El carrer de Sant Pere

No sap si va ser la llum dels fanals sota un cel ple d’estels, o la màgica lluna que tot sovint fa que veiem encanteris allà on no hi són. Però el cas és que la visió de la noia amb un vestit de flors entallat, unes trenes recollides en un monyo perfecte i aquell aire que dóna la bellesa inconscient d’aquells qui la posseeixen sense saber-ho, van fer que sentís una fiblada al cor. Una fiblada de dolor sostingut que sentia mentre no deixava d’observar aquella dona cordant-se bé les sandàlies de mig talonet i allisant-se la faldilla prisada.
Va pensar què podria dir-li per atansar-se, però estava ben segur que no podria articular cap mot. Com a molt li sorgiria un balbuceig inintel•ligible que el faria quedar en ridícul. Però és que aquella criatura de somni era la dona de la seva vida! Ho sabia des de la poc consistent raó nascuda de la intuïció. Que bonica era! Quin nasset esmolat, i quins ulls enormes impossibles de sostindre’ls la mirada. Va barrinar... I si li parlava d’esquena? O millor, i si es feia el cec per poder-hi conversar?
Va conjuminar tot el coratge que li va ser permès. Es va posar les ulleres de sol en plena nit, gairebé no discernia els objectes del voltant. A poc a poc, va acostar-se a la noia i li va demanar sis plau l’adreça d’un carrer. Ella, es va girar i va quedar sorpresa en veure un home amb ulleres fosques. Va pressuposar que era cec. Li va indicar que el carrer que cercava era molt a prop, que si volia el podia acompanyar, doncs li venia de pas de camí cap a casa. Mentre l'escoltava, ell va deixar que aquella veu el captivés més enllà dels sentits. De fet, va quedar anorreat i només va poder assentir amb el cap a l'oferiment d'aquella figura harmonica feta de carn i ossos.
Ella va somriure i el va agafar de bracet. Anem! va xiuxiuejar divertida mentre l’arrossegava endavant per la vorera. Quan s’acabava el pedrís, s’aturava amb delicadesa perquè ell pogués baixar amb cura. Mentre caminaven ella li explicava quina nit feia: el cel és estrellat com mai, demà farà Sol i hi ha una lluna plena que il•lumina tots els carrerons. De tant en tant, reia. Sentir-la era el mes proper a la música celestial. Va pensar que no volia arribar al carrer de Sant Pere, no volia arribar enlloc. Tan sols desitjava perllongar aquells instants fins a l’infinit, com a mínim per bastir-ne el millor dels seus records futurs.



gypsy