OMNIAUM: CAPÍTOL 5: BARBÚS

Un relat de: Raül Gay Pau
Ens trobem altra vegada a les Praderes Verdes, en direcció a la població més propera, Llac, nom que fa referència al llac situat al llindar d'aquest poble, el Llac Cristal·lí. Llac és una xicoteta població amb uns cent P.N.J (personatges no jugadors), és a dir, personatges programats que controla el sistema. Aquests P.N.J solen ser els encarregats de donar-te les recerques, fer de botiguers, de guies, de sanadors... Encara que també es pot negociar amb altres jugadors, denominats P.J (personatge jugador), és a dir persones reals que controlen un avatar. O almenys això ens explicà Xenó.
Natàlia i Barbús no paren d'enraonar sobre les característiques de la subclasse «Mestre de Bèsties». Barbús està molt emocionat per la troballa de Natàlia, diu que és una de les bèsties més rares del joc.
- Però com pots saber tant sobre aquest...- Natàlia dubta la paraula.- aquest joc?
- És molt senzill.- Riu amb una gran carcallada Barbús.- No m'he perdut cap publicació de la revista Èpic (revista publicada per l'empresa E.P.I.C) i redactada pel cèlebre historiador i escriptor Andreu Ballester Boix.
El cor em fa un salt, aquest és el nom i els cognoms del meu pare. Natàlia també s'ha adonat i les pupil·les se li dilaten. Aleshores paeix ser que definitivament el que ens ha contat Xenó és veritat, aquesta seria la prova que necessitava per a esbrinar si els meus pares sabien que estàvem dins d'un món virtual o sí tot era un invent de Xenó.
- Podrem veure aquesta revista?- Pregunte intentant mostrar indiferència.
- Sí, clar... clar que sí. -balbuceja Barbús, pareixia que jo l'intimidava una mica, perquè cada vegada que parlava es posava nerviós, en canvi quan parlava amb Natàlia estava relaxat. Una sensació em fa fer un salt al cor, no aquest no és moment per a aquest tipus de sentiments. Barbús comença a investigar el seu inventari, al cap d'una estona fa una ganyota.
- I bé?- Insistisc jo, però mantenint la compostura, però realment el meu cor va a mil i estic molt nerviós.
- Resulta que...- Diu Barbús. Resulta que aquestes revistes les he comprat jo i estan vinculades al meu compte, no les puc transferir, ho sent molt.- Però ràpidament afegeix.- Però no passa res, si no saps com comprar-les té les puc comprar jo i quan ens tornem a veure te les vincule al teu compte, així les podràs consultar. Sols has d'ingressar-me la pasta al meu compte bancari i llest.- Finalitzà amb una mirada esperançadora, havia arribat el moment.
- Mirà Barbús.- Comence a dir.- Ens ho hem passat molt bé hui, però no crec que ens tornem a veure. No, no és res personal. - Afegisc, en veuré la seua cara de tristesa i que unes llàgrimes comencen a caure-li pels ulls.- És que veuràs resulta que tenim una missió i...
- Vaja! Vaja! Vaja!- Diu una veu, que em resulta familiar, a la meua esquena.- Però quina casualitat més bona.
En girar-me amb els meus ulls veig una cosa que no puc creure, o almenys que no m'esperava que succeís. El tipus de la capa vermella està allí, amb un grup de soldats, o el que siguen al seu darrere, excepte un, situat a la seua esquerre i que em sona molt.
- Així que finalment no has sigut de fiar, eh?- Li dic a Barbús.- Ens has conduït a una trampa!
- Jo? Jo no sé res d'aquests tipus.- Tartamudeja.- És la primera vegada que els veig.
- Per descomptat que sí, no voldreu que aquest animal gran, desmanyotat i malgirbat treballe per a nosaltres? Estareu de broma?- Riu el tipus de la capa amb sorna.
- Eh tu! No et claves amb el nostre amic. -Respon Natàlia defenent-lo.- Ell sí que té dignitat, no com vosaltres sapastres.
- Callà Natàlia!- Ordena el tipus que estava al costat del de la capa vermella.- No pots parlar-li així al nostre capità.
