Doblers

D O B L E R S


Poc m'esperava de tornar a veure la meva família mallorquina. Feia anys que no ens escrivíem ni ens relacionaven de cap manera. No teníem res de comú, però tampoc res d'oposat. Tan sols la llunyania relativa feia que cadascú seguís com sempre, a casa seva, amb els seus hàbits i llur desídia contra el viatge innecessari, el viatge que no era "de negocis" ni "turístic".
Però eren "ells": marit, muller i fill. El fill era jove. Els pares, molt grans, molt més del que a mi em semblava que havien de ser, segons els meus antics records.

-Idò, quin senyal!- els dic jo en obrir-los-hi la porta i veure'ls. La salutació era característica de l'illa. "Idò" és una conjunció molt usada que a les illes significa "i doncs"; i "quin senyal!" exclama l'estranyesa de la situació, suposant que algun rar esdeveniment s'ha produït que ha merescut "el senyal" de la seva presència insospitada.al meu davant.
−Idò, passàvem... i hem entrar a saludar-te.
-Doncs, benvinguts i endavant. Acabeu de passar...

La conversa no tingué cap interès especial, excepte el que resultà d'explicar la vida quotidiana i la dels familiars i coneguts mutus, dels quals, pel que vaig deduir, ja en quedaven pocs de l'edat dels vells que m'explicaven les històries.
El fill, finalment, s'atreví a declarar el motiu de la visita, amb circumloquis maldestres, però amb claretat per a un bon entenedor.

-Per ventura, vós vos demanau es motiu d'una trobada tan imprevista. Perque jo em pens que era un nin, encara, quan mos vam veure per darrera vegada. I ara jo ja som ben bé un homo... Ja tenc més de trenta anys, sabeu... I monpare més de vuitanta, i mumare prop del s'edat d'ell... I después de tants i tants de dies, noltros mos decidim a picar a sa vostra porta, i això no vos deu semblar normal... Idò, heu de sebre que mos han robat un maletinet de doblers que duia munpare, i mos hem quedat sense un sol dineret a Barcelona...
-Sí que ho lamento, família. I què creieu que puc fer jo, apart de recomanar-vos que denuncieu el fet a la policia?
-Ai, Senyordéu meu! Ai, Déumeusenyor!- comentà la mare.
-Ja ho hem fet -seguí el jove- però mos han dit que sense cap "indici" no poden actuar. I noltros no en tenim cap, d'indici. Només que mumpare duia els doblers, i que amb ses espentes que hi ha, aquí, per tot, algun pillard li ha estirat es malatí i els hi ha robat...
-Haureu d'anar al vostre Banc, i demanar una transferència...
-Què deis! Mumpare duia tots els nostres doblers, com sempre, damunt seu, i aquesta vegada, com que no li cabien dins d'una ni de dues butxaques, dins d'un maletí... Ell no creu en bancs ni en res més que amb ell mateix. Mai mos ha deixat dur un cèntim a noltros, i això que som qui som..
-No ho puc entendre. Ho sento.
-Idó us ho explicaré tan clar com pugui... Mumpare no està ben bo, sabeu? Té es mal dels gasius, dels avars profunds, que no saben viure sense ser dominats per sa seva avarícia...

Mentre el jove (l'home de trenta anys fets, volem dir) parlava de son pare, aquest romania capbaix al seu costat sense més demostracions que un clar sentiment de culpabilitat. I sa mare sospirava, amb llàgrimes als ulls, amb repeticions freqüents dels seus "Ai, Déumeusenyor", i "Ai, Senyordéumeu!".

-...Ell ha passat tota sa vida en sa misèria, perque de petit la hi van fer passar-prosseguí el fill-. Va decidir que els doblers eren necessaris per a no patir mai més de necessitats. I ha fet feina sense parar, cobrant i arraconant, sempre, sempre, un dineret damunt un altre, i posant-se'ls a sa butxaca o amagant-los dins un cossiol. Fins a fer doblers, molts. Que no duia als bancs perquè no se´n fiava, ni mos los donava a noltros perque no els tudéssim... Els doblers eren sagrats, i a ells es devia el seu capteniment i la seva tràgica migradesa, fent-nos patir fora mida el seu deliri d'ànsies de seguretat pel seu futur... Els doblers estaven ben assegurats dins es cossiol, fins que un dia va decidir que havíem de venir a Barcelona per operar mumare, que quasi no hi veu per unes cataractes inoportunes, i com que els doblers no es podien deixar a casa, ni a ningú, se'ls va posardins d'un maletinet... i ja està tot fet... Dos dies li van durar. I ara, què podem fer?
-La pregunta és òbvia. La comprenc perfectament, i m'atreviré a fer-vos- en una altra a voltros mateixos: ¿Quants doblers vos han robat?
-Que vos contesti mumpare. Noltros no ho sabem. No mos ho vol fer sebre.

Els presents vam dirigir l'esguard al pare capbaix, esperant la seva resposta. L'home no s'atrevia a aixecar la mirada. Se'l veia, realment, aclaparat. El silenci fou llarg. Finalment, mormolejant, digué aquests pocs mots:

-Devien ser poc més de cent-cinquanta milions...

La mare féu un crit de trastocada, li agafà mal-de-cor, volgué aixecar-se i caigué a terra, exànime. El pare observà la commoció de la dona, intentà dir algun mot, però, de sobte, el cap se li tombà del tot, i ell es desplomà amb la boca torçada. El fill esbatanà els ulls, féu unes estranyes ganyotes, s'enravenà histèricament i caigué a terra patint convulsions.

L'espectacle no era, evidentment, normal. Vaig trucar de seguida a urgències (el 061), i vaig dir les paraules que vaig poder: "Vinguin: he perdut tres familiars i cent-cinquanta milions."

Deu minuts més tard arribà una ambulància de l'Institut Frenopàtic amb dos homenots que se'm volien endur per boig. Jo, amb esforços, vaig poder assenyalar els tres desgraciats que jeien a terra. Els dos homenots els veieren, em miraren, es miraren mútuament, em deixaren anar i trucaren a la policia.

No sé què va passar després. Em devien donar alguna píndola per a tranquilitzar-me. Em queda l'esperança de què el noi se salvés, tot i que uns dies més tard em parlaren d'un mallorquí que fou asilat, que tan sols repetia unes poques paraules quan havia de contestar alguna pregunta: cent-cinquanta, cent-cinquanta ...