OMNIAUM: CAPÍTOL 4: CIUTAT NOVA ESPERANÇA

Un relat de: Raül Gay Pau
Han passat quatre mesos d'ençà que ens assabentarem que el nostre món no era real, que vivíem en una mena de videojoc, o així ho anomenaren. Les primeres setmanes foren horribles, els atacs de pànic ens envaïen constantment a causa de no saber que podria passar als nostres cossos. Sols la idea de no poder fer res per protegir-nos ens aterria. Però a poc a poc anàrem assimilant la nostra situació i confiarem en el fet que els meus pares ho tenien tot controlat i que de moment estaven sans i estalvis, tal com ens havia dit Xenó. Així que en comptes de preocupar-nos decidírem fer alguna cosa útil, com ers pujar de nivell per a fer-nos més fort. Nosaltres teníem l'avantatge de no necessitar descansar i tornar a eixe món real. La càpsula del OMNIAUM detectava la salut de l'usuari i quan estava molt de temps connectat t'obligava a eixir d'aquest món i no et deixava reconnectar-té fins que aquesta considerava que no hi tenies cap risc per al cos. Així que avançàvem bastant ràpidament. En aquests moments som uns jugadors d'alt nivell.
Em trobe acatxat darrere d'una immensa roca a un dels laterals del fons d'un canó, mentre que Natàlia corre elegantment per la part superior. Estem els dos sols, fent una recerca d'alt nivell. Al meu davant puc albirar a quatre «Pantepops», unes panteres negres igual de grans que cavalls i de les quals ixen quatre tentacles de pop de la seua espatlla. Per a poder continuar amb la recerca hem d'eliminar a totes quatre.
Natàlia salta llençant-se al buit en direcció al grup de «pantepops», i dispara una «pluja de fletxes elèctriques», per a després aterrar suaument al fons del barranc donant una tombarella. Aquesta habilitat no sols colpeja a un grup d'enemics, sinó que a més a més els paralitza durant uns segons. En el moment en què Natàlia posa els peus a terra jo isc corrent del meu amagatall i em col·loque al mig de totes quatre criatures i efectue un «remolí d'escut», aquest és un atac circular amb l'escut que colpeja també a diversos enemics i que a més a més els atordeix, per a tot seguit, executar un «atac circular», que és una habilitat pareguda a la de «remolí d'escut» però que no atordeix, en canvi causa més dany als enemics. Mentrestant Natàlia no para de disparar «fletxes límpides» apuntant als ulls de les bèsties. Aquesta estratègia ens ha permés baixar la vida dels «pantepops» fins a la meitat, però l'efecte paralitzador i atordidor s'acaba i aquestes habilitats d'alt nivell tarden cert temps a poder ser utilitzades un altre cop, així que hem d'utilitzar altres habilitats.
Com si fos un fuet un dels tentacles s'acosta al meu cap a gran velocitat. Però jo pare el cop amb «parada», una habilitat d'escut que para el cop d'un enemic. El que no veig és un altre tentacle que em colpeja el braç amb el qual sostinc l'escut. El cop em fa soltar l'escut, mentre que eixe mateix tentacle s'enrotlla en el meu avantbraç i mitjançant la pua situada a l'interior d'una de les ventoses del tentacle, em paralitza el braç. Durant el següent minut no el podré utilitzar. A més a més un altre tentacle ataca al meu cap fuetejant a gran velocitat. Però Natàlia està preparada i dispara una fletxa a aquest tentacle abans que em colpege i desvia l'atac. En eixe moment jo talle amb l'espasa el tentacle que m'agafa el braç i rode per terra separant-me dels nostres enemics.
Una de les panteres em persegueix a gran velocitat. Córrec cap a la paret més pròxima, ascendisc uns metres, salte i em posa cap per avall recolzant els meus peus a la paret i m'impulse. Caic disparat a sobre el cap del «pantepop», travessant-li el cap amb la punta de la meua espasa. Aquest cop és crític i elimine la criatura. Mentre Natàlia està acorralada contra una paret per dues més. Ella dispara sense parar, a la classe caçadora les fletxes mai s'acaben, mantinguen-les a ratlla amb diversos tipus de fletxes. Accelere cap a ella, em llence a terra i rellisque per davall d'una de les «pantepops» esquivant els tentacles, desviat l'atenció de les dues criatures que es veuen amenaçades. Ràpidament Natàlia escala la paret i es posiciona en un sortint rocós, des d'on segueix disparant.
- Compte Marc!- Crida Natàlia.- Al teu darrere!
