista en el punt àlgid del cercle vertical. Aquest vehicle explota en tocar el terra, mentre nosaltres descendim a gran velocitat.

- Quin espectacle més divertit ens estan oferint. Aquesta xica és una meravella. No sé si guanyarà, però almenys es mereix una gran felicitació.- Crida el comentarista a ple pulmó.- En aquests moments queden una trentena de participants. A poc a poc la cursa es complica. Ui! Ha faltat poc perquè la xica misteriosa xoqués contra la paret que acaba d'aparéixer al seu davant. Els dissenyadors del circuit de hui han complicat l'assumpte als nostres corredors.
Pareixia que la favorita de la carrera era Natàlia, la seua habilitat al volant era sorprenent. La pantalla que mostrava als corredors no parava de mostrar el seu vehicle. Els espectadors estaven pendents d'ella.
- Fa uns dotze minuts que ha començat la cursa, i queden en peu uns vint corredors. Els que queden no són simples conductors. Alguns d'ells ja sabem qui són i han participat en carreres per tot arreu del territori.
Una serra que ix d'un vehicle ha perforat la porta del copilot, li ha fet un tall a Marc i la seua vida comença a disminuir. Tenim un problema. Marc no pot perdre la seua vida, si no tot s'haurà acabat. Amb molta precisió vire el cotxe bruscament i arranque la serra. Però en aquests moments estic anat marxa enrere a gran velocitat i davant tinc el vehicle al qual acabe d'arrencar la serra. Que podem fer? El vehicle accelera i trau una altra serra del capó. Si no espavilem, ens destrossaran el cotxe. A sobre ens han envoltat diversos cotxes, amb l'objectiu de fer-nos fora, per tant no em puc apartar de la seua trajectòria. Però Marc reacciona i agafa un aparell que té un botó roig i em mira als ulls. Li faig que si amb el cap i em concentre. Dos míssils ixen del nostre capó en el moment que Marc prem aquell botó. Els míssils provoquen una forta explosió que fan que el vehicle del nostre davant isca disparat cap enrere. L'explosió és tan forta que desestabilitza els vehicles que ens envolten i els fan fora del circuit. Així i tot hi ha un però. El nostre cotxe ix disparat pels aires donant moltes voltes de campana, però jo ja ho havia previst i havia derrapat i encarat el cotxe cap a l'altre costat, per a no anar marxa enrere. Donant voltes i voltes, en mig del foc, el vehicle toca terra i jo accelere traspassant la línia de meta en el moment en què s'acaba el temps. Hem guanyat!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: