El castell

Sempre m’han agradat els castells. Sempre m’ha atret la llegenda i l’èpica. Els castells medievals, durs, austers, bel•ligerants, contundents… aquests són els que m’agraden. Els palaus, en canvi, no em diuen res… aquells luxes i comoditats moltes vegades excèntriques, aquells jardins tan domesticats i aquelles estances de amb tan poc gust... No, decididament els palaus no són suggerents, però els castells sí, i molt.
De petit feia castells a la sorra.
De jove feia castells als núvols.
De gran en segueixo fent a la sorra i als núvols.
Tot plegat, sempre he tingut algun castell al cap i al cor. I sempre m’ha ajudat força.
A vegades també he fet petits castells per vestir línies de defensa del meu cor… potser m’han quedat bé, però no han servit mai de res.
En canvi, sí que em son útils els castells a la sorra, m’han ensenyat molt. Els dediques una estona amb esforç, atreuen tota la teva atenció i et mostren que no tot és possible… però que el cor sempre pot acabar allò que ni les mans ni el cap poden fer. I són tan contingents que tenen una atracció irresistible!
Però els millors, sens dubte, són els castells als núvols. A vegades són perillosos, i millor respectar-los; però sobretot, gairebé sempre, són magnífics i profunds. Millor escoltar-los.
Els castells als núvols els faig de la mida que vull, sense portes, amb l’aire contundent que m’agrada i amb l’esperit auster que els permet omplir-se de l’èpica que necessito. Perquè a la vida cal èpica, honor i valentia. Diuen que es pot “anar fent” sense això, fins i tot, que totes aquestes coses ens poden donar massa problemes…. I llavors, la recepta és la renúncia, ser”pràctic” i dedicar-me a viure una vida mediocre, obsessionada en justificar-se i en dir-se a ella mateixa que no està tan malament.
Sort que tenim el castell als núvols: ens recorda que les trampes que fem al nostre cor ens allunyen d’ell mateix i de la seva força, que ens porten a la vida “pràctica”, on ni tan sols tindré motius per plorar i el meu riure serà buit i vulgar, no pas ple de sentiments i colors. Una vida plena i intensa, apassionant i també divertida la donen els valors, les creences, els principis, l’honor i l’èpica… i tot això ho guarden els nostres castells als núvols, són el seu tresor. Podem renunciar-hi per ser pràctics i intentar no patir… si ho feu, recordeu que la vida és molt més, que no estem cridats a “sostenir-la” o “trampejar-la” el millor possible sinó a viure-la amb meravellosa radicalitat, a cada moment. Podrem vestir enganys per no arriscar i, fins i tot, ens els podrem acabar creient si no renunciem a parlar de valors i sentiments… però només parlar-ne, no pas intentar viure’ls de veritat. Això està reservat als valents que no han deixat caure el seu cor en el parany de la vulgaritat. Tothom és prou valents per aconseguir-ho, tothom, no hi ha ningú més o menys valent que un altre… totes i tots som cridats per la vida una i altra vegada, incansablement.
Per això no et creguis qui t’aconsella no fer castells als núvols ni a la sorra… i, sobretot, no deixis que ningú, ningú, els destrueixi, de cap manera. Ni amb les més bones intencions d’oferir-te a canvi una vida potser tranqui-la, però amargament superficial. La teva vida pot ser tranqui-la i profunda a la vegada. No és el teu castell als núvols qui t’ho impedeix sinó al contrari. La vida només serà tranqui-la si és profunda de veritat, si no renuncies als teus somnis, als tresors que amaga el teu castell. Perquè només les onades del mar poden fer seu el meu castell a la sorra… i només les ventades de vida poden fer més bonic el meu castell als núvols.
I és que el meu castell és als núvols i a la terra, ple d’històries sinceres i dones i homes valents.