Dormir. Tal vegada somiar?

La lleu fresa que puja de l’exterior es una remor sorda, llunyana. La finestra arran del llit, ben tancada i amb doble cortina apaivaga el soroll del transit. L’hotel es molt a prop de la cantonada amb Asakusa Dori i, malgrat tot, el brogit del carrer s’esmuny fins la meva oïda aprofitant qualsevol escletxa. El dia es lleva d’hora al Japó. La matinera llum del sol irromp tímidament a l’habitació entre els plecs de les cortines i fa que el forrellat de les parpelles es mogui feixuc. Fins les pestanyes semblen de plom. Ho intento. Les parpelles s’alcen mandroses fis obrir una línia de llum tota plena de teranyines. La imatge que gravita davant dels meus ulls m’és familiar i a l’hora sorprenent. No sé escatir el motiu de la sorpresa, ni perquè em resulta familiar el que veig. Es una forma quadrada, potser un quadre. El contorn té un color clar, com de mantega. Dins del perímetre quadrat intueixo mes que veig, unes taques vermelles que esquitxen el verd del fons. Serro les parpelles amb força i les torno a obrir fins on puc, en un intent fallit d’estripar les blanquinoses teranyines que em velen la visió. Em pesa el cap. De fet, es tot el cos que pesa mes del compte, i els ulls em fan mal. Es un dolor profund, com d’haver llegit un munt d’hores amb una llum massa pobre. Per ara me n’estaré d’obrir-los, em costa massa. Però m’intriga la imatge quadrada que sembla surar just al meu davant. Ho torno a intentar sense èxit. No puc discernir amb claredat què veig, o potser es que no m’ho puc creure. L’esquifit camp visual es ple d’una boirina espessa rere les teranyines que m’embruten la visió. M’angoixa, tot plegat. Que hi fa aquest quadre, o el que sigui, ocultant la porta del lavabo?. Perquè em resulta conegut fins i tot sense saber del cert què recoi es el que veig?. Els ulls es clouen com la tanca d’una resclosa i en la foscor enrojolada per la sang de les parpelles les taques de colors prenen vida i les veig espurnejar tacant els verds que les envolten. L'esclat de colors transcendeix els límits d’allò que he suposat un quadre. Els vermells es fan paparoles que ballen negant la seva fragilitat bressolades per la brisa. Els verds son l’herba que les abraça i balla amb elles, i també amb les violetes que no havia vist i amb les flors blanques i menudes que s’havien amagat entre les tiges mes altes dels boixacs. Totes ballen i corren i giren al meu voltant enjogassades, saltironant com la canalla un capvespre de festa major. Riuen i canten i les riallades esdevenen musica que tot ho omple. Em trobo envoltat de flors entremaliades que malden per jugar amb mi. Potser somric, no n’estic segur. Sento el cos ingràvid, submergit en líquid amniòtic. Suro entre bombolletes que pugen i pugen cap a l’infinit. Puc percebre’n el tacte amb la saviesa d’un invident. En veig els colors amb els ulls tancats i en sé el nombre com si les hagués creat jo mateix. N’hi ha de molt menudes, com caps d’agulla. D’altres semblen perles lluents que s’ajunten formant gotims i s’arrapen a mi i m’acaronen. Les mes grans son com cireres, lluents i d’un roig de robí que il•lumina tota l’escena. Sento com em besen la pell en un pessigolleig subtil. Aquí n’esclata una i allà una altre mostrant el seu secret. De l’interior de cada bombolla en surt una lletra. Son caràcters confegits toscament. Mans menudes s’han ensenyorit de les meves ulleres i esmicolant-ne sàviament les varetes han aconseguit prou trossos per construir lletres d’impremta tot enganxant trossets amb unes arts que desconec.