- Però tu qui eres?- Pregunte.
- Que encara no te n'has adonat Marc? Sóc Ramon i vinc a solucionar tot l'enrenou que heu ocasionat.
- Ramon? Ets tu? Però perquè...- Diu Natàlia deixant l'oració per acabar.
- A vosaltres res us importa, però per culpa vostra han castigat a la meua família. El meu objectiu és restaurar el nostre honor.- Diu Ramon amb ràbia.
- La teua família?- Pregunte.
- Prou de xerrameca!- Respon Ramon.- La vostra aventura acaba aquí.
Ramon es posa en posició d'atac, esperant les ordres del tipus de la capa vermella.
- Quanta emoció, quin dramatisme, ni les millors pel·lícules podrien emular-ho.- És burla el capa vermella- Heu vist el que han provocat les vostres accions? Per què no us rendiu? Aquesta tarda no us ajudaran com aquella vegada. El Sol s'està ponent i igual que la llum finalitzarà en amagar-se el Sol, la vostra escapadeta acabarà aquí!
- No ho crec pas.- Dic desafiant-lo.- El Sol potser s'amagarà, però tornarà i relegarà, amb la seua llum, l'obscuritat al lloc que li pertany, és a dir a la banqueta. Perquè jo sóc la llum de la justícia que no deixarà que l'obscuritat i la injustícia guanye. Sóc Marc, Pal·ladi de la justícia.
- Molt poètic.- Diu el capa vermella.- Se m'escolen les llàgrimes per la cara de l'emoció. Ataqueu!
La llum ataronjada del crepuscle ens dóna una escalforeta al cos, empentant-nos a què lluitem fins a l'últim punt de vida, sense rendir-nos, sabent que encara que aparega la foscor, la llum tornarà eixint, il·luminat el món i abrasant-nos amb la seua energia, donant-nos forces per a avançar. En aquell estat de poca llum, tenim l'esperança de derrotar al nostre enemic.
Ramon corre cap a mi a gran velocitat i m'ataca amb un cop descendent mitjançant la seua espasa, per la meua banda desvie aquest cop amb l'escut, mentre he de rodolar per terra per a esquivar un atac d'un altre soldat, que anava directe al meu coll.
En total ells en són cinc i nosaltres tres. No sé si serem capaços de derrotar-los, però no cesse d'atacar i esquivar. Per la seua banda Elemental, la mascota de Natàlia, està grunyint a un dels soldats, amb un so equivalen tal seu xicotet cos.
- Mira aquesta formigueta.- Diu el soldat.- Que pretens apagar una flameta?
El somriure desapareix del soldat quan Espurna es col·loca darrere d'Elemental i dóna un sonor grunyit intimidatori. El soldat dóna unes quantes passes enrere, mentre Barbús riu alegrement. Així i tot no tenim les de guanyar, aquests soldats estan molt ben entrenats i ràpidament disminueixen la vida d'Espurna a quasi 0 i evidentment Elemental encara està a nivell 1, així que tant Natàlia com Barbús retiren a les seues respectives mascotes del combat.
Jo també estic tenint problemes, Ramon és un excel·lent combatent i a més no està sol, pràcticament l'únic que puc fer és esquivar els atacs dels dos enemics. Pel que fa a capa vermella observa els esdeveniments amb els braços plegats i un somriure a la cara.
- No tinc més remei, Marc, penses que pots protegir-me durant una estona?- Em xilla Barbús.
- Que t'has begut l'enteniment?- Li responc enfadat.- Que no veus que estic ocupat?
- Marc, és important, si voleu tindre alguna oportunitat de guanyar, necessite tota la meua concentració per a fer el que tinc al cap. - Insisteix Barbús.
- Vinga Marc.- Crida Natàlia confia amb ell.
- Està bé.- Cedisc.
Aquest xaval sols ens dóna problemes, i a sobre ara he d'estar pendent de les seues bajanades, perquè confiara tant Natàlia amb ell? Aparte aquells pensaments de la meua ment i prepare una estratègia. M'acoste a gran velocitat cap a Natàlia , deixant enrere els meus dos atacants i tots dos ens acostem a Barbús.
