OMNIAUM: CAPÍTOL 3: PARATIRIA

És de nit i acabem d'aparéixer al centre d'una plaça, il·luminats per la llum de la lluna. Situat com estem, a dalt d'una plataforma, puc veure que hi ha una mica de moviment. Algunes persones assegudes a les terrasses dels diferents bars, gent preparada per a anar de copes, etc. Seria un ambient nocturn que es pot trobar a qualsevol ciutat real.
- Que és la cosa tan gran?-Pregunta Natàlia amb emoció.
El que ella està veient és una immensa Sínia il·luminada, la qual està situada a la part Est de la ciutat, al parc d'atraccions.
- Allò és la sínia del parc d'atraccions.- Responc
- Sínia? Parc d'atraccions?- Pregunta Natàlia.
Em costa a vegades recordar que aquest no saben gran cosa del món, estic a punt de contestar quan el «Ninja» interromp.
- No és bon moment per a les explicacions, preneu, tapeu amb aquestes caputxes el cap. No és normal veure a menors a aquestes hores de la nit rondant. Anem a un lloc on poder descansar. Pel que fa a vosté, moltes gràcies per la seua ajuda, però ja se'n pot anar a continuar amb la seua vida.
Aquest em vol fotre o que? Després de tants mals de caps soferts ara vol que em retire, i a més a més sense la meua notícia. No, no serà en el meu torn.
- Disculpe cavaller, però serà que no puc acceptar la seua invitació a ferme fora d'aquest enrenou. Tinc dret a saber que està passant.
- Vosté no té dret a res!- Crida el «Ninja».
- I tu tampoc!- Esclata Marc.- O es que penses que per haver aparegut del no-res i haver-nos tret les castanyes del foc et dóna dret a sobre de nosaltres? De cap manera. Per mi pots anar-te'n a pastar fang. Bona nit i bon viatge, sigues qui sigues.
- Xaval no saps quines coses estan en joc.
- A més jo em fie d'Amèlia, ens ha ajudat molt, a més ella, sabem qui és en canvi vosté acaba d'aparéixer. - Diu Natàlia.
- Aquesta si que es bona!- Crida el «ninja».- Vosaltres no sabeu qui és aquesta dona, si he de dir la veritat, vosaltres no sabeu ni una merda sobre el món.
La gent comença a observar-mos encuriosits, i no precisament per les nostres vestimentes, encara que molta gent va vestida amb texans i camiseta i no amb roba d'aventurer, sinó pels nostres crits. Pareix que el «ninja s'ha adonat, perquè s'ha relaxat.
- No és un bon lloc per a discutir, molt bé haveu guanyat, de moment, enhorabona. Seguiu-me, i vosaltres dos.- Afegí el «ninja».- Que no us vegen de ple els empleats de l'hotel.
- Que és...?- Comença a preguntar Natàlia,
-Ara no.- Talla el «ninja»-
El seguim travessant uns diversos carrerons arribant a una avinguda principal. Per què el seguim? Doncs la veritat no ho sabria ben bé perquè. Podíem no haver-li fet cas i haver-mos anat tots tres, però supose que els jóvens no tenen molt clar que han de fer o jo no em separaré-me de la notícia. A més ens havia salvat d'aquells individus.
No pot ser, ens estem dirigint a uns dels hotels de més luxe de Paratiria, si inclús t'oferien massatges. Uns botons ens obri la porta i ens fa una reverència, per a després observar als dos encaputxats, però el «ninja» es col·loca davant d'ells dissimuladament tapant-los.
En entrar a dins ordena als menors a què esperen asseguts en una taula del luxós rebedor, mentre nosaltres dos ens acostem al taulell. Després de demanar una de les suites més cares de l'hotel s'acosta als menors i tots quatre pugem a l'ascensor. Els dos menors estan al·lucinant amb aquest aparell que ascendim a les plantes superior i que permet veure el paisatge de la ciutat des dels cristalls. Jo també estic al·lucinant, però no pel mateix motiu que ells, sinó pels diners que s'acaba de gastar en una habitació, els diners que pràcticament no guanyaria treballant tota la vida, clar que en aquell món la forma de guanyar diners era diferent, però així i tot...
Finalment arribem a la suite. És una habitació enorme, amb un o diversos llits segons la necessitat i que pots seleccionar des d'un inventari provat al qual pots accedir des d'un costat de l'entrada. Aquest inventari és d'ús exclusiu d'aquesta habitació, per tant no pots robar res, encara que sé de casos en els quals algun lladre ha piratejat el sistema i s'ha endut el que li ha abellit.
Marc i Natàlia estaven inspeccionant la cuina, el bany, la terrassa, el jacuzzi... Després Marc pregunta.
- Ens penses explicar alguna cosa?
- Se'ns ha fet tard. - Digué el «ninja».- Jo necessite descansar i aquí la tafanera supose que també.
