Cercador
OMNIAUM: CAPÍTOL 1: CIUTAT NOVA ESPERANÇA
Un relat de: Raül Gay Pau- Compartir:
La claror del Sol d'un nou apuntar del dia em desperta, això no és normal en mi, però hui estic emocionat, demà complisc 17 anys. En el moment en què canviem de dia apareixerà el meu primer nivell. Em lleve del llit a corre-cuita i prenc una dutxa d'aigua tèbia. Després active el panell de l'inventari (des del menú) i elegisc el meu vestuari preferit. Es tracta d'uns pantalons de color negre, una camiseta de color roig i al sobre una jaqueta de motorista de cuir negre. Per als peus decidisc posar-me unes esportives també de color negre i per a les mans uns guants rojos amb els dits tallats. Baixe al pis de baix i entre a la moderna cuina, que contrasta amb l'estil de la resta de la casa. Allí trobe al meu pare i a la meua mare ja llevats i que estan preparant el desdejuni.
- Vaja!- Exclama el meu pare amb la seua ronca veu.- Pareix que hui tenim un matiner a la família. Marc, a què és dona aquesta avinentesa?
- Ja ho saps pare.- Responc alegrement.- Falten menys de vint-i-quatre hores per al meu disseté aniversari. Tinc tantes ganes d'adquirir el meu primer nivell que no em puc estar.
Els meus pares creuen una mirada de preocupació.
- Passa alguna cosa?- Interrogue als meus progenitors.
- No, no tranquil Marc. - Respon la meua mare amb la seua fina i agradable veu. - Simplement
encara estem massa endormiscats, no tenim tanta energia com tu.
No em convens del tot la seua resposta, però qui sóc jo per a qüestionar als adults? Ells tenen els seus propis problemes, aliens a mi, a més, l'energia fluix pel meu cos a grapats i no puc perdre el temps amb problemes d'adults. La meua mare em serveix una torrada de pa amb melmelada de cirera estesa per la seua superfície, mentre que el meu pare m'acosta un got de suc de taronja, les dues coses les meues favorites. De moment està sent un dia rodó i poca cosa podria ofuscar el meu ànim. La meua mare encara du el seu camisó color blau celeste, que contrasta molt bé amb la seua morena cabellera, mentre que el meu pare du posat un batí i comença a llegir el diari molt concentrat. Encara no m'he acabat el desdejuni quan sona el característic so de què he rebut un missatge a la meua safata de correus. Active amb els dits el menú altra vegada, fent un vuit en l'aire i viatge a la secció de correus. És un missatge de la meua amiga Natàlia en resposta al que li he enviat fa escassos minuts, ha quedat amb mi en un quart d'hora al lloc de sempre.
- Quines noves tens?- Pregunta la meua mare.
- És Natàlia, en un quart d'hora hem quedat. -Responc amb naturalitat.
La meua mare somriu enigmàticament i es posa a menjar una torrada amb melmelada de violeta. Jo, per la meua banda, arreplegue el plat i el got i els envie a l'inventari comú de la família ( o baül familiar). Després m'acomiade d'ells i isc al carrer. La plaça d'estil victorià, a la qual dóna l'entrada de la meua casa, està tota nevada, com sol ser usual en aquestes dates. Fa frescor, però a mi no m'importa, tinc tot un nou dia al davant, massa llarg per al meu gust, i arranque a córrer cap a la casa situada a la meua esquerra. Gràcies als meus paràmetres de força aconseguisc arribar d'un salt a la teulada, però a causa dels meus, no tan alts, paràmetres de destresa i agilitat quasi caic a terra. Però puc estar content, he mantingut el tipus i puc córrer amb facilitat saltant de teulat en teulat com si fos un gat, desmanyotat, però com un gat al cap i a la fi. Les teules marrons dels edificis estan cobertes per neu i deixe les meues empremtes mentre passe. Finalment arribe al teulat de l'ajuntament i des d'allí veig a Natàlia que s'acosta corrent i escala la paret amb estil, ella té elevats els paràmetres de destresa i agilitat.
- Hola Marc. -Em saluda alegrement amb una veu que al meu paréixer és encisadora.
- Hola Natàlia!- Salude jo.
- Vaja, ja quasi tens disset anys, quines ganes tinc jo també de complir-los.- Riu alegrement Natàlia mentre despentina els meus castanys cabells. - Ja eres quasi un adult.
- Vinga Natàlia, saps que no m'agrada que em despentinen.
Ella riu mentre una brisa mou els seus cabells castanys i llisos, cosa que provoca que la seua bellesa ressalte i que jo em quede en la boca oberta.
- Tanca la boca, que se t'entraran mosques.- Continua rient Natàlia mentre es lliga una coleta. Ella no ho sap, però a mi m'encanta com li para la cua a Natàlia, li dóna un aspecte espectacular.- Que t'abelleix fer hui?
- Qualsevol cosa que faça que el temps passe més apressa.
- T'abelleix que quedem amb la colla i anem a pescar?
- Ja saps que els meus paràmetres de destresa no són tan alts com per a pescar alguna cosa interessant, com a molt pescaré un refredat.
- Vinga, no sigues tan arrogant que el món no gira al teu voltant, a més a mi m'abelleix.
- No sé, pescar em pareix molt avorrit.
- No sigues així, a més la resta ha quedat vora riu.
-Està bé, total no estaràs tranquil·la fins que no te n'isques amb la teua.
Natàlia unfla les galtes en senyal de protesta i després em dóna una empenteta afectuosa.
- A veure qui arriba abans.- Diu Natàlia mentre gira cua i arranca a córrer.
Seguisc a Natàlia per les teulades, però no puc igualar la seua velocitat. En un dels salts perc el peu i caic a les lloses del carrer. Immediatament el meu nivell de salut baixa en 11 punts. Natàlia aterra com un felí al meu costat.
- T'has fet molt de mal?- Em pregunta preocupada.
- No et preocupes, estic bé, els meus paràmetres de vigor estan a tope.- Dic, traguent pit.
- No entenc la teua mania de pujar els paràmetres de força, resistència i vigor a tope, no t'agradaria més tindre-ho més equilibrat?
- Jo no seré un caçador com tu, no necessite eixe equilibre.- Responc a la defensiva.- A més tu tampoc tens tan igualats.
- Més que tu!- Em diu mentre em trau la llengua.- Els meus paràmetres són 8 de destresa, 8 de velocitat, 8 d'agilitat, 7 de vigor, 7 de resistència, 7 d'intel·ligència 7 de saviesa i 5 de força. Els teus estan més descompensats.
- Jo tinc els paràmetres que em seran útils per a la meua futura vida, 10 de força 10 de vigor, 10 de resistència, 7 de velocitat 5 d'intel·ligència, 5 de saviesa 5 de destresa i 5 d'agilitat. Així he repartit els meus 57 punts.
- Si clar i per què no pots tindre menys de cinc punts en algun paràmetre, que sinó...
- Deixa'm en pau! Vinga au que si no, no arribarem al riu.
Natàlia ho deixa córrer i m'ajuda a alçar-me, per a després córrer carrer avall, desafiant-me amb un somriure a què l'atrape. La seguisc i aquesta vegada abandonem el barri intel·lectual per a endinsar-nos al barri de caçadors, com no podria ser d'altra manera, aquest barri és el que subministra l'aliment a la població. La gent ja fa cues a les tendes per a comprar el menjar per a aquesta nit, la nit de cap d'any. Passem pel costat la pescateria a gran velocitat en direcció al riu.
El riu Càudal, que rep el seu nom pel gran caudal que té, és el riu principal de la regió de Soma i el qual abasteix una part fonamental de l'alimentació de la població. Aquest riu naix a les muntanyes oloroses i baixa a gran velocitat fins a les planures silencioses, a partir d'allí el corrent disminueix la seua carrera i s'endinsa, creuant per dins les muralles, a la població, per a morir al port. En acostar-nos al marge del riu veiem a la resta de la colla, alumnes de la nostra classe, que ja està traguen les canyes de pescar del seu inventari.
- Ei mireu qui ha aparegut, sí que són Marc i Natàlia.- Crida Pep, un xiquet de metre cinquanta-cinc d'alçada amb la cara plena de pigues.
- Sí, sí, som nosaltres, alguna reverència?- Dic desafiant.
- Oh, vinga Marc.- Em renya Natàlia.- Comportat.
- Sí Marc comportat com ordena la teua mare.- Diu socarrament Pep.
La resta de la colla es riu, però després llancen l'ham a l'aigua.
- No els faces cas.- Em diu Ramon, el meu millor amic.- Ja saps que són de la broma.
La veritat és que ells són una part important de la meua vida, que faria jo sense aquestes discussions, bromes i enrenous diversos? Recorde un dia que la colla ens escaparem per a caçar, en la zona permesa, un animaló de categoria inusual i que sols apareixia en determinades condicions. Estiguérem fins ben entrada la matinada, esperant que apareguera, però no atraparem res a part d'un bon constipat i clar, els nostres pares estaven molt preocupats per què s'adonaren de la nostra absència, tot cal dir que era un dia lectiu. El càstig que rebérem fou memorable, però i l'estona més divertida que passarem? Donant-nos empentes, córreguen... Ara que hi pense no era d'estranyar que l'animaló no apareguera amb l'enrenou que muntarem. Sí, que feliç que sóc i en unes quantes hores tindria 17 anys i podria presumir davant d'ells del meu primer nivell.
________________________________________________________________________________
Finalment he aconseguit entrar a la població Nova Esperança, no m'imaginava que em podria costar tant endinsar-me aquí. He hagut d'esquivar diversos obstacles, però finalment he aconseguit el meu objectiu. I pensar que el que he fet fins ara no és el més complicat. El que és difícil és que els guardes no em detecten i que els habitants no s'adonen de la meua presencia, però com trobar a la persona que busque sense cridar l'atenció? A algú he de preguntar, no, no pense que siga el més convenient, he d'anar molt em compte si no vull que m'expulsen o alguna cosa pitjor. He d'arribar fins al fons de la qüestió, com a reportera que sóc el meu deure és trobar la veritat i traure-la a la llum.
La població, segons tinc entés gràcies als meus contactes, està dividida en quatre barris. En primer lloc el barri intel·lectual, aquí es troba la biblioteca, l'ajuntament i tot el relacionat amb l'escriptura, des de documents administratius fins a novel·les. En segon lloc està el barri caçador, aquí trobem les tendes de distribució d'aliments. També està el barri artesanal, encarregat de la venda de roba, armadures, armes i objectes diversos. Finalment tenim el barri alquímic, aquí trobem venda de pocions, ambulatoris, i diverses tendes dedicades a l'augment temporal de les estadístiques.
Probablement la persona que busque habite al barri intel·lectual, encara que no té perquè, tinc entés que qualsevol habitant pot viure en el barri que li abellisca mentre compre l'habitatge, la divisió dels barris és més comercial/cultural que de divisió de persones. Un caçador podria viure al barri intel·lectual i viceversa, o això tenia entés. De totes maneres la persona a la qual busque pareix ser l'historiador d'aquest món, o almenys el de més renom. Fa uns quants anys era més fàcil contactar amb ell, però últimament... Des que es filtrà el nom del projecte que s'ha fortificat la regió de Soma, abans qualsevol hi podia accedir amb facilitat, però fa cinc anys que la regió és impenetrable, impenetrable per a qualsevol que no tinga les meues habilitats.