La tercera bèstia m'envesteix, però, com jo ja he recuperat la mobilitat del meu braç, rodole per terra i agafe el meu escut, protegint-me del seu cop, que així i tot m'envia uns metres enrere. Natàlia remata a la criatura que jo havia atacat relliscant per davall d'ella. Sols queden dos. Natàlia xiula, cridant l'atenció d'una, mentre que l'altra no aparta la seua mirada del meu damunt mentre una baba li rellisca per les comissures dels llavis i em gruny. Sense donar-me quasi temps a reaccionar aquesta corre cap a mi, però aconseguisc rodar per damunt la seua espatlla clavant-li la meua espasa en un dels seus costats. Pel que fa a Natàlia, aquesta acaba d'esclafar al seu enemic llençant-li una enorme roca que estava al sortint, cosa que fa que l'elimine.
Ja li queda poca vida a l'única criatura que queda. Aquesta no para de fuetejar-me sense parar amb els seus quatre tentacles, els quals desvie gràcilment amb ajuda de l'espasa i l'escut, en un moment donat veig un error en les seues defenses i l'aprofite. M'escole entre els tentacles i travesse el coll de la bèstia, la qual és derrotada.
Estic sospirant i torcant-me la suor del front quan Natàlia aplega al meu costat.
- Ha estat un gran combat!- Exclama Natàlia emocionada.- La nostra forma de lluitar millora a cada combat.
- Estic d'acord!- recolze a Natàlia i ric a ple pulmó.- Cada vegada som més forts i se'ns dóna millor açò.
- Vinga! Continuem, que açò encara no s'ha acabat.
Continuem pel fons del canó i ens trobem a l'entrada d'una cova, aquesta cavitat subterrània s'endinsava en la foscor, com si fos la gola d'un llop. De dins la cova eixia una fètida olor, una olor de carn en descomposició.
- Preparada?- Li pregunte a Natàlia.
- Per descomptat que sí, vinga donem puntades a culs de monstres.- Em respon.
Il·luminats per una xicoteta torxa avancem en mig de la foscor trepitjant esquelets de xicotets rosegadors i esquivant estalagmites. A mesura que ens endinsem a la foscor la ferum augmenta d'intensitat, ara els esquelets no eren de petits rosegadors sinó de grans mamífers, com javalins o cérvols. A l'interior de la cova fa fred i la humitat és molt elevada. Al cap d'una estona albirem al fons una tènue llum. Sigil·losament ens acostem cap aquella font de llum, amagant-mos darrere les roques que estan per tot arreu. Finalment havíem arribat al nostre destí, a la llar del Gegant de dos caps. El Gegant de dos caps és un fètid gegant de dos caps que compta amb uns enormes ullals. De pell dura i grisenca, coberta per un lleuger pelatge curt. Els dos caps són independents i controlen un part del cos, és a dir, el cap dret controla la part dreta del cos, mentre que el cap esquerre controla la part esquerra. El Gegant de dos caps es troba d'esquena a nosaltres, devorant un cavall de cara a una foguerada.
- L'hem agafat per sorpresa.- Xiuxiueja Natàlia al meu costat.- Vinga Marc, ataquem-lo mentre està entretingut.

- No Natàlia, perquè no intentem dialogar amb ell.- Propose.- Igual ens estalviem un combat innecessari.
- Però que estas dient? És un ser de poca intel·ligència i malèvol. És millor que ataquem ara.
- No, preferisc donar-li l'oportunitat de redimir-se.
- Des que eres paladí que no et funciona bé el cervell, es veu que se t'ha fos un plom. Una cosa és lluitar per la justícia i altra...- remuga Natàlia.- Bé, fes el que vulgues, però jo no t'ho recomane.
Seguidament isc del meu amagatall i em dirigisc silenciosament cap al Gegant de dos caps ignorant a Natàlia. Quan ja estic a escassos metres d'ell parell que m'olora i s'aixeca mentre es gira cap a mi. Veig com aquella mole musculosa i gegantina va elevant-se. El Gegant de dos caps es queda mirant-me fixament amb fúria, intimidant. Jo he d'alçar el cap per a poder mirar-lo, els seus dos caps estan situant a tres metres a sobre del meu. A la seua mà dreta hi du un garrot igual de gran que una persona i a la seua mà esquerra una gegantina batolla. Em quede glaçat, paralitzat per la seua alçada i per la seua mirada.
________________________________________________________________________________
Marc està pel plantat davant d'aquella enorme criatura, pareix que se li haja menjat la llengua el gat. Marc havia aprés un parell d'idiomes per a comunicar-se amb humanoides, jo per la meua banda sabia molts més que ell.
- Et diré la veritat.- Comença a dir Marc, a veure què dirà.- No estic jo a soles, tinc una amiga allí amagada, però tranquil no vull matar-te.- Però que estava dient? Acabava de revelar la meua ubicació. Espera que continua.- Venim pel penjoll, el teu cap és el mag Redimorf, no? Ell és qui t'ha manat que el vigiles. Veus, jo sé coses, dona-mel i tindràs un problema menys...
El dos caps es miren entre si confosos sense saber que fer, la part dreta es grata el cap, gruny i sense dir res més colpeja a Marc amb el garrot. L'escena es podria considerar divertida, si no fos per la serietat de l'assumpte. El cos de marc ix disparat contra la paret més propera i la seua vida baixa a nivells rojos, segons puc observar li queden un toc o dos de vida. Ràpidament salte per damunt la roca i llance una «fletxa cegadora». Aquesta fletxa esclata en l'aire i produeix un feix de llum molt potent que encega als enemics. Mentre, el Gegant de dos caps, comença a balancejar els braços, cec, intentant colpejar alguna cosa. Passe rodolant per davall del garrot i em situe al costat de Marc que està atordit. Li faig prendre una poció curativa que jo mateix he preparat i se li restaura al màxim la vitalitat. Aquesta poció és una de les més complicades de fer, però tinc la suficient intel·ligència per a preparar-la, a més que m'he pujat l'ofici d'alquímia fins a quasi al màxim, és el que té tenir 24 hores al dia en aquest món.
- Gràcies Natàlia, és hora de repartir justícia.- Diu Marc, encara que a mi no em fa gens de gràcia.
L'efecte del meu tir ha passat i la gegantina criatura ens observa i després que els seus dos caps grunyiren a l'uníson, i que de passada ens llencen saliva, envesteix cap a nosaltres. Marc rodola cap a l'esquerra i jo cap a la dreta, el que no sap el Gegant de dos caps és que he nugat una corda a una pedra i que ràpidament la tense amb les meues forces. M'arrossega uns quants metres quan el Gegant de dos caps entrebanca amb la corda, però la meua trampa funciona i fa caure a terra al Gegant de dos caps. Marc aprofita eixe instant per a colpejar un dels caps de la criatura sense parar. Mentre jo dispare fletxes a l'altre cap. El Gegant de dos caps s'aixeca i agafa a Marc amb la seua mà esquerra, mentre la part dreta intenta donar-me cops amb el garrot. Marc és llençat contra una paret.
La situació se'ns ha complicat bastant, no li hem llevat encara ni la meitat de la vida i ja ens ha donat una pallissa. A sobre sentim que s'acosta un guirigall de veus provinent de l'entrada de la cova. Pareixen veus de follets, de molts follets que s'acosten. Marc continua insistint, esquivant els atacs del Gegant de dos caps i colpejant-lo a cada oportunitat que té. Decidisc fer el mateix i no perdre la concentració. Al cap d'uns minuts aconseguim abatre al nostre enemic. Una vegada eliminat EL Gegant de dos caps i agafat les recompenses veiem un penjoll a terra, el qual l'agafa Marc. Al nostre davant apareixen unes lletres, en el moment en què centenars de follets irrompen a l'estança. Les lletres diuen utilitzar el penjoll o destruir-lo. Marc decideix destruir-lo. Els follets desapareixen i unes lletres daurades i molt grans apareixen al nostre davant. RECERCA COMPLETADA.
Hem eixit del canó i caminem per una praderia anomenada «Praderes Verdes», fent honor al seu color. Hi ha desenes d'insectes pul·lulant al nostre voltant. Marc i jo estem joiosos per l'èxit de la nostra recerca. La història era que un mag anomenat Redimorf, estava utilitzant aquell penjoll per a controlar diverses bèsties amb les quals pretenia conquerir aquell xicotet regne. Però vegen-se descobert, ordena als seus servidors ocultar la joia en una cova vigilada perl Gegant de dos caps. Sabedors del perill, el governant d'aquell regne, ens envia a destruir el penjoll, podent tindre diferent desenllaç depenent de la decisió última que es prenga, si destruir el penjoll o no. Destruït el penjoll el regne estava sa i estalvi. Almenys fins a l'endemà, moment en què es reiniciaria la recerca. Les recerques les podies fer una vegada al dia per personatge, és a dir, un altre grup d'aventurers que no haguera fet aquell dia aquella recerca la podia iniciar, encara que nosaltres ens l'acabarem de passar. Però almenys es registrava com a recerca complida al nostre diari de viatge.
