OMNIAUM: CAPÍTOL 8: SUBTIL

Estíc a la meua cambra d'aquest món virtual. El món real no té cap cosa per aportar-me, aquell és un món inferior, molt diferent d'aquest món o qualsevol cosa és possible. Aspire profundament l'olor del meu masseter de roses. És una delícia per als meus sentits. Això sí que és un ser viu bell, no com els animals que fan pudor. La seua fragància de les flors, el seu delicat tacte. Mm Quina excitació. Però no és una excitació sexual, jo estic per damunt de totes aquestes necessitats físiques i primitives. M'agrada la bellesa de les flors, destruïda per la fauna, especialment pels humans. Quin fàstic ser d'aquesta espècie. Els odie, odie a tota la humanitat, sense excepció. Per això gaudisc tant torturant a aquests sers inferiors. Sols jo em salve.
Recorde amb certa nostàlgia la meua infantesa, sí perquè va ser en ella quan vaig descobrir la lletjor de la fauna. Era un dia de primavera i jo anava passejant pel bosc situat dins dels terrenys de la mansió dels meus pares. Havia nascut al si d'una família adinerada i d'alta posició social. A mi m'agradava molt aquella mansió. Amb les seues pistes de qualsevol esport que u podria imaginar, habitacions dedicades cada una a una afició: als videojocs, a jocs de taula, llibreries, joguines... A la part posterior hi teníem un xicotet llac on podíem nadar, inclús teníem una granja. La veritat és que no et podies avorrir en aquell lloc.
De cop i volta vaig veure una meravellosa flor de color rosa a uns metres davant meua, una flor bellíssima que alterava els meus sentits. Vaig començar a acostar-me lentament, clar a la meua curta edat temia danyar aquella meravella. En això que un xicotet conillet, alguns dirien que era inclús bufó, començà a rosegar els pètals. Ràpidament jo vaig apuntar amb el meu rifle d'aire comprimit a aquell abominable ser. El meu pare era aficionat a la caça i tenia diversos tipus de criatures a les quals caçar en aquell bosc. Ell sempre em deia que una pressa era una pressa i que s'havia de caçar, que els humans havíem nascut per a matar als sers més dèbils, així que em feia anar pels terrenys amb una arma per si veia alguna pressa. EL meu tir va encertar al cap del conillet,el qual va caure al terra atordit pel cop. Ràpidament em vaig a costar a la meua pressa, la qual encara respirava. Mereixia un càstig per intentar estripar la bellesa així que vaig decidir que la seua sang regaria aquella flor en compensació al dany causat. Com tot caçador que s'aprecia tenia un clotell al meu cinturó i vaig obrir en canal a aquell patètic animaló que es convulsionava. LA seua sang em salpicà tot. En aquell moment aparegué el meu pare. Jo tenia por que em mormolés, però no va ser així. El meu pare, encara que no era com jo, veia amb claredat com era el món, encara que en algunes coses estava equivocat, així que em va felicitar per la caça. M'ensenyà com s'hi havia de rematar la pressa, a escorxar-la i a extraure-li els òrgans. Aquell dia vaig tornar feliç a casa amb la flor regada per la sang del conillet. L'endemà hi vaig tornar i pareixia que la flor estava més sana. Ràpidament vaig associar així amb la sang d'aquella bestiola. Havia descobert el meu destí. Regar la terra amb la sang de la fauna.
Els anys anaven passant i jo m'havia convertit en un expert caçador, que escorxava i extreia òrgans amb una precisió quirúrgica. Vaig començar a practicar per a extraure la sang de les preses, així podia regar amb més efectivitat. També m'ensenyà el meu pare a fer això, clar que ell pensava que era per a netejar la presa.
Quan jo tenia uns disset anys els meus pares moriren en un accident d'avió mentre tornaven d'un esdeveniment molt important. Un grup de terroristes havia fet esclatar aquell avió en ple vol. Però a mi no m'afectà molt la seua mort, ja havia aprés d'ells tot el que necessitava saber, el seu llegat, jo, estava sa i estalvi.
A mesura que creixia em vaig anar adonant que l'espècie humana estava acabant amb gran part de la població vegetal, ja fos directament com amb la tala indiscriminada o incendis, o indirectament mitjançant la contaminació: residus a l'aigua, pol·lució, pluja acida, enverinament, empobriment del sòl. Així que realment el més perillós per al món vegetal no eren les bestioles, les quals devorava amb ànsia les menjades del dia, sinó la mateixa humanitat.