Eh!- Proteste jo.
- Demà parlarem amb tranquil·litat, vosaltres dos descanseu ací. Tu, vine amb mi.
- Per què no dormim tots ací?- Pregunta Natàlia.
- Perquè nosaltres descansem millor en un altre lloc.
- Però...
- Deixeu estar Natàlia.- Digué Marc.- Que facen el que els isca del nas, a veure si ens deixen tranquils.
- Que no us veja ningú, és per la vostra seguretat.
El «ninja» i jo eixim de l'habitació, aquest la tanca amb la targeta perquè no puguen eixir.
- Que sàpigues que pense seguir-vos, i com em deixes al marge aniré airejant els vostres secrets, de segur que algú està interessat en dos joves.
- D'acord, d'acord, a més podrien ser útils les teues habilitats.
- Era necessari abandonar l''habitació? És més, per què simplement no ens hem desconnectat?
- Aquest parell d'aquí dins no saben que és això de desconnectar-se. És més segur per a ells així.
- Significa que no saben res del que hi ha a fora?
- Demà a les huit del matí. Descansa.
Es desconnecta i tot seguit jo també, ho necessitava.
________________________________________________________________________________
El Sol comença a sortir per darrere la muntanya, situada molt prop de la ciutat. Natàlia continua dormint al seu llit. No entenc com pot dormir tan tranquil·lament en una situació com aquesta, però ella sempre ha sigut així, poca cosa li lleva la son, ja podia esclatar una caldera que ni s'immutaria. Em quede mirant-la i esbosse un lleuger somriure, ella obri els ulls en aquell moment, em focalitza amb la seua mirada i també somriu.
- Bon dia Marc!- Crida alegrement, vestida amb la roba de camp, no hi havia tanta intimitat com per a dormir en pijama. - Quina cara fas, que no has dormit?
- Doncs la veritat que no molt, m'he passat pràcticament tota la nit observant aquella immensa roda gegant que no para de pegar voltes, també tenia curiositat per una mena de carruatges que es mouen per una mena de fil de ferro i també dóna voltes.
- Sí, jo també estic intrigada per això que Amèlia anomenà parc d'atraccions.- Deia mentre seia a sobre del llit amb les cames creuades, mentre donava un immens badall.- Hauries de descansar.
- Va, com si fos tan fàcil.
En aquell moment s'obri la porta de l'habitació i entra el «ninja» seguit d'Amèlia.
- Vaja, podríeu haver trucat la porta, no?- Dic jo.
- No hi ha temps per a cordialitats.- Diu el ninja.
- Ens penses contar de què va tot aquest assumpte, o ens vas a fer perdre el temps? La veritat no sé per què t'estic fent cas, el que hauria de fer és anar pels segrestadors de la meua família i barallar-me amb ells.
- Aleshores perdries, t'atraparien i ells guanyarien. Fi de la partida.
- Guanyarien? Que guanyarien? A què estem jugant? De què va tot aquest assumpte?
- Segue's, crec que va sent moment de contar-vos la veritat, encara que us advertisc, podria ser un gran xoc per a vosaltres, no és fàcil d'assimilar. Esteu disposats a córrer el risc?
- Sí per favor.- Respon Natàlia.- M'agradaria saber que està passant.
- Per la meua banda sí, sempre que els teus contes ens ajuden a salvar als meus.
- D'acord doncs: Em dic Vicent, però aquí m'anomene Xenó. La meua difunta esposa i els teus pares fa molts anys que som amics. El teu pare era un escriptor de renom, la teua mare una enginyera informàtica doctorà en altes tecnologies. Pel que fa a la meua dona era neuròloga i jo biotecnòleg. Tots quatre ens havíem fet amics en grups de rol i jocs de taula, compartíem molts punts en comú i la nostra amistat començà a fluir. Ens passàvem hores i hores parlant sobre com seria de divertit que les nostres aventures foren reals. Debaten i debaten arribarem a la conclusió que si allò fos real, la nostra integritat física correria perill i ja no seria divertit, aleshores que podíem fer? Se'ns ocorregué que si totes aquestes aventures es produïren en un món virtual, com en un videojoc, la seguretat estaria garantida. A més no érem grans entenedors de la matèria? Aleshores idearem un projecte, una càpsula en la qual una persona cabera i es connectara mitjançant un casc i determinada roba, que reproduís les sensacions humanes, a un món virtual. Teníem l'escriptor, que podia inventar la història, la informàtica, que podia programar el joc, la neuròloga, que podia treballar amb la part del cervell i jo, que treballaria amb què la persona connectada no sofres cap malaltia. Així que amb la idea sota el braç buscarem productors. Trobarem una empresa, dirigira per quatre alts magnats, que