El Baix Empordà ja fa 15 anys.

Tema Cobla Baix Empordà---Turisme

El Micra va passejant-me sense pressa i jo aprofitant aquesta estona per anar impregnant-me com sempre de qualsevol detall que m´ofereixi l´Empordà, sense adonar-me´n em trobo a Sant Antoni de Calonge, sempre he de mirar els rètols, no em recordo mai quin és el coster i quin el muntanyenc. Sant Antoni és el de la costa, de bastant interès turístic, antigament era un lloc on se sentien privilegiades les famílies gironines que en gaudien per les vancances.
Veig un anunci d´audició de sardanes, l´Amadeu Cuadrado em ve al pensament, m´acosto per veure quina cobla hi actuarà i, sí, veig que serà la “Baix Empordà”, la cobla amb qui toca l’Amadeu, el qual a part de dirigir la coral “El Progrés”, també col•labora amb la revista “Som”. Sempre penso que persones així són les que fan país, dónen a conèixer els nostres costums i folklore; tal com deia dies enrere amb els sardanistes de Foixà, són personatges bastant anònims fora de la seva contrada, però primordials i precisos en les seves fites.
La casualitat fa que me´l trobi de cara i com sempre molt amablement em convida a un cafè. Ho dec portar marcat a la cara, que m´agrada, accepto, i sense adonar-nos-en la conversa deriva cap a la seva infància. Diu que de petit feia d´escolanet a l´església de Sant Antoni, en els anys en què hi havia mossén Lluís Guillaume; ell li va donar les primeres lliçons. Menciono el nom del mossén perquè aquestes dades o noms marquen una época, un temps, i normalmernt fan recordar fets d´infància a molta gent.
--Veritablement, com va començar la teva afició a la música?
--Amb el músic Eduard Castelló, que em va fer entrar a la cobla ”La Principal de Palamós”. Així anava assolint coneixements. També vaig tocar en la cobla-orquestra ”Primavera de Palafrugell”, dirigida pel mestre Frederic Sirés. En desfer-se, l´any 64, ”La Principal de Palamós” és quan va formar-se la cobla “Baix Empordà”, de la qual en sóc un dels fundadors.
--Quin instrument preferiu?
--Fiscorn, el fiscorn és el que més m´agrada.
La conversa agafa un caire de curiositat per part meva, com sempre, i poquet a poquet em va posant al corrent; diu que els infants hi són sempre presents fins als 15 o 16 anys, després pleguen en l´adolescència i a la trentena tornen; Aigua-Xelida, de Viladesau és la sardana que li agrada més interpretar perquè hi ha trossos en què el so de tota la cobla hi és present, i tothom en gaudeix al mateix temps; que Juli Garreta és el mestre que li agrada més, el compara amb el Beethoven de la música clàssica però en cobla.
--En què varia el vostre sentiment quan interpreteu una sardana de quan l´escolteu?
--És difícil d´explicar, això. Quan interpretes et trobes en moments en què hi dones tot el sentiment, desitges fer-ho arribar al públic i en escoltar-les hi ha sardanes com “Dalt les gavarres” de Garreta o “Cavalleresca” de Joaquim Serra, que et sents en un altre món. Et transporten.
Aquí, jo, li haig de donar tota la raó, sóc sardanista des de la infància, no recordo quan en vaig aprendre, ja fa molts anys d’això… però he de dir que m´he emocionat alguna vegada ballant-les, encara recordo en l´época franquista quan se´ns va, per fi, deixar tocar i ballar “La Santa Espina”, va ser apoteòsic el dia i el moment. Tinc tan present quan el flabiol es va posar a refilar i el públic es va aixecar dret, els músics també, nosaltres intentant ballar-la perfecta, la vam cantar a cor tothom, els sardanistes i el públic i vam acabar plorant tots. Mai no oblidaré aquell dia, sempre serà especial per a mi, recuperàvem una cosa nostra que ens havia estat prohibida, va ser una sensació interior tan emotiva…, singular i a la vegada extraordinària.
Abans d´acomadiar-nos em remarca que tocant no hi pot prestar tota l´atenció, que només es vigila que surti bé, en canvi escoltant un es recrea i gaudeix plenament.



Turisme
Sóc a Calella, passejant pel tros de Camí de Ronda anant cap a Llafranc. És aconsellable donar-hi un tomb i aprofitar-ho per prendre-hi el sol, unes roques moldejades, segurament per les aigues després dels segles, t´inviten a seure. A mi, particularment, m´encanta repenjar-me en una roca i, amb els ulls closos, escoltar i deixar-me portar uns moments; la xiscladissa de les gavines i m´enlairo amb elles, el xoc de les ones contra les roques i la remor es torna música, els esquitxos que aquestes m´envien em xopen de la salabror del mar. Aquest cúmul de percepcions és singular i propi de cadascú, però porta el segell propi de l´Empordà; per tant, de vegades un també s´ha de saber resguardar-se´n, ja que en trobar-se el camí quasi arran de mar els dies que aquesta es posa brava i l´acompanya la tramuntana, fins i tot fa feredat d’estar-s´hi.
--Sort que no fa tramuntana, Angelina, sinó…
--Hola, Francesc!
M´incorporo i saludo al Francesc Vaqué. Sempre li he envejat el poder estar tan prop del mar i poder gaudir d´una vista tan privilegiada. Tres graons només el separen del Camí de Ronda. S´asseu al meu costat i s´aprofita també dels raigs que l´astre rei ens fa arribar.
Sé que l´afer del turisme l´atrau, hi està immers en aquests temps, n’és regidor. La persona ideal per parlar-ne a fons, i com que em sembla un bon moment poso fil a l´agulla i pregunto.
--Com va ser el teu començament en el món del turisme?
--Tots els que som d´aquí sempre hem vist el turisme. Jo, particularment, des dels catorze anys que hi estic immers, i més endavant en trobar-me que la família de la Maria Dolors, la meva dona, també hi estaven posats, en ser propietaris de l´hotel La torre, aleshores vaig entrar-hi plenament.
Com que pregunto coses, em remarca que en el període que porta de regidor s’ha cuidat entre d´altres d’organitzar cada 1 de gener, a les 7 del matí, si el temps ho permet, la celebració de la sortida del primer raig de sol de l´any, a Sant Sebastià, amb sardanes, xocolatada i gresca, amb la col•laboració del grup de Festes de Primavera i el Centre Fraternal. Diu que hi ha molta animació i xerinola, i que cada any va en augment, fins i tot n’hi ha que no es fiquen al llit fins acabada la festa.
--És coneguda la gastronomia de Palafrugell. Què ens en pots dir?
--La garoinada, de gener a març, ha assolit un gran èxit, i és una eina important de promoció per a tota la vila. Després també, a les Festes de Primavera, s´organitza una curta campanya gastronòmica que és la cuina de les Festes.
Ja se sap que Calella de Palafrugell té una fita important, reconeguda internacionalment, que és la seva Cantada d´Havaneres i que el nom de Josep Pla també ha traspassat fronteres.
--Costa mantenir aquest caliu?
--Sempre cal treballar-los aquests punts, s´organitzen actes per mantenir-ho com ara celebrar la fi de la guerra amb Cuba, que va suposar l´acabament d´anar i tornar Calella-Cuba, culminant amb la Cantada d´Havaneres el primer dissabte de juliol, al Port Bo. Referent a Pla, hi ha una col•laboració amb la Fundació Pla i s’organitza, cada primer i tercer dissabte de mes, una ruta planiana.
La gent és conscient que els fets culturals i socials formen el mosaic del Baix Empordà. Cada poble intenta posar-hi el seu granet de sorra a la cua dels estels que la il•lusió fa volar. Amb aquest procedir escampen, mostren i assabenten tothom del que poden trobar i descobrir segons les diades i estacions de l´any.
Si mal no recordo i m´ho certifica en Francesc, pel juliol i l´agost el Festival de Jazz al Cap Roig ja és també tota una institució. També durant l´estiu hi ha petites activitats que organitza el Patronat Municipal de Turisme conjuntament amb diverses col•laboracions d´altres entitats. A part de les Cantades d´Havaneres de Calella, a Tamariu també se’n fan i estan convidats a participar-hi tots els vuit grups d´havaneres del municipi. Pel setembre ens desplacem a ciutats estrangeres com París, Londres…, un grup de regidors de turisme, entre els quals hi ha una estreta col•laboració amb les àrees de turisme de la comarca, coordinats pel Consell Comarcal, per promocionar conjuntament la zona. Mitjançant l´assistència a fires, actes promocionals… Tot això, però, no s´hagués acomplert sense el magnífic equip humà de què disposem, el qual posseeix dues qualitats; la professional per un cantó, i l´entusiasme per l´altre.
--El turisme que avui va a Calella és el mateix de tota la vida o ha canviat als últims temps?
--Per tot arreu ha canviat el turisme. Des dels anys 80-90 la diferència ha estat radical. Abans els turistes que venien eren de dos tipus: el que venia tot un mes sencer a Calella, o sigui de llargues estades, i el que demanava toros, flamenc, sangria… Ara és diferent, la majoria venen una setmana i busquen havaneres, cremat i arròs negre. El perfil és de més qualitat, ens han escollit per les característiques peculiars del poble.
Envejo al Francesc, treballar en un lloc tan bonic i privilegiat jo diria que ha de ser extraordinari.
El sol deu haver pensat que avui ja havíem rebut la nostra ració suficient dels seus rajos i s´ha amagat. La brisa marina s´ha fet sentir, la temperatura ha canviat, m´aixeco al mateix temps que ell i molt amablement ens acomiadem.