Jo estava en forma, a causa de la caça, però necessitava més, així que a pesar que em desagradava la meua olor corporal, la immundícia de la suor, era un preu que havia de pagar per alliberar al món de la pestilència. En uns anys era tot un atleta que guanyava premi rere premi a la universitat. Però jo ja estava preparat físicament. Havia de començar amb el meu pla.
El cel nocturn va ser creuat per un crit esgarrifós provinent del soterrani secret de la mansió, on havia instal·lat jo la meua pròpia sala de tortures. Una bandada de rats penats atemorits revolotejava per tota l'estança. Mentrestant un broll carmesí acoloreix un tub transparent que du la sang fins a una bosseta, com quant dónes sang. Aquest tub estava connectat mitjançant una agulla de xeringa a l'avantbraç d'una xica. Aquella nit havia ordenat a tot el servici que abandonara la mansió, cosa que havien fet. La xica tenia por als rats penats, per això el seu cor bombejava més ràpidament, per tant la velocitat i la quantitat que eixa de sang era bastant elevada. El meu objectiu era extraure-li tota la sang del seu deplorable cos i regar amb ell la vegetació, així aquella xica realment compliria uns bons designis. La seua sang faria renàixer la natura, pot ser que encara no ho sabés, però era tot un honor el que li estava fent.

A poc a poc la xica anà quedant-se sense sang al cos. Primer s'adormí, després se li parà el cor, amb una última ranera que recorregué el tub. En el moment en què va morir la xica la vaig penjar cara cap avall, mitjançant unes cordes nugades a les cames i li vaig tallar el cap amb una motoserra, per a extraure-li tota la sang que poguera. Després vaig envoltar el cos i el cap amb plàstics i després la vaig enterrar al bosc sense cap embolcall, allí nua, perquè el seu cos alimentara la terra.
Vaig repetir aquella acció una vegada rere l'altra.
Aquella nit era fosca, o no, que més donava. Això eren meres banalitats, clar que a l'hora
de cometre un crim és important, bé, això no era un crim, era justícia; aquest traïdor
a la natura no mereixia estar viu. Això sí en la foscor t'ocultes millor. Aquell tipus es despertà. L'individu estava nugat a un pal que el sostenia recte a dalt d'una cornisa de la mansió. Mirà al seu voltant, quasi vaig notar l'esgarrifança que li recorregué per tot el cos.
Segons després mentre l'individu estava pres del pànic, ja que tenia por a les altures i després de veurem la cara, la que l'alliberaria del seu cos i li donaria un futur honorífic li clave l'agulla. Al fi l'individu deixà de moure's, però en el moment que anava a soltar-lo i extraure-li més sang el cadàver cau buit mentre del braç perforat continua brollant-li sang. Si la imatge s'hagués paralitzat en aquell moment, es veuria un cos quiet en l'aire mentre un riu color roig li surt del braç i de fons tot il·luminat per una gran lluna plena que acaba de sortir, ara recorde que sí que era de nit.
També recorde amb molta tendresa quan vaig alliberar a aquella anciana del seu sofriment. El reproductor de MP3 estava encés, i no parava de reproduir paraules molt llargues: «anticonstitucionalment», «tetrabromofluoresceïna», «tetraclorobenzoquinona»,
«Chargoggagoggmanchauggagoggchaubunagungamaugg»,
«Hipopotomonstrosesquipedaliofòbia»... Sí, estava gaudint de la cara de terror de la seua
víctima, nugada al pati del darrere de la mansió. L'objectiu no era que jo gaudira, però si t'agrada la teua feina millor, no? Aquell futur cadàver i tenia la boca tapada amb cinta americana, els seus ulls demostraven el terror que tenia. Estava aterrida, i ell, justicier, li repassava els seus crims entre pausa i pausa de les paraules. El seu cos anava buidant-se de sang. El seu sofriment ja no em satisfeia tant com al principi, però prompte acompliria la dona una missió superior i s'alliberaria dels seus temors. Aquella dona tenia por a les paraules llargues i jo l'estava curant per sempre.