s'interessaren amb el projecte. Aleshores crearem aquesta càpsula, la qual anomenarem OMNIAUM (objecte de modificació neuronal d'immersió absoluta ultra modern). Després de passar les proves de rigor es llençà al mercat, sota la tutela d'una nova empresa (dirigida per aquests quatre magnats), EPIC S.L.Fou un èxit absolut l'OMNIAUM d'EPIC, les accions es dispararen. L'empresa, contractà a altres empresses, perquè dissenyaren nous territoris dins d'aquest món virtual. EPIC es reservà dos territoris privats i d'ús exclusiu per a ells. Un és l'arxipèlag èpic, l'altre la regió de Nova Esperança, la vostra. En aquest món virtual els jugadors podien pujar de nivell, com als jocs de rol, i resoldre conflictes. A poc a poc l'ús de l'OMNIAUM s'estenga no sols al mer joc, sinó per a veure paisatges espectaculars, com si viatjares però sense eixir de casa, lloc de reunió... El sistema de control dels sentits estava tan reeixit que inclús podies: detectar el sabor del qual menjaves, les olors dels entorns, la sensació de la pluja, del fred de la calor... EPIC és feu multimilionària, però nosaltres no tinguérem prou, decidírem continuar investigant les possibilitats d'aquest món, amb el beneplàcit dels quatre iniciarem el projecte OMNIAUM. Aquest projecte es basava amb la premissa de què passaria si un humà es criara des de xicotet connectat al sistema? Aleshores, idearem, una càpsula millorà. Aquesta càpsula no sols et permetia accedir a aquest món virtual, sinó que t'alimentava. Descobrírem un sèrum que s'absorbia per la pell i que podia alimentar al cos i donant-li tot el que necessitava. El resultat fou una càpsula anegada d'aigua on dins es col·locava a l'humà i mitjançat una mascareta d'oxigen l'individu respirava. Marc, tu vas ser el primer bebé del projecte OMNIAUM La resta és història, es seleccionaren dues mil famílies voluntàries d'entre els treballadors més fidels d'EPIC perquè abandonaren les seues vides al món real i es posaren a viure en aquest món virtual, amb la condició de no explicar-los als seus fills res de res. També s'agafaren xiquets orfes o de pares drogoaddictes o vagabunds per a completar el projecte. Una d'aquestes xiquetes eres tu Natàlia. Aleshores es construïren les càpsules necessàries per al projecte i s'enterraren d'avall la seu central de l'empresa EPIC, en uns immensos laboratoris. Allí és on es romandrien els cossos dels membres del projecte. A nosaltres quatre no ens feia gràcia que els quatre ens controlaren d'aquesta manera, així que cada un de nosaltres amagarem les nostres càpsules en llocs secrets. A l'empresa no li importa, no temia que ens anàrem de la llengua, ja que érem els autors materials del projecte, que no era precisament legal, així que nosaltres també tindríem problemes i s'acabaria el nostre món, el nostre somni. Tancarien aquell món les autoritats. Anys després, quan Marc i Natàlia es feren molt amics, a petició de la mare de Marc, Marta, traslladaren el cos de Natàlia en secret, amb permís dels quatre, al mateix lloc on estaven els cossos de la família de Marc. I de moment fins aquí us contaré.
Amèlia està pensativa mentre que Natàlia i jo ens trobem confosos.
- A veure, no sé si he entés alguna cosa. Podries fer un resum i amb paraules que puga entendre?- Dic jo.
- Els teus pares la meua difunta esposa i jo, érem un grup de gent molt intel·ligent, que contactà amb gent que tenia molts diners, i que va fabricar un món artificial, un món que sols existeix, per entendre'ns, a la nostra ment. Vosaltres mai heu vist el món real.
- Aleshores aquest no és el meu vertader cos?- Pregunta Natàlia.
- Aquests seria una representació, una imatge mental del teu cos real.- Respon Vicent.
- Marc, m'està entrant un atac d'ansietat, no m'agrada que el meu cos estiga vés a saber on, necessite prendre l'aire o el que jo pense que és aire, o, o,... Bé, eixir d'aquí.
- Estic d'acord.- Digué Vicent.- Doneu una volta per Paratiria i aclariu les idees. Però utilitzeu les caputxes, si actueu amb normalitat, no destacareu, molts viatgers encaputxats passen per aquí.
Jo estava pensarós, però si que m'apetia eixir d'aquella habitació, estirar les cames o el que fora que estirara. A més no m'apetia veure-i la cara a aquest individu. Així que ens n'anàrem de l'habitació, jo donant un fortíssim cap a la porta.
________________________________________________________________________________
- Penses deixar que vagen tots sols per aquí?- Pregunte a Vicent.