He decidit que el millor que puc fer és utilitzar màgia d'ocultació, així si no faig cap moviment brusc o ataque a cap persona, no em podran veure a no ser que activen una habilitat de detecció o tinguen l'habilitat passiva, però això no em preocupa, ja que segons tinc entés en aquesta regió no solen superar el nivell 40. M'amague en un carreró solitari i recite les paraules perquè el conjur faça efecte: «Ocultum personae.» Ja sóc invisible, així que amb tranquil·litat i esquivant a la gent, per a no xocar amb ningú, em dirigisc cap al barri intel·lectual.
________________________________________________________________________________
Júlia m'observa amorosament a la cara, directament als ulls com a ella li agrada, mentre somriu. Jo m'entravesse una mica amb el suc que estic bevent. La nostra filla més xicoteta s'acaba de despertar i ens està demanat el desdejuni. La nostra xicoteta Marta té uns cinc anys i du posat el seu pijama de conill roseta. Encara està mig endormiscada i està gratant-se els ulls. La meua família és el tresor més gran que tinc, la meua esposa Júlia, el meu fill Marc i la meua filla Marta, donaria la meua vida per tal de protegir-los. En aquest moment irrompen novament al meu magí uns pensaments. Demà matí hem de fugir de Nova esperança i intentar arribar fins a Ciutat Primordial. Una vegada allí estarem més segurs, però hem de moure'ns amb rapidesa. Ni Júlia ni jo els hem dit res als nostres fills, de totes maneres qui serà difícil de convéncer és Marc, ja que Natàlia no podrà vindre, no podem posar a la xiqueta en perill. No! Aquest és un assumpte familiar i el superarem en família. I pensar que si no hagués ocorregut aquell incident, fa cinc anys, no haguera investigat els rumors i ells ens hagueren deixat en pau i la nostra vida seguira igual. Seríem ignorants, però feliços, no, no puc pensar així, està en joc molt més que la felicitat de la família. Hem de fugir d'aquí i trauré tot aquest assumpte a la llum, però primer posar sana i estalvia a la meua família.
Em sobresalte quan Marta em llença el seu got de llet per damunt del meu batí, primer la mire durament, però després li regale un gran somriure. Marta s'acostà a mi i em fa una gran abraçada i després s'uneix a l'abraçada Júlia, unes llàgrimes d'emoció em travessen la cara, la vida de la meua família està en perill i faré tot el possible perquè no els passe res. En eixe moment saltà l'alarma de detecció d'ocultació. Algú s'està acostat a casa nostra utilitzant màgia d'ocultació! El cor comença a bategar-me violentament, tinc molta por. Podrien ser ells?
_____________________________________________________________________________
Finalment pareix que Marc s'està divertint, m'alegre, no m'abellia estar tot el dia escoltant com remugava sobre tot allò que podrien estar fent en lloc de pescar. Marc acaba de pescar una sardina i es gira per a mirar-me a la cara somrient fent salts d'alegria. Aquesta faceta infantil de Marc m'agrada.
- Mira Natàlia! Finalment n'he pescat un.- Em diu Marc amb un somriure que fa que alguna cosa s'estremisca a dins meu. Com si el meu cor fes un salt.- Vinga, per què no pesques tu?
- Clar que sí Marc!- Responc alegrement.- Veuràs com pesque alguna cosa més gran que això que tens a les mans.
M'acoste al marge del riu i active l'inventari dibuixant un vuit a l'aire. Com és habitual el menú apareix, i seleccione la millor canya que tinc, la que els pares de Marc em regalaren en el meu aniversari passat. Recorde amb facilitat el moment en què Marc m'entregà la canya somrient-me i desitjant-me moltes felicitats. Els colors em pugen a les galtes així que m'afanye a llençar l'ham a l'aigua per a dissimular. El meu ham no arriba tan lluny com el de Marc, que havia arribat fins al centre, però això no em preocupa, en aquest afer conta més la destresa que la força i li pense demostrar a Marc la utilitat de pujar altres paràmetres. Al cap d'una estona note que alguna cosa ha picat. Amb gran velocitat rode el carret de la canya i comence a estirar, finalment, després d'una intensa lluita ix el peix de l'aigua esquitxant-nos a tots i fent que les gotetes d'aigua formen un arc iris.
- No m'ho puc creure!- Exclame.- És un salmó de terracota!
El salmó de terracota és un dels peixos més inusuals i saborosos d'aquest riu. Normalment aquesta peça es vendria per un preu molt elevat, però no serà en aquest cas. L'enorme peix està cuetejant al meu davant i la colla s'acosta a mi cridant. Alguns em diuen que el venga per un bon pessic, altres que el cuinem. Dubte una mica, però hui és un dia especial així que decidisc compartir el peix amb els meus amics.
- Ramon tu tens activades les habilitats de cuina veritat? Per què no el cuines.
A tots els presents, excepte a Marc, se'ls ixen els ulls de les òrbites, tots saben que aquest peix és molt deliciós i poques vegades l'havien pogut degustar. Òbric l'inventari i li envie el peix a Ramon, mentre Marc m'observa amb el front frunzit. Mentre Ramon es prepara per a cuinar el peix jo m'acoste a Marc.
- Que et passa?- Li pregunte encuriosida.
- Aquest peix podríem haver-lo menjat sols tu i jo, no feia falta compartir-lo amb ells.
- Estàs gelós?- Pregunte jo amb picaresca.
-Jo? Però que dius.- Em respon enrojolat.- El que dic és que tocaríem a més part.
- Tu tens activades les habilitats de cuina?
- No.- Respon vençut.
- Aleshores? A més mira que contents estan tots. Podries pensar en els altres.
- Si jo pense en els altres.- Em diu Marc, mentre jo alce una cella.- No em mires així, el que intente dir és que podríem...
- Menjar-nos-el com en una cita?
- No, no.- Em respon esgotat i roig com una tomaca.- No em malinterpretes. Tu i jo som amics...
- Sols estic bromejant. Vinga, no li dónes més voltes.
Gire cua i em dirigisc amb la resta del grup, igual no haguera sigut mala idea menjar-nos-ho nosaltres dos sols, però que estic pensant? Aparte el meu pensament, que és incomode i em concentre amb Ramon cuinant. Amb el salmó ha preparat una mena de guisat i el reparteix entre tots nosaltres.
- Bon profit!- Cridem tots alhora mentre degustem aquell plat.
________________________________________________________________________________
Fa escassos minuts que el meu marit Andreu ha acomiadat a la intrusa. Resultava que no eren ells, sinó una reportera xafardera que volia que li contarem sobre el projecte. Tot aquest enrenou vingué provocat per l'incident de fa cinc anys. Si no s'hagués filtrat aquella informació... Però ben mirat si no hagués sigut per això, ara no sabríem el perill que correm tots, bé, el perill que suposem, per què realment no tenim clares les intencions d'ells. La meua filla Marta està jugant amb un osset de peluix, mentre Andreu està, mirant per la finestra amb el rostre seriós. Sí, el millor que podem fer és fugir d'aquí.
Després d'acostar-me al barri intel·lectual he arribat a una plaça on he pogut veure la biblioteca local. Aquest era un edifici impressionant, dels més grans de la població. No m'he atrevit a entrar així que m'he dedicat a observar les cases, per una de les finestres havia pogut veure una família que estava desdejunant i he reconegut a l'home. Era el famós historiador! El cronista d'aquell món. M'he acostat emocionada cap aquella casa i he notat com el meu conjur començava a fallar. Fotre, en açò no havia pensat, pareixia que aquella casa tenia un contra conjur d'elevat nivell. M'he quedat paralitzada pel fet i sense saber que fer. En eixe moment s'ha obert la porta de la casa de cop i ha eixit el cronista amb cara d'espant. Ell ha mirat a totes bandes, com si esperés que apareguera algú perillós. En veure que aparentment no anava a ser això s'ha relaxat i m'ha mirat a mi en cara de pocs amics, després m'ha fet passar a l'interior de la casa. He dubtat al principi si havia d'entrar o no, però he vingut aquí per això, no? Finalment he entrat amb pas decidit. El seu rebedor era d'estil victorià, però no m'ha donat temps a admirar aquella bellesa, sinó que el cronista ha anat al gra.
- Qui ets tu i que et du per aquí? I el que és més important, com has aconseguit entrar en aquesta regió?- M'hi ha preguntat imperant ment.
- Molt bon dia.- Responc.- Ets Andreu? Andreu Ballester Boix? Em dic Amèlia i sóc reportera....
En eixe moment una dona ix de la cuina amb una xiqueta d'uns 4 o cinc anys en braços i l' ha dut a altra sala, per a després tancar la porta i acostar-se a nosaltres.
- Ho sent, però no estem interessats a fer cap declaració, Si és tan amable d'abandonar la població. Aquí no hi ha res del seu interés. Que passe un bon dia.
- Espere, estic interessada en el projecte...
- No ha escoltat al meu marit?-interrompé la dona, que ja no duia a la xiqueta en braços.
- Sí, però estan ocórreguen incidents estranys, és el meu deure com a reportera informar el personal. - Insistisc.
- Ja li ho he dit, aquí no trobarà informació que li puga interessar. Ara sols em reunisc prèvia citació. A més prou que no he cridat a seguretat, no sé com ho ha fet, però vosté no pot estar en aquesta regió. - Diu el cronista sense immutar-se per les meues súpliques.
- Sols li costarà uns minuts del seu temps. Per favor.- No em rendiria tan fàcilment.
- Li he dit que no! Si li abelleix parlar en mi, concerte cita via el procediment ordinari.- Diu el cronista, però sona com a una excusa.
- Ho he intentat, però em neguen l'accés. Diuen que no és possible contactar amb vosté actualment.
- Aleshores no la puc ajudar. Passe un bon dia.
No hi ha hagut manera, així que he abandonat la casa. La porta s'ha tancat d'un cop sec. Ara, en allunyar-me el suficient de la casa veig que puc tornar a activar el conjur, així que, amagada i torne a recitar les paraules.
Ara em trobe asseguda a prop del riu, observant com uns xiquets estan pescant, a prop seu encara fumeja les restes d'una foguerada, es veu que algun dels menors ha utilitzat les seues habilitats de cuina. De totes maneres tinc un pla, però necessite que es faça de nit per a executar-lo. Mai he estat tant de temps connectada, però no tinc més remei si he d'arribar al fons d'aquest assumpte. Ja m'he colat una vegada, dubte que si em desconnecte, torne a tindre una oportunitat per a accedir a aquesta regió. Així que passejaré pels voltants.
________________________________________________________________________________
Encara no sé per què m'ha molestat tant que Natàlia compartís aquest peix, ha sigut quan s'ha dirigit alegrement a Ramon i li ha demanat que preparés aquell peix. No tenia motius perquè em molestés, però ho ha fet. La veritat és que el menjar estava deliciós. De totes maneres ja s'està fent tard. Va sent hora de què torne a casa per al dinar.
- Natàlia! S'està fent tard, me'n vaig cap a casa- Li dic a la meua amiga.
- Espera un moment Marc i t'acompanye, que jo també hauria d'anar tornant.
Espere impacientment a què Natàlia acabe de traure un nou peix, aquest no és tan inusual com el salmó de terracota, però un llobarro d'arena gegantí, no està gens mal. Després recull el seu premi i el guarda a l'inventari estenent la palma de la mà cap al peix i pronunciant la paraula «GUARDAR»
- Vinga va! Fem una altra carrera?- Em desafia.