I com oblidar al tipus que tenia agorafòbia? Aquell tipus es movia i cridava sense parar pel meu pati, com estava gaudint d'aquest fet. Aquell matí l'havia segrestat amb facilitat. Quan ens van veure eixir i a aquell tipus cridant la gent ens mirava estranyats, però no feren res, ja que, pensaven en què això era part del tractament rutinari. Com ja he dit aquest tipus patia agorafòbia i una vegada per setmana, o dos, un infermer amb els mateixos crits que va fer el treia de casa. Això s'anomena teràpia de xoc. El que no sabien els veïns és que jo no sóc l'infermer, encara que anara vestit com un. Jo sóc el justicier que li donaria el sue merescut a aquell individu. A poc a poc es buidà el carrer ignorant-nos. El treball habitual seria que l'infermer o el professional de salut mental, es quedara tota l'estona al costat de la pacient, per a reduir l'ansietat, el que passa, però aquell dia jo el vaig fer muntar en una furgoneta per a després soltar-lo al meu patí. Així que cridava a ple pulmó, estava suant, aterrit, però no podia córrer enlloc, ja que el tinc lligat. Finalment el vaig buidar de sang.
Recorde també l'últim assassinat que vaig fer sol i d'aquest tipus, la policia ja estava investigant massa i corria perill de què m'atraparen. I si jo, protectors dels vegetals era detingut, qui lluitaria per ells?
Vaig decidir matar a 4 persones i després pensar com podia anar avançant amb el meu pla. M'havia divertit, però era molt poca gent alliberada per a tanta gent que hi havia al món, això sols era un xicotet consol. Vaig preparar una habitació xicoteta i a fosques on les fonts d'aliment per a les plantes estaven en pànic, els següents culpables que anava a alliberar. Un tenia por a l'obscuritat, l'altre als espais tancats, el tercer a estar a prop de la gent i l'altre als sorolls forts, per això vaig soltar una traca a l'interior de l'habitació. Els culpables cridaven atemorits i jo em delitava amb el seu sofriment. Havien de purgar els seus crims contra la natura mitjançant el terror i la sang, després tindrien el descans que tant desitjaven. El temps passa i la sang ix dels seus cossos fins a la mort i el descans.
- Passa, passa- dic després que toquen a la porta de la meua cambra mentre l'aire virtual m'acarona la pell i em fa arribar l'aroma de les meues precisades flors. Acaba d'entrar Sàdic.
- Subtil en un quart d'hora començarà la reunió amb els nous clients.- Em diu apressadament.
- D'acord, tranquil estaré present.- Dic fent un moviment elegant amb la mà. - Si no t'importa, deixa'm gaudir dels meus records i les meues flors.
Sol com estic recorde quan vaig veure a Sàdic per primera vegada. En aquells dies utilitzava el meu nom real, Joan. Havia acabat recitar el discurs que donava per finalitzat el meu últim any de carrera. Havia estudiat informàtica per què pensava, i continue pensant, que la informació és vital per poder derrotar als animals, i quina és la font més gran d'informació? Internet, per tant havia de saber navegar per les seues aigües i poder obtenir tot el que necessites. M'havia transformat en un hàbil hacker, va ser així com accedia als historials de pacients de determinades consultes psicològiques i esbrinava les fòbies dels pacients. A vegades no sols de l'ordinador de la consulta, sinó també dels terminals privats.
Així que allí em trobava envoltat de centenars d'estudiants i familiars, però des de l'escenari la meua mirada es quedà fixada en un jove. Aquest jove mirava a les xiques d'una forma molt peculiar, jo sabia que aquella mirada transmetia una set de sang, de veure-les mortes. Potser un altre ull no ho haguera detectat, però notava en aquella mirada la mateixa fúria que tenia jo vers la resta de la humanitat. Durant els aperitius i les copes em vaig a costar a aquell individu. A poc a poc anàvem xerrant i establint amistat. Ell havia estudiat medicina, i sé li donàvem molt bé les pràctiques de cirurgia.
La nit anà avançat i en acabar la cerimònia em vaig oferir a dur-lo a casa amb el meu vehicle. Ell va acceptar. Quan tots dos estàvem a l'aparcament un grup de quatre xiques, estudiants, sortien donant tombs, disposades a celebrar la seua graduació. El meu nou aliat i jo les mirarem i ens quedarem mirant-nos. No va fer alta dir res més. Elles no sabien que aquella seria la seua última nit.
Seguirem a les xiques per una carretera, eixiren per una carretera nacional poc il·luminada en direcció a un poblet situat a prop, nosaltres les seguirem. Quan vaig veure que no hi havia perill e que ens descobriren vaig fer eixir de la part baixa del capó un rifle que havia instal·lat jo personalment. Mitjançant una ajuda automàtica que es controlava amb el GPS, el sistema apuntà a una de les rodes del vehicle que teníem davant. Un sol tret una roda rebentada. Les xiques baixaren per a veure que els havia passat amb la roda. Vaig frenar al seu darrere. Mentre elles canviaven les rodes, el meu company i jo ens acostarem a les nostres futures víctimes fent veure que anàvem a ajudar-les. Les xiques es relaxaren en adonar-se que era jo, el xic que havia donat aquell meravellós discurs feia poc de temps. Amagada dins la màniga hi tenia una pistola d'aire comprimit automàtica, invent meu, que em comptes de bales o balins i duia unes agulles molt fines amb un potent sedant. Les vaig disparar al coll una per un amb rapidesa, pràcticament cap d'elles, s'adonà que estava passat. Els trets encetaren al coll de les víctimes fent fluir el sedant. Al cap de pocs minuts s'adormiren.
