El bestiar de la senyoreta Pilar

Es deia Pilar Hernandez Morel i era la meva profesora de repas, filla d'un militar dels que varen anar a la guerra de Cuba i d'una franceseta que era la senyoreta Morel, quan jo la vaig coneixer, era ja una dona gran i retirada del seu treball, que havia sigut una casa de transport maritim anomenada Carandini, allí havia estat molt ben considerada i es que era molt inteligent doncs parlava sis idiomes. Els Carandini això els hi van reconeixer.

Quan jo anava a classe, ella vivia sola i nomes acompanyada d'una minyona que es deia Guillermina.
Donavem classe al menjador, recordo que el primer dia que vaig anar a la classe hem va dir: Nenita si continues contamme les teranyines del sostre no farem res, jo hem vaig posar molt vermella davant de la mirada de l'altre nano que donava clases amb mi que es deia Joan.


Allí en aquell menjadoret varem aprendre de tot, coses que a l'escola no ens ensenyaven, a part del programa de col.legi, ella es va fer el seu i ens ensenyava de tot, a llegir en veu alta, a recitar, a cantar, a ballar, etc.. Ens donava uns premis que sempre consistien en llapisos de colors o amb una noveleta de la Condesa de Segur de la que ella n'era una fan. Hi havia dies que ens endolcia la classe amb un gran pot de caramels de mel comprats a ca la vella de la plaça de l'angel, doncs amb ella li agradaven molt, era molt llaminera i capritxosa.


Un bon dia hem va dir: Saps que nenita... he pensat comprar un cuants pollets per criarlos aqui a la galeria.
I jo li vaig dir: Aqui!! pollets aqui!! que no veu que no podreu dormir. Al demati es posaran a cantar molt d'hora.
I ella hem va contestar: Mira ja ho se!!, pero hem fa il.lusió i ho vull probar.
I tota decidida al cap d'un parell de dies ella i la Guillermina se'n van anar a la plaça Tetuan de Barcelona on hi havia una botiga especialitzada en avicultura a comprar un pollets, pero cuan va arribar a casa es va esberar, trenta pollets va comprar i no sabia on els havia de posar, correns va pensar: que vingui el fuster a fer-me una gabia i aixi va ser, el fuster la va fer a la galeria.
Cuan jo hi anava a la tarda hem trobava a la srta.Pilar i a la Guillermina com a dos desesperades fent menjar per aquell aviram, trinxaven meló, peles de patata i tot de deixalles de verdura. Tant menjaver aquells animals que sel's hi van fer molt grossos i cada dia els anavem comparant de lo que s'anaven engreixant, va tindre que venir el fuster a fer-li un segon pis dalt de la gabia i ella va dir que semblava que tinguessin rellogats.


Un dia hem va dir: Veus aquella gallina d'alla. doncs mira li ensenyo pa i me'l ve a buscar a la ma. Un dissabte al demati remenant la gabia el cap dintre el va posar i la gallina en veure que l'arrecada li brillava tant maca regal de la senyora Carandini, que se la va menjar. Ella va donar una manotada i no va sapiguer quina gallina havia sigut. Desesperada no sabia que fer, se li va acudir d'anar a la plaça a buscar al seu pollaire pero el pollaire va dir que les havia de matar totes per trobar l'arrecada. Tant desesperada el diumenge al matí se li va acudir agafar un parell de cistells grossos i s'en va anar a mirar per raig-X tot aquell bestiar. La gallina va trobar i a casa se'n va anar amb un llacet vermell al coll i ja podeu imaginar el que va pasar. L'arrecada va tornar a l'orella de la senyoreta Pilar i la gallina ben rostideta a la taula va anar a parar. Quan el dilluns m'ho va explicar, el riure no hem podia aguantar de pensar on havian arribat a parar els capritxos de la srta.Pilar.




Maria Pilar (Valeria)