OMNIAUM: CAPÍTOL 2: CIUTAT NOVA ESPERANÇA

- Felicitats Marc!- Exclama Natàlia.
Jo sé que està intentant animar-me, però no estic d'humor per a celebracions així que conteste amb poc d'èmfasi un sec:
- Gràcies.
Després d'això comence a colpejar amb el meu puny, amb ràbia, una paret propera. Estem amagats a l'interior d'una cova, a una zona segura. Amèlia havia fet uns quants encanteris d'ocultació i això sumat que a l'interior de les zones segures cap enemic et pot atacar, podíem dir que no estàvem en perill immediat.
- Marc, ja tens el teu primer nivell.- Insisteix Natàlia.- Per què no elegeixes classe?
No tenia moltes ganes, però en alguna cosa m'havia d'entretenir, si no els meus punts de vida baixarien perillosament a causa dels cops que li estava donant a la paret.
He elegit la classe «Guerrer» i automàticament he adquirit dues habilitats, «Cop d'escut» i «Estocada precisa». El menú també se m'ha actualitzat, ara que hi pense, podia accedir al baül familiar i recollir tot el necessari, allí hi havia armes, armadures i una gran quantitat s'objectes diversos, sense oblidar els diners que ens podien fer molta falta. Accedisc ràpidament i el primer que m'apareix és un objecte nou empaquetat. Supose que era el meu regal d'aniversari, l'arrossegue ràpidament al meu inventari. Després torne a tafanejar per a veure si hi ha alguna cosa que ens resulte útil. De cop i volta apareix al meu davant un missatge d'error i tot seguit un altre missatge de color roig on posa, accés denegat. El sistema em tira fora del baül familiar. En tornar a intentar accedir a ell el sistema em torna a fer fora. Per què? Això no és molt normal.
- Que et passa Marc?- Pregunta Natàlia en veure la meua cara de preocupació.
Tarde una mica a contestar.
- No ho sé Natàlia, però el sistema no em deixa accedir al baül familiar, em fot fora!- Dic enfadat.
- Això és molt estrany.- Respon Natàlia.
- Gràcies per l'apunt, no me n'havia adonat. Li conteste sarcàsticament.
- Ei, ei. Sé que ha sigut una nit durà, però no té fet res, sols intente ajudar-te.- Respon enutjada Natàlia unflant les galtes.
- Tens raó, perdona'm. - Responc secament. - Però no estic d'humor.
- Que us passa xics?- Preguntà Amèlia que acabava de tornar de fer una ronda de vigilància.
- A tu que t'importa!- Li responc.
- Eh! Xaval, que us he salvat d'aquella colla. Si no fos per mi ara seríeu presoners o vés a saber que.
- Sí, sí.-responc- Moltes gràcies per una ajuda que no hem demanat, vols un diploma? O millor, una piruleta?
- Marc!- Em renya Natàlia.
Sé que elles no tenen culpa de res, però estic indignat i realment enfadat amb mi mateix. No havia sigut prou fort per a protegir la meua família i havia hagut de fugir com un covard i això era el que més em molestava de tot.
- És igual, açò està espatllat, no puc accedir al baül familiar.
- El baül familiar?- Pregunta Amèlia estranyada.
- Sí- Responc jo més estranyat de què no sàpiga que era un baül familiar.- És com un inventari però al qual poden accedir els membres d'una família.
- Vols dir com als gremis?- Pregunta Amèlia.
- Sí, però més personal. Els baüls dels gremis són perquè el gremi avance, com si diguérem material de treball i el baül familiar és més personal.
- Mai havia escoltat sobre això.
- Que no tens família a l'igual que jo?- Pregunta Natàlia amb els ulls oberts, ella sempre s'emocionava quan trobava a gent òrfena, feia que sentís que no era l'única al món.
- Eres òrfena? Bé no fa falta indagar en temes tan personals.- Afegí Amèlia en veure la cara de Natàlia quan li va efectuar aquella pregunta.- No, no sóc òrfena tinc família, però ells no utilitzen aquest sistema. Ells i les noves tecnologies no són molt amics. Han viscut sempre a una granja, una mica aïllats. Jo havia d'agafar un autobús per a anar a escola.
- Una granja?- Pregunta Natàlia encuriosida.- Per aquí no hi ha més població que nova esperança. I on dius que està aquest regne?
- Com que on està aquest regne?- Preguntà estranyada Amèlia.- No és cap regne, està al món real, a la Terra.
- La Terra? - Pregunta Natàlia.- No sé quin regne és eixe, ni quina zona és el món real. Està molt lluny?
- Però que està passant...
- Fotre! Definitivament no puc accedir a l'inventari de la família.- Interrumpisc a Amèlia cridant. M'importava ben poc on estava situat eixe món real o eixe regne de la Terra. El que necessite és enxampar aquells desgraciats i rescatar als meus pares. En eixe moment recorde el regal que tic al meu propi inventari. Accedisc a ell i òbric el paquet. Es tracta d'una esfera de color blanc molt brillant que s'enlaira una mica i es divideix en dues esferes més xicotetes una entra pel meu pit (a prop del cor) al meu interior i l'altra fa el mateix però en Natàlia.
- Però que és açò?- Aconseguisc articular.
No notava res estrany al meu interior, era com si aquella esfera hagués desaparegut. En canvi Natàlia pareix confosa.
- Acabe d'obtenir el meu primer nivell.- Comenta sense poder creure-s'ho Natàlia.
Natàlia comença a toquejar el seu menú i a seleccionar coses. Després diu.
- Ara sóc classe caçadora i tinc les habilitats «Fletxa límpida» i «Dispar a la carrera».
Natàlia estava molt emocionada mentre que jo no entenia res. Que era eixa esfera que m'havien regalat? Aparentment jo no havia sofert cap canvi, mentre que Natàlia se li havia desbloquejat el primer nivell abans del seu aniversari. Que pretenien els meus pares amb aquell regal? No diré res més que.
- Enhorabona.
- Vaja! Quanta emoció.- Protesta Natàlia, ja que el meu to de veu havia sigut molt esquàlid.
- M'alegre molt per tu, però en aquests moments hi tinc moltes coses amb les quals pensar.
Natàlia unfla les galtes però no afegí res més, per a tot seguit endinsar-se a investigar el seu menú actualitzat.
- Que ha passat?- Pregunta Amèlia.- Com si s'hagués desbloquejat una mena de protecció de menors?
- No sé a què et refereixes en això de protecció de menors.- Responc jo.- Però fins que no es té disset anys no obtens el teu primer nivell. Però això ja ho hauries de saber no? A tu també t'ocorreria.
Amèlia no contesta i posa cara de concentració amb una mà a la barbeta, com si estigués rumiant. A mi sincerament no m'importava res del que li passes pel cap a aquella dona. Sí, ens havia tret de la ciutat sans i estalvis, però això no li donava drets sobre nosaltres, a més tenint en compte que ningú l'havia obligada a ajudar-nos. Així que passes el que li passes no era problema meu. El meu objectiu era descobrir qui s'havia endut a la meua família i rescatar-los amb o sense ajuda.
- El cas és que no em puc desconnectar perquè si no, no apareixeré aquí. - Diu Amèlia com per a si mateixa- Ara que pense, vosaltres per què no us heu desconnectat i us heu reunit amb els vostres pares? Disculpa sé que tu eres òrfena, però i tu Marc?
- A què et refereixes amb desconnectar-se?
- A què serà?- Respongué Amèlia amb cara d'estar confosa.- A apagar el sistema i descansar.
- Nosaltres a això li diem dormir.- Respongué Natàlia.- Tanques els ulls i descanses.
- Ja sé el que és dormir, però o em referisc a això.
- És igual.- Responc jo ja una mica cansat de tanta divagació.- Siga quin siga el cas si vols dormir o desconnectar o com li digues, fes-ho. Però no ens mareges amb banalitats.
- Si és el que dic, que no em puc desconnectar, així que hauré de dormir aquí.