Després de canviar la roda vaig fer que el meu aliat pujara tres xiques als seients de darrere i una al seient del copilot del cotxe al qual havia disparat. Ell conduiria eixe cotxe seguint al meu fins a la meua mansió.
Una vegada allí baixarem a les xiques la meua sal de tortures. Vaig connectar les bosses per a extraure sang als braços d'elles. Després li vaig dir a l'altre que podia fer el que vulgues, però que no les llevara les agulles. Quan despertaren ell les començà a tortura i colpejar, els seus cors bategaven amb força de la por i això feia que s'omplira ràpidament de sang els recipients, els quals anava canviat. En despuntar l'alba l'última xica d'aquell sacrifici necessari expirà el seu últim alé. Després les vaig penjar cap per avall per a extraure la sang que els quedava. Netejarem el laboratori, les trossejarem i les enterrarem al bosc. Allí els seus cossos alimentarien la terra i la farien florir.
A partir d'aquell moment de tant en tant caçàvem junts. L'assumpte es tornà més fàcil que quan jo ho feia a soles. A més la precisió quirúrgica del meu company anava augmentant, provocava més dolor i es perdia menys sang pel camí. Gràcies als meus sabers informàtics podia estar al corrent de les investigacions policials. Els segrestos els planejaven fins a l'últim detall i en diferents ciutats i llocs, si feia falta, viatjàvem centenars de quilòmetres perquè no ens agafaren ni sospitaren de nosaltres. A més les meues condicions de gran estudiant i la reputació de la meua família ens protegia.
Després al cap dels anys incloguérem al nostre equip dos membres més. Un assassí en serie que començà les seues activitats. Finalment jo vaig descobrir qui era i li vaig demanar que se'ns unira. La seua tècnica era admirable i encara no l'havien detingut. Era un membre molt valuós. El últim era un tipus fornit, antic militar que es va tornar boig en una de les guerres, o eixa és l'excusa per la qual el deshabilitaren. Però no er un boig igual que els altres tres veia la veritat. La humanitat era odiosa i s'havia d'eliminar.
La reunió ha començat, al meu davant tinc uns cinc tipus greixosos i bavosos. Estaven ansiosos pel que els podia, oferir. Em feien fàstic, la majoria, per no dir tots, dels nostres clients me'n donaven, però necessitem els seus diners per a executar el nostre pla, i el meu propi. Comence a explicar-los els avantatges del nostre sistema. I el que els oferim. A tots cinc els agraden els menors, de poca edat si podia ser, però que ja es valgueren pels seus mitjans. Que puguen caminar, córrer i sentir. Eren uns vells xarucs de seixanta anys que els agradaven a alguns les xiquetes i a altres els xiquets.
Després de fer les gestions necessàries perquè participaren en les activitats que els oferirem m dirigisc una última vegada a ells.
- No heu d'oblidar que tot aquest assumpte és confidencial. Nosaltres no anem en bromes. Observeu.- Els mostre tota la informació que havíem obtingut sobre ells, clar no deixem a qualsevol que utilitze els nostres serveis.- Una traïció aquesta informació eixirà a la llum. D'altra banda, la nostra empresa té molt de poder. Pot ser que el vostre nou xofer, o secretari, o cuiner, o metge, inclús al policia o a qui li passareu, hipotèticament, la informació podria estar contractat per nosaltres. Si us atrapen traint-nos... bé, ja sabeu que podem fer aquí i fins a quin punt podríeu sofrir. Ja no hi ha marxa enrere. No tinc més a dir, aneu a gaudir de la vostra compra.
Els vells xarucs traguen saliva després de la meua amenaça. Els hem mostrat el suficient perquè sàpiguen que no anem amb bromes. Tan sols en connectar-se al O.M.N.I.A.U.M de les instal·lacions, perquè per a aquests menesters sols poden connectar-se des de la mateixa empresa, inclús des d'abans, les seues vides ja són nostres. Tenim una immensa teranyina repartida per tot el país i al centre d'aquesta, com una enorme aranya disposada a abalançar-se damunt la seua pressa, estem nosaltres quatre.