- Per què no?
Ella m'acompanya corrent fins a l'ajuntament i després d'acomiadar-se de mi es dirigeix cap a l'orfenat on viu. M'entra una mena de tristesa en pensar que Natàlia no té una família com la que jo tinc, algú que la protegisca i la mantinga segura. M'envaeixen pensaments de què podria ser jo eixa persona que li dónes suport i l'escoltés quan ho necessitara. De cop i volta el cor em fa un salt i em pose roig. No entenc encara els meus sentiments, però supose que això és una part del que significa créixer. Còrrec per damunt les teulades per a oblidar-me de l'assumpte gaudint de la brisa fresca que em colpeja la cara en anar agafant velocitat. Quan estic a prop de casa meua faig un gran salt i intente aterrar amb elegància, però he utilitzat massa força per al salt i caic a terra donant-me una bona baquinada. En aquesta ocasió he perdut 25 punts de salut. Si no vaig amb compte, el meu nivell de salut arribarà a zero, encara bo que gràcies al fet que he menjat aquell peix la meua salut s'havia restablert.
Entre a casa i la meua família ja està a la cuina preparant el menjar. Els meus pares em miren amorosament i la pesada de la meua germana corre cap a mi i se m'abraça a les cames.
- Aparta Marta! No tinc ganes de jugar.
Marta s'allunya amb llàgrimes als ulls. Els meus pares em miren severament i em penedisc de la duresa de les meues paraules.
- Marta, no plores. - La intente animar.- Perdona'm!
Últimament tinc molts canvis d'humor i a vegades no m'aguante ni jo. Comence a ajudar als meus pares a la cuina i després dinem en família. La veritat és que no canviaria a la meua família, i encara que a vegades són uns pesats, els aprecie molt i sé que es preocupen per mi.
Després de dinar jugue una mica amb Marta, en penitencia pel que li he dit abans. Note que els meus pares estan estranys hui i les meues alarmes es disparen quan em fan anar ala sala de reunió familiar.
- Marc, hem de parlar amb tu.- Em diu la meua mare, mentre tots quatre ens seguem al voltant de la taula de caoba.
- Que he fet ara jo?- Pregunte – Ja m'he disculpat amb ella, que més voleu?
- No, no és sobre com has tractat a Marta.- Respon el meu pare.- Mira no sé com dir-ho, però supose que és millor ser directe. Demà abandonarem Nova Esperança.
- Com?- Pregunte emocionat, mai havia eixit fora de les muralles. - No se suposa que fins que no complisca 18 anys no hi puc eixir. Pot vindre Natàlia amb nosaltres?
- Vida...- Comença a dir la meua mare, i no m'agrada gens el seu to.- Ens n'anem per a no tornar, i Natàlia no pot vindre, és pel seu bé.
- Que?- No entenia que estava passat.- M'estàs dient que no tornaré a veure ni a Natàlia ni als meus amics? Però de què aneu?
- Marc! Més respecte.- Em renega el meu pare.- És per la teua seguretat, per la nostra.
- Però que està passant? - Exigisc saber.
- Vida, no t'ho podem contar, però confia en nosaltres. A més a Natàlia potser la tornes a veure.- Diu la meua mare.
- I un rave!- Esclate.- Vosaltres l'únic que us abelleix és amargar-me la vida.
Sense donar-los temps a respondre abandone la sala i em dirigisc a la porta d'eixida, abandone la casa i tanque la porta d'un cop fort.
________________________________________________________________________________
- No ha resultat com esperava. - Li dic a Júlia sospirant.
- Que esperaves? Que s'ho agafés bé?- Em respon ella.
- No, però i aquesta insubordinació? - Responc indignat.- Vaig a buscar-lo!
- Amor meu, deixa'l reflexionar. - Diu ella comprensiva. - Si vas a buscar-lo l'únic que pot passar és que discutiu. Ja tornarà i demà mourem.
No tinc tant clar que Júlia estiga en el cert, però no responc. És molt important que guardem les aparences fins demà, per això li he dit a la xafardera que demanés cita per a quedar amb mi. A més a més i tem que Marc divulgue per tot arreu que demà abandonarem aquest lloc, per a probablement o tornar mai.
________________________________________________________________________________
Estic intentant tranquil·litzar a Marc. Quan he rebut el seu correu apressant-me a quedar he pensat que alguna cosa no anava bé. Però quan he arribat al terrat de l'ajuntament i l'he vist tan alterat he pensat que m'havia quedat curta amb les meues suposicions. Quan he arribat ell no parava de balbucejar paraules inconnexes una darrere de l'altra, sols distingia expressions com: «Qui s'han pensat que són?» «Per què m'odien tant?» entre altres.
Finalment he aconseguit que es tranquil·litzés i em contés amb claredat que havia passat. Em vaig entristir molt quan em va dir que l'endemà partiria ben lluny d'allí i que jo em quedaria aquí. La seua família era la cosa més pareguda a una que jo pogués tindre. Sempre m'havien tractat molt bé, quasi com a una filla i ara partien sense ni tan sols avisar-me ni preguntar-me si m'abellia anar en ells? És que pensen que sóc un destorb, una xiqueta abandonada que com no té una família que la cuide mendica atenció de les altres? La veritat que les meues emocions es confonien entre la tristesa i la ràbia.
- Però no t'han contat per què us n'aneu?- Pregunte jo.
- Ja t'ho he dit. L'únic que m'han volgut contar és que demà partim i que tu no pots vindre. - Em respon enfadat amb els seus pares. - Que et pareix si me'n vaig a viure amb tu a l'orfenat?
- No em pareix mala idea.- Responc il·lusionada, per a després estampar-me contra la realitat.- Però no crec que et deixen.
- Ja sé!- Exclamà Marc amb un somriure de suficiència a la boca. - No sé per què hem perdut tota la vesprada aquí enfadats, ara mateix anem cap a casa meua i fins que no deixen que te'n vingués no pararem d'insistir. No trobes?
- No sé jo...- Dic insegura.- No els molestarà als teus pares?
- Que s'aguanten! Ja tinc quasi desset anys, sóc pràcticament un adult i han de respectar el que jo pense. Si no, em fugue, però et promet que jo no et pense abandonar aquí.
- D'acord!- Exclame jo plena d'alegria.
Realment no m'abellia quedar-me aquí sense Marc, ell quedava amb mi cada dia i no em rebutjava. Quan érem més xiquets la resta dels alumnes m'ignoraven pel fet que no tenia família. Jo estava molt trista, quasi plorant, en un racó veient a la resta dels meus futurs companys de col·legi gaudint de les seues famílies i relacionant-se amb els fills d'altres famílies, que és reunien com en grup. En aquella època pràcticament sols érem uns quaranta residents a l'orfenat i jo era, i sóc, la més major, per tant era l'única òrfena que anava a inaugurar aquell primer curs de la nova escola. De sobte un xiquet de cabells castanys i rebolicats s'acostà a mi amb un gran somriure a la cara.
- Hola! Sóc Marc! Com et dius tu?
-Ho... Hola.- Vaig aconseguir balbucejar.- Em dic Natàlia.
- Doncs, hola Natàlia!- Crida Marc.- I els teus pares?
- Jo... jo no en tinc. - Li vaig dir mentre em corrien llàgrimes per la cara.
- No tens una família?- Insistí Marc.
- Ja té dit que no!- Vaig cridar enutjada i plorant.
Al principi Marc va fer unes passes enrere confós o espantat o les dues coses pel meu crit, però al cap de pocs segons el somriure li tornà a la cara.
- D'acord doncs! Jo seré la teua família.
En eixe moment vaig parar de plorar a causa de la confusió del que m'acabava de dir aquell xiquet. De veritat que no li importava que no tingués pares? És més, volia ser família meua? Li vaig somriure sincerament mentre m'assecava les llàgrimes amb la màniga. A partir d'aquell moment hem sigut pràcticament inseparables i ara em pensen separar d'ell? No ho pense permetre, lluitaré per seguir al seu costat, encara que l'endemà els haja de seguir ocultant-me pels racons, però no el pense perdre, no pense abandonar el més paregut a una família que he tingut.
Estàvem arribant a casa Marc quan vaig veure una cosa sospitosa, no hi havia ningú, però la porta de la biblioteca s'acaba d'obrir i tancar.
- Marc.- Vaig xiuxiuejar al meu company.
- Dis-me.
- Potser no siga res, però m'ha paregut que s'obria i es tancava la porta, però no hi havia ningú. És igual, oblidau, hauran sigut imaginacions meues.
- Tu creus? I si és igual que fa cinc anys? A més, eres la millor caçadora, seguir que has vist el que afirmes que has vist.- M'afalaga Marc.- A més una aventura és una aventura.
- I els teus pares?
- Tenim tot la nit per a pressionar-los. A més diràs que no a una aventura detectivesca?
- Ha, ha, ha.- Ric- D'acord detectiu Marc, investiguem.
________________________________________________________________________________
Estic a dins de la biblioteca, per fi! Quin dia més pesat, deambulant per la població sense res a fer, almenys he analitzat possibles rutes d'escapada. Encara que espere que no em faça falta fugir, ja que gràcies a les meues habilitats he aconseguit desactivar l'alarma i endinsar-me aquí. La biblioteca és immensa, molt més gran del que em pensava i em quede amb la boca oberta observant l'alçada de les prestatgeries que arriben fins al sostre. Les parets estan decorades amb dibuixos de situacions ocorregudes a la literatura. Podem observar: una balena blanca perseguida per un capità, a quatre mosqueters ajuntant les seues espases, a Tirant amb carmesina, al quixot observant amb Sanxo Pansa molins... Però no he vingut de turisme, així que em concentre amb el que he vingut a fer. Em dirigisc fins al taulell del rebedor i engegue l'ordinador d'allí. Pique els dits contra la taula impacientment mentre l'ordinador carrega, tanta modernitat i com pot ser que tarde tant? En fi que li anem a fer, el cor em batega amil per hora. Estic molt emocionada, a punt de fer un gran descobriment. M'imagine a mi alçant un premi a la millor reportera de l'any, als meus incrèduls companys morint-se d'enveja, les felicitacions dels meus superiors... Ai! Quines ganes.
Comence a investigar per les diferents carpetes de l'ordinador, però no trobe cap referència al que busque, trobe llistats de llibres, préstecs, etc. Però cap referència al projecte. No podia ser tan fàcil, així em divertiré més. Carregue mitjançant un USB un programa que em permet piratejar. Al paréixer hi ha una secció oculta en aquesta biblioteca, però les mesures de seguretat són massa grans perquè puga accedir físicament allí sense que salten les alarmes. No m'importa, si hi ha alguna referència o registre al sistema el podré trobar. Premi! Exclame, però les meues il·lusions desapareixen ràpidament. Sí que hi ha referències al projecte, però fan referencia al sistema educatiu, a l'alimentació, a l'organització de la població... El que jo busque és que és exactament el projecte, no com s'executa. Clac! Fotre, el so provenia de l'entrada, probablement la porta en tancar-se, he d'amargar-me ràpidament.
