Dolce vita

Tothom té els seus compromisos. Fins i tot, jo, el qui voldria ser el més lliure dels homes. El compromís que ocasionalment no vaig poder eludir va ser un sopar d'aniversari d'una amiga meva, casada i mig feliç, que gloriejava l'arribada dels seu cinquantenari.
Em va tocar en sort - sort triada per la homenatjada, està clar- una taula rodona de vuit comensals escollits - haig de suposar - per alguna afinitat. Al meu costat, a la dreta, hi vaig tenir una desconeguda bonica i molt poc enraonadora, potser per reserva volguda o potser per involuntària reserva mental: no ho sé. A l'esquerra em va tocar un home malgirbat que enraonava pels colzes, i que es devia creure aquell refrany que diu que al qui té una llengua que no parla, Déu no l'ou. La bonica jove de la meva dreta estava servida per una conversa del seu veí de l'altre costat ( el que no era jo), i el rallaire de la meva esquerra em trià a mi per a fer-me saber els seus pensaments i filosofies.
La taula es pressentia plena de persones que vivien un dels seus moments àlgids de felicitat. Es pot suposar que l'amistat amb l'amfitriona, més els efectes d'un aperitiu de "frivolitées" regades amb bons líquids espirituosos, més l'escollit elenc que constituïen els comensals de la taula, més l'ambient general de la sala, més la remor de la xaranga que deixava sentir l'alegria que s'havia desfermat en un parell de taules reservades a la joventut, devien haver contribuït a l'espireg col.lectiu del'estat d'ànim general.
A la taula - perdó, a totes les taules- dels vuit notables personatges masculins i femenins que les envoltaven en cercles més o menys perfectes, tres o quatre parlaven a l'hora, volent-se
fer sentir dels veïns i dels distants. Pels veïns eren sentits. Pels allunyats, no, ja que el brugit general pertorbava la bona audició. Però els veïns, els qui sentien, no escoltaven. Així, doncs, els voluntaris dissertants es tenien a ells mateixos, i prou, com a interessat auditori.
La situació general de la sala permetia assegurar que la festa era una festa de debò.

A la meva taula anaven sentint-se inicis de monólegs.
-Jo, fa un parell d'anys... -començava un contertuli. Seguidament, la seva veu es confonia en el mormoleig col.lectiu.
-Jo -contestava una dama, no se sabia a qui, que ara treballo en... No poguérem saber en què treballava la dona.
-Jo, -intervingué un senyor que semblava important-, des del moment en que vaig tenir l'afortunada idea de... L'esforç de la seva parla es perdé en l'espai.

Mentre, els paladars (i el sistema degustatiu en general) gaudien de la qualitat dels plats i de les begudes que els cambrers, sense parar, anaven servint als feliços hostes.

El personatge de la meva esquerra, que havia insinuat mantes vegades el seu interès en iniciar una conversa amb mi, sense èxit, no per manca de voluntat meva sinó per impossibilitat material de fer-se sentir, s'aixecà de la cadira , donà un cop atribolador sobre la taula, fent dringar plats, vasos i copes, i comença a parlar en veu ben alta, que anà apaivagant-se a mesura que el xivarri anà minvant per escoltar què podia dir aquell eixalabrat que interrompia sense motiu la bullangosa celebració. I el què pogué dir, amb total admiració aliena, fou això:
-Senyores i senyors: no els demano silenci perquè la cosa -el silenci- avui ja no s'estila. Tan sols volia saber si la meva veu encara se sent, i que, si em pogués sentir l'homenatjada, li voldria dir que la tenim present mentre ens refocil.lem menjant, bevent i rient de coses banals, fent honor a l'alegria de viure que és el signe d'ocasions com aquesta. Dit això, seguirem tots plegats complint amb la nostra obligació de comensals. Més tard, quan aquest banquet tendeixi a acabar-se, tindrem ocasió de felicitar-la fervorosament, vehementment, calorosameni i intensament. Bon profit, doncs, que segueixi la festa, i endavant amb la xaranga!...

Els assistents quedaren tan sorpresos del parlament inesperat que, en comptes d'aprovació, se sentí un xiuxiueig evident de desaprovació, seguint un silenci corprenedor. La reacció del jovent salvà la situació amb crits i visques que no venien a to. I la festa seguí.

Fou aleshores que el meu singular veí de l'extemporània sortida de to, es dirigí a mi... i em parlà, amb prou veu per a fer-se entendre.
-Ja sé que no és normal que algú, com he fet jo, faci coses anormals. Però, si la mateixa vida és anormal, quin valor pot tenir una anormalitat més? Jo no aguanto absurditats i en sóc constantment testimoni. Aquest fet d'avui, aquesta festa que fa feliç tothom, n'és un pla testimoni. La gent -grans i joves- està ben lluny de la "dolce vita" que avui vol permetre demostrar que és la seva. Perquè la vida no té res de dolça, i sí molt de cruel i de problemàtica. Això, sense voler esmentar la pobresa que domina bona part de la humanitat.
Per viure, senyor meu, s'ha de ser cruel, despietat, egoïsta, luxuriós, avar, envejós, superb i, sobretot, fanàtic de la vulgaritat i d'idees preconcebudes.
No... No hi ha res d'exagerat en aquesta afirmació. El què passa és que hom vol oblidar la tràgica realitat inhibint-se de la seva pròpia condició natural.