Torne a estar a la meua habitació, hui no m'apeteix cap emoció. M'abelleix relaxar-me envoltat per aromes provinents de les meues plantes. Tranquil·les boniques meues, el pla va tirant endavant, prompte reclamareu el vostre regne. Ja sé que vosaltres sou una representació virtual dels vegetals reals, però sou la mateixa essència. És com si estigués parlat al vostre propi ser, a les vostre animes. La humanitat pagara tot el dany que ha fet al planeta destruint la vida vegetal i contaminant el seu sustente amb les seues emanacions tòxiques. Sereu altra vegada les ames del planeta i la sang de la fauna us alimentarà.
Aquest projecte començà fa molts anys, després que tots quatre ens unirem. Teníem molts diners, per diferents motius. Aleshores volíem invertir en alguna cosa i així fou com anàrem a una fira comercial on gent exposava les seues idees i buscava inversors. Allí la trobarem, la idea de fabricar un món virtual molt paregut al real, però amb modificacions. Em vaig sentir babau per a no haver-sem ocorregut a mi, clar un món virtual on poder tenir controlats als humans i on poder castigar-los pels seus crims. Un món on jo podia manar. Decidirem fer costat a aquell projecte.
El temps anava passant i la cosa funcionava millor inclús del que havia pensat. Després de traure el producte al mercat les investigacions es desviaren en poder reproduir les sensacions reals en aquell món virtual. A tots quatre se'ns queia la bava sols de pensar que podríem fer a les nostres víctimes en un món on no podien morir, però si sofrir, a causa dels nostres actes. Torturar a la gent les vegades que ens apetira. Encara que no poguérem comercialitzar eixa versió del O.M.N.I.A.U.M construirem de forma clandestina centenars d'aquestes, i d'esquena als idearis originals d'aquell aparell, començarem a reproduir als nostres treballadors.
No sols havíem posat a gent en Nova Esperança per a veure com reaccionava el cervell humà al viure des de bebés a l'interior d'aquell món virtual, sinó que a l'altre territori que ens havíem reservat per a nosaltres quatre hi havia més gent. Aleshores extraient semen dels testicles dels xics i òvuls dels ovaris de les xiques anàrem gestant més individus. En aquests moments tenim uns 70.000 menors, de l'edat de Marc els més majors, vivint al nostre segon territori. Sumat a uns 5.000 adults entre empleats i gent segrestada. Mantenir-los sense que obrin la boca és molt senzill. Pel que fa als que han nascut allí la societat o en sap res, pel que fa als treballadors amenacem en torturar a la seua família, i ells saben que ho podem fer. La resta són individus que la societat no busca i que no li importa que hagen desaparegut. Una vegada connectats ja no poden escapar.
Si fa falta que els empleats isquen a gestionar papers ens quedem com a garantia a la seua família perquè no parlen. De fet ells declaren que viuen a les instal·lacions d'E.P.I.C i solucionat. La gràcia està en el fet que ells no saben que molts dels bebés nous són produïts a partir dels seus espermatozoides i òvuls. I és que un afegit que vaig aconseguir és que la càpsula servisca també com a matriu on es desenvolupa el fetus. Així que no saben que moltes vegades torturem o controlem als seus propis fills.
La qüestió és que hi han uns 75.000 humans controlats per nosaltres quatre al segon territori. Després quan eliminem l'amenaça que representa Marc i la seua família unirem els habitants de Nova esperança. El problema és que fins que no atrapem a Marc no podré fer res amb la seua família. Dels que originalment tingueren la idea d'aquest món virtual ja ens hem carregat a una, però el seu marit escapà i ara pareix que està ajudant a Marc. I això em provoca dolors de cap. No m'agrada no tindre la situació controlada. A més estan els altres, aquests també són un problema, però estan molt ben amagats. Encara no pot demostrar res aquella organització, però com se m'escape alguna cosa i la justícia vinga a investigar se m'escolarà el pla pel vàter.