- Marc eres un temari.- Li renye- Quasi mors. A més m'has descobert davant el nostre enemic.
- Ja, però és que volia provar una altra manera de resoldre els conflictes.- Em respon.
- Que no t'agrada la lluita?
- No és això Natàlia, un bon combat m'emociona, em fa bombejar adrenalina. Fotre unes quantes puntades als monstres m'agrada. Però sols si és necessari, combatre per a combatre no m'agrada. Si lluite, vull que siga per un motiu important, no per pur plaer.
Estic reflexionant a sobre el que ha dit Marc. Aquelles paraules no pareixien les del Marc de feia uns quant mesos, però curiosament no em desagradava aquell canvi. En eixe moment el terra es posa a tremolar i davant nostra apareix un gegantí centpeus que havia estat amagat a sota del terra, esperant una pressa, que en aquest cas érem nosaltres.
El centpeus ens ha colpejat diverses vegades i tenim la vida en groc. Ja no em queden més pocions i l'enemic pareix molt poderós. No sabem si podrem derrotar-lo. Ens trobem en una de les àrees d'Alt nivell i enemics com aquells podien aparéixer en qualsevol moment, ens havíem descuidat. En el moment en què el cent-peus anava a rematar-me un enorme lleó de foc aparegué i començà a colpejar al centpeus fent-lo retrocedir. Aprofitàrem aquella avinentesa per a atacar a l'insecte incessantment. Finalment l'aconseguírem derrotar.
- Bravo! Bravo!- Exclama una veu al nostre darrere, es tracta d'un xic d'un metre vuitanta, corpulent i amb barba de setmanes, pareixia un llenyataire clàssic, camisa de quadres rojos i negres inclosa i unes botes de pell. Segueix parlant mentre avança acaronant al lleó de foc.- Magnifica actuació, xavals. Quina tècnica, quina habilitat, fins jo mateix m'he quedat sorprés. Pareixia que aquest món haja estat fet per a vosaltres, teniu un temps de reacció que ni els millors jugadors. Però que maleducat, em presente, em dic Barbús, en honor a la meua barba, i vosaltres joves aventurers?
Marc el mira vigilant, atent als seus moviments i preparat per al combat, a mi en canvi el seu lleó em pareix una monada i no té pinta de ser una amenaça, més aviat pareix un «jugador més». Encara no m'he acostumat a pensar que el meu món no és un món real i que per a la majoria de la gent açò és simplement un joc.
- Vaja! Pareix que no us fieu de mi, eh?- Diu Barbús enrojat mentre es grata la barba lentament.-Disculpeu les meues maneres, per norma general sóc una mica tímid i no em relacione molt amb altres jugadors. Però és que us he vist lluitar amb una tècnica espectacular, heu derrotat a aquells «pantepops» de forma impecable, i, i resulta que necessite ajuda...
- Ens has estat seguint?- Crida Marc.
- Sí, veureu, estava cavil·lant sobre quin havia de ser el meu següent pas quan he passat pel canó i us he vist. He sentit curiositat i m'he quedat a observar i el que vist... quin espectacle més meravellós.
- No podem fiar-nos d'aquest tipus.- Em diu Natàlia.
- Vinga, no pots recelar de tot el món.- Li responc.
- Precisament això és el que hem de fer. O no ho recordes?
- No pense viure tota la vida atemorida, que passa que hem d'evitar tot contacte? Jo també tinc
curiositat per saber més del «món». No es pot desconfiar de tot el món, a vegades val la pena confiar amb la gent a risc de que et facen mal, que desconfiar de tot el món i viure sol. Cal que tampoc pots confiar en el primer que passe, això també podria ser perillós. Clar, podria ser un assassí o qualsevol cosa...
- T'estàs anant per les rames, Però sí, no és bo anar amb què no es sap qui és.
- Ho entenc, però és tan trist... Bell seria que tota la gent fos agradable i bona i poder relacionar-te sense preocupar-te.
- El món és més dur que tot això.
- Ja ho sé! Sols dic que seria bonic.
- Disculpeu que interrompa les vostres reflexions, que són molt interessants, però tinc un poc de pressa, com ja sabeu no es pot estar connectat tot el temps que u volgués. Podríeu ajudar-me amb una recerca?- Diu Barbús posant-se de genolls, pareixia que a aquell xic li agradava el dramatisme.-
Sóc un pobre «Mestre de Bèsties» que necessita ajuda.
- «Mestre de Bèsties»? - Pregunte amb curiositat.
- Sí, sí.- Es posa dempeus ràpidament balbucejant les paraules, pareixia que s'havia emocionat al captar la meua atenció i pretenia convéncer-nos de què l'ajudarem.- Mira veus al meu company? S'anomena «Espurna» i és la meua mascota.
