Destins

Un relat de: Silenci...

Hem vaig despertar degut a l'odiós soroll del telèfon, tan sols feia cinc hores que era al llit i el sol ja es trobava al mig dia. Hem vaig aixecar com vaig poder, tot hem rodava i no aconseguia recordar com havia arribat a casa, trontollant-me per l'habitació vaig agafar el telèfon.

-Digui?

-No estic d'humor per brometes, es pot saber qui és?
-Hola! Soc l'Anna.( Al sentir aquet nom i la seva veu hem vaig sobresaltar i el cor hem va començar a bategar molt apressa)
-Hola! Perdona, es que m'acabo de despertar i no he dormit gaire…
-Tranquil·la, si vols et truc més tard.
-No que va, deixa-ho fer, tanmateix m'havia de despertar, Quina hora és?
-La una
-Que??? Mare meva d'aquí 2 hores han de venir els pares i encara no he endreçat res.
-Com? Els teus pares ha de venir? A Barcelona?
-Si…
-Segueix sent tan controladors com sempre oi?
-Si, però com que ve molt poques vegades no hem puc queixar, l'únic és que el telèfon sempre està sonant.
-No se pot tenir tot.
-No, un segon ara venc que crec que vaig deixar es grifo de sa banyera obert!!!
-Desastre...
-Ja estic aquí, només ho he somiat…
-Segueixes tan despistada com sempre he?
-Asclà, a mi no em canvia ni el temps.
-Ja ho veig ja.
-Uf i ara que hi penso, perquè em telefonaves? És que m'he posat a xerrar com sempre.
-Tan sols et telefonava per saber com estaves, he estat mirant unes fotografies i al recordat els anys d'institut, he pensat en tu, en que fa temps que no parlem.
-Si, mara meva quins anys i que ha passat de temps.
-No ens hem tornat a veure des del darrer dia de curs.
-Ostres... Podem fer una cosa? Traslladat a casa uns mesos a l'estiu! Jo estic sola, la meva companya de pis ja ha acabat els estudis i ha tornat a Andorra.
-A casa teva? No serà molt abusar?
-No diguis dois, tu sempre ets ben vinguda, vinga serà divertit!
-Sona molt be, d'acord.
-Val, ja et telefonaré que d'aquí poc vendrà la mare i l'haurem d'enterrar si no ordeno això...
-Val, adéu besades!!!
-Adéu!!!

Vaig penjar el telèfon, les mans encara hem tremolaven i el cor hem bategava molt apresa. Havíem estat companyes de classe i ens havíem avingut molt. Jo mai m'havia atrevit a dir-li res del que sentia ni del que podia sentir, tenia por a fer-li mal i no volia utilitzar-la. També era cert que amés tenia altres pors, por a la reacció de ella i por a tornar a sentir el dolor del rebuig, de la solitud, era una decisió important la que havia de prendre i no podia fer-se a la lleugera. Així que era un mescla de tot, una mescla que m'havia perseguit durant molt de temps.
Quan hem vaig tranquil·litzar, vaig endreçar la casa i al cap de poc els pares van arribar. A la nit la vaig telefonar i varem quedar en que vendria el primer dia de juliol i quedaria fins la segona setmana de setembre. Ja estàvem a finals de juny, però a mi hem semblava que faltava una eternitat pel dia de la trobada. Jo ja havia acabat els exàmens finals de la universitat i havia agafat vacances a la feina, treballava les tardes donant repàs i això hem donava molta llibertat d'horaris i no tenia ningú que hem manés. El fet de no tenir res a fer, hem donava lloc a tenir molt de temps per pensar, per pensar en el dia de la trobada, en com hauria canviat, quina seria la seva reacció... Jo hem moria de ganes d'abraçar-la tan fort que semblés que ens havíem d'unir, sentia la necessitat de sentir el seu cos entre els meus braços i contreure'l contra meu. Per fi va arribar el dia de la trobada i jo la esperava impacient al aeroport. Quan la vaig veure amb la seva rialla i els seus ulls brillants tots els músculs se'm van paralitzar, no hem podia moure i tenia el cor en un puny. Jo volia arrancar a córrer i abraçar-la, però alguna cosa m'ho impedia, la por a com reaccionaria ella o ha que en pensaria me frenava, pel cap hem passaven mil raons per fer-ho i mil més per no fer-ho... Va haver d'esser ella la que se va acostar i hem va saludar, jo vaig aconseguir reaccionar i la vaig abraçar tan for que quasi l'ofego.
Varem arribar a casa i es va instal·lar, encara que feia molt de temps que no ens havíem vist jo l'havia reconegut de cop i ella a jo. No havíem canviat gaire, ella era tan ermosa com sempre i jo feia la mateixa cara de la ESO. La mirava al temps que ella desfeia la maleta, en aquell moment l'hagués besada, però hem faltava coratge i no volia espenyar els mesos que ens quedaven juntes. Aquell mateix vespre varem sortir per Barcelona i ens ho varem passar molt be. Tots els dies eren genials, passejàvem pel parc i per la platja tant de dia com de nit, pujàvem al terrat per veure els estels, miràvem les llums de Barcelona pel balcó... De cada dia anava notant que de cada cop la necessitava més i que en el fons ja feia molt de temps que sabia que en el fons sentia alguna cosa per ella.
Vaig decidir que ja havia deixat passar molt de temps i que era hora de dir-li el que sentia, però no sabia com... Van passar els dies i de cada cop el nerviosisme en mi era major. A la nit, uns companys feien una festa a casa seva i ens hi varen convidar, al cap d'unes hores ja havia perdut el món de vista i al despertar-me era al meu llit. Al adonar-me que no recordava res de la nit anterior un escalfred hem va recórrer tota i la por es va apoderar de mi. Sabia que quan bevia més del compte deia coses que no havia de dir, deia el que realment pensava i sentia i tenia por ha haver parlat més del compte.
Quan vaig hem aconseguir aixecar amb sigil vaig passar per davant l'habitació de l'Anna i per sorpresa meva no hi era i el llit estava fet, vaig anar corrent a la saleta i a la cuina i no la vaig veure en lloc. Quan vaig tornar a anar a la saleta vaig veure un retall de paper a sobre de la taula, de sobte un cop d'aire fred va recórrer tota l'habitació i hem va gelar fins i tot l'ànima. Tenia el cor que hem feia mal i del xoc del que podia dir aquell paper m'estava marejant, sort que al darrera tenia un sofà, per que sinó ves caigut a terra. Vaig restar vint minuts asseguda, pensant en que podia dir aquell retall, el cap hem donava voltes i l'únic que se'm acudia era que havia dit o fet alguna cosa la nit anterior i que ella se'n havia anat. Al notar que tornava a tenir algunes forces per aixecar-me i llegir el que deia el paper ho vaig fer. Mentres tenia el paper entre les mans i hem disposava a llegir-lo la porta es va obrir, era ella, era l'Anna amb una bossa del forn de l'altre punta de la barriada. Vaig llegir el paper "Soc al forn no estaré molt". Els ulls se'm van omplir de llàgrimes i vaig caure asseguda un altre pic. L'Anna es va espantar, va venir corrent i hem va demanar que me passava. Jo la vaig mirar als ulls i realment estava espantada, la vaig abraçar i molt baixet entre llàgrimes li vaig dir a cau d'orella: "T'estimo, fa molt de temps que t'estimo amb tot el meu cor, però tenia por a dir-t'ho, ho sent molt. I ara que he pensat que te'n havies anat, que t'havia perdut i que no et tornaria a veure mai més m'he adonat que encara t'estimo més del que creia i que no et vull perdre per res del món.". Ella es va separar de mi i mirant-me al ulls hem va dir:

-Dons qui és la persona de la que hem parlaves anit? De la que hem deies que l'estimaves, però que no sabies si sentia el mateix per tu?
-Anit? No hem recordo de res...

Ella ho va entendre tot abans de que jo pogués acabar d'entendre les darreres paraules que havia dit, llavors hem va eixugar les llàgrimes dels ulls i hem va dir:

-Jo sent el mateix per tu, però no sabia el que tu senties i no volia apartar-te de mi, preferia tenir la teva amistat a no tenir res.

Quan vaig sentir aquestes paraules hem vaig sentir la noia més feliç del món, totes les preocupacions que podia tenir es van esvair i per mi en aquell instant tan sols existíem ella i jo. Llavors ens varem acostar l'una a l'altre fins tal punt que si pronunciàvem una paraula els nostres llavis es rosaven, sentíem l'alè de l'altre a la pell i els batecs dels dos cors eren tan forts i tan ràpids que els podíem sentir. Els nostres ulls es miraven fixament, sense parpellejar siquiera, en un instant vaig mirar els seus llavis i amb la ma vaig apartar-li els cabells de la galta, vaig agafar-la pel coll, m'hi vaig acostar i la vaig besar, no se quan de temps varem estar així però per a nosaltres el temps es va aturar des de aquell instant i encara hi està...

Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de Silenci...

Silenci...

8 Relats

23 Comentaris

8786 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Vaig néixer un 12 de Març del 88 a Mallorca.
Per la meva família va esser un dia molt especial, però per a mi va esser el començament d'una vida no desitjada...

Ara estic acabat el batxillerat de ciències i si tot va be l'any que ve hem matricularé a la UIB per estudiar la carrera de Física...

Aquí soc una intrusa ja que no soc de lletres, no són lo meu, però per contradicció m'encanta escriure i estimo la meva llengua i la defensaré amb força fins a la mort si cal... tenc un esperit de revolta a dintre meu...

He trobat en la lectura i en l'escriptura una forma de fugida de la realitat, una forma de desconnectar del món i sentir-me millor.
Escric quan no se que fer, quan estic destrossada per dintre i no tenc com treure aquest sentiment ....
Tal volta soni egoista per part meva utilitzar l'escriptura per a desfogar-me, però suposo que gracies a ella encara soc viva i sencera...

Quan llegiu el que escric no espereu gran cosa, no soc cap novel·lista i no me'n entenc de formes ni res de tot això, tan sols esper que un agradi i que penseu que m'entres llegiu això és com si llegíssiu en el meu cor...

Força i revolta companys!!!

Maria Isabel
mixabel_88@hotmail.com