Però que estic pensant? Aquests sers inferiors no poden competir amb la meua intel·ligència. La humanitat en comparació a mi són mers insectes que sols devoren la collita. Són com animals que sols serveixen per a treballar a les meues ordres i ni això. Són el càncer del planeta, l'origen del sofriment de la natura. L'aire hauria de ser pur i gràcil que transportés l'aroma de les plantes a tot arreu. En comptes de consumir i eliminar vegetals la fauna hauria de cuidar-la i fer-la créixer. Els herbívors són uns assassins de la natura. Els carnívors em cauen millor, devorant-se entre si com alimanyes. Això sí que és digne per a la seua condició. Però de tots aquests els pitjors són els humans. Que eliminen vegetals per a millorar les seues insulses vides i tindre una vida que no els pertoca. Sotmetent a la vegetació en comptes ser ells sotmesos per aquesta. Demane disculpes a tots els membres de l'espècie vegetal perquè jo també he hagut de destruir membres de la seua especie. Però ha sigut necessari per al meu pla. Un pla que beneficiarà a tots els vegetals. Us compensaré amb la sang dels vostres enemics. Rius de sang regaran les vostres arrels i us faran créixer reconquistant el vostre regne arravatat pels humans.
En aquest món puc dur darrere meu una rosa sense tindre remordiments per haver arrancat una flor. Em fa gràcia que tinga remordiments per matar una planta però no a una persona. Però és que els sers d'eixa mena s'ho mereixen. Odie les seues hipòcrites normes socials, les seues lleis o el que anomenen drets individuals. Drets de què? No ten dret a res, ells són els enemics. Ho sé des de xicotet, que la societat no té cap sentit. Però fins que no vaig ser un adult no vaig començar a comprendre el destí final d'aquesta visualització, la visualització del que era real. M'he de contenir molt per a no actuar impulsivament i destruir a tot el que s'hem creue pel camí. Però tot aquest esforç està tenint la seua recompensa. Almenys puc saciar la meua ràbia en aquest món sense haver d'amagar-me. Alguns dirien que el que estic fent està mal, però el que ells no saben és que estic en poder de la veritat. No arriben a albirar el que jo veig amb una claredat absoluta. A més com, se sol dir, no es pot fer una truita sense trencar els ous. Per tant no es pot fer retornar les coses al seu curs natural sense destruir una mica la societat actual.
La soledat m'agrada, estar sol envoltant per les plantes i els meus pensaments. Fondrem en un amb la natura, sense alterar-la. Poder estar quiet com un arbre veient passar el temps sentint la brisa i la pluja a la pell. L'escalfor del Sol o saciar-me amb les arrels. Notar la sàvia fluint pel meu interior alimentant-me. Aquesta pau i aquesta tranquil·litat moltes vegades està interrompuda pels altres. Per això, si estic sol amb els meus pensaments, aquests flueixen i la meua imaginació viatja a llocs millors. Llocs amb escassa presència animal. I és que tinc una gran empatia amb els vegetals, ells sí que m'entenen, les plantes són les meues amigues.
La gent pensa que sóc egocèntric, que pense que les meues opinions o interessos són més importants que la dels altres. Però no és així, el que passa és que ells estan equivocats i jo he de mostrar-los la veritat. Les conseqüències de les seues accions i és la meua feina mostrar-los quant d'equivocats estan. I és que el més important del món és la veritat i jo la tinc al meu abast, per tant tots els qui no ho accepten, que rebutgen la llum que els mostre han de ser rebutjats i desvalorats. I si així i tot continuen enfrontant-se a la veritat han de ser torturats i castigats, perquè s'adonen dels seus crims vers la natura.
Em desconnecte i em dirigisc al bosc. Quan vaig decidir que la seu principal d'E.P.I.C anava a estar en el mateix lloc que la mansió en la qual m'havia criat vaig haver de pensar que fer amb el bosc. Allí hi havien desenes de cadàvers enterrats, si alçaven el terreny per a fer els fonaments i començaven a aparéixer cadàvers la nostra aventura acabaria. Així que en una conferència vaig dir que el bosc era com un patrimoni per a la humanitat, que s'havia de conservar. Els aplaudiments i les felicitacions m'envoltaren. La hipòcrita societat humana em felicitava per no talar un bosc per a construir la meua empresa, quan la realitat era que no tenia per què destruir un bosc, no era decisió meua, era la naturalesa de les coses. Però el fet que no pensava destruir el bosc i que la societat ho veié com un acte altruista, oculta el secret que amagava aquelles terres. D'altra banda desmantellarem tota la sala de tortures que hi havia als soterranis de la mansió abans de derruir-la.