- Clar igual que nosaltres.- Respon Natàlia, que, igual que jo, s'havia perdut en la conversació.- On vols dormir si no?
- És igual, deixem-ho estar.- De totes maneres és tard, crec que hauríem de pensar a dormir, ja que demà serà un dia llarg i m'agradaria que aconseguírem eixir d'aquesta zona i accedir al món general.
Natàlia i jo estiguérem d'acord, encara que no sé si podria dormir, havien ocorregut massa coses en poc de temps i la meua ment anava a mil. De totes maneres havia de descansar. Amèlia baixa la intensitat de la llum, renova els conjurs ifa aparéixer una mena de tenda de campanya on hi havia un matalàs gran i en el qual ens xitem tots tres tapats amb una manta.
________________________________________________________________________________
Hi ha moltes coses que no entenc, encara que va formant-se'm al magí una difosa idea, que no acabe de concretar, però aquells jóvens són molt estranys. No entenen alguns dels conceptes més bàsics del sistema. Com si no sabessen res, però això és impossible, o no? Però així i tot és molt cridaner que no s'hagen desconnectat ni que Marc s'hagués reunit amb la seua família, ja que a dins les poblacions ho pots fer en qualsevol moment. Perquè ben mirat aquell món és un joc, i encara que en certa manera influís amb el món real, un joc és un joc. No hi havia cap perill. En canvi em trobe a una família que és segrestada per certs tipus i que els pares demanen que fusguen d'allí. Per què no desconnectar-se i prou? A més també està el fet d'eixa mena de control parental tan estranya i que els menors no sàpiguen que és la Terra... Podria ser que...
________________________________________________________________________________

Sé que Marc està passant per molts problemes, però no puc deixar d'estar molt emocionada amb les coses que estan passant. Això és dolent? Em sent una mica culpable, però és que és un canvi radical a la meua vida. Puc veure món més enllà de les muralles de la ciutat i a sobre ja tinc el meu primer nivell de caçadora. No he d'oblidar els problemes pels quals està passant. Pot ser que jo no entenga al cent per cent els sentiments de Marc, ja que jo no tinc una família pròpiament dita. Sóc més aviat com una lloba solitària. A l'orfenat no em relacione amb molta gent, normalment jo me n'anava a l'àtic. Allí havia descobert una estança secreta en la qual podia dedicar-me a llegir sense que em molestaren. Supose que el que sent Marc és el mateix que sentiria jo si per exemple li passes alguna cosa greu a ell. Però he de sentir-me culpable per aquesta alegria i emoció? No ho sé, estic molt confosa, al meu interior hi bullen desenes de sentiments, alguns contradictoris entre si. Supose que de moment el que puc fer almenys o perdre de vista la situació en la qual ens trobem i el perill que enfrontem. Però una cosa tinc clara, recolzaré a Marc fins al final, no el deixaré a soles en aquesta situació i a més, em sent una mica culpable en pensar-ho, tot açò és com una gran aventura, com les que passen als llibres que tant m'agraden. Una aventura plena de perills on els protagonistes mitjançant el seu enginy surten de qualsevol situació perillosa i que veuen coses meravelloses que amaga el món a les simples persones que no surten de la seua casa i de la seua zona de confort. Vivint en una aparent seguretat que en qualsevol moment es pot vindre avall. Almenys la vida de l'aventurer és sincera des del principi, no hi ha seguretat al món, sols voluntat de superar reptes, un rere l'altre.
- Vinga Natàlia! Després d'atur-dir-lo amb el meu «cop d'escut» llença-li una «fletxa límpida».- Dic en mig del combat.
Seguint les meues indicacions Natàlia dispara després d'atordir al «Javalí Furiós». La fletxa de Natàlia impacta a la gola de l'enemic, el qual cau abatut. Tot seguit desapareix en mig de resquills romboides i se'ns indica la quantitat d'experiència obtinguda, els diners que guanyem i els objectes deixats.
- Bé!- Exclama Natàlia.- Ja tenim altra pell de javalí.