- Com l'has aconseguida?- Pregunte.
- Tu eres caçadora veritat? O almenys ho pareixia per les tècniques que utilitzaves, ja que quan arribes a cert nivell pots especialitzar-te, una d'aquestes especialitzacions és «Mestre de Bèsties».
Ja sabia que et podies especialitzar, quan aconseguirem un cert nivell aparegué una densa llista amb les especialitats, Marc elegí de seguida «Pal·ladi de la justícia», en canvi jo no em decidia. I fins aquell moment no havia aconseguit decidir-me'n per cap. Mai m'havia plantejat fer-me mestra de bèsties, però aquell lleó era una monada, igual podria aconseguir una criatura així o similar.
- Doncs la meua recerca em condueix a un lloc on es poden aconseguir mascotes o criatures molt valuoses. T'abelleix que t'explique com funciona el «Mestre de Bèsties»?- Diu Barbús.
- D'acord per què no?
- Doncs mira quan selecciones aquesta especialitat t'apareixerà automàticament una habilitat nova, anomenada «domar bèstia». Amb aquesta habilitat podràs domesticar a qualsevol criatura considerada bèstia. L'èxit dependrà del teu nivell, de com hages repartit els punts atorgats en pujar de nivell i del nivell de la mateixa criatura. Com més forta es puga fer més difícil serà. A partir que domèstiques a una bèstia aquesta s'inclourà en un nou apartat del menú, que sols el tenen els «mestres». Aquí s'emmagatzemaran totes les estadístiques, i informació sobre les bèsties que hages domesticat. Ara bé, de totes aquestes bèsties podràs triar una perquè siga la teua mascota. Les condicions són: Sols pot tindre una mascota, la bèstia que siga mascota no serà mai eliminada (és a dir quan perda tots els seus P.V anirà automàticament a l'apartat mascota fins que recupere tota la vida), com forme vaja augmentant de nivell anirà sumant les teues estadístiques a la mascota sense que tu tingues cap penalització (és a dir si té 10 punts de vida i tu 10 més doncs la mascota tindrà 20 punts de vida i tu continuaràs tenint-ne 10, les estadístiques que augmentarà la mascota dependrà de com hages gestionat els teus punts al pujar de nivell o quines habilitats li dónes a la mascota quan aquesta puge de nivell) i per últim no podràs canviar de mascota a no ser que l'alliberes (és a dir que si vols canviar la mascota, has d'alliberar la que tingueres, és a dir la perdries, almenys eixa criatura en concret, després podries atrapar a altra igual, però començaria a nivell 1). Pel que fa a la resta de bèsties sols pots dur-ne tres en actiu, però pots deixar-ne totes les que vulgues a la reserva. Aquestes reserves es troben a les poblacions a les tendes dedicades a caçadors, com a mestra de bèsties t'eixiria una opció extra, que és la d'emmagatzemar bèsties. Si domèstiques a una bèstia i no tens lloc per a dur-la a sobre aquesta s'enviarà automàticament a la reserva. Açò fa que hages d'elegir quines bèsties dur a camp obert. Aquestes criatures pujaran de nivell i es faran més fortes mentre lluiten, però a diferència de la mascota ni aprendran noves habilitats ni podran agafar-te estadístiques, simplement es faran més fortes seguint un patró. I poc més a dir, que em dieu m'acompanyeu? Com ja he dit igual aconseguiu domesticar alguna cosa.
- Un moment que parlem ella i jo.- Diu Marc.
- Que vols?- Li xiuxiuege, una vegada ens apartem uns metres de Barbús, que ara es gratava l'orella.
- No penses que és perillós? Podria treballar per a ells i dur-nos a una trampa.- Diu Marc.
- Si fos així, no ens haguera ajudat, no? Haguera deixat que ens derrotara el cent-peus o que ens debilitara i després ens haguera atacat.- Argumente jo.
- I si està esperant reforços?
- Aleshores per què ha ajudat? Sols haguera hagut d'esperar, si el cent-peus ens haguera derrotat i ja està, atrapats i si no simplement en seguir-nos i quan arribaren reforços atacar-nos. - Insistisc.
- Així i tot...
- Mira Marc sóc lliure de prendre les meues pròpies decisions, i em fie d'ell, jo l'acompanye, tu fes el que vulgues.
- No t'estic ordenant que fer, sols t'ho estic consultant i dient que no em fie i un pèl.