He dit, en primer terme, que la humanitat és cruel. Ho és, en primer lloc, per necessitat, car, per viure, s'ha de menjar, i per menjar s'ha de matar. A la necessitat de matar per viure, s'hi afegeix, tanmateix, la crueltat, el delit de fer mal i de contemplar el sofriment de qualsevol bèstia, o, fins i tot de la bèstia humana si, d'ella, els proselitistes de torn ens en fan creure enemics. La societat, per afavorir el plaer de les masses, quasi sempre ha abonat els seus mals instints, com el circ romà amb les seves crueltats, i les "corridas" de toros dels hispans i dels "hispanos" hispanitzats per força, i tants i tants jocs llastimosos com les lluites de galls, i les tortures de bèsties amb motiu simplement graciós o festívol. Perquè la pietat pel sofriment aliè , que no existeix, és substituïda pel plaer d'aconseguir contemplar-lo. Fixeu-vos que quan els dirigents de la societat han proclamat execucions "justes", l'espectacle sempre ha aglomerat ciutadans. I fixeu-vos que la mateixa "massa" ha aprofitat sempre les circumstàncies anormals de manca d'autoritat, per posar-se al front dels piquets d'execució d'enemics. I això quan l'execució de gent desplaent no ha estat organitada des de dalt mateix. El segle XX n'és una prova fefaent, no perquè els genocidis hagin estat més nombrosos, sinó perquè el major nombre d'habitants del planeta donaren més "matèria prima" per a "lluir-se".
Derivar la crueltat cap als propis conciutadans ens esgarrifa, encara que, aquests, siguem una minoria. Però no esgarrifa, en canvi, parlar de les víctimes que són els animals que posem al servei de la nostra espècie: sacrifiquem la seva vida per a subsistir nosaltres, i practiquem tortures corporals sovint ben innecessàries per a servir-nos d'ells per simple plaer, o per necessitat -es diu- de millorar la nostra vida.
Ningú s'esvera en veure, o saber, com viuen les aus que s'engreixen per abastar-nos d'aliment,... o com viuen els porcs, o les vedelles, o qualsevol pobra bèstia que tindrà el mateix fi. Ni en veure, o saber, com es practiquen les caceres, o les pesques, o per què es maten animals tan sols per lluir les seves pells, o emprar productes del seu organisme, o es cacen, potser, simplement, per a tenir-los tancats en gàbies per exhibir-los...
El meu cicerone, mentre m'explicava la seva filosofia de la tràgica vida dels animals, anava fent els honors al menjar i als bons vins que l'acompanyaven. Havia menjat un excel.lent peix i ara, en aquest moment, estava assaborint un bon tros de carn cuinada amb salses i afegits saborosos. Jo no volia pas interrompre la seva dissertació, amb la qual, segurament, s'hi sentia a plaer, però, involuntàriament, em va sortir als llavis aquesta pregunta:

-Les vostres òbvies veritats no us impedeixen, tanmateix, de menjar peix ni carn, oi?

-No... Però aquest és un altre tema, senyor. També ens acomiadem amb un "adéu" encara que no professem cap religió... Us parlava de la universal manca de pietat dels homes. Però tot just acabava de començar amb les tares humanes.... Em permeto seguir amb l'egoïsme... : la base de la nostra pròpia vida, com ho és la de qualsevol membre de qualsevol espècie... Dramàtica tara de cada individu, però, tanmateix, no tant perversa com es podria suposar perquè el sofriment d'altri, provocat pel nostre egoïsme, es quelcom que no hem après encara del tot, ni crec que mai l'aprenentatge sigui total.
El sentit de la vida és el de continuar vivint, i de renovar-nos contínuament. L'egoïsme és, doncs, sà, perquè és natural. ¿Què ens pot importar oblidar els altres, o perjudicar-los, o fer mal, si nosaltres mateixos ens aplaudim? Un dels seus atributs és el de no adonar-se de res del què fa mal al proïsme. I pobre d'ell si ho fes: perdria el gust del més tendre amor que sent, que és la seva mateixa persona.
La natura és la saviesa infinita, i com a conseqüència, rebem d'ella totes les naturals virtuts que proporciona, com la mentida, la hipocresia, l'individualisme. Per això mateix, la natura, convertida en deessa, ha estat sempre adorada.
Recordeu, en una paraula, que viure implica cuidar el negoci, conservar la pau d'esperit, sense preocupacions, i assumir amb fermesa totes les nostres especials i ferotges tares.

-Perdoneu la meva interrupció, però com que m'heu enunciat, en començar la vostra dissertació, la presència en la condició humana, a més de la seva crueltat i el seu egoïsme, el seu caràcter luxuriós, avar, envejós, superb i, sobretot, fanàtic de la vulgaritat i d'idees preconcebudes, crec que us podeu guardar el detall dels desenvolupament de les vostres teories, perquè ja veiueu com arr
iba el pastís, i com la dona homenatjada es disposa a parlar, i es va fent si- len- ci a la sa-la...Em compreneu, oi?

L'especial personatge de l'optimisme immoderat, posà cara de pomes agres, i callà, mirant cap a la taula de la presidència.
La festa seguí. Vull suposar que tots els presents, amb l'excepció del meu veí, se sentiren feliços amb llluts profunds defectes i tot.
Per distreure'l del què semblava una ofensa a la seva amabilitat de dirigir-me una llarga paraula, se'm va ocórrer preguntar si la seva esposa, que devia ser l'agraciada jove de la seva esquerra, no dissentia gens de les seves opinions.
L'home em mirà amb esglai d'incomprensió total. Em contestà mig quequejant:
-Però... ¿com és possible que penseu que jo sóc un home casat?

Ignoro qui fou el filòsof fadrí que m'il.lustrà. Potser perquè no em van quedar ganes de saber-ho.