EL CAFÈ DE LA PORXADA

EL CAFÈ DE LA PORXADA

He tornat, virtualment, al Cafè de la Porxada,
com aquell dia calorós d’un mes que no recordo
d’un any que ja he oblidat.
M’he assegut a la mateixa taula;
la cambrera, una noia jove,
m’ha preguntat quants hi seríem, a dinar.
M’ha sobtat la pregunta, certament;
tanmateix, educadament li he respost:
--Dos; porti dos plats, si us plau.
He agafat les dues cartes i he escollit per tots dos;
he pensat que bé podríem compartir les menges escollides:
--Serà més variat i enriquidor-- jo mateix m’he dit.
Mentre esperàvem que la noia ens les servís,
hem parlat pausadament de tu i de mi,
i com sol fer a l’hivern la pluja fina,
el teu somrís ha xopat tot el meu dins.
Ens hem menjat aquells plats molt saborosos
--que hem compartit ben just per la meitat--
entre un boirim de clares sintonies,
de complaences sense dissimular.
He posat la mà suaument damunt la teva
i he observat que pel meu gest t’has estremit;
el meu cor s’ha accelerat sense reserves,
amb força bategant, malalt de plenitud.
Hores hem passat de complicitats màximes,
rellotges sense busques, sense mesura el temps.

Ara, ja ha vingut la cambrera amb la factura:
no la repasso pas, segur que estarà bé.
Pago amb targeta, igual com aquell dia,
i, a poc a poc, retorno al món real.


Fidel Gangonells i Borràs