- Marc... últimament ets molt desconfiat, estàs seriós, quasi no somrius... l'únic que fas és entrenar i entrenar. Que tal si per una vegada ajudem a la resta i gaudim del paisatge?
- Està bé, tu guanyes, però tindré a aquest tipus ben vigilat.
- Home clar, i jo, tampoc sóc una ximple. D'acord t'ajudarem.- Li dic a Barbús quan tornem a la seua altura.
- Moltes gràcies.- Diu mentre m'agafa les mans i fa salts al meu voltant mentre el lleó de foc també corre al voltant de nosaltres.
- Mira que content que està Espurna. Molt bé, doncs endavant!

Ens dirigim a una serralada propera anomenada la «Serralada del Fred», aquesta zona és molt perillosa, segons he investigat els enemics d'ací són prou poderosos sumat al clima inestable. Cada poc temps es succeeixen torbs, allaus, a banda de les baixes temperatures que et baixen les estadístiques si no vas ben equipat, inclús pots acabar en un estat de congelació que si no el soluciones, t'acaba matant.

Deixem enrere la praderia de l'esperança i comencem a ascendir per la paret de la serralada. A mesura que ascendim la temperatura va baixant considerablement fins que arribem a la «Meseta de la neu», una extensió coberta de neu amb arbres de tant en tant. Són uns arbres resistents al fred i que sols es troben en zones gèlides anomenats «arbres de gel». Les seues fulles tenen forma de cop de neu i serveix d'aliment per a les criatures de la zona, o almenys això és el que han «programat», encara que no entenc molt bé el concepte, per a nosaltres s'alimenten. Són unes fulles molt perilloses, ja que travessen la pell com si foren ganivets esmolats.

El vent bufa constantment, però l'escalfor d'Espurna ens manté calents, a cada passa del lleó la neu del seu voltant s'evapora, amb un característic so, envoltant-nos amb vapor calent. Continuem per la Meseta derrotant a «panteres de les neus», «cent-peus gèlids», «granotes gegants de les neus», «bola-neus» (que són unes enormes boles de neu amb potes i braços), «peus grans alpins» entre altres. Com forme anem avançant i derrotant enemics el somriure de Barbús augmenta. Està content pels materials que estem aconseguint.
- Ja queda poc per arribar al nostre destí.- Diu alegrement Barbús, acaronant a Espurna.- Un esforç més i podrem tornar. Per cert, Natàlia, no et decideixes per cap bèstia?
- Doncs la veritat és que no m'acaba de convéncer cap. Explorem una mica més, si no igual domestique una «pantera de les neus».- Li responc.
- Seria una bona elecció, són bastant resistents i danyen considerablement a l'enemic. Jo en tinc alguna que altra a la reserva.
- Ja, però a mi m'agradaria alguna cosa més especial, paregut al teu lleó de foc.
- Sí, aquesta bèstia és una de les més difícils de trobar i domesticar, la vaig aconseguir de casualitat mentre explorava «El volcà de la cremor».
- «El volcà de la cremor»?
- Sí, està situat a l'altre costat de la nostra regió, allí no solen anar els tipus com jo.
- A què et refereixes?
- Que no ho saps? A Trator, que són totes les zones que pertanyen al nostre país real, no sols és lluita amb espasa, arc i màgia, també hi ha zones on els jugadors utilitzen armes de foc (com pistoles, franctiradores, metralletes, escopetes...), també zones amb alta tecnologia on utilitzes armes de rajos, inclús hi ha una zona dedicada al terror on has de sobreviure a onades de zombis. La veritat és que les opcions que dóna el OMNIAUM són per a tots els gustos. De fet hi ha àrees per a jugar a conducció o a esports.

No he entés motes de les paraules que ha utilitzat, però si continuava preguntant, potser sospitaria alguna cosa, de totes maneres el que he entés és que les coses que es podien fer i veure al món projectat per l'OMNIAUM era molt variable, i jo vull veure-les totes.
En eixe moment el terra comença a tremolar. La neu del nostre davant s'eleva i al nostre davant apareix un «Gegant Fred», una enorme mole de carn coberta per pèl de color blanc, amb uns ullals com garrots i esmolats com espases. Cada braç és igual de gran com una persona i les seues cames com un cavall. Al seu voltat apareixen reforços de l'enemic. Unes versions en miniatura del gegant, però que ens arriben a la cintura i que estan fetes de pedra. Aquestes criatures s'anomenaven «minifreds».
Espurna es posa en guàrdia amb el cap acatxat i disposat a atacar, mentre gruny, esperant ordres del seu mestres. D'altra banda Marc trau la seua espasa i el seu escut i jo prepare el meu arc i les meues fletxes?