EL problema fou quan decidirem construir un laboratori secret per a gestionar el projecte O.M.N.I.A.U.M amb tranquil·litat, però la veritat és que finalment es va poder solucionar amb facilitat mitjançant el xantatge. Molts dels obrers foren després empleats que anaren a viure a Nova Esperança o al segon territori. Pel que fa a l'arquitecte... bé diga'm que no sap encara que li ha passat. L'adormirem, el connectarem a una càpsula i viu en una realitat simulada. EL que passa és que la seua ment s'ha trastocat per l'excés de connexió per no saber que estava connectat. Després simularem un accident de cotxe amb mostres sintàctiques d'alta generació de la seua mandíbula. Com el cotxe s'havia encés les autoritats digueren que havia mort a causa d'un accident, del qual sols es rescatà les mandíbules. Però la demència de l'arquitecte em podrà ser útil, la veritat és que hem experimentat amb la seua ment. Ai, tremole de l'emoció.
Una de les grans idees d'aquest arquitecte fou instal·lar unes plaques solars per tot el terrat de la seu, i en qualsevol lloc on es poguera. La zona on tenia situada la mansió, ara seu de l'empresa, era molt solejada, pràcticament tot l'any. Després al guanyar diners anàrem invertint en aquesta tecnologia i ara tenim una font d'energia potent i quasi inesgotable, que manté en funcionament el servidor i totes les càpsules que tenim. Això també ens va proporcionar premis per a empresses que respectaven la natura i el vistiplau de molts grups ecologistes. Aquest també promocionaren les càpsules. Els molts estúpids no sabien que estaven firmant la seua sentència de mort futura. Com hem de riure quan arribe eixe dia. La veritat és que si no foren sers inferiors, em caurien bé la majoria d'aquests ecologistes que lluiten per la natura, però la forma amb la qual lluiten no tindrà cap efecte. Igual que una malaltia, per a solucionar el problema s'han d'eradicar els patògens.
El bosc està envoltat per una tanca electrificada i considerat com a patrimoni de la humanitat per la seua diversitat ecològica. Els animals que habiten estan protegits, un preu que he de pagar per a no alçar les sospites, ja que ara no puc caçar. Les sabates poden fer malbé la vegetació, així que mels trac i m'endinse al bosc descalç, sentint a la planta dels meus peus les brosses. Camine amb delicadesa efectuant la pressió justa per a poder avançar sense danyar les plantes. Aquestes al meu pas recobren pràcticament la seua posició inicial. Vaig caminant, perdut en els meus pensaments en direcció on estan enterrades la majoria de les nostres víctimes. Cada vegada que arribe a aquesta zona els meus ulls s'omple d'emoció en veure el que ha crescut allí.
M'envolta tot tipus de flors: botges, rogetes, sanguinyols, esbarzers, trévols, servers. Calcides blanques, saücs, allasses blanques, curraians, ruques, tulipes, lliris, violetes, gladiols, clavells, margarides, assutzenes, orquídies, nards, roselles, edelweiss, dàlies, camèlies, crisantems i un gran, etcètera.
Però al bell mig de totes aquestes flors i creixia, predominats a sobre de totes aquestes flors un roser. Aquest roser estava situat on vaig matar aquell conill, quan vaig començar a albirar la llum, i també on està enterrat el meu primer cadàver humà. I com si d'un senyal és tractes era la flor més bella que hi havia al jardí. La rosa central del roser era una meravella de la natura, gran, elegant i roja com la sang. La sang amb la qual ha estat regada. Sé que vaig pel bon camí que seguisc el designi dels vegetals. Si pogueren parlar-me, em felicitarien per la meua excel·lent feina i m'animarien que no defallís amb la meua comesa.
Aspire profundament els aromes que arriben a les meues fosses nasals i m'embriaguen, perc la noció del temps i de l'espai, perdut en mig d'una voràgine de sensacions indescriptibles. Em sent un amb aquelles plantes i sé que elles també es senten un amb mi. Saben que encarà que el meu cos és humà sóc un membre més d'elles. No us preocupeu belleses meues, estic ací per a protegir-vos i lluitar per vosaltres. No us decebré. Em situaré en mig de la destrucció i vosaltres i la meua voluntat, junt amb el vostre poder vegetal, s'imposarà per damunt dels primitius animals que us volen destruir. No us preocupeu, no saben amb quin s'han clavat i estic molt content que m'hàgeu elegit a mi. Una planta empresonada en una closca humana. Però ben mirat pot ser designis vostres que així siga, lluitar la violència amb violència, per tant heu encarnat un ser que podrà destrossar als que us han fet tant de mal durant segles i segles. L'encarnació de la voluntat de la vegetació, el braç executor de la justícia vegetal. Un raig multicolor que ix disparat dels budells de la terra per a lluitar contra infermetat que està debilitant el planeta. Sóc l'antivirus que eliminarà l'amenaça. Això és un gran honor per a mi. No us defraudaré belles flors.