________________________________________________________________________________
M'agraden molt les novel·les de detectius, gaudisc com si fos un xiquet xicotet quan el protagonista atrapà al culpable mostrant les seues deduccions a la resta. Somric per a mi mateix en pensar que curiosament els meus paràmetres no reflecteixen açò, però això és a causa del que ocorregué fa cinc anys. Era una nit pareguda a aquesta, Natàlia i jo estàvem tirant-nos boles de neu mentre corríem per damunt les teulades. Una de tantes li colpejà amb força a la cara de Natàlia.
- Para trompellot.- Protestà Natàlia mentre es treia la neu de la cara.- Que no veus que estava mirant altra cosa?
- Que mires?
- Xst, no crides. Acabe de veure algú entrat a la biblioteca.
- A aquestes hores? Però si està prohibidíssim. Saps que? És hora de què actue el Detectiu Marc i la seua escudera Natasha.
- Em dic Natàlia a més com que la teua escudera? Des de quan els detectius tenen escuders?- Protestà ella. - A més jo sóc més intel·ligent que tu i t'ho puc demostrar en qualsevol moment.
- D'acord, puix la meua sòcia Natàlia.
- La veritat és que m'agrada això d'escudera Natasha, això si més intel·ligent que el propi detectiu.- Riu Natàlia.
- Qui t'entenga que et compre.- Li dic donant-li una empenteta.- Vinga va descobrim al culpable.
Baixarem d'un salt de la teulada i ens endinsarem a la biblioteca. Poques vegades havíem entrat a aquell lloc i a les fosques els dibuixos de les parets pareixien terrorífics, la veritat és que jo tenia por, però Natàlia caminava amb tranquil·litat.
- Vinga va. Marc no sigues porega.
- No sóc porega.- Li vaig respondre. - L'únic que preferiria que la zona estigués més il·luminada.
- Porega! Porega!- Es burlava Natàlia de mi.
Estava a punt d'agafar un llibre i llençar-li al cap quan una ombra aparegué del darrere d'una prestatgeria i agafà a Natàlia pel coll, aquella persona estava utilitzant a Natàlia d'escut i tenia un punyal davall la gola de la meua amiga. Vaig intentar imitar als detectius de les novel·les.
- Així... Així que el culpable ets tu!- Vaig cridar amb veu tremolosa.- Tot indica que has vingut aquí per a robar uns llibres, si no que faries en una biblioteca? Les proves no menteixen, estàs en una biblioteca i hi ha llibres. Deixa a la meua amiga i la teua condemna serà menor.
El meu discurs no va donar l'efecte que jo esperava, en comptes de què el criminal es rendís es posà a riure.
- Vinga, porteu-vos bé. Al final he descobert quin és el projecte i de què tracta tot aquest assumpte, em faré milionari demanat diners pel meu silenci.- Pareixia que aquell tipus estigués boig i que parlara per a si mateix, o almenys jo no sabia de què estava parlant. El que sí que sabia és que la meua amiga estava en perill.
- Marc... ajuda'm- Em digué Natàlia.
Aprofitant que el culpable estava despistat comentant els diners que anava a guanyar jo vaig córrer cap aquell tipus en intenció de colpejar-lo i que deixes estar a Natàlia. Però el tipus estengué un braç i col·loca la palma de la seua mà al meu front. No podia avançar a causa que la seua força era major que la meua, però Natàlia li mossegà la mà i aquell home cridà de sorpresa i la deixà anar.
- Així que és veritat que en aquest món està tan conseguida la sensació de dolor?- Digué el tipus.- Mireu mocosos, tinc pressa, així que deixeu-me passar.
- De cap manera!- Cridà Natàlia.- Tu ets un delinqüent i nosaltres uns detectius. No et deixarem marxar.
- Aleshores mor!
El criminal corregué cap a Natàlia apuntant-li al cor amb el punyal, però jo vaig ser més ràpid que ell i em vaig col·locar al davant de Natàlia. Una sensació que mai havia tingut em recorregué el cos i vaig sentir un intens dolor. La meua barra de salut baixà ràpidament a zero. «Has Mort» vaig llegir al meu davant un cartell escrit amb lletres grises. Abans de desaparéixer vaig veure com darrere de Natàlia, que estava plorant, aparegueren els meus pares. Em vaig quedar tranquil, estava tot solucionat. Després es difuminaren els contorns i tot es transformà en colors, com en un arc iris, notava com el meu cos es comprimia i notava molt de dolor sumat a un intens mareig. Quan vaig reaparéixer trenta segons després a la meua habitació em vaig dirigir corrent fins al bany i vaig vomitar. La sensació havia sigut molt desagradable, era la primera vegada que havia mort i esperava que l'última. Vaig baixar corrent les escales i vaig eixir al carrer. Allí els meus pares, al costat dels guardes, ja estaven detenint a aquell lladre.
- Molt bé Marc i Natàlia ens felicitaren els guardes, hagué fet un bon treball, gràcies a vosaltres hem pogut detenir al culpable.
La meua amiga i jo saltarem d'alegria i ens abraçarem. Tot havia eixit bé, érem uns bons detectius. Ara la situació es repetia, però aquesta vegada estava preparat, havia pujat a tope la força, la resistència i el vigor, perquè no resultés, als meus enemics, tan fàcil derrotar-me, i així podria protegir a Natàlia.
Ens endinse'm a l'interior de la biblioteca amb sigil·li, encara que la porta ha fet soroll en tancar-se, fotre, potser qui haja d'entrar aquí dins ho haja escoltat, però no és moment per a lamentacions. L'edifici està a obscures i es veu poca cosa, caminem en mig de la foscor per instint, ja que no és la primera vegada que entrem a la biblioteca.
________________________________________________________________________________
He anat a guaitar per l'entrada i acabe de detectar a dos menors que han entrat a la biblioteca. Que fan dos adolescents connectats a aquestes hores? No és molt normal, el sistema té una mena de protecció de menors i no deixa que es connecten passades les nou de la nit i en aquests moments són les nou i mitja. En aquesta població hi passen coses molt estranyes. No sé què fer amb ells. Igual hauria de noquejar-los o adormir-los mitjançant algun conjur, però no hi tinc temps a decidir-me a causa d'una forta explosió provinent de fora, que ha fet que els dos nouvinguts isquen a corre-cuita de l'edifici.
_______________________________________________________________________________
Tot ha ocorregut molt de pressa, mentre Marta, Júlia i jo estàvem preparant el sopar i preguntant-nos si Marc tardaria a tornar a casa, la porta de l'entrada a la casa s'ha esquerdat en miquetes. M'ha costat en reaccionar uns preciosos segons, però quan ho he fet he agafat a Marta en braços i he indicat a Júlia que fugírem d'allí, però ja era massa tard. Un grup de soldats uniformats de negre amb unes mascares platejades han envaït la cuina amb les seues armes a les mans. Ens han disparat unes bales paralitzants i ens han tret a rastres fins al rebedor. Suor de pànic em recorria el cos. Finalment ells han atacat abans que fugírem.
- Hola Andreu.- Saluda el capità de l'esquadró.- Júlia, ah i aquí la xicoteta Marta, on està en Marc?
- En Marc no el trobaràs ací.- Respon Julià, l'efecte de les bales no impedeix que es puga parlar.
- Registreu la casa!- Ordena el capità. - Se us acusa de traïció i conspiració. Per si se us havia oblidat, teniu un contracte a complir.
- Des de quan parleu com si fosseu una nació?- Responc.
- Això no t'incumbeix.- Diu el capità.- Però tranquils, a pesar dels vostres crims no us desconectarem, seríeu massa perillosos, així i tot ens podreu ser útils, potser no podrem trobar la vostra ubicació real, però hi han altres maneres de torturar si no ens feu cas, no ens és necessari matar-vos.
_______________________________________________________________________________
Natàlia i jo en sentir una forta explosió al carrer sortim apressadament de la biblioteca. La imatge que tinc a la vista em glaça el cor per a després envair-me una gran ràbia. Un grup d'individus trauen a rastres als meus pares i la meua germana, la qual està plorant a llàgrima viva i amb uns crits que esgarren l'ànima. La meua casa està pressa per les flames i a poc a poc comença a enderrocar-se, ara cau una biga, ara hi ha una xicoteta explosió a l'interior que plena el fosc carrer amb una pluja d'espurnes. En el moment que em decidisc a córrer cap a la meua família, per a socórrer-la, la meua mare em mira als ulls i endevina les meues intencions i crida.
- No Marc vida meua! Fuig, fuig! Fes-ho per nosaltres, si t'enxampen, tot estarà perdut.
Decidisc obviar aquella ordre, però Natàlia em posa una mà al muscle i em fa que no amb el cap. Em trobe en mig d'un dilema, però la veu de la meua mare, implorant, i la seua mirada, al costat del consell de Natàlia em fa vacil·lar i comence a donar passes enrere.
- Allí està!- Crida l'individu que té agafat al meu pare. - Captureu-lo! Qui ho aconseguisca obtindrà una recompensa.
Un grup de soldats comença a córrer cap a nosaltres, mentre que un altre prepara ràpidament un encantament que es dirigeix cap a nosaltres, però abans que impacte en nosaltres una veu femenina surt del darrere nostra.
- «Escudum»
Al nostre davant apareix com un teixit semitransparent i de color blau contra el qual xoca l'encanteri llençat per un dels nostres enemics. Una xicoteta explosió blava i roja apareix al davant de Natàlia i jo, però estem intactes, no ens ha afectat l'encanteri enemic.
- Vinga va! No s'arreleu aquí com uns estaquirots. Ja ha s sentit a la teua mare, apressa.
Sense saber molt bé perquè i en mig de la confusió de la nit decidisc fer cas a aquella xica tan estranya, la qual m'havia aparegut haver-la vist aquell matí a prop del riu. Donant un últim cop d'ull a la meua família i comprovar que els meus pares fan que sí amb el cap, fugim en direcció a les portes de la ciutat.
No sé per què m'he clavat en aquest embolic, m'haguera pogut quedar al marge, però alguna cosa al meu interior m'ha fet actuar i enviar l'encanteri protector a aquells dos jovenets. I ara he de fer de mainadera. Correm a gran velocitat pels carrers de Nova Esperança evitant l'atac incessant d'aquells individus. La mainada no té cap habilitat útil per a combatre i/o defendre's, així que l'èxit de la fugida depén íntegrament de mi.
Un rere l'altre llance encanteris de tot tipus, protectors, ofensius, d'augment de la nostra velocitat... Però els punts màgics em baixen a gran velocitat i em queden poques pocions de restauració de P.M (Punts. Màgics). I és que no he d'oblidar que cada encanteri em consumeix certa quantitat d'aquests punts i alguns dels que estic llençant són «cars».
Finalment arribem al punt que ens permetrà eixir d'aquella ciutat. Ens acostem a gran velocitat cap al pont quan dos guàrdies gegantins ens tallen el pas.
- No pareu de córrer!- Ordena als meus protegits.- « Doble fogum esferum»!
Dues boles de foc d'una considerable potència surten de les meues mans i impacten contra els nostres enemics, els quals cauen a terra i desapareixen engolits pel foc. En mig de l'escalfor del foc travessem les flames residuals i eixim a camp lliure, no sense abans fer un últim encanteri.
- «Focum Explotion».
Fugim de la ciutat mentre el pont d'accés a la ciutat s'ensorra en mig d'explosions il·luminades per la llum enviada per una lluna plena situada al mig del firmament.
- Vaja!- Exclama el meu pare amb la seua ronca veu.- Pareix que hui tenim un matiner a la família. Marc, a què és dona aquesta avinentesa?
