Dolça melodia

Un relat de: Mercè Bellfort

DOLÇA MELODIA


La música els uní des de la més tendra infància. Es portaven dos anys de diferència i sempre se´ls va veure ben avinguts.
Els seus pares, músics professionals, els transmeteren el seu gran amor cap aquest art. Tocaven diferents instruments i cantaven com els àngels.
Formaven part de l´Orquestra Municipal de Figueres on es van conèixer. Van anar ampliant els seus coneixements musicals durant molts anys dins i fora del país.
Justament, a l´estranger, van prendre la decisió de casar-se i a Àustria van néixer els seus fills.
En un país com aquest, on la música és un element essencial en la vida dels seus habitants, els dos germans van escoltar belles melodies des que van néixer.
Eren ben petits que ja assistien a classes de música per aprendre a tocar el piano i el violí. El rei del piano va ser en Toni, mentre que la Martina va ser la reina del violí.
A tots dos els encantava tocar junts. La seva gran complicitat es feia palesa en tot moment.
Amb les experiències acumulades s´animaren a compondre peces musicals que et feien posar la pell de gallina.
Poc a poc es van anar introduint en petites orquestres locals que els permeteren adquirir més seguretat i desimboltura a l´hora d´actuar en públic. Així van estar durant uns quants anys fins que decidiren formar un duet . Havia arribat el moment d´afrontar tots sols el repte dalt d´un escenari.
Amb un públic entès al davant que omplia el teatre de gom a gom van iniciar el seu primer concert. Estaven força nerviosos, però davant, a primera fila, hi havia els seus pares que els transmeteren gran serenor i confiança.
Van ser rigorosament puntuals a aparèixer a l´escenari. Molts aplaudiments com a rebuda i , a continuació, es féu un silenci sepulcral.
Començaven a sonar les primeres notes, al principi una mica dèbils, però en pocs moments prengueren una força i una passió que embadaliren els assistents.
Aquests aplaudien amb gran entusiasme cada peça que tocaven els germans. Ells se sentien volar per l´escenari.
Els crits finals de "Bravo, bravo" els auguraven un futur esperançador.
La crítica, però, fou dura amb ells. A la secció musical dels diaris del dia següent es comentava que les seves composicions tenien poca força, eren massa trivials.
En Toni i la Martina van reaccionar amb indiferència. Tot i respectant l´opinió dels crítics van seguir en la mateixa línia de sempre. Els importava molt més l´avaluació del públic i el contacte directe amb ell que unes lletres publicades on fos.
La seva marcada personalitat musical els va empènyer a tirar endavant. Lis van arribar contractes d´altres països d´arreu del món. El programa d´actuacions s´estenia cada cop més. No donaven l´abast, però vivien amb gran emoció i satisfacció cadascun dels concerts que oferien.
Un matí els arribà a mans la crítica del "New York Times", ciutat on havien actuat tot just feia unes hores. Res a veure amb els articles publicats temps enrere.
No es van sorprendre. Sempre van seguir els consells dels seus pares:
- Els millors crítics sou vosaltres mateixos i el vostre públic. Escolteu les seves ovacions i notareu que el vostre cor s´omple d´una dolça melodia. Si arribeu a copsar-la penseu que pocs moments a la vida us proporcionaran un goig tan especial com aquest.
Vindria a ser com una mena d´èxtasi-pensaren els germans-.
Ben segur que no els restava gaire temps per experimentar-ho.


Comentaris

  • "Bravo, bravo"[Ofensiu]
    jos monts | 14-02-2008 | Valoració: 10



    Bé, Mercè, com és nota que tens un fil conductor musical.
    M'ha agradat el teu relat, tens las cordes ben afinades i la percepció correcta per expressar-les.

    La critica ja..ja. ja... per no dir... tant en fot.

    Tu mateixa ho dius... "el vostre públic", són els millors crítics, + als millors consellers, als pares que coneixent tota la trajectòria.

    Si fessin una repassada a las biografies dels grans personatges segurament veuríem que tots han passat per aquesta experiència de bones i males critiques en la qual tenim referència i son fidels testimonis de las seves trajectòries con a compositors, e interpretes dels seus instruments.

    En aquests país que ens ha tocat viure, la música clàssica és la gran oblidada per aquells que es fan dir politics, que només coneixent el so "clínic" dels diners i poder tenir una cadira ben calenta.

    Podria parlar-te i molt més.

    m'agradaria tenir el teu mail - escrius mol bé

    salutacions josmonts
    cosment-1@hotmail,com