- Espere que sàpigues el que vas a fer.- Li dic.
- Confia amb mi.- Respon.
Eixe és el problema que no em fie d'ell. Mentrestant li faig un resum ràpid del meu pla per a mantenir segur a Barbús el temps suficient. Utilitzarem una estratègia semblant a la del combat amb els «pantepopos». El capa vermella pareix que ha decidit que és millor no deixar-nos fer així que ordena als seus quatre subordinats que ens ataquen a la vegada, mentre que ell també es llança al combat. Esperem pacientment el moment oportú.
-Ara!- Cride.
Natàlia dispara una «pluja de fletxes atordidores», aquest atac els para en sec, el qual ens dóna uns quants segons, tot seguit quan s'acosten una mica més realitza «pluja de fletxes elèctriques», aquest atac alenteix els moviments de l'enemic i per últim «pluja de fletxes gèlides», la qual congela uns instants als adversaris.
- Marc m'he quedat sense punts tècnics.- Em diu Natàlia, els punts tècnics són punts que gastes a l'utilitzar les habilitats més fortes. Així que una vegada esgotats aquests punts, encara que l'habilitat s'haja reposat no es pot tornar a utilitzar fins a tindre els punts tècnics necessaris per a utilitzar-la. Són punts equivalents als punts màgics dels mags.
- D'acord, ara em toca a mi.- Dic i efectue un «remolí d'escut»- Barbús espere que no et quede molt de temps per a fer el que vages a fer, perquè se'ns estan acabant les opcions.
- Sols un poc més. -Respon.
Tenim a tots cinc adversaris al nostre davant. Natàlia i jo fem una mena de paret amb els nostres cossos protegint a Barbús, Natàlia disparant fletxes i jo parant atacs amb l'escut. Quan finalment travessen les nostres defenses i van atacar a Barbús, aquest exclama.
- Aconseguit!
El terra comença a tremolar i entre nosaltres i els cinc s'obri el sòl i comencen a aparéixer tentacles vegetals. Aquest se sostenen a terra i ajupen el cos d'una enorme criatura vegetal. És una enorme planta carnívora amb desenes de tentacles que ixen del lateral de l'enorme tija, una tija tan ampla com podria ser el tronc d'un roure centenari. La part superior de la tija era una enorme boca amb centenars de dents afilades i a sobre dos immensos ulls de color verd i parpelles rosa. A la part inferior de la tija hi tenia vint potes com si fossen troncs d'arbres, que acabaven en arrels, com si foren dits dels peus. Amb els seus tentacles començà a fuetejar i agafar els nostres enemics. Per la seua banda Barbús està immòbil, amb els ulls tancats i desprotegit. Natàlia dispara als dos soldats que estan penjant dels tentacles de la criatura. La seua vida descendeix ràpidament, ja que amb els tentacles els esta colpejant fent-los rebotar a terra. Ramon i un altre soldat es defenen tallant els tentacles, mentre que el capa vermella intenta atacar a Barbús, però jo em pose davant, d'ell protegint-lo. Al cap d'una estona tres del cinc estaven derrotats. Sols queden el capa vermella i Ramon.
La planta carnívora de Barbús desapareix quan la seua vida arriba a roig, en eixe moment Barbús obri els ulls i diu.
- L'he agut de retirar del combat, no vull perdre aquesta bèstia.
Finalment quedem nosaltres tres i ells dos. La vida dels nostres enemics està en groc i pareix que capa vermella no les té totes.
- Heu guanyat.- Diu capa vermella tot seriós.- De moment. Retirada!
Com no es pot escapar d'un combat teletransportant-se o desconnectat-se, si el combat és dona en camp obert, a dins les ciutats les normes són diferents, no sé jo com fugiran. Però després de xiular una enorme àguila apareix. Tots dos salten a la seua espatlla i desapareixen volat.
- Vaja una àguila de transport.- Diu Barbús.- Aquestes bèsties no participen en combats, però et poden ajudar ha fugit. Em pregunte perquè en te una, se suposa que sols els mestres de bèsties poden domesticar una criatura d'eixe estil.
- Uf, hem sobreviscut pels pèls.- Dic deixant-me caure a terra.
- Molt bona pensada Barbús.- Felicita Natàlia.- Ens has salvat. Que era aquesta criatura?
- Una de les bèsties que tinc, la veritat és que em va costar molt d'aconseguir. Aquesta criatura utilitza pràcticament tots els punts tècnics que tinc, a sobre necessite temps per a invocar-la, però és molt útil, per això si jugues sol...- De cop i volta Barbús calla.
- Marc...- Comença a dir Natàlia.
- Sí.- dic donant-me per vençut.- Però penses que és bona idea involucrar-lo en tot aquest assumpte?
És perillós i...
- Sí per favor. - Em talla Barbús.- No m'importa el perill. Jo estaré disposat a ajudar als meus amics,
per què puc considerar-vos amics?
- Clar que sí!- Diu Natàlia.
- Encara és massa prompte per a considerar-te amic.- Dic jo.
- Marc!- Diu Natàlia.
- De totes maneres les teues habilitats ens poden ser útils en un futur. - Dic reflexionant en veu alta.-
D'acord decidit, si no t'importa el perill, siga quin siga, et presentarem a gent i decidirem si contar-t'ho o no. De totes maneres és millor que moga'm d'aquí. Segurament han demanat reforços i apareixeran per si de cas ens troben. El problema és a veure com viatgem, no tenim a la maga per a moure'ns a gran velocitat.
- Amb això us puc ajudar.- Diu Barbús.- Tinc una muntura anomenada «Velocitat camaleònica». És
una mena de guepard gegant que es pot camuflar amb l'entorn. Pot dur fins a quatre personatges.
Tot d'una fa aparéixer la muntura i ens convida a pujar.
- Gràcies per deixar-me acompanyar-vos.- Diu Barbús amb cara afligida.
- No et preocupes, jo et faré costat. - Comenta Natàlia.
Així que això és el que està passant, pense mentre isc de la càpsula cilíndrica i transparent de l'O.M.N.I.A.U.M, vaja panorama. Mentre em prepare el sopar, un senzill Sandwich de xoriç amb formatge (amb molt de formatge) i una botella d'aigua ben fresca, en aquell buit i trist estudi en el qual visc rememore els últims esdeveniments viscuts.
Després de fer aparéixer la muntura ens hem allunyat ràpidament d'aquelles praderies i hem evitat Llac, dirigint-nos cap a les vèrtebres de l'elefant, un llarguíssim congost on moltíssimes roques s'elevaven formant com vèrtebres gegants al llarg de tota la localització. Aquell era un lloc idoni per a decidir que fer, ja que el congost estava replet de coves en les quals amagar-nos de les mirades indesitjades.
En derrotar a unes quantes «Aranyes de les cavernes» hem trobat una zona segura i allí hem parat. Al cap d'una estona Marc i Natàlia reberen un correu i indicaren la nostra posició a gent de la qual no sabia res. Al cap d'una estona i en mig d'un flaix de llum, símbol d'una màgia de tele-transport, aparegueren al nostre davant un ninja, o això pareixia i una maga.
Després que Marc i Natàlia contaren el que ens havia succeït, mentre jo observava amb la boca segellada per la vergonya, començaren a discutir sobre la convivència, o no, que m'unira al grup. Finalment després d'una àrdua discussió i del suport insistent de Natàlia, amb l'acceptació d'en Marc, decidiren que com més gent treballara amb ells més fàcil seria aconseguir els seus objectius. A més argumentaren que les meues habilitats podrien ser útil. El ninja m'advertí que no hi havia passa enrere. En el moment que m'adonara de la veritat estaria condemnat i sols podria participar en un dels dos bàndols o oblidar-se del tema (però en opinió el ninja no es podia fer els ulls grossos una vegada u ho sabia), en aquell moment no sabia a quins bàndols es referia. També m'advertí que si els traïa i els parava una trampa amb l'altre bàndol, seria jo el que acabaria perjudicat.
M'he acabat el meu Sandwich i alce, el meu corpulent però massa prim, cos de la cadira. Mesure al voltant d'un metre vuitanta-cinc, però pese uns 70 kilograms, si continue així, pot ser que l’O.M.N.I.A.U.M no em deixe accedir al seu món. Però no puc fer molt més, entre les tasses de la universitat, el lloguer i els seus costs (llum, aigua, internet, escalera...), el manteniment del O.M.N.I.A.U.M, el material necessari per als meus estudis entre altres, em queden molt pocs diners per al menjar, és el que té sobreviure amb les beques, encara que últimament estic al límit de la nota necessària per a obtenir la següent. A sobre la càpsula de l'O.M.N.I.A.U.M té una particularitat i és que tot l'exercici que fas a dins d'aquell món virtual repercuteix al teu cos real. És última tecnologia, mitjançant un sistema d'estímuls elèctrics, junt amb la cinta transportadora situada a la base de la càpsula, sumat a la pressió hidràulica dels enganxalls repartits per tot el cos. En altres paraules, si per exemple, una vegada contat els teus paràmetres de força per a poder alçar alguna cosa, fas pesses al món virtual l’O.M.N.I.A.U.M calcula la teua massa muscular i mitjançant els enganxalls hidràulics alces un pes que equivaldria a anar a un gimnàs i fer peses sense lesionar-te, com si feres peses amb el pes just. Doncs això s'aplica a qualsevol acció a l'O.M.N.I.A.U.M, en córrer, al caminar, en lluitar... La càpsula ho calcula i ho aplica al teu cos real. En conclusió jugar en aquell món t'aporta salut física, clar que també pots connectar-te al món i no eixir al camp, sols passejar per les localitzacions o seure en un bar.
A vegades em pregunte perquè pense com si estigués donant una classe a algú o explicant les coses als altres. Supose que em ve de la meua soledat i les meues ganes de xerrar amb els altres. Pense com si estigués escrivint un diari o com si tingués una conversa amb altra gent. La meua forma de ser ha sigut la que m'hi ha conduït a estudiar la carrera de Psicologia.
Ara que hi caic, quan m'he assabentat que Marc i Natàlia mai havien vist el món real m'han vingut moltes preguntes, inconvenients, o no, d'estudiar psicologia, al cap. Aquesta situació no és
traumàtica? A escala neuronal la seua sinapsi cerebral serà molt elevada? Ara entenia perquè reaccionaven tan ràpidament durant el combat, el seu cervell està acostumat a eixe món virtual de la mateixa manera que el meu ho està al món real. De manera que el seu temps de resposta al joc és molt ràpid, seria equivalent a la reacció al món real. La veritat és que ells dos, o la ciutat sencera de Nova esperança, serien molt interessants d'estudiar.
M'agradaria comprendre, a un nivell molt elevat el funcionament del cervell i de la formació de la personalitat. Tot açò prové de la meua infantesa. Jo sempre he sigut un xic tímid que li costava relacionar-se amb la resta. Intentava acostar-me als meus companys de classe i establir algun tipus de relació, però en acostar-me em quedava paralitzat d'horror. A més a més a causa de la meua corpulència i del fet que em quedara paralitzat al lloc començaren a dir-me «balena encallada». I aquest va ser el meu malnom fins que vaig començar la universitat.
Aquest fet va fer que desconfiara més de la gent, cosa que repercutí en més aïllament, i així, a causa d'aquest cercle viciós em vaig anar tancant més i més en el meu món interior. Així i tot gràcies a la meua intel·ligència i al meu esforç vaig anar superant any rere any els cursos. Però les vesprades eren molt solitàries. Com no tenia amics el que feia en el meu temps lliure era llegir.
En aquella època va ser quan vaig descobrir a l'escriptor Andreu Ballester Boix, que casualitat que haja establit un inici d'amistat amb el seu fill. Les obres d'Andreu m'obriren un món de possibilitats, obres com «Tempesta d'obscuritat», «El cavaller Trist», «Escola», «La presó rodona» i «X» són les meues favorites (amb les seues respectives continuacions). Seguia tot el que ell publicava, així em vaig assabentar de l'O.M.N.I.A.U.M. Quan em vaig assabentar que ell anava a participar en aquell món vaig començar a estalviar. Em vaig buscar feina i els diners que guanyava, sumat a l'estalvi de la meua setmanada (que fins aquell moment invertia en llibres) em van permetre comprar aquell aparell d'eixida. En aquell moment jo comptava amb disset anys.