- Ja ho saps pare.- Responc alegrement.- Falten menys de vint-i-quatre hores per al meu disseté aniversari. Tinc tantes ganes d'adquirir el meu primer nivell que no em puc estar.
Els meus pares creuen una mirada de preocupació.
- Passa alguna cosa?- Interrogue als meus progenitors.
- No, no tranquil Marc. - Respon la meua mare amb la seua fina i agradable veu. - Simplement
encara estem massa endormiscats, no tenim tanta energia com tu.
No em convens del tot la seua resposta, però qui sóc jo per a qüestionar als adults? Ells tenen els seus propis problemes, aliens a mi, a més, l'energia fluix pel meu cos a grapats i no puc perdre el temps amb problemes d'adults. La meua mare em serveix una torrada de pa amb melmelada de cirera estesa per la seua superfície, mentre que el meu pare m'acosta un got de suc de taronja, les dues coses les meues favorites. De moment està sent un dia rodó i poca cosa podria ofuscar el meu ànim. La meua mare encara du el seu camisó color blau celeste, que contrasta molt bé amb la seua morena cabellera, mentre que el meu pare du posat un batí i comença a llegir el diari molt concentrat. Encara no m'he acabat el desdejuni quan sona el característic so de què he rebut un missatge a la meua safata de correus. Active amb els dits el menú altra vegada, fent un vuit en l'aire i viatge a la secció de correus. És un missatge de la meua amiga Natàlia en resposta al que li he enviat fa escassos minuts, ha quedat amb mi en un quart d'hora al lloc de sempre.
- Quines noves tens?- Pregunta la meua mare.
- És Natàlia, en un quart d'hora hem quedat. -Responc amb naturalitat.
La meua mare somriu enigmàticament i es posa a menjar una torrada amb melmelada de violeta. Jo, per la meua banda, arreplegue el plat i el got i els envie a l'inventari comú de la família ( o baül familiar). Després m'acomiade d'ells i isc al carrer. La plaça d'estil victorià, a la qual dóna l'entrada de la meua casa, està tota nevada, com sol ser usual en aquestes dates. Fa frescor, però a mi no m'importa, tinc tot un nou dia al davant, massa llarg per al meu gust, i arranque a córrer cap a la casa situada a la meua esquerra. Gràcies als meus paràmetres de força aconseguisc arribar d'un salt a la teulada, però a causa dels meus, no tan alts, paràmetres de destresa i agilitat quasi caic a terra. Però puc estar content, he mantingut el tipus i puc córrer amb facilitat saltant de teulat en teulat com si fos un gat, desmanyotat, però com un gat al cap i a la fi. Les teules marrons dels edificis estan cobertes per neu i deixe les meues empremtes mentre passe. Finalment arribe al teulat de l'ajuntament i des d'allí veig a Natàlia que s'acosta corrent i escala la paret amb estil, ella té elevats els paràmetres de destresa i agilitat.
- Hola Marc. -Em saluda alegrement amb una veu que al meu paréixer és encisadora.
- Hola Natàlia!- Salude jo.
- Vaja, ja quasi tens disset anys, quines ganes tinc jo també de complir-los.- Riu alegrement Natàlia mentre despentina els meus castanys cabells. - Ja eres quasi un adult.
- Vinga Natàlia, saps que no m'agrada que em despentinen.
Ella riu mentre una brisa mou els seus cabells castanys i llisos, cosa que provoca que la seua bellesa ressalte i que jo em quede en la boca oberta.
- Tanca la boca, que se t'entraran mosques.- Continua rient Natàlia mentre es lliga una coleta. Ella no ho sap, però a mi m'encanta com li para la cua a Natàlia, li dóna un aspecte espectacular.- Que t'abelleix fer hui?
- Qualsevol cosa que faça que el temps passe més apressa.
- T'abelleix que quedem amb la colla i anem a pescar?
- Ja saps que els meus paràmetres de destresa no són tan alts com per a pescar alguna cosa interessant, com a molt pescaré un refredat.
- Vinga, no sigues tan arrogant que el món no gira al teu voltant, a més a mi m'abelleix.
- No sé, pescar em pareix molt avorrit.
- No sigues així, a més la resta ha quedat vora riu.
-Està bé, total no estaràs tranquil·la fins que no te n'isques amb la teua.
Natàlia unfla les galtes en senyal de protesta i després em dóna una empenteta afectuosa.
- A veure qui arriba abans.- Diu Natàlia mentre gira cua i arranca a córrer.
Seguisc a Natàlia per les teulades, però no puc igualar la seua velocitat. En un dels salts perc el peu i caic a les lloses del carrer. Immediatament el meu nivell de salut baixa en 11 punts. Natàlia aterra com un felí al meu costat.
- T'has fet molt de mal?- Em pregunta preocupada.
- No et preocupes, estic bé, els meus paràmetres de vigor estan a tope.- Dic, traguent pit.
- No entenc la teua mania de pujar els paràmetres de força, resistència i vigor a tope, no t'agradaria més tindre-ho més equilibrat?
- Jo no seré un caçador com tu, no necessite eixe equilibre.- Responc a la defensiva.- A més tu tampoc tens tan igualats.
- Més que tu!- Em diu mentre em trau la llengua.- Els meus paràmetres són 8 de destresa, 8 de velocitat, 8 d'agilitat, 7 de vigor, 7 de resistència, 7 d'intel·ligència 7 de saviesa i 5 de força. Els teus estan més descompensats.
- Jo tinc els paràmetres que em seran útils per a la meua futura vida, 10 de força 10 de vigor, 10 de resistència, 7 de velocitat 5 d'intel·ligència, 5 de saviesa 5 de destresa i 5 d'agilitat. Així he repartit els meus 57 punts.
- Si clar i per què no pots tindre menys de cinc punts en algun paràmetre, que sinó...
- Deixa'm en pau! Vinga au que si no, no arribarem al riu.
Natàlia ho deixa córrer i m'ajuda a alçar-me, per a després córrer carrer avall, desafiant-me amb un somriure a què l'atrape. La seguisc i aquesta vegada abandonem el barri intel·lectual per a endinsar-nos al barri de caçadors, com no podria ser d'altra manera, aquest barri és el que subministra l'aliment a la població. La gent ja fa cues a les tendes per a comprar el menjar per a aquesta nit, la nit de cap d'any. Passem pel costat la pescateria a gran velocitat en direcció al riu.
El riu Càudal, que rep el seu nom pel gran caudal que té, és el riu principal de la regió de Soma i el qual abasteix una part fonamental de l'alimentació de la població. Aquest riu naix a les muntanyes oloroses i baixa a gran velocitat fins a les planures silencioses, a partir d'allí el corrent disminueix la seua carrera i s'endinsa, creuant per dins les muralles, a la població, per a morir al port. En acostar-nos al marge del riu veiem a la resta de la colla, alumnes de la nostra classe, que ja està traguen les canyes de pescar del seu inventari.
- Ei mireu qui ha aparegut, sí que són Marc i Natàlia.- Crida Pep, un xiquet de metre cinquanta-cinc d'alçada amb la cara plena de pigues.
- Sí, sí, som nosaltres, alguna reverència?- Dic desafiant.
- Oh, vinga Marc.- Em renya Natàlia.- Comportat.
- Sí Marc comportat com ordena la teua mare.- Diu socarrament Pep.
La resta de la colla es riu, però després llancen l'ham a l'aigua.
- No els faces cas.- Em diu Ramon, el meu millor amic.- Ja saps que són de la broma.
La veritat és que ells són una part important de la meua vida, que faria jo sense aquestes discussions, bromes i enrenous diversos? Recorde un dia que la colla ens escaparem per a caçar, en la zona permesa, un animaló de categoria inusual i que sols apareixia en determinades condicions. Estiguérem fins ben entrada la matinada, esperant que apareguera, però no atraparem res a part d'un bon constipat i clar, els nostres pares estaven molt preocupats per què s'adonaren de la nostra absència, tot cal dir que era un dia lectiu. El càstig que rebérem fou memorable, però i l'estona més divertida que passarem? Donant-nos empentes, córreguen... Ara que hi pense no era d'estranyar que l'animaló no apareguera amb l'enrenou que muntarem. Sí, que feliç que sóc i en unes quantes hores tindria 17 anys i podria presumir davant d'ells del meu primer nivell.
________________________________________________________________________________
Finalment he aconseguit entrar a la població Nova Esperança, no m'imaginava que em podria costar tant endinsar-me aquí. He hagut d'esquivar diversos obstacles, però finalment he aconseguit el meu objectiu. I pensar que el que he fet fins ara no és el més complicat. El que és difícil és que els guardes no em detecten i que els habitants no s'adonen de la meua presencia, però com trobar a la persona que busque sense cridar l'atenció? A algú he de preguntar, no, no pense que siga el més convenient, he d'anar molt em compte si no vull que m'expulsen o alguna cosa pitjor. He d'arribar fins al fons de la qüestió, com a reportera que sóc el meu deure és trobar la veritat i traure-la a la llum.
La població, segons tinc entés gràcies als meus contactes, està dividida en quatre barris. En primer lloc el barri intel·lectual, aquí es troba la biblioteca, l'ajuntament i tot el relacionat amb l'escriptura, des de documents administratius fins a novel·les. En segon lloc està el barri caçador, aquí trobem les tendes de distribució d'aliments. També està el barri artesanal, encarregat de la venda de roba, armadures, armes i objectes diversos. Finalment tenim el barri alquímic, aquí trobem venda de pocions, ambulatoris, i diverses tendes dedicades a l'augment temporal de les estadístiques.
Probablement la persona que busque habite al barri intel·lectual, encara que no té perquè, tinc entés que qualsevol habitant pot viure en el barri que li abellisca mentre compre l'habitatge, la divisió dels barris és més comercial/cultural que de divisió de persones. Un caçador podria viure al barri intel·lectual i viceversa, o això tenia entés. De totes maneres la persona a la qual busque pareix ser l'historiador d'aquest món, o almenys el de més renom. Fa uns quants anys era més fàcil contactar amb ell, però últimament... Des que es filtrà el nom del projecte que s'ha fortificat la regió de Soma, abans qualsevol hi podia accedir amb facilitat, però fa cinc anys que la regió és impenetrable, impenetrable per a qualsevol que no tinga les meues habilitats.
He decidit que el millor que puc fer és utilitzar màgia d'ocultació, així si no faig cap moviment brusc o ataque a cap persona, no em podran veure a no ser que activen una habilitat de detecció o tinguen l'habilitat passiva, però això no em preocupa, ja que segons tinc entés en aquesta regió no solen superar el nivell 40. M'amague en un carreró solitari i recite les paraules perquè el conjur faça efecte: «Ocultum personae.» Ja sóc invisible, així que amb tranquil·litat i esquivant a la gent, per a no xocar amb ningú, em dirigisc cap al barri intel·lectual.