________________________________________________________________________________
Aquella és una de les tantes criatures que hem derrotat durant aquell dia. Ens hem llevat en eixir el Sol i hem creuat les praderies mortes (que estaven a prop de la cova on havíem descansat la nit anterior, a l'Est de ciutat esperança). Les praderies mortes rebien aquell nom perquè no hi havia cap criatura en la seua zona, sols una gespa pansida i de color ocre.
En aquells moments ens dirigim direcció Oest, on segons Amèlia podem creuar un camp de força que ens permetrà accedir a altres zones. Segons pareix, no és tan fàcil travessar-lo, però ella havia descobert un punt feble, pel qual si pirateges el sistema (vés a saber que era això) el podies inhibir durant uns segons.
- Quin canvi, veritat Marc.- Em diu Natàlia contenta.- Aquest matí les aranyes de les coves ens han costat més.
Era veritat, aquelles aranyes ens havien posat en problemes, però Amèlia ens havia ajudat. Ara ja havíem pujat uns quants nivells i nosaltres dos sols, guanyàvem sense problemes. Observe a Amèlia que ens mira amb resignació, entenia que necessitàvem pujar de nivell per a poder defendre'ns, però ella preferiria que avançàrem més ràpidament.
- Vinga Marc.- Insisteix Natàlia.- Anem per aquell.
Vaig seguir amb la mirada la direcció que senyalava Natàlia amb el seu dit. Allí hi havia un coiot de les praderies.
- No penseu que estem perdent massa el temps?- Pregunta Amèlia indignada.- Açò no és una excursió.
- Ja ho sabem.- Protestà Natàlia.- Està bé derrotem a aquest i seguim avançant.
Amèlia no les té totes, però és molt difícil convéncer a Natàlia quan estava emocionada. Després de derrotar al coiot reprenguem la marxa. Recorrem paisatges que mai havíem vist, si no era als llibres de text, i la veritat siga dita jo també sent l'emoció de Natàlia. Ens costa convéncer-la de què no ens parem a pescar a un bellíssim riu que passava pel nostre costat i en el qual salten peixos de diversos colors i mesures.
Així i tot seguim el curs del riu que s'endinsa en un bosc profund. L'objectiu és travessar aquell bosc, anomenat fulla verda, i arribar a una Cordillera, dins la qual es suposava que està la frontera.
________________________________________________________________________________
Desenes d'emocions i sensacions recorren el meu cos. Una gran quantitat d'olors m'envaeixen. La gespa, els arbres, els colors... tot és nou per a mi. Marc no ho deia, però jo sé que ell sent el mateix que jo. Si per mi fos, em passaria el dia pescat i corretejant pels voltants, però, encara que no ho volgués admetre, tenim pressa. Així que he cedit a les pressions i no he posat problemes a continuar, de totes maneres també tinc ganes de veure més món.
Estem a l'interior del bosc, anomenat fulla verda, situat a la part Nord-est de ciutat esperança, a uns vint kilòmetres de distància. Aquest bosc és molt productiu i els caçadors de la ciutat vénen a recollir fruita i caçar espècies saboroses. També aquí es poden trobar herbes per a preparar pocions de diversos tipus, especies per a cuinar i materials primaris com fusta.
La llum del Sol travessa els buits dels arbres i de les fulles, donant una claredat misteriosa a l'entorn. El bosc és majoritàriament de roure, encara que també es poden trobar altres especies, més estranyes i, per tant, més cotitzades. Ens envolta una olor de menta fresca que obri els nostres pulmons i que ens dóna una agradable sensació de frescor, o almenys a mi. Mentre avancem diverses criatures ens ataquen, «aranyes del bosc», «Javalins berrugosos», «Puces grotesques», «Formigues florals»... Cada una d'aquestes criatures que derrotem ens donen la seua respectiva recompensa. La veritat és que algunes de les criatures a les quals estem fent front són bastant perilloses, almenys per al nostre nivell, però Amèlia ens protegeix.
