El Bes

Vaig néixer en un país orfe,
D´or i de sang ja no en té,
S´ha oblidat de la senyera;
On eren ja no son res.
El groc d´or ara és feblesa,
El roig de sang, nafra és,
Som orfes de pare i mare,
Com Catalunya també.
De petit s´em presentava
Una esperança, una fe,
Una alegria amagada
Que ha resultat de paper.
L´or, de les arts la paraula,
Ja està colgat al femer
D´una cultura diversa
On llur pare és el diner.
La sang, brollant per les venes
Que una tradició va fer
S´escola per les carenes
I s´escampa pel carrer.
Terra i senyera En imatge
S´han convertit d´un roser
D´on les roses són espines,
I l´espina ara és el bé.

L´oratge esdevé rosada,
el sol en el blau llueix,
Ja no és òrfena aquesta terra
car ve del cel un nou bes.
Tanmateix, de matinada,
Sota el sol empordanès
Que destil. la la rosada
Despertant als fronts d´un bes
Aleshores imagino
Cel i terra a l´inrevés

El cel dins el cor dels homes,
La terra amb homes de pes,
Com pesava l´or que altrora
Llur sang omplia només.

Miro amunt, a la muntanya
I allí encara és ben entès
El tro de l´oratge ombrívol
Sobre el roure que reneix.
Miro el mar d´enllà la plana
I el seu blau pot dir-me més
Que tota espina clavada,
Que flors mortes, que diners.

-Catalunya no està morta-
Crida el Pirineu encès.
-Vostre terra encara és forta-
Diu el sol empordanès.
-Torni a ondejar la senyera-
Resa el mar fins l´illa estès.
-Aviat no tindrà fronteres-
Canta l´ona a Cadaqués.

L´oratge esdevé rosada,
el sol en el blau llueix,
No és òrfena aquesta terra
car ve del cel un nou bes.
I en mirar-me aquesta terra
On vaig néixer, tal com és,
El cor se m´omple de joia
En veure-hi néixer rosers
Als que llurs espines guarden
De les mans dels temps grollers.
Sentint la cançó furtiva
Que els roures saben només:
L´oratge esdevé rosada, el sol en el blau llueix,
Ja no és òrfena aquesta terra, car ve del cel un nou bes.
Canteu-la de boca a orella,
Jo us n'he plantat l´esqueix.