- Sí, per què no? Han d'aprendre a cuidar-se per si mateix. De totes maneres els pense seguir entre les ombres. Per cert un consell. Mantén la teua identitat en secret. Ja saps massa coses, si algú dels quatre esbrinara la teua vertadera identitat, acudirien al teu domicili per a eliminar-te. De res serviria que ens entregares a nosaltres. La xarxa és un oceà on les seues profunditats són molt obscures. No és bo que gent que no sàpigues qui és accedisca a la teua informació personal. És més, hauries de posar la informació justa. Es pot esbrinar molt d'una persona segons el que puge a la xarxa. A partir d'aquest moment no contactes amb ningú sobre el qual no tingues la certesa que és de confiar, i clar, tampoc revelés res del que acabes d'escoltar, almenys de moment. A mi m'interessa que tot aquest assumpte isca a la llum, en el moment adequat. Hi ha més molla del que us penseu.
Dit açò Vicent desapareix envoltat per una cortina de fum. Deixant-me sola a l'habitació.
________________________________________________________________________________
Estem davant de l'entrada d'això anomenat parc d'atraccions. Un grandíssim arc amb el nom MULTI-AVENTURA. Paguem l'entrada i ens endinsem per aquell lloc. Caminem entre diverses tendes on venen una gran diversitat de coses, des de peluixos fins a menjar. Anem caminant en direcció a aquell cercle gegantí. Paguen una entrada i seguem en una mena de cabina. L'aparell comença a moure's i ascendim lentament metre a metre. Natàlia, amb llàgrimes als ulls recolza el seu cap en el meu muscle mentre jo l'abrace. Així que aparentment i, si ens creem el que ens ha dit aquell tipus, el món en el qual he crescut no és real. Simplement és un món inventat pels meus pares i els seus amics. L'aire que respirem, el menjar que consumim, totes les sensacions que percebem són simulades. Però al cap i a la fi que és real i que no? No ho sé, el meu enteniment no arriba a tant com per a poder buscar alguna explicació, a més no és el meu estil preocupar per aquest tipus de coses.
- Marc.- Em crida Natàlia quan estem en el punt més alt d'aquell cercle, des del qual podem observar tota la il·luminada ciutat. - Que estarà passant als nostres cossos de veritat? Tinc molta por.
- No et preocupes Natàlia. Pot ser que aquest indesitjable ens estiga 'prenent el pèl. De totes maneres si li donem crèdit a què ha dit. Els nostres cossos estan segurs en algun lloc.- O això vull pensar, si pense diferent, em marege.
- No sé Marc, estic tremolant d'horror. No sé com reaccionar.
- Saps que? Confia amb mi. Ens tenim un a l'altre. Ens fem costat. Que no lluitem fins que a la por ens tinga por?
- Fins que la por ens tinga por? Sona de meravella Marc.- Riu per primera vegada des que havíem abandonat l'hotel.- Gràcies Marc. Així i tot...
- Vinga va!- Dic quan acabem de donar tota la volta sencera.- Mengem alguna cosa!
Estic intentant animar a Natàlia, fer-ho també m'ajuda a tranquil·litzar-me jo. Anem passejant parada per parada i comprem diversos tipus de menjar: Gelats, gomines, cotó de sucre... També pugem a algunes coses, que anomenen atracció. La veritat és que aquestes atraccions són molt divertides. Al final, quan estan a punt de tancar, fan un espectacle de focs artificials, com també a Nova esperança fan de tant en tant, i desfila gent disfressada saltant i ballant.
Eixim del parc quan tanquen les portes i ens dirigim cap a l'hotel. A la ciutat hi ha tot tipus de gent cridant, ballant, cantant i rient. Avancem a gran velocitat.
________________________________________________________________________________
M'alegre de què Marc estiga al meu costat, ha estat tota la nit intentant animar-me i ho ha aconseguit una mica. Estic més calmada, però el neguit no se me'n va. Entrem a la nostra habitació i Xenó i Amèlia encara estan allí.
- Bé, va, vell sonat.- Diu Marc.- Que vols de nosaltres.
- Sí, millor anem al gra.- Respon.- Mireu per a accedir a l'interior de la seu d'EPIC necessitem uns codis, aquests codis es troben gravats en una mena de claus. El teu pare i la teua mare convenceren als quatre de què seria divertit amagar aquestes claus en diferents cofres i que cada un d'ells l'amagara en un lloc diferent del territori al qual pertany el nostre país. Apel·laren a l'orgull dels quatre desafiant-los a què no podrien amagar-los sense que ningú els descobrís. Als quatre els paregué bona idea. El que no sabien era que el pla dels teus pares era tindre una manera d'accedir a les dades de l'empresa si la situació ho necessités. Aquest és el meu paper ajudar-vos a trobar les claus i accedir a l'empresa. És l'única manera de poder entrar i rescatar als teus pares.
I que guanyes tu?- Pregunta Marc.
- La destrucció d'EPIC i per tant la derrota dels quatre. Respon taxativament Xenó.