________________________________________________________________________________
Júlia m'observa amorosament a la cara, directament als ulls com a ella li agrada, mentre somriu. Jo m'entravesse una mica amb el suc que estic bevent. La nostra filla més xicoteta s'acaba de despertar i ens està demanat el desdejuni. La nostra xicoteta Marta té uns cinc anys i du posat el seu pijama de conill roseta. Encara està mig endormiscada i està gratant-se els ulls. La meua família és el tresor més gran que tinc, la meua esposa Júlia, el meu fill Marc i la meua filla Marta, donaria la meua vida per tal de protegir-los. En aquest moment irrompen novament al meu magí uns pensaments. Demà matí hem de fugir de Nova esperança i intentar arribar fins a Ciutat Primordial. Una vegada allí estarem més segurs, però hem de moure'ns amb rapidesa. Ni Júlia ni jo els hem dit res als nostres fills, de totes maneres qui serà difícil de convéncer és Marc, ja que Natàlia no podrà vindre, no podem posar a la xiqueta en perill. No! Aquest és un assumpte familiar i el superarem en família. I pensar que si no hagués ocorregut aquell incident, fa cinc anys, no haguera investigat els rumors i ells ens hagueren deixat en pau i la nostra vida seguira igual. Seríem ignorants, però feliços, no, no puc pensar així, està en joc molt més que la felicitat de la família. Hem de fugir d'aquí i trauré tot aquest assumpte a la llum, però primer posar sana i estalvia a la meua família.
Em sobresalte quan Marta em llença el seu got de llet per damunt del meu batí, primer la mire durament, però després li regale un gran somriure. Marta s'acostà a mi i em fa una gran abraçada i després s'uneix a l'abraçada Júlia, unes llàgrimes d'emoció em travessen la cara, la vida de la meua família està en perill i faré tot el possible perquè no els passe res. En eixe moment saltà l'alarma de detecció d'ocultació. Algú s'està acostat a casa nostra utilitzant màgia d'ocultació! El cor comença a bategar-me violentament, tinc molta por. Podrien ser ells?
_____________________________________________________________________________
Finalment pareix que Marc s'està divertint, m'alegre, no m'abellia estar tot el dia escoltant com remugava sobre tot allò que podrien estar fent en lloc de pescar. Marc acaba de pescar una sardina i es gira per a mirar-me a la cara somrient fent salts d'alegria. Aquesta faceta infantil de Marc m'agrada.
- Mira Natàlia! Finalment n'he pescat un.- Em diu Marc amb un somriure que fa que alguna cosa s'estremisca a dins meu. Com si el meu cor fes un salt.- Vinga, per què no pesques tu?
- Clar que sí Marc!- Responc alegrement.- Veuràs com pesque alguna cosa més gran que això que tens a les mans.
M'acoste al marge del riu i active l'inventari dibuixant un vuit a l'aire. Com és habitual el menú apareix, i seleccione la millor canya que tinc, la que els pares de Marc em regalaren en el meu aniversari passat. Recorde amb facilitat el moment en què Marc m'entregà la canya somrient-me i desitjant-me moltes felicitats. Els colors em pugen a les galtes així que m'afanye a llençar l'ham a l'aigua per a dissimular. El meu ham no arriba tan lluny com el de Marc, que havia arribat fins al centre, però això no em preocupa, en aquest afer conta més la destresa que la força i li pense demostrar a Marc la utilitat de pujar altres paràmetres. Al cap d'una estona note que alguna cosa ha picat. Amb gran velocitat rode el carret de la canya i comence a estirar, finalment, després d'una intensa lluita ix el peix de l'aigua esquitxant-nos a tots i fent que les gotetes d'aigua formen un arc iris.
- No m'ho puc creure!- Exclame.- És un salmó de terracota!
El salmó de terracota és un dels peixos més inusuals i saborosos d'aquest riu. Normalment aquesta peça es vendria per un preu molt elevat, però no serà en aquest cas. L'enorme peix està cuetejant al meu davant i la colla s'acosta a mi cridant. Alguns em diuen que el venga per un bon pessic, altres que el cuinem. Dubte una mica, però hui és un dia especial així que decidisc compartir el peix amb els meus amics.
- Ramon tu tens activades les habilitats de cuina veritat? Per què no el cuines.
A tots els presents, excepte a Marc, se'ls ixen els ulls de les òrbites, tots saben que aquest peix és molt deliciós i poques vegades l'havien pogut degustar. Òbric l'inventari i li envie el peix a Ramon, mentre Marc m'observa amb el front frunzit. Mentre Ramon es prepara per a cuinar el peix jo m'acoste a Marc.
- Que et passa?- Li pregunte encuriosida.
- Aquest peix podríem haver-lo menjat sols tu i jo, no feia falta compartir-lo amb ells.
- Estàs gelós?- Pregunte jo amb picaresca.
-Jo? Però que dius.- Em respon enrojolat.- El que dic és que tocaríem a més part.
- Tu tens activades les habilitats de cuina?
- No.- Respon vençut.
- Aleshores? A més mira que contents estan tots. Podries pensar en els altres.
- Si jo pense en els altres.- Em diu Marc, mentre jo alce una cella.- No em mires així, el que intente dir és que podríem...
- Menjar-nos-el com en una cita?
- No, no.- Em respon esgotat i roig com una tomaca.- No em malinterpretes. Tu i jo som amics...
- Sols estic bromejant. Vinga, no li dónes més voltes.
Gire cua i em dirigisc amb la resta del grup, igual no haguera sigut mala idea menjar-nos-ho nosaltres dos sols, però que estic pensant? Aparte el meu pensament, que és incomode i em concentre amb Ramon cuinant. Amb el salmó ha preparat una mena de guisat i el reparteix entre tots nosaltres.
- Bon profit!- Cridem tots alhora mentre degustem aquell plat.
________________________________________________________________________________
Fa escassos minuts que el meu marit Andreu ha acomiadat a la intrusa. Resultava que no eren ells, sinó una reportera xafardera que volia que li contarem sobre el projecte. Tot aquest enrenou vingué provocat per l'incident de fa cinc anys. Si no s'hagués filtrat aquella informació... Però ben mirat si no hagués sigut per això, ara no sabríem el perill que correm tots, bé, el perill que suposem, per què realment no tenim clares les intencions d'ells. La meua filla Marta està jugant amb un osset de peluix, mentre Andreu està, mirant per la finestra amb el rostre seriós. Sí, el millor que podem fer és fugir d'aquí.
Després d'acostar-me al barri intel·lectual he arribat a una plaça on he pogut veure la biblioteca local. Aquest era un edifici impressionant, dels més grans de la població. No m'he atrevit a entrar així que m'he dedicat a observar les cases, per una de les finestres havia pogut veure una família que estava desdejunant i he reconegut a l'home. Era el famós historiador! El cronista d'aquell món. M'he acostat emocionada cap aquella casa i he notat com el meu conjur començava a fallar. Fotre, en açò no havia pensat, pareixia que aquella casa tenia un contra conjur d'elevat nivell. M'he quedat paralitzada pel fet i sense saber que fer. En eixe moment s'ha obert la porta de la casa de cop i ha eixit el cronista amb cara d'espant. Ell ha mirat a totes bandes, com si esperés que apareguera algú perillós. En veure que aparentment no anava a ser això s'ha relaxat i m'ha mirat a mi en cara de pocs amics, després m'ha fet passar a l'interior de la casa. He dubtat al principi si havia d'entrar o no, però he vingut aquí per això, no? Finalment he entrat amb pas decidit. El seu rebedor era d'estil victorià, però no m'ha donat temps a admirar aquella bellesa, sinó que el cronista ha anat al gra.
- Qui ets tu i que et du per aquí? I el que és més important, com has aconseguit entrar en aquesta regió?- M'hi ha preguntat imperant ment.
- Molt bon dia.- Responc.- Ets Andreu? Andreu Ballester Boix? Em dic Amèlia i sóc reportera....
En eixe moment una dona ix de la cuina amb una xiqueta d'uns 4 o cinc anys en braços i l' ha dut a altra sala, per a després tancar la porta i acostar-se a nosaltres.
- Ho sent, però no estem interessats a fer cap declaració, Si és tan amable d'abandonar la població. Aquí no hi ha res del seu interés. Que passe un bon dia.
- Espere, estic interessada en el projecte...
- No ha escoltat al meu marit?-interrompé la dona, que ja no duia a la xiqueta en braços.
- Sí, però estan ocórreguen incidents estranys, és el meu deure com a reportera informar el personal. - Insistisc.
- Ja li ho he dit, aquí no trobarà informació que li puga interessar. Ara sols em reunisc prèvia citació. A més prou que no he cridat a seguretat, no sé com ho ha fet, però vosté no pot estar en aquesta regió. - Diu el cronista sense immutar-se per les meues súpliques.
- Sols li costarà uns minuts del seu temps. Per favor.- No em rendiria tan fàcilment.
- Li he dit que no! Si li abelleix parlar en mi, concerte cita via el procediment ordinari.- Diu el cronista, però sona com a una excusa.
- Ho he intentat, però em neguen l'accés. Diuen que no és possible contactar amb vosté actualment.
- Aleshores no la puc ajudar. Passe un bon dia.
No hi ha hagut manera, així que he abandonat la casa. La porta s'ha tancat d'un cop sec. Ara, en allunyar-me el suficient de la casa veig que puc tornar a activar el conjur, així que, amagada i torne a recitar les paraules.
Ara em trobe asseguda a prop del riu, observant com uns xiquets estan pescant, a prop seu encara fumeja les restes d'una foguerada, es veu que algun dels menors ha utilitzat les seues habilitats de cuina. De totes maneres tinc un pla, però necessite que es faça de nit per a executar-lo. Mai he estat tant de temps connectada, però no tinc més remei si he d'arribar al fons d'aquest assumpte. Ja m'he colat una vegada, dubte que si em desconnecte, torne a tindre una oportunitat per a accedir a aquesta regió. Així que passejaré pels voltants.
________________________________________________________________________________
Encara no sé per què m'ha molestat tant que Natàlia compartís aquest peix, ha sigut quan s'ha dirigit alegrement a Ramon i li ha demanat que preparés aquell peix. No tenia motius perquè em molestés, però ho ha fet. La veritat és que el menjar estava deliciós. De totes maneres ja s'està fent tard. Va sent hora de què torne a casa per al dinar.
- Natàlia! S'està fent tard, me'n vaig cap a casa- Li dic a la meua amiga.
- Espera un moment Marc i t'acompanye, que jo també hauria d'anar tornant.
Espere impacientment a què Natàlia acabe de traure un nou peix, aquest no és tan inusual com el salmó de terracota, però un llobarro d'arena gegantí, no està gens mal. Després recull el seu premi i el guarda a l'inventari estenent la palma de la mà cap al peix i pronunciant la paraula «GUARDAR»
- Vinga va! Fem una altra carrera?- Em desafia.
- Per què no?
Ella m'acompanya corrent fins a l'ajuntament i després d'acomiadar-se de mi es dirigeix cap a l'orfenat on viu. M'entra una mena de tristesa en pensar que Natàlia no té una família com la que jo tinc, algú que la protegisca i la mantinga segura. M'envaeixen pensaments de què podria ser jo eixa persona que li dónes suport i l'escoltés quan ho necessitara. De cop i volta el cor em fa un salt i em pose roig. No entenc encara els meus sentiments, però supose que això és una part del que significa créixer. Còrrec per damunt les teulades per a oblidar-me de l'assumpte gaudint de la brisa fresca que em colpeja la cara en anar agafant velocitat. Quan estic a prop de casa meua faig un gran salt i intente aterrar amb elegància, però he utilitzat massa força per al salt i caic a terra donant-me una bona baquinada. En aquesta ocasió he perdut 25 punts de salut. Si no vaig amb compte, el meu nivell de salut arribarà a zero, encara bo que gràcies al fet que he menjat aquell peix la meua salut s'havia restablert.