Vocals i consonants van apareixent a mesura que esclaten les petites esferes truncant l’etern viatge ascendent que no les duia enlloc. Tot es va omplint de lletres. Minúscules i majúscules. Punts i comes, dièresis, interrogants i punts admiratius. També algun signe de més, i aquí un guionet i mes enllà uns parèntesis. El signe d’igual i fins i tot uns apòstrofs que es posen de seguida a cercar parella entre les consonants. I per fi, els accents. Una bona colla d’oberts i tants d’altres de tancats. Lletres i signes se m’arrapen a la pell entre les bombolletes mes menudes que no en saben fugir. Quedo arrebossat amb caràcters gràfics i puc sentir les punxades dels mes cantelluts. Sobre tot les potes de les x que se’m claven a la pell de dues en dues, i els vèrtexs de les ves baixes que, esmolats com son, punxen de valent. Percebo les carícies amables de les bes i les os, els lloms suaus de les enes i les emes. Les cues de les ges minúscules em fan pessigolles. El temps s’atura. S’albira una claror tènue al fons del paisatge fosc. La remor del carrer em recorda que soc viu. Tokio s’ha llevat ja fa estona i jo encara navego entre dues aigües provant de ressuscitar desprès de una nit complicada. Un nou intent aconsegueix esquinçar en part les teranyines que em clouen els ulls com un sudari. Davant meu un marc quadrat limita el que sembla un prat verd esquitxat de paparoles vermelles i incomptables flors de colors escampades per tot arreu. Es una imatge familiar. Em recorda la que tinc a casa penjada als peus del llit. Dirigeixo la mirada cap el fons de l’habitació. Hi ha una calaixera de roure i just al damunt, penjat a la paret, reconec el tapis de jute que vaig comprar a un carreró de la vella Jerusalem. S’hi representa una estranya piràmide decorada amb dibuixos geomètrics i envoltada de dotze ocells estilitzats que suren mig submergits en l’arena del desert. Es una escena enigmàtica que sempre m’ha fascinat. Que hi fa el meu tapis en un hotel de Tokio? Les imatges enganyoses envaeixen la meva realitat com fantasmes empallegosos. Que esta passant? Obro i tanco les parpelles en la mesura que m’és possible provant de netejar la visió i discernir què hi ha de realitat i què son fal•leres de la meva ment exhausta. No veig el televisor de pantalla plana que ahir, en enllitar-me, penjava de la paret just al damunt de l’escriptori. En canvi, al fons de l’habitació hi ha una porta que deu donar al passadís, i al costat, una llibreria curulla de llibres omple el pany de paret fins a la porta del lavabo. Tot això no hi era ahir a la nit.
Sempre que vol, la ment ens enganya. Les fantasies oníriques ignoren la realitat per principi. Però de vegades, la realitat s’imposa com una piconadora malgrat el somieig agradable que ens bressola. No em veig capaç de discernir en quin dels supòsits em trobo. Estic massa fatigat. Tanco els ulls en un decidit intent de desaparèixer, de perdre la consciencia del temps i de l’espai que m’acull. Voldria fer-me ingràvid, ser un cos sense entitat, sense una realitat a la que enfrontar-me. No en diria ben bé son de l’estat que em trobo, es mes aviat una laxitud malaltissa, un esgotament que m’aclapara i, malgrat la meva voluntat decidida, m’angoixa i no em deixa dormir. La remor creixent de veus fosques ya fa estona que s'acosta esquerdant l’aire. Em quedo penjat de l’abstracció mes propera al son. Les imatges es presenten a traves d’un vidre defectuós i mullat. Ple de regalims lletosos que fan que tot tingui un aspecte tou i llefiscós. Les portes es guerxen i esdevenen coves sinistres. Hi ha tot de follets geperuts que es mouen inquiets d’aquí cap allà sense aturar-se. Caminen ranquejant per passadissos infinits de terres lluents i sostres catedralicis. Fugen apressats, arrossegant maletes boterudes cap enlloc. Alguns em fiten amb la mirada torta. M’incomoden els seus ulls inquisidors i deformats. No hi vull ser amb aquesta gent. Necessito dormir. Desaparèixer. Ser remor per barrejar-me amb el brogit indesxifrable de les veus que van omplint-t’ho tot. I així deixar de ser jo.
Es fa una escletxa entre les parpelles closes. De mica en mica les ombres líquides s’hi escolen volent omplir-ho tot i prenen forma a les pupil•les. La persiana a mig aixecar deixa que el sol dibuixi un trapezi a terra. Es fa visible la taula rodona amb l’equip de so al damunt. Les veus fosques fan falset a les goles dels nens que juguen a la placeta. El brogit dels monopatins s’enfila per la façana fins sacsejar-me els timpans. Obro una mica mes els ulls negant encara la realitat que ja llepa les parets del dormitori. Ben segur que arrugo el front en un acte reflex. Jo nomes volia dormir. Gaudir d’un son plàcid i llevar-me d’hora per sortir a perdre’m pels carrers d’Asakusa. Percebo l'acollidor tacte del matalàs de làtex, i deixo que la mirada passegi arrossegant els peus per tota l’habitació. Puc reconèixer-ne cada detall. Els mobles, la catifa, la inútil butaca de pell amb el seu reposapeus, i l’enorme quadre d’en Verderi que omple una de les parets amb les seves arriscades textures de color negre i blauet. Obro els ulls definitivament. Em quedo quiet, deixat anar com un ens impersonal. De mica en mica, vaig prenent consciencia de mi mateix. Els sons es fan familiars i a l’horitzó no s’hi albira res d’estrany. Tokyo s’esvaeix amb les últimes teranyines que m’embrutaven els ulls. Sense pressa, la meva ment es reconcilia amb l’espai i el temps.
Em pregunto a quina hora visc i quin dia deu ser. Ha estat un vol molt llarg. Respiro profundament i decideixo quedar-me al llit a fer el mandra.