El món de la ment...

Obro els ulls i la claror del dia em molesta, no veig res, aquesta claror encegadora fa que no vegi al meu davant. Poc a poc els ulls s'acostumen i comencen a veure ombres, formes, colors... Finalment hi veig i quedo meravellada pel món que m'envolta. Els boscos encara són verds i els rius porten aigua cristal·lina, el cel es blau i clar i els ocell ronden per ell despreocupats. Al fons hi ha una alzina, una alzina gegantina i centenari, ho se per l'amplària de la seva soca. Sota d'ella hi ha una gran ombra i jo m'hi gec per respirar l'aire endolcit per les flors. Algú s'acosta al meu voltant i al obrir els ulls et veig. Qui hi fas allà? Aquest és el món de la meva ment, el món en el que em recullo quan em sent sola o trista... Em somrius i t'asseus a la meva vora, em mires als ulls, jo faig el mateix. A traves dels teus ulls cels intent veure en el teu interior, no hi puc endevinar el que penses, el que sents i m'enretiro i m'entristeixo... Llavors t'acostes més a mi fins que la meva esquena topa amb la soca de l'alzina. Estam molt a prop i el desig de besar-te cada cop es fa més gran. T'apropes a la meva orella i em xiuxiueges unes paraules en una llengua estranya, desconeguda... No les entenc però sonen dolces, agradables, han sortit dels teus llavis amb una música preciosa, aquests llavis... vull tocar-los, vull que siguin meus. Amb les mans tremoloses t'enretiro els cabells de la cara i t'acarono la galta. Tanques els ulls i jo també, ens anem acostant i et beso...