Així i tot no em connectava molt, en aquell moment per a mi eren primer els meus estudis per a poder abandonar la vida que duia fins aquell moment. Abandonar el meu poble natal i començar una nova vida, una vida adulta amb gent nova. Pensava que una vegada accedira a la universitat tot canviaria. Així que tot il·lusionat vaig decidir estudiar psicologia per a comprendre'm a mi mateix i per a ajudar als altres a comprendre's a si mateix. El resultat no fou l'esperat. En dos anys de carrera que duc, en aquests moments tinc vint anys, no he fet cap amistat. No sé si sóc jo o que. Després d'alguns problemes personals, a l'inici d'aquest segon curs, em vaig aïllar, però aquesta vegada en un món diferent. Vaig començar a jugar més a l’O.M.N.I.A.U.M i a deixar de banda els meus estudis. Com a resultat les meues notes baixaren i la meua beca i el meu futur perillava. I és que si u no sap controlar el temps de joc, té el perill de pedres. Com a psicòleg sé el motiu, però això no fa que tinga ganes de canviar les coses. Els jocs enganxen pel simple fet d'aconseguir metes a curt termini, et fa sentir a gust amb tu mateix cada vegada que puges un nivell, superes una fase, una missió... Per això hi ha gent que li genera tanta frustració i agressivitat perdre. Si tot el teu món gira al voltant del joc i en aconseguir superar i superar aquestes metes virtuals, et sents un perdedor el fet de no superar alguna cosa. Com la majoria de les coses en aquest món, amb la dosi adequada els jocs són positius. Et milloren el temps de reacció, l'habilitat, la capacitat d'atenció, inclús l'esforç de no rendir-se a la primera en intentar una vegada i una altra superar un nivell. Però l'abús és un altre cantar. T'aïlla del món real. Com se sol dir «el problema no és l'ús sinó l'abús». Però a mi que més em dóna? La gent em gira l'esquena, per què no he de girar-li jo l'esquena a ells? Pot ser que part de la culpa siga meua, però per a què esforçar-se? Perquè lluitar per una acceptació que no pareix vindre mai? Preferia ser un jugador solitari. O això pensava fins que aquell matí havia vist a dos jugadors que es compenetraven molt bé. Pareixien un sol ser dansant al voltant dels seus enemics i en eixe moment he recordat la veritat. El ser humà és un ser social, que necessita l'aprovació dels altres. Potser és un instint primitiu de supervivència, per aquí està. No volia ser un marginat, viure al marge de la gent. Aquest pensament han sigut els que m'han fet seguir-los i prendre, per primera vegada, una pressa de contacte, un intent de trencar el gel.
M'he adonat que el que jo vull és ser jo mateix en companyia de la resta de la gent, el que sempre he desitjat és tindre amics. M'he adonat que m'havia rendit massa prompte. És més, he comprés que el realment important és buscar gent amb la qual pugues ser tu mateix, amb respecte pels altres, això sí. Per primera vegada en la meua vida he tingut clara una visió de la qual podria ser la meua tesi, m'he vist com a un doctor ajudant a la gent a ser ells mateixos entre la gent. He comprés que la meua missió a la vida és fer comprendre a la gent que cada u és únic, però que no es pot realitzar a si mateix en solitud. Que el món necessita respecte pel diferent i això sols s'aconsegueix respectant-se a u mateix.
Xenó tem que els traïsca, però això no passarà. Gràcies a ells he vist una llum en l'obscuritat de la meua vida, he vist la meua meta, el meu objectiu. Passe el que passe ajudaré als meus nous amics a resoldre els seus problemes i a la vegada estaré ajudant-me a mi mateix. Lluitaré al costat d'ells i una vegada acabe tot aquest assumpte els ajudaré, com a psicòleg, a què vegen el món real. Els ajudaré en el seu viatge, perquè el seu viatge, el viatge de la humanitat és també el meu viatge. Estaré en el seu bàndol. No els pense trair.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: