DOS CAMINS

Es van trobar dos camins en una bifurcació. Un era estret i l’altre era ample.
-Tu vas descuidar de tu mateix del tot: ja estàs ple de pedres agudes, clots, espines!- va començar a reprotxar el camí ample al estret. – Els teus viatjants, així, veuràs que aviat moriran del cansament o del fam! Jo sóc una altre cosa: maca, llisa! Al meu costat hi ha cafeteries, restaurants, cases amb totes les comoditats. Viu i desfruita!..
-I perquè has callat de cop? Ja que segons teves paraules, vius molt bé! – es va sorprendre el camí estret.
-Bé, sí, bé... – es va sospirar el camí ample. – Però en el meu final hi ha un precipici. Sense fons, negre, fosc. De tal manera, que no puc te’l descriure. Molta gent i no sospita de ell. I els que saben, només es giren d’esquena. Es veu que no saben tota la veritat. I jo, com que he vist bastant aquest precipici, tinc la por més gran del món a lliscar-hi. Ja que això, tinc por, és per sempre! I tu, com vius?
-Difícil! – va sospirar el camí estret.- I els que caminen per mi, tampoc ho passen fàcil. Però en el final de la meva ruta hi ha una muntanya. I els que van pujar-hi, són tan purs, alegres i felices que no te’l puc descriure! I, saps, el que jo vull més de tot? És també estar-hi. Ja que, espero, és per a sempre!
Van acabar a parlar els camins i es van marxar en diferents direccions.
I sobre la bifurcació es va quedar un home, que va escoltar tot això.
I que era molt rar és que ell fins ara hi està, està pensant, per quin camí agafar la ruta seva.

@ Autor: monge Varnava (E. Sanin) (www.esanin.ru)
Traducció i adaptació: Liudmila L.