Dues nits i tota una vida per recordar

Un relat de: Silenci...

Ella li va embenar els ulls, li va dir que fes bondat i que entrés en el cotxe, ell amb una rialla a la boca accedí i segué a dintre. La Marta, complaguda entrà també i encengué el cotxe. Durant gran part del trajecte cap dels dos va dir res, un per por a delatar les seves intencions i l'altre per que estava fantasiejant sobre el que podia venir a continuació.
Era una nit càlida i a la radio sonava un cantant de moda. De sobte en Joan digué: - No deus estar intentant embullar-me, et recordo que conec els carrers d'aquesta ciutat millor que tu, al cap i a la fi, jo soc d'aquí -. Na Marta va riure i en Joan se'n adonà, ella havia predit aquella reacció i ell ho sabia. A poc a poc anaven abandonat la ciutat, es podia percebre per la manca de llum, de sorolls, de olors, sobre tot de olors ja que abandonaven l'olor a fum per passar a unes olors fresques.
El cotxe s'aturà i ella va baixar, al cap d'uns instants ella tornà i va agafar en Joan de la ma. Ell la seguia sense vacil·lar, confiava plenament en ella. Quan na Marta li va treure la vena dels ulls, aquests encara van haver d'emprar un temps per adaptar-se a la poca llum, però quan ho feren va quedar meravellat. Davant ell s'estenia una immensa praderia i si alçava la vista al cel podia observar un cel clar, amb milions d'estrelles, tantes com mai havia pogut imaginar que hi hagués. Va girar la vista a la dreta, de on provenia lo poca llum que es percebia i observà un gegantí llençol blanc estès a terra amb uns quants coixins, algunes espelmes i una radio a sobre, al costat hi havia una cistella i dues copes per al Champang. Ell, admirat va demanar: - Que celebrem alguna cosa? Que sàpiga jo no es el meu aniversari? - Ella li respongué: - Celebrem el primer cop que surts de la teva estimada ciutat... -. Els dos es miraren complaguts i s'assegueren. En Joan era un noi de 21 anys que havia viscut tota la seva vida en el centre de Barcelona i no havia sortit mai de ella, en canvi na Marta era una noia de les afores, era d'un poblet petit i havia anat a Barcelona pels estudis. Ells s'havien conegut feia un any més o menys en la universitat i s'havien fet bons amics. Un dia en Joan li havia comentat que no havia sortit mai del rebombori de la ciutat i que li feia il·lusió.
Els dos nois asseguts entre els coixins començaren a menjar el que ella havia preparat hores abans i començaren a parlar de mil i una coses, sempre ho havien fet així, es podien passar hores parlant sense cansar-se, es sentien molt agust així i aquells moments no els volien canviar per res. De sobte na Marta va mirar al cel i va sentir com si un raig d'aire fred li recorres el cos i es va marejar, en Joan s'hi acostà per saber que li passava, però ella li va dir que res. Entre ells hi havia una distància molt petita i se'n havien adonat, sense separar-se l'un de l'altre seguiren parlant com fins a les hores. Els dos nois reien, escoltaven la música i jugaven amb els coixins. Mentres es feien pesigoies i jugaven amb els coixins en Joan va quedar tombat a sobre de ella. Entre ells no hi havia res més que una forta amistat, en secret sentien una atracció l'un per l'altre però no n'estaven del tot segurs i no es volien fer mal. Però aquest dubte es va esvair en qüestió se segons quan en Joan molt suaument va apartar els cabells de la cara de na Marta i els dos es miraren als ulls. En la mirada de l'altre cercaven respostes a les seves preguntes i va esser llavors quan les van trobar. En Joan s'inclinà un poc més sobre ella i na Marta allargà la seva ma per acariciar-li la seva fosca cabellera que la feia tornar boja i per fi el va besar. Els dos noies es besaven baix les estrelles, envoltats de coixins i amb una música agradable de fons. Es besaven com si aquesta fos l'ultima vegada, estrenyent els seus cossos un contra l'altre com si s'haguessin d'unir. En una fracció de segons les mirades dels enamorats es van creuar i entengueren perfectament que era el que venia a continuació. En Joan amb mans tremoloses començà a desfer els botons de la camisa de na Marta, ella es ruboritzava a cada boto que li anava descobrint el seu ventre de pell bruna. Es notava el nerviosisme entre ells, però les seves mans i els seus cossos es movien per instint propi. El noi mig embruixat observava el cos nuu de la noia i amb la punta dels dits va recórrer el ventre de ella fins arribar als pits, llavors la besa... La vetllada continuà i el cel i la terra en foren testimonis. Ja a la matinada quan els primers rajos de llum sortien avergonyits de darrera les muntanyes els dos nois es van vestir i emprengueren el camí de tornada a la ciutat. Durant el trajecte cap dels dos va dir res, no per incomoditat o per vergonya, sinó per que en les seves ments tan sols hi rondava una pregunta "Hauria significat el mateix per l'altre que per ells?". Va arribar el fi del trajecte i els dos van sortir del cotxe, s'acostaren per a acomiadar-se i quina va esser la seva sorpresa quan quasi a l'hora varen dir: - T'estimo, en el fons sempre t'he estimat i no vull que això d'aquest vespre quedi en l'oblit". Els dos, atònits i sorpresos es separaren de cop i somrigueren complaguts. Es besaren per darrer cop i na Marta entrà al cotxe per marxar cap a casa, en Joan va seguir-la amb la mirada fins que la va perdre entre la multitud. Ell pujà al seu pis i s'estirà a sobre del llit per recordar amb tot detall tot el que havia passat la vesprada anterior, això ho faria fins que la tornés a veure, que per la seva desgràcia no seria mai més.
Mentrestant na Marta conduïa el cotxe cap a casa seva i mentres ho feia una llàgrima va recórrer la seva galta i una tristos immensa es va apoderar del seu cor. Ella sabia que era el que passaria ara, ho havia vist a les estrelles feia unes hores i per això havia decidit aventurar-se a la sort i intentar descobrir que era el que en Joan sentia per ella i que era el que ella sentia per ell. Na Marta patia una malaltia des de que era una nena, una malaltia incurable que ella sabia ben cert que d'aquí pocs dies s'enduria la seva vida. Això no ho sabia ningú a part de la seva família, ella s'havia cuidat be de que ningú ho sapigués per no fer llàstima ni que la gent patís per ella. Na Marta pujà a la seva habitació, s'estirà a sobre del llit i quedà dormida, quan ja tornava a esser de nit es va despertar i va acostar-se al balcó, va mirar les estrelles i recordà la nit passada amb tot detall, va esser llavors quan va tornar a sentir un mareig, va relliscar i es va precipitar balcó avall.
A la matinada en Joan va despertar i va decidir anar a veure-la després de la feina, quina sorpresa la seva quan li varen dir que havia caigut balcó avall i que no havia sobreviscut...

Comentaris

  • No et deix indiferent, no...[Ofensiu]
    caotics | 21-04-2006 | Valoració: 9

    M'he quedat parada... primerament et volia dir que m'agradava molt i que a mi també m'agradaria tenir aquesta persona amb la qual pots anar a qualsevol lloc amb els ulls envenats sense por... Ara et dic que m'ha encantat, de veritat, el final no et deix indiferent... A més molt ben escrit...
    I perquè dius que és el teu diari... t'ha passat?

  • ostres....[Ofensiu]
    Matterhorn | 07-03-2006 | Valoració: 10

    ..... m'ha agradat molt, però deu ni do com ha acabat. Ho has descrit tot molt bé, i m'has fet entrar al relat.

    Enhorabona!

  • ei nina![Ofensiu]
    llunàtica | 07-03-2006

    Escolta'm, en comptes de parlar per aquí, et sabria greu agregar-me al messenger? Mai no es perd res per tenir a una persona amb els mateixos gustos que tu...:P

    festa_o_mort@hotmail.com

    Fins aviat!!

    P.D: això del piano, ni de conya, eh!! xDD

  • què fort...[Ofensiu]
    llunàtica | 07-03-2006

    Ei nina! Sí, som la mateixa que la de Joves, aquella que us va venir a cercar al costat del cinema... Tu ets la Llubinera, no? hehehe!!
    Ei, preciós... M'he quedat paralitzada quan la noia ha caigut pel balcó... Sempre les millors històries acaben malament. I no tan sols ho dic per les històries que, tant tu com jo, escrivim (si t'hi fixes, la meitat de les meves acaben amb suïcidi...), sino també per la vida real... Aquestes petites històries que vols que acabin el millor possible (o que no acabin mai), i que acaben fatal... Ei, m'estic posant sentimental, me'n vaig!

    Dia 17 esper veure't a la comissió de voluntariat!!

    Adéu maca!!

    [Llunàtica...]

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Silenci...

Silenci...

8 Relats

23 Comentaris

8626 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Vaig néixer un 12 de Març del 88 a Mallorca.
Per la meva família va esser un dia molt especial, però per a mi va esser el començament d'una vida no desitjada...

Ara estic acabat el batxillerat de ciències i si tot va be l'any que ve hem matricularé a la UIB per estudiar la carrera de Física...

Aquí soc una intrusa ja que no soc de lletres, no són lo meu, però per contradicció m'encanta escriure i estimo la meva llengua i la defensaré amb força fins a la mort si cal... tenc un esperit de revolta a dintre meu...

He trobat en la lectura i en l'escriptura una forma de fugida de la realitat, una forma de desconnectar del món i sentir-me millor.
Escric quan no se que fer, quan estic destrossada per dintre i no tenc com treure aquest sentiment ....
Tal volta soni egoista per part meva utilitzar l'escriptura per a desfogar-me, però suposo que gracies a ella encara soc viva i sencera...

Quan llegiu el que escric no espereu gran cosa, no soc cap novel·lista i no me'n entenc de formes ni res de tot això, tan sols esper que un agradi i que penseu que m'entres llegiu això és com si llegíssiu en el meu cor...

Força i revolta companys!!!

Maria Isabel
mixabel_88@hotmail.com