Després de l'èxtasi del reforç de les idees isc del bosc per on he entrat. Hem poses les sabates i comence a ascendir pel camí de terra direcció a la seu d'E.P.I.C. El Sol comença a amagar-se per deixar el planeta pràcticament en mig de l'obscuritat. Sé que el Sol no s'amaga, sinó que la terra girà, però és tan poètic dir que el Sol s'amaga que ho utilitze. De totes maneres ja m'havia tornat a acostumar a la llum del Sol. Després de passar tantes hores connectat a l'O.M.N.I.A.U.M quan la llum colpeja els meus ulls tinc una mica de dolor de cap. Però és necessari tot aquest sacrifici.
Mentre ascendisc veig que s'acosten dos cotxes negres, no recordava que tenia més clients a hui. Bé, bé, això augmentarà els nostres ingressos. La veritat és que ens moguem per llocs obscurs, per la misèria de la humanitat. Però això també ens serveix d'escut, ja que cap d'ells s'atrevirà a trair-nos. Saben les conseqüències.
M'havia posat roba més esportiva per a visitar el bosc, així que m'estic canviant a la meua cambra. Normalment per a les meues reunions duc un vestit d'home blanc, però aquí, a diferència del món virtual no duc cap rosa, perquè per a fer-ho l'havia de matar i això sí que no. Una de les meues ordres és que cap persona que vinga a reunir-se amb mi duga roba sintàctica i evidentment que no duga cap flor ni cap perfum, o almenys cap derivat d'una planta viva. Si els abelleix. Poden dur flors de plàstic. Quan em dutxe utilitze sabó orgànic i el menú dels meus empleats és carn. El càstig per consumir algun vegetal o fruita sol ser bastant dur. És una raresa que els altres tres membres dels quatre toleren i ho han posat com a norma. Dic raresa perquè per a ells això és estrany, però que li anem a fer, no veuen la llum tan clara com jo, però si visualitzen la claror.
Primer expliquem als nous clients que saben sobre les càpsules i el món virtual que oferim, està clar que abans que vinguen ja han estat informats que els oferirem per canals adequats i segurs. Però així la cosa queda clar. Després els duguem per les instal·lacions i els mostrem les cambres privades amb les seues corresponents càpsules. A la vegada podem tindre uns vint-i-cinc clients connectats a la vegada en tantes cambres privades. Després es connecten i fan una visita pel món virtual guiats per empleats, alguns clients ja han jugat a la versió comercial, però altres no. Després quan ja s'han acostumat a moure's pel món ens tornem a reunir, parlem de les condicions i els amenacem. Així una vegada rere l'altra cada vegada que venen clients nous.
M'agrada més treballar amb antics clients, ells ja saben al que venen i sols cal dur-los fins a les cambres privades. Després ja en l'oficina virtual elegeixen el que els abelleix. No ens necessiten i així jo puc dedicar-me a ultimar els meus plans. Ai Marc, quants de mals de caps m'has provocat, no pensava que series un os tan dur de rosegar. Pensava que t'acovardiries i finalment el temor et podria, però pareix que t'has sobreposat a l'experiència. Per culpa teua he hagut d'eliminar a un dels meus millors capitans, però almenys Ramon és una millor opció. Ell t'odia, et culpa del declivi de la seua família i així és com jo he volgut que fos. D'aquí el càstig de la seua família, posar en el teu camí un enemic que tinga una motivació personal per a detenir-tet. I la meravella està que Marc no ha fet res, que he sigut nosaltres, com m'agrada manipular a la gent. Si és que són tan estúpids i tan mal·leables els humans. Al final creuen els que els vols fer creure, els que siga més senzill i per a Ramon és més senzill pensar que el culpable siga Marc, la seua família i els seus companys que tot un poble o una organització. Perquè Marc és tangible per a Ramon, mentre que l'empresa és una cosa difosa. Com pensarà el xic, que hi ha tota una conspiració o que són un experiment? Ja pot insistir Marc a contar-li la veritat que Ramon obcecat ni l'escoltarà, lluitarà fins que l'atrape i el castiguem per la seua traïció. I aquesta és una veritat de la humanitat, en general obeiran al qui tinga més poder, perquè aquest és qui pot canviar el curs de la seua vida atorgant-li una part del poder. Per això els humans s'envolten de poderosos, per a obtenir una part d'eixe poder i moltes vegades eixa actitud és la perdició del qui la busca. Perquè qui té el poder no el soltarà mai voluntàriament.