Doctor, què m'està passant?

- Doctor, no sé què li passa.

- No pateixis, buscaré d'on prové aquesta fredor. Hauré d'obscultar la seva ment, a veure què puc esbrinar...

Recordo aquella sensació de sentir-me completa.
M'omplies fins a l'últim racó del meu cos. Gairebé podia notar com la felicitat se m'anava escampant per tot arreu, fins arribar al coll, on em feia com un nus. El cap ja està ple de tu des de que et conec, per tant, aquesta sensació no podia arribar més amunt, suposo. M'omplia tant que semblava que hagués d'explotar de felicitat.
Només de pensar en tu els llavis se m'estiraven, inevitablement, dibuixant els somriures més grans i sincers que mai havien fet. I el cap... el cap volava, no estava en aquest món...

Recordo aquells dies d'incertesa.
Una sensació que no puc descriure es començava a inflar dins el meu pit, i m'anava pujant a poc a poc, fins que la notava per darrere el nas i finalment, darrere els ulls, esperant que la porta s'obrís per sortir a l'exterior. I llavors no ho podia evitar, les llàgrimes l'esbotzaven i regalimaven galtes avall... cada vegada més intensament, fent impossible poder-ho aturar. Plorar el més fort possible per treure-ho tot i que no quedi res a dins. Tot i que m'era impossible no deixar-hi res. Aquella sensació d'impotència...
I quan et podia tenir al costat, quan em miraves d'aquella manera... Podia sentir les mítiques papallones a la panxa. Llavors m'adonava que realment existeixen... i es transformaven en milers de formigues que es movien per dins meu quan t'acostaves una mica més a mi, quan em tocaves ni que fos per uns instants...

Recordo com em brillaven els ulls cada vegada que parlava de tu...

Recordo aquella sensació de sentir-me buida.
La coneixes? Notar que et falta alguna cosa, que t'han tret quelcom que tenies dins. Allò que abans m'omplia tant ja no hi era, allò que em donava tantes ganes de viure havia desaparegut. M'ho havien tret, i encara que intentés no pensar-hi... el buit hi és, i es nota, encara que no hi pensis.

I la confusió: la barreja de totes aquestes sensacions per moments.


Avui m'he espantat.
M'ha envait una sensació que mai havia experimentat.
El missatge, encara no me l'has contestat.
I si fins i tot la nostra amistat s'ha acabat?
No és possible... sempre has estat al meu costat. Diga'm que tan sols és que temps no has trobat... que no te n'has cansat...

Una corrent freda m'ha començat a recórrer el cos. Pels braços, pel clatell, fins arribar a la part de darrere del cap. No sé ben bé si és que el cap se m'ha buidat, o s'ha emplenat de fredor.
M'he tocat les mans i estaven glaçades.
Després hi he pensat, i no és res estrany. Sempre que me les agafaves les tenia fredes. Però ara no hi ets per escalfar-me-les.
Altre cop aquesta fred em recorre les espatlles, les costelles...

- Doctor, què li està passant? Ja li ha mirat el cor?

Doctor, què m'està passant? Perquè he de seguir bategant?