- Preparats?- Preguntà Barbús.
- Això no fa falta preguntar-ho.- responc alegrement.
-Espurna ataca als «minifreds»!- Ordena Barbús.
Espurna salta com un ressort, disparat cap a l'enemic més proper que tenia a l'abast. Li dóna unes dentelades amb els ullals recoberts per flames. El contrast de la calor amb la fredor de la criatura la va fer esclatar. Acte seguint buscà altre enemic i amb les seues urpes també el va fer esclatar.
- És el que té atacar amb una criatura de foc a enemics de gel, els fas dany crític. La situació rutlla bastant bé.- Riu Barbús.
- No abaixes la guàrdia!- Crida Marc quan el «gegant fred «dirigeix un cop amb el seu braç cap a Barbús.
Marc reacciona ràpidament i es col·loca amb el seu escut entre el gegant i Barbús parant aquell però impulsant a Marc de cara a Barbús i fent que tots dos retrocediren rodolant per terra uns quants metres. Mentre rodola marc s'impulsa amb la mà i fent una tombarella per l'aire cau dret, per la seua banda Barbús està estes a terra.
- Vigila el que fas!- Li renya Marc girant-li l'esquena, per a tot seguit córrer cap al gegant i relliscar per davall de les seues cames derrotar a un altre «minifred».
Per la meua banda jo dispare «fletxes de foc» a altres «minifreds», cada impacte derrota a una d'aquestes criatures. No pareixia que aquesta missió fos tan difícil, amb atacs de foc les criatures anaven sent derrotades, no entenc la dificultat que deia Barbús.
Finalment esbrinem el perquè de la dificultat de la missió, per cada «minifred» que derrotem apareixen dos més, i encara que siguen fàcils de derrotar de sobte ens trobem envoltats per desenes d'aquestes criatures que ens entorpeixen el moviment. Amb cada «minifred» que apareix és més difícil esquivar els atacs del «gegant fred».
- Podries haver-nos avisat que en derrotar-los eixien més.- Li diu Marc a Barbús.
- Disculpeu, no ho sabia, sols havia vist que la recerca era de dificultat elevada i es necessitava un grup per a superar-la. - Respongué Barbús cohibit.
- Pensava que ja l'havies intentat superar tu sol.- Continua dient Marc, mentre feia una tombarella cap enrere per a esquivar un dels braços del gegant.
- Que va! El que passa és que he vist la dificultat i en veure-us... És que em costa fer amics i...i... Sols volia companyia...- Balbuceja Barbús.
- Xics no és moment per a discussions, centreu-vos. Dic jo mentre esquive un «minifred» que salta a sobre meu amb els braços estesos.- Que tal si ens centrem a derrotar primer al «gegant fred»?
- D'acord.- Respon Marc que parava una enorme bola de neu llençada pel gegant amb el seu escut.- Però no serà fàcil.
Marc corre cap a l'espatlla del gegant i comença a enfilar-se per ella agafant-se dels pèls de la criatura. Per a distraure l'atenció d'aquest i que no se n'adone del Marc que està ascendint li dispare una fletxa de foc al gegant. El foc pren els pèls i es dirigeix cap a Marc.
-Natàlia!- Remuga Marc.
- Disculpa.- Dic mig somrient mig preocupada.
El gegant comença a donar-se manotades per apagar el foc, mentre Marc ascendeix més ràpid per a esquivar les flames. Aquell atac pese a ser crític, sols li ha baixat un 10% de la vida del gegant. Barbús per la seua banda ordena a Espurna que ataque a les cames del nostre enemic, mentre que ell trau una ballesta de repetició i comença a disparar al pit del gegant.
- Però que us passa a vosaltres dos?- Crida Marc en passar-li una sageta pel costat del seu cap. -Que em voleu eliminar o que?
- Disculpa company.- Diu Barbús gratant-se el cap.
Marc arriba per fi al cap del gegant i efectua una «estocada lluminosa» al coll d'aquest. El gegant gruny i agafa a Marc i comença a estrényer-lo amb les seus dues mans. La vida de Marc comença a descendir, però jo ràpidament efectue una «fletxa límpida» apuntant amb determinació mentre estic posicionada a sobre de dos caps de «minifreds» (un peu en cada cap). Els dos «minifred» intenten colpejar-me les cames, però els seus bracets no arriben, a més que el meu pes els immobilitza.
El tir colpeja la mà del gegant i aquest nota la punxada, enfadat deixa d'estrényer a Marc i el llança amb força. Pareix que estiga volant uns metres per a després descendir en picat. Però quan està a punt de tocar el terra Espurna, per ordre de Barbús, el recull i tots dos rodolen per terra. Això li ha salvat la vida a Marc.