En aquest moment, en l'entrada de la cova al marge del bosc acabem de derrotar a una manada de «Llops de les cavernes». Aquest combat ens ha dut a Marc i a mi als límits, de fet la nostra vida ha arribat a estar en punts rojos. Però hem aconseguit pujar un nivell més.
________________________________________________________________________________
Bé, ja queda menys perquè isquem d'aquesta regió. Quines ganes tinc de desconnectar-me. La veritat és que la meua incursió no ha donat el resultat que esperava. He descobert poca cosa, a més a més he hagut de protegir a aquests dos. Sense oblidar que una de les poques persones que em podia resoldre alguns dels meus dubtes l'han «segrestada». I no pareix que el seu fill sàpiga alguna cosa, així que els traure d'aquí i s'ha acabat. Investigaré una mica més i si d'això posaré a aquest dos en llista de correus i els enviaré alguna correu de tant en tant. Encara que... Pareix que aquest xic siga important... No estic pensant amb claredat, necessite descansar, massa hores connectada. Bé, decidit, els duré a la ciutat Paratiria (ciutat inicial del nostre país), els allotjaré a algun lloc, descansaré i després veuré que faig.
En aquests pensaments em trobe quan arribem al límit, a la frontera. Estic utilitzant l'error de programació per poder travessar-la quan un disparament passà a prop del meu cap.
- Fins aquí ha arribat el vostre passeig. Vinga, entregue-se!- Ordena un home vestit com els que havien segrestat als pares de Marc però amb una capa vermella.
- I un rave!- Crida Marc- Que heu fet dels meus pares?
- Vine amb nosaltres i et podràs reunir amb ells. Tot ha sigut un mal entés.
Pareix que Marc dubte sobre la conveniència d'acceptar aquella invitació, però meneja el cap de costat a costat amb ràbia i diu.
- No! La meua mare em va dir que fugís de vosaltres. No, no va ser un mal entés, vosaltres sou els nostres enemics. I pot ser que encara no us puga derrotar, però tard o prompte ho aconseguiré.
- Ha, ha, ha.- Riu el tipus de la capa.- No arribaràs tan lluny. Vosaltres atrapeu al xic, a les altres dues elimineu-les, no ens fan falta.- Ordena.- No millor, derroteu a la jove, la més major té coses a explicar-nos.
No tenia molt de temps per obrir un forat a la barrera, la veritat és que jo estava preparada i que en qualsevol moment em podria desconnectar i oblidar-me de tot aquest assumpte, però alguna cosa al meu interior em diu que no ho fes. Que era? Que no puc abandonar a aquells joves? O d'altra banda el que vull és tindre una gran notícia? El premi podria estar al meu abast. Fos quina fos el meu motiu, de moment no fugiré. Això no significa que si els dos joves caigueren, fugiria ràpidament.
________________________________________________________________________________
Aquest grup havia segrestat a la meua família, havia alterat el curs de la meua vida, si no fos per ells, a hores d'ara seria un defensor de la ciutat, o almenys ja podria començar el meu entrenament. Podria tenir una vida tranquil·la, plena d'aventures. Sí que pareix contradictori. En canvi ara he d'estar fugint i pendent de què no ens atrapen a cada cantó. La tensió, la ràbia, la confusió... Tots aquests sentiments bullen al meu interior. Em sent com un pop a dins d'un garatge, sense saber cap a on tirar. Però no deixaré que també li facen mal a Natàlia, així que desembeine la meua espasa i em col·loque en una posició de guarda davant de Natàlia.
- Veniu si us abelleix!- Desafie als nostres enemics.- No us tinc por!
- Però que fas?- Protesta Natàlia posant-se al meu costat.- No és necessari que em protegisques, lluitarem els dos, junts.
Veig la decisió impresa a la mirada de Natàlia, no hi havia res a fer, anava a fer el que li dónes la gana. En certa manera em conforta el seu suport. No m'abelleix que li facen cap mal, però en aquest moment de pèrdua, de no saber eixir d'aquest laberint en el qual estic immers ella em dóna seguretat i a sobre em dóna un motiu per seguir lluitant, i saber que lluitarà al meu costat m'aporta el valor necessari per a no recular.
- D'acord Natàlia, preparada?
- Per descomptat que sí, endavant!
Natàlia sense perdre temps dispara una «fletxa atordidora» (habilitat que acabava d'aprendre feia poc) a la cama d'uns dels nostres enemics. El tret el va fer trontollar, però ni el para ni el fa caure. Mentrestant jo em protegisc d'un cop d'espasa vertical d'un altre enemic. El seu cop impacta al meu escut, el qual ix volant i esclata, mentre que la meua salut baixa fins a nombres rojos.
- Ha, ha, ha!- Riu el líder amb sorna.- Vinga, deixeu de jugar amb aquests ninots dèbils i acabeu, que tenim pressa.
Els nostres enemics es disposen a derrotar-nos. Fins aquí hem arribat? Tan dèbils érem? Tan inútil era jo com per a no poder ni defendre als meus amics ni a mi mateix. Doncs vaja aventurer era! M'envaïa una enorme sensació de frustració, de no poder fer front a açò.
- Fotre!- Cridà Amèlia.- No puc obrir un forat al portal, xics, ho sent molt.
- Que esperaves?- Replica el líder.- Que se'ns coles una intrusa i no solucionarem el problema? L'error del sistema està solucionat, ja no podreu eixir d'aquesta regió o entrar. Vinga! Us he ordenat que acabeu la feina!
Estem perduts, fins aquí hem arribat, però estic disposat a lluitar fins al final, fins que els meus punts de vida arribarien a zero. En eixe moment unes estreles ninja ixen disparades des de les ombres, perforant el coll dels nostres enemics i infringint un dany crític. Ràpidament són derrotats excepte el líder, que havia desviat les estreles amb la seua capa.
- Però que?- Afina a dir.
Una ombra apareix a la seua esquena amb una daga a la mà, amb la intenció d'eliminar al líder d'un cop. Però aquest s'adona i aparta el braç de l'ombra separant-se d'ell.
- Qui ets tu?- Pregunta.
Es definí els contorns del nouvingut, era un tipus amb els cabells negres com el carbó, amb una grenya que li oculta una mica els ulls. Una cicatriu travessa el seu ull esquerre. Va vestit amb una roba que canvia de color segons es mou per l'entorn, és un vestit de camuflatge. El vestit és com un quimono japonés la part de dalt, però du unes malles a les cames. A la seua mà dreta du una daga, al cinturó estreles ninja i a l'esquena una catana. Els seus ulls verds brillen a la penombra de la cova.
Sense badar boca es disposà a atacar al líder amb la daga. El nostre enemic esquiva els atacs del «ninja», mentre que aquest no deixa d'atacar incessantment. El tipus de la capa vermella ataca fent un tall diagonal, però el «ninja» desapareix del seu davant, deixant una cortina de fum i apareix al seu costat, derrotant definitivament a l'individu de la capa vermella.
- Quina passada!- Exclama Natàlia.
Jo mentre observe a aquell misteriós personatge amb recel. No m'agrada que una persona que no sabia qui era acabara de salvar-nos la vida.
- Qui ets tu?- Pregunte secament.
- No és moment per a presentacions.- Diu el «ninja» amb una veu profunda.- Marc, acostat a la barrera.
- Com saps...?
- No és el moment, vés a la barrera.- Ordena imperiosament el «ninja».
A mi no em fa molta gràcia que m'ordenen coses, però decidisc fer-li cas, després de veure com havia derrotat als nostres enemics sense despentinar-se, tenia clar que no el podria derrotar. Així que em dirigisc a la barrera. Ens acostem, una llum surt del meu pit i fa un forat en ella.
Tots quatre creuem el forat.
- Ens dirigirem a Paratiria, tu maga, transporta'ns.- Diu el «ninja».- I Marc, mai deixes que la teua vida arribe a zero, si no reapareixeràs a casa teua i allí t'estan esperant els nostres enemics.
Amèlia sense obrir la boca, encara aclaparada pels esdeveniments, utilitza un conjur de transportació i apareguem a Paratiria.