Entre a casa i la meua família ja està a la cuina preparant el menjar. Els meus pares em miren amorosament i la pesada de la meua germana corre cap a mi i se m'abraça a les cames.
- Aparta Marta! No tinc ganes de jugar.
Marta s'allunya amb llàgrimes als ulls. Els meus pares em miren severament i em penedisc de la duresa de les meues paraules.
- Marta, no plores. - La intente animar.- Perdona'm!
Últimament tinc molts canvis d'humor i a vegades no m'aguante ni jo. Comence a ajudar als meus pares a la cuina i després dinem en família. La veritat és que no canviaria a la meua família, i encara que a vegades són uns pesats, els aprecie molt i sé que es preocupen per mi.
Després de dinar jugue una mica amb Marta, en penitencia pel que li he dit abans. Note que els meus pares estan estranys hui i les meues alarmes es disparen quan em fan anar ala sala de reunió familiar.
- Marc, hem de parlar amb tu.- Em diu la meua mare, mentre tots quatre ens seguem al voltant de la taula de caoba.
- Que he fet ara jo?- Pregunte – Ja m'he disculpat amb ella, que més voleu?
- No, no és sobre com has tractat a Marta.- Respon el meu pare.- Mira no sé com dir-ho, però supose que és millor ser directe. Demà abandonarem Nova Esperança.
- Com?- Pregunte emocionat, mai havia eixit fora de les muralles. - No se suposa que fins que no complisca 18 anys no hi puc eixir. Pot vindre Natàlia amb nosaltres?
- Vida...- Comença a dir la meua mare, i no m'agrada gens el seu to.- Ens n'anem per a no tornar, i Natàlia no pot vindre, és pel seu bé.
- Que?- No entenia que estava passat.- M'estàs dient que no tornaré a veure ni a Natàlia ni als meus amics? Però de què aneu?
- Marc! Més respecte.- Em renega el meu pare.- És per la teua seguretat, per la nostra.
- Però que està passant? - Exigisc saber.
- Vida, no t'ho podem contar, però confia en nosaltres. A més a Natàlia potser la tornes a veure.- Diu la meua mare.
- I un rave!- Esclate.- Vosaltres l'únic que us abelleix és amargar-me la vida.
Sense donar-los temps a respondre abandone la sala i em dirigisc a la porta d'eixida, abandone la casa i tanque la porta d'un cop fort.
________________________________________________________________________________
- No ha resultat com esperava. - Li dic a Júlia sospirant.
- Que esperaves? Que s'ho agafés bé?- Em respon ella.
- No, però i aquesta insubordinació? - Responc indignat.- Vaig a buscar-lo!
- Amor meu, deixa'l reflexionar. - Diu ella comprensiva. - Si vas a buscar-lo l'únic que pot passar és que discutiu. Ja tornarà i demà mourem.
No tinc tant clar que Júlia estiga en el cert, però no responc. És molt important que guardem les aparences fins demà, per això li he dit a la xafardera que demanés cita per a quedar amb mi. A més a més i tem que Marc divulgue per tot arreu que demà abandonarem aquest lloc, per a probablement o tornar mai.
________________________________________________________________________________
Estic intentant tranquil·litzar a Marc. Quan he rebut el seu correu apressant-me a quedar he pensat que alguna cosa no anava bé. Però quan he arribat al terrat de l'ajuntament i l'he vist tan alterat he pensat que m'havia quedat curta amb les meues suposicions. Quan he arribat ell no parava de balbucejar paraules inconnexes una darrere de l'altra, sols distingia expressions com: «Qui s'han pensat que són?» «Per què m'odien tant?» entre altres.
Finalment he aconseguit que es tranquil·litzés i em contés amb claredat que havia passat. Em vaig entristir molt quan em va dir que l'endemà partiria ben lluny d'allí i que jo em quedaria aquí. La seua família era la cosa més pareguda a una que jo pogués tindre. Sempre m'havien tractat molt bé, quasi com a una filla i ara partien sense ni tan sols avisar-me ni preguntar-me si m'abellia anar en ells? És que pensen que sóc un destorb, una xiqueta abandonada que com no té una família que la cuide mendica atenció de les altres? La veritat que les meues emocions es confonien entre la tristesa i la ràbia.
- Però no t'han contat per què us n'aneu?- Pregunte jo.
- Ja t'ho he dit. L'únic que m'han volgut contar és que demà partim i que tu no pots vindre. - Em respon enfadat amb els seus pares. - Que et pareix si me'n vaig a viure amb tu a l'orfenat?
- No em pareix mala idea.- Responc il·lusionada, per a després estampar-me contra la realitat.- Però no crec que et deixen.
- Ja sé!- Exclamà Marc amb un somriure de suficiència a la boca. - No sé per què hem perdut tota la vesprada aquí enfadats, ara mateix anem cap a casa meua i fins que no deixen que te'n vingués no pararem d'insistir. No trobes?
- No sé jo...- Dic insegura.- No els molestarà als teus pares?
- Que s'aguanten! Ja tinc quasi desset anys, sóc pràcticament un adult i han de respectar el que jo pense. Si no, em fugue, però et promet que jo no et pense abandonar aquí.
- D'acord!- Exclame jo plena d'alegria.
Realment no m'abellia quedar-me aquí sense Marc, ell quedava amb mi cada dia i no em rebutjava. Quan érem més xiquets la resta dels alumnes m'ignoraven pel fet que no tenia família. Jo estava molt trista, quasi plorant, en un racó veient a la resta dels meus futurs companys de col·legi gaudint de les seues famílies i relacionant-se amb els fills d'altres famílies, que és reunien com en grup. En aquella època pràcticament sols érem uns quaranta residents a l'orfenat i jo era, i sóc, la més major, per tant era l'única òrfena que anava a inaugurar aquell primer curs de la nova escola. De sobte un xiquet de cabells castanys i rebolicats s'acostà a mi amb un gran somriure a la cara.
- Hola! Sóc Marc! Com et dius tu?
-Ho... Hola.- Vaig aconseguir balbucejar.- Em dic Natàlia.
- Doncs, hola Natàlia!- Crida Marc.- I els teus pares?
- Jo... jo no en tinc. - Li vaig dir mentre em corrien llàgrimes per la cara.
- No tens una família?- Insistí Marc.
- Ja té dit que no!- Vaig cridar enutjada i plorant.
Al principi Marc va fer unes passes enrere confós o espantat o les dues coses pel meu crit, però al cap de pocs segons el somriure li tornà a la cara.
- D'acord doncs! Jo seré la teua família.
En eixe moment vaig parar de plorar a causa de la confusió del que m'acabava de dir aquell xiquet. De veritat que no li importava que no tingués pares? És més, volia ser família meua? Li vaig somriure sincerament mentre m'assecava les llàgrimes amb la màniga. A partir d'aquell moment hem sigut pràcticament inseparables i ara em pensen separar d'ell? No ho pense permetre, lluitaré per seguir al seu costat, encara que l'endemà els haja de seguir ocultant-me pels racons, però no el pense perdre, no pense abandonar el més paregut a una família que he tingut.
Estàvem arribant a casa Marc quan vaig veure una cosa sospitosa, no hi havia ningú, però la porta de la biblioteca s'acaba d'obrir i tancar.
- Marc.- Vaig xiuxiuejar al meu company.
- Dis-me.
- Potser no siga res, però m'ha paregut que s'obria i es tancava la porta, però no hi havia ningú. És igual, oblidau, hauran sigut imaginacions meues.
- Tu creus? I si és igual que fa cinc anys? A més, eres la millor caçadora, seguir que has vist el que afirmes que has vist.- M'afalaga Marc.- A més una aventura és una aventura.
- I els teus pares?
- Tenim tot la nit per a pressionar-los. A més diràs que no a una aventura detectivesca?
- Ha, ha, ha.- Ric- D'acord detectiu Marc, investiguem.
________________________________________________________________________________
Estic a dins de la biblioteca, per fi! Quin dia més pesat, deambulant per la població sense res a fer, almenys he analitzat possibles rutes d'escapada. Encara que espere que no em faça falta fugir, ja que gràcies a les meues habilitats he aconseguit desactivar l'alarma i endinsar-me aquí. La biblioteca és immensa, molt més gran del que em pensava i em quede amb la boca oberta observant l'alçada de les prestatgeries que arriben fins al sostre. Les parets estan decorades amb dibuixos de situacions ocorregudes a la literatura. Podem observar: una balena blanca perseguida per un capità, a quatre mosqueters ajuntant les seues espases, a Tirant amb carmesina, al quixot observant amb Sanxo Pansa molins... Però no he vingut de turisme, així que em concentre amb el que he vingut a fer. Em dirigisc fins al taulell del rebedor i engegue l'ordinador d'allí. Pique els dits contra la taula impacientment mentre l'ordinador carrega, tanta modernitat i com pot ser que tarde tant? En fi que li anem a fer, el cor em batega amil per hora. Estic molt emocionada, a punt de fer un gran descobriment. M'imagine a mi alçant un premi a la millor reportera de l'any, als meus incrèduls companys morint-se d'enveja, les felicitacions dels meus superiors... Ai! Quines ganes.
Comence a investigar per les diferents carpetes de l'ordinador, però no trobe cap referència al que busque, trobe llistats de llibres, préstecs, etc. Però cap referència al projecte. No podia ser tan fàcil, així em divertiré més. Carregue mitjançant un USB un programa que em permet piratejar. Al paréixer hi ha una secció oculta en aquesta biblioteca, però les mesures de seguretat són massa grans perquè puga accedir físicament allí sense que salten les alarmes. No m'importa, si hi ha alguna referència o registre al sistema el podré trobar. Premi! Exclame, però les meues il·lusions desapareixen ràpidament. Sí que hi ha referències al projecte, però fan referencia al sistema educatiu, a l'alimentació, a l'organització de la població... El que jo busque és que és exactament el projecte, no com s'executa. Clac! Fotre, el so provenia de l'entrada, probablement la porta en tancar-se, he d'amargar-me ràpidament.
________________________________________________________________________________
M'agraden molt les novel·les de detectius, gaudisc com si fos un xiquet xicotet quan el protagonista atrapà al culpable mostrant les seues deduccions a la resta. Somric per a mi mateix en pensar que curiosament els meus paràmetres no reflecteixen açò, però això és a causa del que ocorregué fa cinc anys. Era una nit pareguda a aquesta, Natàlia i jo estàvem tirant-nos boles de neu mentre corríem per damunt les teulades. Una de tantes li colpejà amb força a la cara de Natàlia.
- Para trompellot.- Protestà Natàlia mentre es treia la neu de la cara.- Que no veus que estava mirant altra cosa?
- Que mires?
- Xst, no crides. Acabe de veure algú entrat a la biblioteca.
- A aquestes hores? Però si està prohibidíssim. Saps que? És hora de què actue el Detectiu Marc i la seua escudera Natasha.
- Em dic Natàlia a més com que la teua escudera? Des de quan els detectius tenen escuders?- Protestà ella. - A més jo sóc més intel·ligent que tu i t'ho puc demostrar en qualsevol moment.
- D'acord, puix la meua sòcia Natàlia.
- La veritat és que m'agrada això d'escudera Natasha, això si més intel·ligent que el propi detectiu.- Riu Natàlia.
- Qui t'entenga que et compre.- Li dic donant-li una empenteta.- Vinga va descobrim al culpable.
Baixarem d'un salt de la teulada i ens endinsarem a la biblioteca. Poques vegades havíem entrat a aquell lloc i a les fosques els dibuixos de les parets pareixien terrorífics, la veritat és que jo tenia por, però Natàlia caminava amb tranquil·litat.
- Vinga va. Marc no sigues porega.
- No sóc porega.- Li vaig respondre. - L'únic que preferiria que la zona estigués més il·luminada.
- Porega! Porega!- Es burlava Natàlia de mi.
Estava a punt d'agafar un llibre i llençar-li al cap quan una ombra aparegué del darrere d'una prestatgeria i agafà a Natàlia pel coll, aquella persona estava utilitzant a Natàlia d'escut i tenia un punyal davall la gola de la meua amiga. Vaig intentar imitar als detectius de les novel·les.
- Així... Així que el culpable ets tu!- Vaig cridar amb veu tremolosa.- Tot indica que has vingut aquí per a robar uns llibres, si no que faries en una biblioteca? Les proves no menteixen, estàs en una biblioteca i hi ha llibres. Deixa a la meua amiga i la teua condemna serà menor.
El meu discurs no va donar l'efecte que jo esperava, en comptes de què el criminal es rendís es posà a riure.
- Vinga, porteu-vos bé. Al final he descobert quin és el projecte i de què tracta tot aquest assumpte, em faré milionari demanat diners pel meu silenci.- Pareixia que aquell tipus estigués boig i que parlara per a si mateix, o almenys jo no sabia de què estava parlant. El que sí que sabia és que la meua amiga estava en perill.
- Marc... ajuda'm- Em digué Natàlia.
Aprofitant que el culpable estava despistat comentant els diners que anava a guanyar jo vaig córrer cap aquell tipus en intenció de colpejar-lo i que deixes estar a Natàlia. Però el tipus estengué un braç i col·loca la palma de la seua mà al meu front. No podia avançar a causa que la seua força era major que la meua, però Natàlia li mossegà la mà i aquell home cridà de sorpresa i la deixà anar.
- Així que és veritat que en aquest món està tan conseguida la sensació de dolor?- Digué el tipus.- Mireu mocosos, tinc pressa, així que deixeu-me passar.
- De cap manera!- Cridà Natàlia.- Tu ets un delinqüent i nosaltres uns detectius. No et deixarem marxar.
- Aleshores mor!
El criminal corregué cap a Natàlia apuntant-li al cor amb el punyal, però jo vaig ser més ràpid que ell i em vaig col·locar al davant de Natàlia. Una sensació que mai havia tingut em recorregué el cos i vaig sentir un intens dolor. La meua barra de salut baixà ràpidament a zero. «Has Mort» vaig llegir al meu davant un cartell escrit amb lletres grises. Abans de desaparéixer vaig veure com darrere de Natàlia, que estava plorant, aparegueren els meus pares. Em vaig quedar tranquil, estava tot solucionat. Després es difuminaren els contorns i tot es transformà en colors, com en un arc iris, notava com el meu cos es comprimia i notava molt de dolor sumat a un intens mareig. Quan vaig reaparéixer trenta segons després a la meua habitació em vaig dirigir corrent fins al bany i vaig vomitar. La sensació havia sigut molt desagradable, era la primera vegada que havia mort i esperava que l'última. Vaig baixar corrent les escales i vaig eixir al carrer. Allí els meus pares, al costat dels guardes, ja estaven detenint a aquell lladre.
- Molt bé Marc i Natàlia ens felicitaren els guardes, hagué fet un bon treball, gràcies a vosaltres hem pogut detenir al culpable.
La meua amiga i jo saltarem d'alegria i ens abraçarem. Tot havia eixit bé, érem uns bons detectius. Ara la situació es repetia, però aquesta vegada estava preparat, havia pujat a tope la força, la resistència i el vigor, perquè no resultés, als meus enemics, tan fàcil derrotar-me, i així podria protegir a Natàlia.
Ens endinse'm a l'interior de la biblioteca amb sigil·li, encara que la porta ha fet soroll en tancar-se, fotre, potser qui haja d'entrar aquí dins ho haja escoltat, però no és moment per a lamentacions. L'edifici està a obscures i es veu poca cosa, caminem en mig de la foscor per instint, ja que no és la primera vegada que entrem a la biblioteca.
________________________________________________________________________________
He anat a guaitar per l'entrada i acabe de detectar a dos menors que han entrat a la biblioteca. Que fan dos adolescents connectats a aquestes hores? No és molt normal, el sistema té una mena de protecció de menors i no deixa que es connecten passades les nou de la nit i en aquests moments són les nou i mitja. En aquesta població hi passen coses molt estranyes. No sé què fer amb ells. Igual hauria de noquejar-los o adormir-los mitjançant algun conjur, però no hi tinc temps a decidir-me a causa d'una forta explosió provinent de fora, que ha fet que els dos nouvinguts isquen a corre-cuita de l'edifici.
_______________________________________________________________________________
Tot ha ocorregut molt de pressa, mentre Marta, Júlia i jo estàvem preparant el sopar i preguntant-nos si Marc tardaria a tornar a casa, la porta de l'entrada a la casa s'ha esquerdat en miquetes. M'ha costat en reaccionar uns preciosos segons, però quan ho he fet he agafat a Marta en braços i he indicat a Júlia que fugírem d'allí, però ja era massa tard. Un grup de soldats uniformats de negre amb unes mascares platejades han envaït la cuina amb les seues armes a les mans. Ens han disparat unes bales paralitzants i ens han tret a rastres fins al rebedor. Suor de pànic em recorria el cos. Finalment ells han atacat abans que fugírem.
- Hola Andreu.- Saluda el capità de l'esquadró.- Júlia, ah i aquí la xicoteta Marta, on està en Marc?
- En Marc no el trobaràs ací.- Respon Julià, l'efecte de les bales no impedeix que es puga parlar.
- Registreu la casa!- Ordena el capità. - Se us acusa de traïció i conspiració. Per si se us havia oblidat, teniu un contracte a complir.
- Des de quan parleu com si fosseu una nació?- Responc.
- Això no t'incumbeix.- Diu el capità.- Però tranquils, a pesar dels vostres crims no us desconectarem, seríeu massa perillosos, així i tot ens podreu ser útils, potser no podrem trobar la vostra ubicació real, però hi han altres maneres de torturar si no ens feu cas, no ens és necessari matar-vos.
_______________________________________________________________________________
Natàlia i jo en sentir una forta explosió al carrer sortim apressadament de la biblioteca. La imatge que tinc a la vista em glaça el cor per a després envair-me una gran ràbia. Un grup d'individus trauen a rastres als meus pares i la meua germana, la qual està plorant a llàgrima viva i amb uns crits que esgarren l'ànima. La meua casa està pressa per les flames i a poc a poc comença a enderrocar-se, ara cau una biga, ara hi ha una xicoteta explosió a l'interior que plena el fosc carrer amb una pluja d'espurnes. En el moment que em decidisc a córrer cap a la meua família, per a socórrer-la, la meua mare em mira als ulls i endevina les meues intencions i crida.
- No Marc vida meua! Fuig, fuig! Fes-ho per nosaltres, si t'enxampen, tot estarà perdut.
Decidisc obviar aquella ordre, però Natàlia em posa una mà al muscle i em fa que no amb el cap. Em trobe en mig d'un dilema, però la veu de la meua mare, implorant, i la seua mirada, al costat del consell de Natàlia em fa vacil·lar i comence a donar passes enrere.
- Allí està!- Crida l'individu que té agafat al meu pare. - Captureu-lo! Qui ho aconseguisca obtindrà una recompensa.
Un grup de soldats comença a córrer cap a nosaltres, mentre que un altre prepara ràpidament un encantament que es dirigeix cap a nosaltres, però abans que impacte en nosaltres una veu femenina surt del darrere nostra.
- «Escudum»
Al nostre davant apareix com un teixit semitransparent i de color blau contra el qual xoca l'encanteri llençat per un dels nostres enemics. Una xicoteta explosió blava i roja apareix al davant de Natàlia i jo, però estem intactes, no ens ha afectat l'encanteri enemic.
- Vinga va! No s'arreleu aquí com uns estaquirots. Ja ha s sentit a la teua mare, apressa.
Sense saber molt bé perquè i en mig de la confusió de la nit decidisc fer cas a aquella xica tan estranya, la qual m'havia aparegut haver-la vist aquell matí a prop del riu. Donant un últim cop d'ull a la meua família i comprovar que els meus pares fan que sí amb el cap, fugim en direcció a les portes de la ciutat.
No sé per què m'he clavat en aquest embolic, m'haguera pogut quedar al marge, però alguna cosa al meu interior m'ha fet actuar i enviar l'encanteri protector a aquells dos jovenets. I ara he de fer de mainadera. Correm a gran velocitat pels carrers de Nova Esperança evitant l'atac incessant d'aquells individus. La mainada no té cap habilitat útil per a combatre i/o defendre's, així que l'èxit de la fugida depén íntegrament de mi.
Un rere l'altre llance encanteris de tot tipus, protectors, ofensius, d'augment de la nostra velocitat... Però els punts màgics em baixen a gran velocitat i em queden poques pocions de restauració de P.M (Punts. Màgics). I és que no he d'oblidar que cada encanteri em consumeix certa quantitat d'aquests punts i alguns dels que estic llençant són «cars».
Finalment arribem al punt que ens permetrà eixir d'aquella ciutat. Ens acostem a gran velocitat cap al pont quan dos guàrdies gegantins ens tallen el pas.
- No pareu de córrer!- Ordena als meus protegits.- « Doble fogum esferum»!
Dues boles de foc d'una considerable potència surten de les meues mans i impacten contra els nostres enemics, els quals cauen a terra i desapareixen engolits pel foc. En mig de l'escalfor del foc travessem les flames residuals i eixim a camp lliure, no sense abans fer un últim encanteri.
- «Focum Explotion».
Fugim de la ciutat mentre el pont d'accés a la ciutat s'ensorra en mig d'explosions il·luminades per la llum enviada per una lluna plena situada al mig del firmament.
l´Autor
127 Relats
37 Comentaris
53802 Lectures
Valoració de l'autor: 8.71
Biografia:
Nascut el 1988 i llicenciat a filologia catalana. Té publicades de moment dues obres: Voràgine d'obscuritat, O.M.N.I.A.U.M i Esclaus de la unió.Últims relats de l'autor
- OMNIAUM: CAPÍTOL 8: SUBTIL
- OMNIAUM: CAPÍTOL 7: CARRERA MORTAL
- OMNIAUM: CAPÍTOL 6: RAMON
- OMNIAUM: CAPÍTOL 5: BARBÚS
- OMNIAUM: CAPÍTOL 4: CIUTAT NOVA ESPERANÇA
- OMNIAUM: CAPÍTOL 3: PARATIRIA
- OMNIAUM: CAPÍTOL 2: CIUTAT NOVA ESPERANÇA
- OMNIAUM: CAPÍTOL 1: CIUTAT NOVA ESPERANÇA
- EL CÀLID HIVERN
- ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL: EPÍLEG
- ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 33: REFUGI
- ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 32: L'ANTIC MÓN
- ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 31: EMPAT TÈCNIC
- ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 30: PELS PÈLS
- ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 29: DESICIÓ