Amb totes les nostres maniobres sols hem aconseguit reduir la vida del «Gegant fred» fins a la meitat, però nosaltres insistim amb els nostres atacs, sense cedir. Al cap de mitja hora d'esquivar a «minifreds», apartar-nos dels atacs del gegant, de què el gegant és cures certa quantitat de vida menjant neu, en definitiva després de no perdre la moral i lluitar i lluitar sense defallir apareix davant de nosaltres unes paraules que ens omplin de goig. Recerca Completada ( en unir-nos a un grup amb Barbús la seua recerca se'ns havia activat a nosaltres també) després que el gegant caigues donant un potent rugit. Els «minifreds» desapareixen en derrotar a l'enemic principal i ràpidament obtenim les recompenses de la recerca. No ens dóna temps de gaudir de l'èxit perquè en aquell moment a causa de l’ultim crit del gegant s'havia produït una allau. Espurna saltà damunt de Barbús per a protegir-lo, mentre que Marc m'envoltà amb els seus braços, abrasant-me molt fort i es posiciona davant meu d'esquena a l'allau. Tot d'una un fort impacte.
Note com la neu ens arrossega amb força i de sobte el terra desapareix i comencem a caure, en l'aire Marc gira sobre si mateix i es col·loca davall meua, ell és qui rep el cop rebut en xocar amb el terra. Ens quedem immòbils una estona mentre la neu cau.
- Pareix que ja ha passat el perill.- Diu Marc somrient mentre s'aixeca cobert de neu i mira cap a dalt. - Aquesta esquerda ha fet que no continuarem rodolant i hàgem caigut de la Meseta avall per la muntanya. Si hagués sigut així, no sé si haguérem sobreviscut, estàs bé.
M'aixeque amb l'ajuda de la mà de Marc, mentre m'espolse la neu de la meua roba.
- Ets un temerari, no necessite la teua protecció. - Dic enfadada.
-Vinga, ha sigut lògica pura, les meues estadístiques de defensa i vitalitat són més elevades que les teues. Si jo rebia més impacte que tu era més fàcil que sobrevisquérem els dos. Respon Marc.
- Pot ser que tingués raó.- Li dic traent-li la llengua.- Tu estàs bé?
- No em veus? Vinga hem d'eixir d'aquest forat.
En eixe moment el pit de Marc començà a brillar.
- Que estrany.- Diu Marc mentre es gira cap a mi, en eixe moment s'apaga la llum.
Confós Marc comença a moure's i depenent de cap a quina direcció s'encarava hi havia llum o no.
- I sí la llum ens indica una direcció a seguir?.- Suggerisc.
- Bona pensada, seguirem el camí senyalat.
Tots dos comencem a caminar pel fons d'aquella esquerda. Al cap d'una breu estona la llum brillava amb molta intensitat davant d'una paret. Començarem a picar la paret i finalment trobarem una xicoteta capsa. En agafar-la Marc amb les dues mans una bola lluminosa ix del seu pit, i com si es tractés d'una clau entra en un pany que té la capsa i l'obrí. Al seu interior hi ha una esfera de color blau.
- No serà aquesta una de les claus que deia Xenó?- Diu Marc.
- És possible!- Cride emocionada.- Si és així, ja sols ens queden tres per trobar. Guarda-la a l'inventari i després la hi mostrem.
Marc assenteix amb el cap, en eixe moment sóc jo la que brilla. Seguim el mateix procediment i arribem a una cova, al seu interior i veig un ou bastant gran. En acostar-me l'ou comença a bellugar-se i s'obri. Al seu interior hi ha una criatura amb el cos de lleó i el cap de llop. La criatura és semitransparent i al seu interior observe rajos elèctrics, foc, aigua, gel, terra donant voltes en una voràgine de colors. La criatura, que no és més gran que un gat comú, comença a ronronejar i s'acosta cap a mi i s'arrupeix a les meues cames.
- Xavals! Esteu bé? On esteu?- Escoltem la veu de Barbús.
- Barbús aquí.- Diu Marc després de donar-li una ullada al ser que tenia jo.- Sols hem perdut uns quants punts de vida a causa del fred.
- Encara rai que esteu vius, m'estava preocupant.- Deia una veu per damunt de nosaltres i que estava parlant amb Marc.- Prengueu.
Veig com una corda apareix davant de la cova.
- Vinga Natàlia cap amunt.
- Clar que sí.- Dic alegrement- He pres una decisió, ja tinc mascota.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: